045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Grup 62

Però ell se’ns va tornar a acostar cautelosament i de sobte
em va clavar la mà a l’espatlla.
—Has vist una cosa que semblava com homes que anaven
cap al vaixell fa uns moments? —va dir.
Sorprès per aquella pregunta tan directa, vaig contestar:
—Sí, m’ha semblat veure quatre o cinc homes, però és
massa fosc per estar-ne segur.
—Molt fosc, molt fosc —digué Elies—. Siau, eh!
El vàrem tornar a deixar, però de bell nou ens va seguir
suaument i, tocant-me l’espatlla, em digué:
—Mireu si ara els podeu trobar, oi que ho fareu?
—Trobar qui?
—Siau! Siau! —va contestar, i de bell nou s’allunyava—.
Oh, us volia advertir contra... però no hi fa res, no hi fa res...
és igual, tot queda entre família... Hi ha una bona gelada,
aquest matí, oi? Adéu, adéu. Em sembla que no ens veurem
gaire aviat, si no és davant el Gran Tribunal.
I amb aquelles paraules folles se’n va anar definitivament.
De moment em va deixar prou sorprès amb la seva insolència
dement.
Finalment pujàrem a bord del Pequod i ho trobàrem tot
profundament silenciós; no s’hi movia ni una ànima. L’entrada
de la cabina era tancada part de dins. Els quarters d’escotilla
eren tots posats i a sobre hi havia moles d’eixàrcies.
Anant cap al castell de proa vàrem trobar la corredora oberta.
Hi havia llum. Hi baixàrem i només hi trobàrem un vell
apariador embolicat amb un capot de mariner esparracat.
Estava estirat tan llarg com era damunt dos baguls, la cara
cap avall i entre els braços plegats. El sopor més profund
dormia sobre ell.
—On es deuen haver ficat aquells mariners que hem
vist, Queequeg? —vaig preguntar mirant dubitativament
l’home que dormia.
Però semblava que, al moll, Queequeg no s’havia adonat
en absolut d’allò de què jo ara parlava; per tant, hauria cregut
que havia estat víctima d’una il.lusió òptica si no hagués
159