045-Moby Dick 13/11/08 20:21 Página 1 - Grup 62

Però ara havia estat interromput i va deixar la imatge de
banda; poc després va anar cap a la taula i va agafar un gran
llibre que hi havia, se’l va col.locar a la falda i començà a
comptar les pàgines amb una regularitat deliberada. A cada
cinquanta pàgines —vaig calcular—, s’aturava un moment,
mirava al buit al seu voltant i deixava anar un xiulet d’astorament,
llarg, sostingut i engorjat. I tornava a començar les
cinquanta pàgines següents; semblava que començava cada
cop amb el número u, com si no sabés comptar més enllà de
cinquanta i com si fos només aquell elevat nombre de cinquantenes
plegades el que li despertava el seu astorament.
Jo l’observava amb molt d’interès. Tot i que era salvatge
i tenia el rostre tan horriblement desfigurat —almenys per
al meu gust—, la seva expressió no era en absolut desagradable.
No es pot amagar l’ànima. A través d’aquells tatuatges
sobrenaturals em va semblar veure les petjades d’un cor senzill
i honest, i en els seus ulls grans i profunds, ferotgement
negres i valents, hi havia mostres d’un esperit capaç d’enfrontar-se
a mil diables. A més de tot això, el pagà tenia unes
maneres majestuoses que ni tan sols la seva poca traça no
esborrava. Semblava un home que no s’havia rebaixat mai i
que mai no havia tingut un creditor. No gosaré aventurar si
aquest aspecte era causat pel fet que, portant el cap afaitat, el
seu front es dilatava i sobresortia d’una manera més lliure i
més brillant, i per tant semblava més ample que d’una altra
manera. Però el cert era que el seu cap era excel.lent des del
punt de vista frenològic. Pot semblar ridícul, però em recordava
el cap del general Washington tal com era representat
en els bustos més coneguts. Tenia el mateix declivi ampli que
es retirava regularment graduat des de les celles, que d’aquesta
manera resultaven molt sortints, com dos promontoris
allargats amb una arbreda espessa al capdamunt. Queequeg
era George Washington desenvolupat a l’estil caníbal.
Mentre jo l’examinava tan a fons, mig fingint alhora que
mirava la tempesta pel finestró, ell no va fer esment de la
meva presència ni es va molestar a dirigir-me una mirada;
104