045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Grup 62

L’única gran escena on interpretava els seus múltiples i
variats papers era el seu banc de fuster, una taula llarga i forta,
basta, proveïda amb diversos cargols de mida diferent, de
ferro i de fusta. A tota hora, tret de quan hi havia balenes
amarrades al costat, aquell banc estava lligat fortament a
través de la part de darrere de la destil.leria.
Resulta que una clavilla és massa grossa per poder ficarla
fàcilment al seu forat: el mestre d’aixa l’enclou amb un dels
cargols sempre a punt i la redueix directament amb la llima.
Que un ocell terral perdut, de plomatge estrany, s’esgarria i
arriba a bord, on és atrapat: amb barnilles ben rascades de
balena franca i amb travessers d’ivori de catxalot, el mestre
d’aixa li fa una gàbia amb forma de pagoda. Que un remer es
treu de lloc el canell: el fuster li fabrica unes fregues alleugidores.
Que Stubb vol que li pintin estrelles de vermelló a la
pala de cada rem: el mestre d’aixa immobilitza cada rem amb
el seu gran cargol de fusta i produeix simètricament la constel.lació.
Que a un mariner se li acut de portar arrecades d’os
de tauró: el mestre d’aixa li forada les orelles. Que un altre
mariner té mal de queixal: el mestre li treu les estenalles i
pega una manotada damunt el banc per manar-li que s’hi assegui;
però el pobre home, sense poder-ho evitar, recula
abans que l’operació acabi, i aleshores el mestre d’aixa fa giravoltar
el mànec del cargol de fusta i li fa gestos perquè el
mariner hi posi les barres si vol que li tregui el queixal.
Així és que aquell mestre d’aixa estava preparat per a tot,
i era igualment indiferent i desconsiderat amb tot. Les dents
eren per a ell com bocins d’ivori; els caps de la gent no eren
més ben considerats que els bossells de virador; als homes
mateixos els tractava com si fossin arques.
Però així com, amb tanta de traça en un camp tan ampli
i tan variat, i amb tanta de vivacitat amb què ho acomplia
tot, semblava que necessàriament havia de tenir una
intel.ligència insòlitament desperta, en canvi no era exactament
així, car el tret més remarcable d’aquell home era precisament
una mena d’estolidesa impersonal. Impersonal,
574