045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Grup 62

digues-li que em pinti un cartell que digui: «Prohibits els
suïcidis i fumar a la sala.» Així podrem matar dos pardals
d’un sol tret. Matar? Oh, el Senyor tingui misericòrdia de la
seva ànima! Què és aquest soroll d’allí? Tu, jove, prou d’aquest
color!
I corrent darrere meu, em va agafar quan jo intentava de
bell nou forçar la porta.
—No ho permetré. No vull que em facin malbé el local.
Aneu a buscar el manyà, n’hi ha un prop d’una milla d’aquí.
Ei, un moment! —es va ficar la mà a la butxaca—. Aquí tinc
una clau que em sembla que servirà. Provem-ho.
Amb això, va girar la clau dins el pany. Però, ai las!, el
biuló suplementari de Queequeg romania sense obrir per la
part de dins.
—L’haurem d’esbotzar —vaig dir jo.
I ja reculava pel passadís per prendre fua quan l’hostalera
em va enxampar, tot jurant que jo no li malmetria el seu
local; però jo me li vaig escapar i amb una carrera sobtada
em vaig llançar amb tot el cos contra la fita.
Amb un soroll eixordador la porta es va obrir d’una revolada
i la maneta, en petar contra la paret, va enviar el guix
cap al cel ras. I allí, Déu del cel!, allí hi havia Queequeg assegut,
completament fred i concentrat. Just al bell mig de la
cambra, agotzonat sobre les cuixes i aguantant Yojo damunt
el seu cap. No va mirar a una banda ni a l’altra: seia com una
imatge esculpida amb ben pocs senyals de vida activa.
—Queequeg —vaig dir acostant-m’hi—. Queequeg,
què et passa?
—No es deu haver passat tot el dia assegut així, oi? —digué
l’hostalera.
Però per molt que diguérem, no li vàrem poder treure ni
un mot. Jo gairebé vaig tenir ganes d’empentar-lo per fer-lo
canviar de posició, perquè era gairebé intolerable, tan dolorosa
i encarcarada semblava, especialment si, segons totes les
probabilitats, havia estat assegut així durant més de vuit o
deu hores, i a més sense els àpats regulars.
143