045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Grup 62

nació inamovible de ser el primer fins al final, ells dos, d’alguna
manera, per alguna química subtil de vilania, mesclaren
les seves traïcions, secretes fins llavors, i quan el seu cap
es va endormiscar, s’obriren verbalment l’ànima l’un a l’altre
amb tres frases: i lligaren el dorment amb cordes, i l’emmordassaren,
i a mitjanit cridaren amb esgarips el capità.
»Creient que tenien algun assassinat a mà i ensumant
en la fosca per sentir la sang, el capità, els seus oficials i els
arponers armats es precipitaren vers el castell de proa. Pocs
instants després obrien la corredora. Lligat de peus i mans,
el cabdill, encara esperonejant, fou hissat en l’aire pels seus
dos pèrfids aliats, que, tots dos alhora, reclamaven l’honor
d’haver reduït un home que estava madur per a l’assassinat.
Però tots tres foren agafats pel coll i arrossegats per coberta
com bestiar mort; i l’un a tocar de l’altre foren lligats
a l’aparell de mitjana com bous esquarterats, i allí foren
deixats fins al matí.
»—Maleïts! —cridava el capità, passejant-se amunt i
avall davant d’ells—. Ni els voltors no us tocarien, canalles!
»A la sortida de sol, va fer comparèixer tota la tripulació
i, separant els qui s’havien amotinat dels qui no havien pres
part en l’avalot, digué als primers que de bon grat els fuetejaria
a tots, que pensava, en conjunt, que ho faria, que ho
hauria de fer perquè així ho exigia la justícia; però que de
moment, considerant que s’havien donat a temps, els deixaria
anar amb una renyada que, en conseqüència, els va administrar
en llengua vernacla.
»—Però a vosaltres, bocins de carronya —digué girantse
als tres homes lligats al pal—, a vosaltres us faré bocins
per a les calderes de destil.lació.
»I agafant una corda, la va aplicar amb tota la seva força
a les esquenes dels dos traïdors fins que ja no udolaren més,
sinó que colltorçaren desmaiadament el cap com hom dibuixa
els dos lladres crucificats.
»—M’he tret de lloc el canell amb vosaltres! —va exclamar
el capità finalment—, però encara n’hi ha prou cap
336