045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Grup 62

irreversible. Allò que distancia aquests tres impressionants
viatges romàntics és, potser, la seva dimensió simbòlica i la
seva destinació final. Així, el vell mariner de Coleridge esdevé
el símbol del cicle vital cristià de la caiguda, l’expiació i el
renaixement, la seva visió es transforma en una lliçó moral.
Els personatges de Poe i Melville, ben altrament, són arrossegats
fins a l’anorreament en el seu desesperat intent de
traspassar el llindar del coneixement racional. Només Ismael
restarà com a testimoni solitari, desolat i perplex d’aquesta
impossibilitat. Amb l’obra de Melville i Poe la literatura
nord-americana altera radicalment el model del viatge d’Emerson
i Whitman vers la fusió harmònica i unificadora
amb la natura i arriba a la constatació de la irreversible, impermeable
i misteriosa dualitat de l’existència. L’afirmació
romàntica ha deixat pas a la pertinaç i obstinada interrogació
de l’home contemporani.
Moby Dick no és, però, tan sols l’epígon brillant del romanticisme,
sinó l’inici anticipat d’aquesta contemporaneïtat.
Voldria ara, encara que fos esquemàticament, suggerir
alguns aspectes d’aquesta modernitat.
El primer signe de modernitat, diguem-ne transgressora,
de Moby Dick, cal veure’l en el seu sentit profundament paròdic
pel que fa a la tradició calvinista i puritana en què, tanmateix,
s’inscriu. Moby Dick es transforma així en l’antisermó
calvinista, de la mateixa manera que Don Quixot esdevingué
l’antinovel.la de cavalleries per excel.lència. Melville refusa l’anatema
calvinista i intenta explicar-se l’existència després
d’haver-s’hi inserit fins als àmbits més recòndits. Amb l’extraordinària
figura d’Ahab, el capità ferit i obsessionat pel
misteri impenetrable de la balena blanca, Melville ha creat el
personatge més ferotgement antipurità tot i ésser, paradoxalment,
el ressò d’aquella creença determinista tan arrelada en
el calvinisme. Efectivament, si el pare Mapple s’ungeix com
l’escollit que mena la nau dels pescadors al port de la salvació,
el blasfem Ahab, la seva contraimatge, s’autoproclama el
«lloctinent del fat», l’encarnació del destí tràgic.
17