045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Grup 62

testa, cap imploració no vols escoltar. Tu menysprees totes
aquestes coses. Obediència cega a les teves ordres cegues,
això és l’únic que respires. Sí, i dius que els homes han jurat
el teu jurament, dius que tots nosaltres som Ahabs. Que
Déu no ho vulgui!... Però, no hi ha cap altre camí? No hi ha
manera legal?... Fer-lo presoner per portar-lo a casa! I ara!
Confies arrabassar amb violència el poder viu d’aquest vell
de les seves mans vives? Només un estúpid ho intentaria.
Suposem que estigués engrillonat, tot ell fermat amb caps i
calabrots; encadenat amb argolles a les taules de la seva cabina:
aleshores seria més terrible que un tigre engabiat. No
podria suportar l’espectacle, jo, no podria escapar-me dels
seus udols. Totes les comoditats, fins i tot el son i la raó
inestimable, m’abandonarien en aquest llarg viatge intolerable.
Què queda, doncs? La terra és a centenars de llegües
lluny, i la costa més propera és la del tancat Japó. Sóc aquí
tot sol en una mar oberta amb dos oceans i un continent
sencer entre jo i la llei. Sí, sí, és així... És el cel un assassí
quan el seu llamp fereix un aspirant a assassí al seu llit, convertint
en cendres mesclades els llençols i la pell? I jo, seria
un assassí si...?
I lentament, furtivament, mirant de gairell, va col.locar
el canó del mosquet carregat contra la porta.
—El coi d’Ahab es gronxa aquí dins a aquesta alçada. El
cap és en aquesta direcció. Un copet i Starbuck sobreviurà
per abraçar altre cop la seva muller i el seu fill... Oh, Mary,
Mary! Fillet meu, fillet!... Però si no et desperto a la mort,
vell, qui em diu que la setmana que ve el cos de Starbuck i
de tota la tripulació no s’enfonsaran en les profunditats insondables?
Gran Déu, on ets? Ho he de fer? No ho he de
fer?... El vent ha amainat i ha girat, senyor. El velatxo i la gàbia
s’han rissat i caçat i el vaixell ha emproat el rumb.
—Tots a popa! Oh, Moby Dick, finalment t’engrapo el cor!
Aquests foren els sons que sortiren dolorosament del
son turmentat del vell, com si la veu de Starbuck hagués fet
parlar el llarg somni mut.
624