045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Grup 62

126. la boia salvavides
Rumb al sud-est, ara, segons l’acer horitzontal d’Ahab, i amb
la velocitat només determinada per la corredora d’Ahab, el
Pequod seguia el seu camí cap a l’Equador. Una travessia tan
llarga per unes aigües tan poc freqüentades, en les quals no
s’albiraven vaixells, i abans de gaire empesos de través per
vents alisis constants, avançant damunt unes ones monòtonament
plàcides... tot plegat semblava la bonança estranya
que preludia alguna escena turbulenta i desesperada.
A la fi, quan el vaixell es va acostar al límit, per dir-ho
així, dels caladors equatorials, en la fosca pregona d’abans de
l’alba, tot navegant prop d’un ramell d’illots rocosos, la
guàrdia —aleshores dirigida per Flask— fou ensurtada per
un crit tan planyívolament salvatge i sobrenatural —com els
gemecs inarticulats dels espectres de tots els innocents assassinats
per Herodes— que, tots com un sol home, es desvetllaren
dels seus ensonyaments i durant uns segons romangueren,
dempeus, asseguts o ajaguts com estaven, escoltant
intensament com l’esclau romà esculpit, mentre el crit salvatge
es va sentir. La part cristiana o civilitzada de la tripulació
va dir que eren sirenes i s’esgarrifà. Però els arponers pagans
varen romandre impassibles. L’home gris de Man —el
mariner més vell de tots— va declarar que els sons salvatges
i esglaiadors que s’havien sentit eren les veus dels homes que
tot just s’havien ofegat.
A sota, en el seu coi, Ahab no va sentir res de tot allò fins
a l’alba grisa, quan va pujar a coberta. Li ho va contar Flask,
acompanyant el relat amb insinuacions de significat ombrívol.
Ahab va riure amb rialla buida i va explicar el prodigi
d’aquesta manera:
Aquelles illes rocoses prop de les quals havia passat el
vaixell eren el refugi d’un gran nombre de foques, i algunes
foques joves que havien perdut la mare, o algunes mares que
havien perdut els cadells, es devien haver acostat al vaixell i
el devien haver acompanyat tot plorant i sanglotant amb
633