045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Grup 62

en aquesta blancor de la seva pena hi ha un horror més alt.
Antiga com Pizarro, aquesta blancor conserva noves per
sempre les seves ruïnes, no permet la verdor alegre de la decadència
completa, escampa sobre les seves murades trencades
la pal.lidesa rígida d’una apoplexia que immobilitza les
pròpies distorsions.
Sé que per a la comprensió corrent aquest fenomen de la
blancor no és acceptat com el primer agent que exagera el
terror dels objectes que ja són terribles, i que per a la ment
sense imaginació no hi ha gens de terror en aquestes aparences,
mentre que per a d’altres l’esgarrifança consisteix
gairebé únicament en aquest fenomen, especialment quan
es mostren d’alguna forma que s’aproximi a la mudesa o a la
universalitat.
El que vull dir amb aquestes dues afirmacions potser
serà elucidat respectivament amb aquests dos exemples següents:
Primer: El mariner, quan s’acosta a les costes de terres
estrangeres, si és de nit i sent el renou dels rompents, augmenta
la vigilància i sent el punt just d’alarma que li esmola
totes les facultats. Però si, en circumstàncies exactament similars,
el crideu quan és al coi per fer-li contemplar el vaixell
que navega per una mar de mitjanit d’esblanqueïment lletós
—com si dels promontoris circumdants s’acostessin, encerclant-lo,
ramats d’óssos blancs pentinats—, aleshores sent
un temor silenciós i supesticiós. El fantasma amortallat de
les aigües esblanqueïdes és, per a ell, tan horrible com un espectre
real. En va l’escandall li assegura que encara és lluny
de sondejar: el cor i el timó li cauen als peus, i no descansarà
fins que torni a veure sota d’ell l’aigua blava. En canvi, on és
el mariner que et dirà: «Senyor, el que em va esgarrifar no
fou tant la por de tocar roques amagades com la por d’aquella
blancor horrible»?
Segon: A l’indi nadiu del Perú, la visió constant dels Andes
amb els cims coberts de neu no li produeix gens ni mica
de temor, com no sigui en fantasiejar sobre la desolació
264