045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Grup 62

—L’os és força polsegós, capità.
—Aprèn-ne la lliçó, doncs, i quan et moris, no t’enterris
mai sota el nas de gent viva.
—Capità?... Oh! Ah!... Ja m’ho penso... sí... ai caram!
—Mira, mestre, suposo que et consideres un bon treballador
com cal, oi? Molt bé, doncs, dirà molt en favor de la
perfecció del teu treball si quan jo pugi damunt la cama que
em fas sento, en canvi, una altra cama en el lloc exacte d’aquesta,
és a dir, fuster, la meva cama perduda, la de carn i os,
vull dir. No pots fer fora aquest vell Adam?
—A dir veritat, senyor, ara hi començo a entendre alguna
cosa. Sí, he sentit dir coses curioses per aquests topants,
capità, i és que un home desarborat no perd mai del
tot la sensació del pal perdut, sinó que fins i tot a vegades
encara li pica. Us puc demanar humilment, capità, si això
és cert?
—Sí que ho és, home. Mira, posa la teva cama viva aquí
on jo abans hi tenia la meva. Això mateix; ara hi ha només
una cama visible als ulls, i en canvi dues per a l’ànima. Allí
on tu hi sents la vida que formigueja, allí, exactament allí,
per un pèl, jo també la hi sento. És un enigma?
—Humilment jo en diria un trencaclosques.
—Escolta, doncs. Com saps que una cosa entera, vivent
i pensant no és precisament allí on ara tu ets, invisible i impenetrable?
Sí, i hi és malgrat tu. En les teves hores de més
solitud, no tems els tafaners? Espera, no parlis! I si jo encara
sento la fiblada de la meva cama esclafada, malgrat que faci
tant de temps que se’m va fondre, aleshores, per què tu, fuster,
no pots sentir els dolors ardents de l’infern per sempre, i
sense un cos? Ah!
—Déu meu! Ben cert, capità, si anem per aquí em caldrà
tornar a fer els meus càlculs. Em semblava que m’hi havia
posat per poc.
—Mira, els trossos de banc no han de fer mai càlculs...
Quan trigaràs a tenir llesta la cama?
—Potser una hora, capità.
579