ISMAEL LOZANO BOSCH - Art Emergent - Generalitat de Catalunya

ISMAEL LOZANO BOSCH
Cultura Arts Visuals

© d’aquesta edició: Generalitat de Catalunya.
Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació
© de les imatges: Ismael Lozano
© dels textos: Ismael Lozano
Aquesta publicació s’emmarca dins de les accions del
cicle d’Art Emergent, organitzat pels Serveis Territorials
de Cultura i Mitjans de Comunicació a Tarragona
El projecte d’Ismael Lozano va ser seleccionat a través
de convocatòria pública per un jurat format per Glòria
Picazo, Lídia Porcar i Cèlia del Diego.
Coordinació artística del cicle: Blai Mesa
Coordinació tècnica del cicle: Rosa Comes
Disseny: Ovni_ comunicació visual
Impressió: Indústries Gràfiques Gabriel Gibert
Dipòsit legal: T xxxxxxx
Agraïments:
A Francesc Poblet, , per la seva ajuda en el desenvolupament
del projecte des dels inicis.
A Victòria Macià, per la coordinacio dels textos.
ISMAEL LOZANO BOSCH
Sala d’exposicions dels Serveis Territorials de Cultura
i Mitjans de Comunicació de Tarragona
Del 15 d’abril al 14 de maig de 2010

Metàfora. 90 x 90 cm. Impressió digital
LA CREACIÓ FOTOGRÀFICA
S’HA DISGREGAT
• La fotografia clàssica, sòlida, inscrita dins d’un cànon d’estricte compliment
que acota un moment, que cancel·la el temps i crea una empremta.
• La imatge digital de les societats líquides on el temps és allò que importa.
• Codi font (conjunt de línies de text que són les instruccions que ha de seguir la
computadora per executar una imatge o programa). La simplicitat del codi font
permet la possibilitat de manipular i debilitar el sistema de seguretat que fixen
les imatges, de manera que queden en una situació de canvi permanent,
tècnica anomenada glitch. Una metàfora del codi font serien les bombolles de
sabó, que representen una combinació de múltiples cel·les, fràgils, aïllades,
permeables, però sense una comunicació efectiva, ja que el canvi més mínim
redefineix el resultat.
Fondre aquella sòlida concepció; alliberar-la d’un cànon quasi victorià; desprendre
les obligacions del mètode que són irrellevants i centrar la creativitat de la
immediatesa imaginària. Com va dir Max Weber, “allibereu la iniciativa de les
obligacions domèstiques i de la densa trama dels deures ètics”.
La imatge digital ha estat la clau per a la “dissolució dels sòlids”. Una complexa
trama numèrica que deixa el sistema matriu despullat, desprotegit, desarmat i
exposat, incapaç de resistir-se a les normes del nou joc digital i que oblida els
criteris de racionalitat que inspiren i modelen la tradició del cànon.
Ismael Lozano Bosch

Drets. 90 x 90 cm. Impressió digital

Lapidació. 90 x 90 cm. Impressió digital

Sarajevo. 90 x 90 cm. Impressió digital

No escoltem. 90 x 90 cm. Impressió digital

Perdona per ser dona. 90 x 90 cm. Impressió digital

Afganistan. 90 x 90 cm. Impressió digital

Què mires!. 90 x 90 cm. Impressió digital

Circ romà. 90 x 90 cm. Impressió digital

Els mitjans de comunicació i la publicitat obliguen a veure de manera
continuada una saturació d’informació que anestesia la percepció.
Imatges que ocorren a terceres persones en altres llocs provoquen
al receptor la falsa consciència que sempre serà “espectador”.
El repte és sacrificar el glitch en pro d’un element, sostreure’l i reubicar-lo
com a protagonista; enfrontar-se a les imatges des d’una mirada
inexperta i desconeixedora dels sentiments, de les emocions i
de les ferides que marquen l’ànima d’aquells anònims.
Descontextualitzar, transformar, enfocar i reubicar la imatge per
crear un significat que flueixi per intuïció. Imatges potents, directes,
lliures, però també respectuoses amb la seva nova finalitat: deixar
empremta a l’espectador-protagonista que vulgui mirar, no escanejar.
La intenció és paralitzar aquest moment i intentar fer partíceps els
“espectadors” que allò que succeeix és una realitat personal, que
nosaltres mateixos podem ser imatge o notícia i que no volem que
els altres ens cataloguin d’aquesta manera, sinó com a persones o realitats
a les quals tots ens hauríem d’enfrontar, no com a públic, sinó
com a actors.
Visc en un món líquid, lligat a la ciència i a les noves tecnologies, que
modifiquen els conceptes sobre els quals es construeix una societat
en plena expansió; allà on els fluids es vessen, es desborden, esquitxen,
s’aboquen, es filtren, gotegen, inunden, ruixen.
Aquests fluids són alguna cosa més que un procés puntual; és la
necessitat com a individu, unida a la intuïció, que obliga a obrir la
ment a un entorn que no sempre s’assimila, però que mulla.
Busco un art com a vehicle de denúncia i exposició d’allò que succeeix
al meu voltant. Això ho trobo a la quotidianitat de les cròniques
socials, les fotos de premsa, la televisió i Internet. Tots aquests mitjans
em donen la possibilitat de treballar aquestes realitats. M’agrada
manifestar crítica i ironia en les meves imatges; paralitzar la història
que condiciona la nostra cultura visual, però sense pretendre
assolir una resposta unívoca.
Les noves imatges són un sistema colonitzat, reeducat i convertit a
la meva necessitat creativa. Com va dir Claus Offe a The Utopia of
the Zero Option, “el medi s’ha tornat tan rígid que els nous intents
per renovar o pensar normativament el seu ordre estan virtualment
obturats en funció de la seva futilitat pràctica i, per tant, de la seva
inutilitat essencial”.
Ismael Lozano Bosch