045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Grup 62

des sobre Yojo i el seu ramadà. Però, i què? Queequeg pensava
que sabia què feia, suposo; semblava que estava content;
doncs deixem-lo estar tranquil. No servirien de res totes les
nostres argumentacions; deixem-lo estar, vaig dir, i que el
Cel tingui misericòrdia de nosaltres —tant si som presbiterians
com pagans—, car d’alguna manera tots plegats estem
terriblement esquerdats de cap i malauradament necessitem
que ens adobin.
Cap al tard, quan em vaig sentir segur que totes les seves
execucions i rituals ja haurien acabat, vaig pujar a la cambra
i vaig trucar a la porta. Però no hi hagué resposta. Vaig intentar
obrir, però era tancada per dins.
—Queequeg —vaig dir suaument a través del forat del
pany; tot era silenci—. Queequeg, dic! Per què no contestes?
Sóc jo... Ismael.
Però hi havia el mateix silenci d’abans. Vaig començar a
alarmar-me. Li havia donat temps a bastament. Vaig pensar
que podia haver patit un atac d’apoplexia. Vaig mirar pel forat
del pany, però la porta s’obria cap a un racó de la cambra i la
perspectiva del forat del pany era esbiaixada i torta. Només
podia veure part dels peus del llit i un bocí de paret, i res
més. Em vaig sorprendre d’observar, estintolat a la paret,
l’estoig de fusta de l’arpó de Queequeg, que la nit abans
l’hostalera li havia pres abans de pujar a la cambra.
«És estrany —vaig pensar—, però, sigui com sigui, com
que l’arpó és aquí, i ell gairebé mai o mai no surt sense ell,
doncs ell ha de ser a dins, no hi ha dubte.»
—Queequeg! Queequeg!
Només silenci. Havia passat alguna cosa. Apoplexia!
Vaig intentar obrir la porta a empentes. Però resistia tossudament.
Vaig córrer escales avall i vaig exposar les meves sospites
a la persona que vaig trobar, la cambrera.
—Ai, ui! —es va exclamar—. Ja he pensat que hi devia
passar alguna cosa, allí. He anat a fer el llit després de l’esmorzar
i la porta era tancada, i no s’hi sentia ni una rata. I ha
141