4. Simbologia dels miralls - Ajuntament de Cornellà

els miralls en l’art
Estoy solo y no hay nadie en el espejo
Jorge Luis Borges

Índex
• 1. Abstract
• 2. Introducció
• 3. El mirall com a objecte
• 4. Simbologia dels miralls
4.1 Criatures diabòliques
4.2 Caràcter màgic
4.3 Déus
4.4 Sirenes
4.5 Vanitat
• 5. Art i miralls
4.5.1 Prudència i Vanitat
4.6 El Sol i la Lluna
4.7 Cultura popular
5.1 La bellesa i la vanitat
5.2 Religió
• 6. Altres reflexos
5.1.1 Narcís
5.1.2 Venus
5.2.1 Amaterasu Ô-Mikami
5.2.2 Maria Magdalena
5.2.3 La religió a la pintura flamenca
5.3 Autoretrats i retrats
5.3.1 Autoretrats
5.3.2 Retrats
5.4. Vida quotidiana i miralls
6.1. Escultura i Arquitectura
4
5
6
10
10
11
12
13
14
14
14
15
16
16
16
20
23
23
25
27
31
31
33
35
37
37

• 7. Entrevistes
• 8. Conclusions
• 9. Bibliografia
• 10. Webgrafia
• 11. Agraïments
7.1. Xesco Mercè
7.2. Ricard Vaccaro
39
39
42
45
47
47
48

1. Abstract
4
els miralls en l’art
Aquest Treball de Recerca intenta entendre la funció i la simbologia dels miralls a l’art al llarg de la història. Quina
mena de significat tenien aquests miralls, fins i tot aquells que passaven inadvertits als ulls dels seus observadors.
Volia entendre en què pensava l’artista mentre pintava aquest mirall, per què havia fet servir un espill en el seu treball.
Eren conscients dels significats amagats rere els miralls? Potser jugaven amb la llum que es reflectia en aquests espills,
sense cap altra intenció? Primer, vaig estudiar els miralls i la seva pròpia història; després, vaig estudiar el simbolisme
rere aquests. Finalment, vaig intentar relacionar obres d’art que contenien miralls amb aquestes idees que havia anat
descobrint.
My research revolves around the function and symbolism of the mirrors in Art through History. What kind of me-
aning had these mirrors, even those that passed unnoticed through the eyes of their audience. I wanted to understand
what was the artist thinking while painting this mirror, why would he use a mirror in his work. Were they aware of
the meanings hidden behind the mirrors? Were they playing with the lights reflected on these looking glasses, with
no other intention? First of all I studied the mirrors and their own history; later I studied the symbolism behind them.
Finally, I tried to relate art works that had mirrors with the ideas I discovered.

2. Introducció
5
els miralls en l’art
Al llarg de la Història, els miralls han adoptat una simbologia i un poder que traspassa la seva funció com
a objectes, la literatura, l’art o la mitologia, són plenes de referències en que els miralls adopten un paper
protagonista. Els miralls camuflats en un segon terme traspassen la importància del suposat caràcter principal si ens
hi fixem mínimament, l’objecte eclipsa allò que l’envolta, el reflex hipnòtic, el seu caràcter ocult, la seva simbologia
ofeguen per complert l’obra, i el mirall, somrient orgullós per l’atenció rebuda ens ensenya tots aquell secrets que s’hi
han volgut guardar.
A l’apartat artístic els miralls tenen un caràcter important ja que obres tan significatives per a la historia de l’art
com les menines o el matrimoni Arnolfini són quadres que sense aquest objecte perdrien una enorme part de la seva
importància. Però no podem quedar-nos únicament a la pintura per a comprendre la importància dels miralls, sinó que
també els trobarem a l’escultura contemporània a la literatura, la poesia o fins i tot la mitologia.
Entendre les seves simbologies és segurament una tasca complicada, ja que moltes vegades aquesta pot arribar
a semblar-nos absurda si no la situem en un cert context. Per aquest motiu hem dividit per temàtiques les diferents
obres que tractarem al nostre treball, per procurar fer-ne més senzilla la comprensió.
Primerament hem tractat els miralls com a objectes, després hem aprofundit en les creences i simbologies que
arrosseguen de temps enrere i finalment hem tractat aquesta temàtica relacionada amb obres d’art diverses marcades
per la presencia de miralls.
La forma en que he pogut elaborar-lo ha sigut gràcies a la investigació realitzada en llibres, articles i sobre tot a pà-
gines web. Amb aquestes fons d’informació he pogut realitzar la part més teòrica del treball, però també m’interessava
conèixer l’opinió d’artistes, per aquest motiu vaig voler entrevistar-ne dos de contemporanis, que molt amablement
em van donar la seva opinió.

3. El mirall com a objecte
6
els miralls en l’art
Els miralls són objectes als que actualment no trobem un significat que traspassi la seva funció pràctica, però
com molts altres objectes que ara ens semblen comuns, en els seus orígens se’ls hi atribuïen característiques
més enllà del seu ús. La història de la seva creació és plena d’exemples de la relació que els miralls tenien amb els seus
entorns, en el marc de religions, creences, al·lusions literàries, i en especial, artístiques. Aquestes són els que centren
el nostre treball de recerca, que tracta la representació i simbologia que els miralls han tingut a l’art.
Un mirall és una superfície reflectant suficientment clara com per a poder formar una imatge. Poden ser plans o
corbats, i segons aquesta característica, la imatge que reflectiran estarà o no deformada. A l’antiguitat, els únics llocs
on era possible observar la pròpia imatge eren l’aigua o altres líquids que permetessin reflectir amb claredat allò que
tinguessin davant. En aquests elements els éssers humans trobaven la seva única oportunitat de conèixer el seu propi
rostre. Així, aquest ús de l’aigua per a observar-se a un mateix el podem trobar als mites clàssics, com per exemple el
mite de Narcís, que comentarem acuradament més endavant.
La tècnica de creació de miralls o espills va evolucionar lentament. Els primers que podem trobar són espills fets
amb metall suficientment polit per aconseguir aquest reflex desitjat. Normalment, aquestes planxes es feien amb plata,
bronze o coure. Eren d’unes dimensions reduïdes ja que desconeixien com poder aconseguir una superfície gran i a
l’hora tant reflectant com es necessitava. Per això, els primers miralls són petits, d’uns deu o quinze centímetres, amb
forma ovalada o rodona, especialment emprats com a miralls de mà.
Ja els podem trobar a l’antic Egipte, a Grècia, a la cultura etrusca i entre els romans. A Egipte, els miralls estaven
relacionats amb el culte a la deessa Hathor, que habitualment era representada al mànec d’aquests espills. Aquests
mànecs decorats també podien incorporar altres déus acompanyant a la ja anomenada Hathor, com per exemple Horus
o Bes. A més, podien ser decorats amb motius vegetals.
Aquests miralls egipcis no només s’empraven per l’ús personal, sinó que tenien la funció d’allunyar els mals espe-
rits. Eren un tribut a la bellesa i compartien una estreta relació amb el Sol, degut a la seva forma circular. Pels egipcis,
el Sol era el centre de la seva religió i qualsevol objecte que hi remetés guanyava molta importància, sacralitzant-lo.
Durant l’ocupació romana d’Egipte, era molt comú trobar entre les ofrenes als temples la de dos miralls. Aquests
espills units pretenien intercedir en la trajectòria solar i lunar, garantint que els dos astres, relacionats respectivament
amb les deesses Hathor i Nut, tinguessin un viatge sense entrebancs per l’esfera celest. Aquestes dues divinitats feme-
nines estaven relacionades amb el Sol i les dues es consideraven esposes de l’Astre Solar. Nut era una deessa que repre-
sentava l’esfera celest, i Hathor mantenia un paper similar, creient-se que ella “acollia” a Horus en el seu sí. Aquests dos

miralls ofrenats als temples eren d’or i plata, representant el daurat al Sol i el platejat a la Lluna.
7
els miralls en l’art
Trobem miralls a la civilització grega, igualment. Els fabricaven amb planxes metall sobre fusta, de mides variades,
tot i que les seves proporcions no eren gaire grans. Eren decorats amb gravats o dibuixos al revers. A vegades s’hi
gravaven representacions d’episodis mitològics, sense inscripcions ni narració dels fets dibuixats. També n’hi ha de
llisos, sense decoracions. Fossin com fossin, no eren un producte a l’abast de qualsevol, sinó que tan sols les classes
benestants es podien permetre aquest luxe.
1 i 2. Miralls egipcis que representen la deessa Hator al mànec
A la cultura hispanoromana, podem trobar miralls de mà fets amb plaques de plom. Molt decorats, empraven mo-
tius geomètrics per crear sanefes. També els embellien amb figures decoratives. Aquests miralls tenen un propòsit
purament pràctic, sense connotacions religioses ni espirituals.
Durant l’edat mitjana, l’ús del mirall no era quelcom habitual. A causa del seu elevat preu, el nombre de persones
que hi podien tenir accés era reduït. Així doncs, comprar-ne un equivalia a gaudir d’una posició econòmica elevada.

8
els miralls en l’art
Precisament d’aquesta exclusivitat en la compra de miralls motiva la superstició que diu que trencar un mirall provoca
set anys de mala sort: el seu preu era tan elevat que no es podria comprar un de nou per substituïr-lo sense estalviar, al
menys, durant aquest temps. Per tant, tindries una bona pila d’anys en la que hauries d’estalviar i estrènyer el cinturó,
si es que volies tornar a comprar un espill.
3. Miralls grecs, fets de fusta i metall 4.Miralls hispanoromànics
Al segle XIII s’inventa la fabricació de vidre i cristalls de roca sobre lamines metàl·liques. Això revolucionà la indús-
tria dels metalls, tot i que es va seguir construint els miralls clàssics a partir del poliment de metalls.
El ús del mirall com a mobiliari comú d’una habitació o cambra té uns inicis tímids, al segle XVI, trencant la tradició
dels espills com a objectes estranys, cars i exclusius. Així, es comencen a presentar miralls en marcs elegants, que ocu-
pen llocs importants als salons. Les seves mides, però, encara són reduïdes. No és fins al segle XVII que les fàbriques
venecianes comencen a elaborar espills de grans tamanys, un moment clau en la història dels miralls.

9
els miralls en l’art
Aquests han esdevingut, doncs, objectes típicament decoratius a les llars, alhora que conserven la seva funció pràc-
tica. No deixen de ser uns útils, que fins avui en dia ens han acompanyat, ocupant posicions privilegiades a les nostres
cases. Actualment, imaginar la vida sense miralls, sense superfícies on la nostra imatges quedés reflectida, sembla
inconcebible.
5. Mirall barroc de l’any 1850

4. Simbologia dels miralls
10
els miralls en l’art
El reflex, ja fos a l’aigua o a un mirall, sovint ha motivat la imaginació espiritual, religiosa o màgica de l’ésser
humà. Això ho trobem present a moltes cultures, al llarg de diferents èpoques. Com citavem anteriorment, als
mites clàssics de l’Antiguitat d’Europa ja trobem reflexions sobre l’efecte que els reflexos poden tenir sobre les perso-
nes. Però no es limita a aquesta època la unió entre mirall i màgia: en històries, llegendes i creences posteriors a l’època
clàssica també s’atribueix un paper destacat als miralls.
Una de les creences més fortes, estesa per tot el continent europeu, és que el mirall reflexa no pas la imatge de la
persona que s’hi posa davant, sinó que en mostra l’ànima. Presenten el mirall com un objecte màgic que pot arribar a
retenir l’ànima i la força vital de les persones. En aquest tipus de creença trobem costums mortuòries, com ara la de
tapar els miralls si algú mor; gràcies a això, es facilitaria l’accés del difunt al Més Enllà, mentre que deixar els miralls
sense cobrir podria provocar que l’ànima d’aquesta persona que acaba de morir es quedés atrapada a la superfície
reflectant.
En aquest apartat estudiarem les diferents associacions mitològiques, màgiques, espirituals o religioses que es po-
den trobar al voltant dels miralls.
4.1 Criatures diabòliques
Seguint amb la creença que els miralls mostren l’ànima de les persones que s’hi reflecteixen, també poden delatar a
les criatures diabòliques que han amagat la seva identitat rere una aparença humana. La religió cristiana defensa que
els dimonis no tenen ànima, donat que són seguidors del Diable. Per tant, al no tenir ànima, si es col·loquessin davant
un mirall, no podrien quedar-hi reflectits: l’espill tan sols reflectiria el no-res.
Entre aquestes criatures fantàstiques que s’escapen del reflex dels miralls, la més coneguda a Europa és la del vam-
pir. Els vampirs, sota una pila de noms i descripcions, són molt comuns en la literatura i mitologia occidental. Molt so-
vint es parla de la impossibilitat de reflectir-se en un mirall com un dels seus trets característics més comuns i estesos.
Altres encarnacions diabòliques sí que tenen reflex, però aquest té una atracció tan forta que esdevé fatal per aques-
tes criatures. El Basilisc n’és un exemple. Es tracta d’una gegantina criatura mitològica, amb cos de serp i cap de gall; la
seva mirada és tan nociva que petrifica tot aquell que el mira als ulls. Igual que succeeix amb la Medusa o Gòrgona de
la mitologia clàssica de l’Antiguitat, el Basilisc tan sols tindria un punt feble: aquest terrible poder del seus ulls, que el
mataria a l’instant si s’aconseguís obligar-lo a encarar el seu reflex.

4.2 Caràcter màgic
6. Gravat d’un basilisc
7. La Gorgona Medusa, morta per Perseu (1597) Caravaggio, Museu Uffizi, Florència
11
els miralls en l’art
D’altra banda, els miralls també es consideren amulets que allunyen les criatures diabòliques i forces satàniques.
Algunes creences afirmen que això es degut al terrible aspecte del diable i els seus seguidors, tan horrible que ni elles
mateixes la podrien suportar. Per tant, quan s’hi han d’afrontar, fugen, espaordides per allò que veuen reflectit al mi-
rall, aclaparades per la seva pròpia imatge i per això s’allunyen dels miralls.
Un fet que hem d’entendre dels miralls, és que aquests objectes no van aparèixer gaire aviat. Situem l’aparició dels
primers miralls aproximadament als voltants de l’any 1200a.C, a Egipte i Mesopotàmia, llocs on es va començar a tre-
ballar el vidre per primera vegada. Anteriorment als miralls el que s’emprava era el reflex a l’aigua i en relació a això
també trobem moltes històries i llegendes, algunes clàssiques i d’altres màgiques.

12
els miralls en l’art
L’aigua servia d’instrument en alguns rituals d’endevinació del futur, ja que es creia que aconseguia establir un
medi en el que fer les prediccions. Com si a través d’ella es pogués connectar amb un altre món, a través d’una “porta”
o lligam amb un antimón. Aquest mirall natural feia visible allò invisible, trencava les il·lusions o les creava, apropava
altres móns al nostre.
Un exemple literari de poder màgic de l’aigua emprada com a mirall el podem trobar a la trilogia de J.R.R. Tolkien El
Senyor dels Anells (1954), concretament al primer volum de la saga, La Comunitat de l’Anell. El seu protagonista, Frodo
Baggins, és convidat a observar el futur que li pot revelar una font màgica. El mirall, controlat per la reina elfa Galadriel,
li serveix d’ajuda a l’hora de fer prediccions del futur. Galadriel li permet l’accés a aquesta font impregnada de la màgia
èlfica per mostrar-li què podrà passar segons les decisions que Frodo prengui. Segurament Tolkien tenia present les
tradicions europees en que els miralls eren estris emprats a l’endevinació quan va escriure aquesta escena del llibre.
4.3 Déus
Els miralls, quan van aparèixer van prendre aquest significat màgic que ja tenia l’aigua, i en un gran nombre de
rituals màgics s’utilitzava miralls -i encara avui, en algunes tradicions es segueixen fent servir. Per exemple, a Mèxic
trobem uns miralls de vidre anomenats Obsidiana que es fan servir en ritus o cultes. El nom d’un dels seus déus, Tez-
calipoca, significaria mirall negre fumejant o mirall fumejant; aquesta divinitat és el Senyor del Cel i de la Terra, és font
de vida, tutela i refugi pels homes. Tezcalipoca és origen del poder i de la felicitat, omnipresent, invisible i poderós.
8. Pintura al fresc del déu Tezcalipoca
També al Japó trobem una divinitat central a la religió del país que s’associa amb un mirall. Es tracta d’Amaterasu
Ô-Mikami, habitualment representada amb l’atribut del mirall. Més endavant tractem la llegenda que explica aquesta
associació. Per ara, dir que sembla significatiu que malgrat les distàncies temporals o espacials, siguin moltes les cultu-
res que comparteixen divinitats associades als miralls. a seva història que explicaré més endavant. Així podem trobar
a llocs tant llunyans con Mèxic i Japó déus que es representen o tenen relació amb els miralls.

4.4 Sirenes
13
els miralls en l’art
Trobem els miralls en altres criatures mitològiques com són les sirenes, usualment representades amb miralls a la
mà. Les sirenes són criatures mitològiques provinents de la Grècia clàssica. Originàriament eren enormes ocells amb
cap de dona, que habitaven illes enmig del mar. Amb els seus hipnotitzants cants, molt atractius, provocaven que tots
els mariners que passessin prop les seves illes s’hi aturessin, encisats. Aquestes criatures, que no tenien l’aspecte que
els enamorats mariners imaginaven al escoltar de lluny els seus cants melodiosos, devoraven qualsevol que cometés
l’error d’aturar-se als seus dominis.
Un mite que ens relata aquesta situació és el de l’Odissea, on l’heroi Ulisses en el viatge de retorn a casa després de
la guerra de Troia, topa amb un grup de sirenes. Conscient del perill que corren, Ulisses obliga a tots els tripulants del
vaixell a tapar-se les oïdes, però ell, que desitja escoltar els encisadors cants de les sirenes, es fa lligar al pal major de
l’embarcació, amb les orelles destapades. El vaixell aconsegueix vencer aquesta dificultat, però el dolor que suposa per
a Ulisses no poder seguir les ordres del cant hipnotitzant de les sirenes, és gairebé insuportable.
Més endavant, la figura d’aquestes bèsties a Europa va evolucionar, i com gran part del mites o històries llegen-
dàries, es va acabar transformant. Les sirenes gregues es van confondre amb les ondines nòrdiques, esdevenint les
criatures que nosaltres coneixem avui: una suau i delicada barreja, a partir de la cintura, entre una dona i un peix. Amb
bust femení i cua escamada, aquests éssers, més bells, comparteixen amb les seves avantpassades gregues la capacitat
de cantar fins a hipnotitzar tot humà que les escolta.
9. Representació de la deessa Amaterasu Ô-Mikami
Siguin meitat ocell o meitat peix, les sirenes acostumen a representar-se portant a les mans un mirall, al que li ator-
guen un sentit fosc, relacionant aquest objecte amb la seva bellesa fatal, que pot significar la mort pels navegants si
queden atrapats per les seves veus o pel seu aspecte encisador.

4.5.Vanitat
14
els miralls en l’art
La vanitat la trobem a tot tipus d’obra literària o artística, sobre tot a partir del la gran influència cristiana, que va
marcar molt més aquest tema. La vanitat, entesa com un pecat, relaciona la bellesa amb el seu poder fatal, entenent-se
que el interès que es desenvolupa per l’aspecte físic i per l’amor propi pot ser destructiu.
Com en el cas de Narcís, la vanitat pot provocar destins fatals, en una al·legoria de com centrar-se en un mateix po-
dria fer que oblidéssim tot allò que ens envolta, fins a aïllar-nos perillosament, sense remei. És destructiu al final, com
aquests fets condueixen a destins fatals, com podria ser el cas de Narcís o a centrar-se massa en un mateix i oblidar
l’exterior, a aïllar-se.
4.5.1 Prudència i Vanitat
Però la màgia del mirall és més complicada. Com volem mostrar en aquest treball, sovint es troben simbologies molt
contradictòries. Si algunes cultures associen, com hem dit, el mirall amb la vanitat, d’altres pensen en aquest com un
objecte associat amb la prudència i la veritat. És a dir, li atorguen al mirall un sentit molt positiu, relacionat-lo amb la
puresa.
Podem entendre-ho si relacionem l’objecte amb el material del que està fet, i la delicadesa amb que s’han de fer
servir per a realitzar correctament la seva funció. A més, no només es tracta d’objectes delicats, sinó que esdevenen
fràgils i com ja hem explicat, durant molts anys van ser extremament rars.
Un personatge bíblic que representa aquests pensaments és el de Maria Magdalena. Aquesta jove era una antiga
prostituta que es va convertir al cristianisme quan va conèixer a Jesucrist. La trobem relacionada amorosament amb
el fill de Déu com a amant seva i en un gran nombre de quadres s’identifica a Magdalena amb els miralls. És aquí on
podem trobar un exemple de mirall que simbolitza prudència i puresa, a més de vanitat.
La redempció de Maria Magdalena s’associa, doncs, amb prudència i puresa. Però al mateix temps, com a antiga
prostituta la jove s’hauria de preocupar molt pel seu aspecte, pel que el mirall no és només un estri en el que veure la
veritat pura, sinó que anteriorment havia sigut un objecte d’encís per la seva figura.
Alguns autors, com la columnista sud-americana Maria Rosa Diaz, relacionen el mirall amb Déu Tot-Poderòs, ca-
paç de veure-ho tot com un mirall en una habitació. La puresa de la seva visió és absoluta, res se li escapa i res pot
corrompre’s sota la seva mirada.
4.6 El Sol i la Lluna
Altres interpretacions del valor simbòlic dels miralls els relacionen amb el Sol i la Lluna, que podem considerar els
astres principals pel nostre planeta. Són moltes les cultures i religions que tenen aquests astres com a eixos centrals de

15
els miralls en l’art
les seves cosmologies. Hem parlat de la civilització egípcia, però també hem comentat anteriorment que el Sol per la
tradició japonesa era una divinitat: la deessa Amaterasu Ô-Mikami, representada amb un espill.
Altres creences també empren el mirall per representar la Lluna, una equivalència potser més lògica, donat que
aquest satèl·lit reflecteix la llum del Sol i no en té pas, de lluminositat pròpia. Tal com fan els miralls, que reflecteixen
la llum que els envolta.
4.7.Cultura popular
A la cultura popular, els miralls han esdevingut quelcom quotidià. Sense que reparem en ells, per estar-hi acos-
tumats, els miralls sembla que hagin passat a ser un objecte decoratiu més. Però, malgrat això, segueixen tenint una
simbologia destacada que avui podem trobar a dites o expressions populars.
Un exemple seria aquella que diu els ulls són els miralls de l’ànima, que relacionaríem amb la creença ja comentada
de la relació entre els miralls i les persones que s’hi reflectien, de manera que l’espill no reflectiria l’aparença física,
sinó l’ànima de la persona que es posiciona al seu davant.
Altres dites parlen de l’estat del mirall, variant-ne el seu significat segons com es trobi. Per exemple, en cas que el
mirall estigui trencat podria significar separació, o els set anys de mala sort dels que parlàvem abans. Si el mirall és clar
i net, d’altra banda, pot ser senyal de bona sort al matrimoni.
El místic islàmic Dschelaleddin Rumi (1207-1273) creia que el mirall simbolitzava el nostre cor. Els espills, per po-
der reflectir la veritat, havien de ser purs i clars. Però, d’altra banda, també considerava que qualsevol dany al mirall
esdevenia un presagi de mort, ja que d’alguna manera el mirall ens raptaria l’ànima, quedant lligada aquesta al destí
que el mirall pateixi mentre seguim sota el seu encant.
La idea del mirall, sigui com sigui, té un quelcom inquietant. El mirall no sempre reflecteix la realitat; ja hem dit que
segons si és pla o corbat la imatge podrà aparèixer deformada. Però a més, no només el reflex varia, sinó que nosaltres,
al mirar-hi, podem ser incapaços de veure la imatge tal com és. A vegades quedem subjectes a una imatge invertida de
nosaltres mateixos, a una possible deformació de la realitat, un fet que podríem considerar realment estrany.
Plantegem una idea: com reaccionaria algú que mai s’ha enfrontat al seu reflex si, de sobte, li poséssim un mirall al
davant. Com reaccionaria algú al veure’s per primera vegada? Segur que es sorprendria, però també podria ser incapaç
de relacionar la imatge que veu amb sí mateix. I de ser-ho, també podria ser que s’espantés si quelcom igual a ell esti-
gués a l’altra banda d’una superfície plana, seguint els seus gestos, imitant cada moviment que fès.

5. Art i miralls
16
els miralls en l’art
L’encís dels miralls ha atrapat també als artistes al llarg de la Història. L’art té grans mostres de pintures i escul-
tures on els miralls han pres molt de protagonisme. També a l’arquitectura podem trobar exemples d’aquest
embruix dels espills; la recreació d’espais il·lusoris i reals, el lligam entre l’ànima i el reflex... A continuació mostrem
diversos exemples d’aquests miralls com a motius artístics.
5.1 La bellesa i la vanitat
5.1.1 Narcís
Narcís és un personatge de la mitologia clàssica relacionat amb els reflexos, la simbologia d’aquest personatge re-
sulta força negativa, lligada a la seva obsessió per la pròpia imatge, que acabarà comportant la seva mort.
Com passa sovint, trobem diverses versions d’aquest mite. N’explicarem algunes abans de lligar el mite amb els mi-
ralls. La versió més coneguda prové de Grècia, recollida a Les Metamorfosis del poeta Ovidi, qui presenta a Narcís com
un jove summament atractiu, fill del déu aquàtic Cefiso i la nimfa Liriope. Quan el noi va néixer, els pares van consultar
l’endeví Tirèsies sobre el futur del seu fill. El pronòstic de l’endeví fou que el noi viuria fins a avançada edat sempre que
mai contemplés el seu propi reflex.
La bellíssima nimfa va quedar embarassada i del seu ventre va venir al món un nen, que ja
en aquell moment era capaç de despertar passions; li va posar el nom de Narcís.
La metamorfosis I-VI, d’Ovidi
Narcís va créixer sense trobar-se mai amb el seu reflex i quan va arribar a l’edat adulta, totes les dones i nimfes que
el veien s’enamoraven perdudament d’ell. Però el jove no mostrava cap reacció, sense correspondre mai el seu amor.
Un dia, la nimfa Eco va trobar-se’l al bosc i es va enamorar del jove, més encara que cap altra nimfa. Els resultats, però,
van ser idèntics als que havien aconseguit les altres joves. Dolguda i trista, Eco es va retirar a una cova, per amagar-
se. Allà, sense menjar ni beure, es va aprimar tant que va quedar reduïda únicament a la seva veu malenconiosa, que
s’escoltava arrossegada pel vent.
Finalment, les joves enamorades, furioses per la forma en que Narcís les seguia rebutjant, van demanar als déus que
complissin la seva venjança contra el jove. La deessa Nèmesi va escoltar les seves peticions i provocà que, per primera
vegada, el noi es trobés amb el seu reflex.
Nèmesi va conduir al jove fins a un rierol, l’aigua del qual li va tornar el seu reflex. Al veure tanta bellesa, en Narcís
es va enamorar d’ell mateix, amb un amor tant fort i fatal que el jove no va tornar-se a moure mai més, deixant-se morir.

10. Narcís i Eco de John Waterhouse (1903)
Allà, però, els déus van fer que hi nasqués una nova flor, la narkissos, la delicada flor del Narcís.
17
els miralls en l’art
El quadre de John Waterhouse mostra una escena del relat d’Ovidi, en que la nimfa Eco està contemplant, entristida,
el seu amant absort al reflex que l’aigua li retorna. Ebe Cané ho analitza en la següent cita:
Eco desde su primer plano acepta la distancia del olvido.
Pero, presiente el dolor de su elegido, pues al delirante se lo
llevará el río.
Deméter Ebe Cané New York
Del mite de Narcís sorgeix el terme “narcisisme”, és a dir, l’amor propi que ratlla la bogeria i l’obsessió. La versió
d’Ovidi és la més coneguda, quelcom que no és estrany, donat que el mite era recollit a Les Metamorfosis, una de les
obres més importants de la literatura llatina i de la història de la literatura europea. N’hi ha d’altres, però.
La versió beòcia ens introdueix un altre personatge, que ocupa el lloc d’Eco. Un jove, anomenat Aminias, estimava
a Narcís amb bogeria, però igual que en el cas anterior, no era correspost. Narcís el rebutjava constantment, amb ab-
soluta crueltat. Narcís fins i tot va arribar a provocar-ne el suïcidi d’Aminias: li envià al seu enamorat una espasa com
a present. Aminias entengué les ordres no dites però implícites i es va suïcidar davant la porta de Narcís. Però, abans
d’arrancar-se la vida, va maleir fortament el seu amor impossible, una maledicció contra el seu cruel Narcís. Els déus
van escoltar les supliques i van fer que quan Narcís es veiés a l’aigua s’enamorés d’ell mateix i acabés suïcidant-se per
la desesperació de no poder aconseguir que el reflex que veia li correspongués l’amor. Igual que explica Ovidi, al lloc on
morí Narcís en sorgí una flor que portaria el seu nom.
D’altra banda, Pausànies ens presenta una versió del mite, en que Narcís tenia una germana bessona, amb la que
compartia una semblança extraordinària. La noia va morir i el jove que l’estimava tan profundament que va patir mol-

18
els miralls en l’art
tíssim la seva mort. Un dia, el jove es va contemplar a l’aigua i va creure que veia a la seva germana. Així, per intentar
calmar la seva pena va procurar veure’s cada dia a l’aigua. És curiós que, segles més tard, l’escriptor Joan E. Cirlot ens
mostri una de les possibles simbologies dels miralls com a símbol del bessons, éssers idèntics però diferents.
L’ultima versió del mite ens explica com Narcís era un noi originari d’Eretria. Allà va ser assassinat per una tal Épo-
pe i de la sang que va vessar el seu cos moribund, en va néixer la flor que encara porta el seu nom.
Igual que hi ha moltes i diverses variacions en el mite, la simbologia creada a partir d’aquesta història és molt dife-
rent. Cirlot ens presenta el mirall cóm un òrgan d’auto contemplació i reflex de l’univers, com un immens Narcís que es
veu a si mateix reflectit a la consciència humana, el món és projectat segons Cirlot com una constant canviant, com si
fos un calidoscopi, en el sentit que apareix i desapareix contínuament.
És antiga la convicció que defensa que les imatges reflectides provoquen un gran atractiu, amb un cert poder hip-
nòtic que desperten en nosaltres al veure la nostra realitat duplicada d’una forma idèntica. Un atractiu pel reflex que
s’exemplifica perfectament en el nostre Narcís, condemnat per l’atractiu fatal del seu reflex.
Aquesta idea, nascuda amb la reflexió en torn a la història de Narcís, ens arriba viva fins als nostres dies. Ja hem par-
lat del narcisisme, terme que el psiquiatra Sigmund Freud va instaurar per parlar l’amor incondicional per un mateix.
Però molt abans que ell, escriptors, poetes i pintors van tractar el tema. Com a exemples, podem trobar-ne a la poesia
del Segle d’Or de Boscán o a la pintura de Caravaggio, per dir-ne alguns. Aquest Narcís barroc, fos en un ambient obscur,
en que el jove s’observa encisat a l’aigua.
A continuació, reproduirem un dels versos de Juan Boscán, poeta nascut a Catalunya que va fer servir el castellà
com a llengua de producció literària. Aquest poeta es veié influenciat pel Renaixement italià, adoptant moltes de les
estructures i rimes que Petrarca feia servir. Al poema Hero y Leandro inicia la seva poesia que pren temes mitològics
com a font d’inspiració. El fragment que hem escollit parla del mite de Narcís per explicar l’amor que el mateix Boscán
sent, un amor fatal i mortal.
Porque quien me da pasión
no me consiente tenella,
dirás a la causa d[‘] ella
que vea en ti la razón
que tengo de padecella,
sino que temo que en ti
vea el bien y [el] paraíso,
que la muerte me da a mí
y muere como Narciso
de amores propios de sí.
Boscán 1991:186, versos 1-10
També citàvem a Caravaggio i a continuació farem un anàlisi en profunditat de la pintura, per poder estudiar amb
deteniment la simbologia que s’amaga rere aquesta obra.

Documentació general
Títol: Narcís
Autor: Michelangelo Merisi da Caravaggio, pintor barroc conegut
per els seu talent amb la tècnica del clarobscur i els seu toc
dramàtic i realista.
Cronologia: 1600 (Segle XVII)
Tècnica: pintura a l’oli
Suport: Llenç
Mides: 110cm x 92cm
Ubicació: Galería Nacional d’art Antic, Roma, Itàlia
Tema: figuratiu mitològic.
Primera aproximació
Aquesta obra representa una escena mitológica, el jove Narcís es
contempla enamorat d’ell mateix a un estany. Segurament una de
les parts més importants de l’obra és el reflex, una imatge que no
es correspón amb la del jove que es mira encisat a l’aigua.
Anàlisi formal
Composició: simètrica i tancada. En la que trobem la forma
geomètrica del cercle que es forma en la unió del reflex i de la
imatge real.
Ritme: dinàmic per la utilització de linies corbes i mixtes.
Elements plàstics
Dibuix: no trobem pas linies que marquin el contorn de la figura.
Color: utilització mixta del color, ja que trobem tons freds a la
roba del jove pero l’obra que l’envolta té un cert to vermell. La
pintura mostra la tècnica caracteristica de la època, el clarobscur
perfectament realitzat per l’autor.
Llum: és irreal i focal, ja que es centra únicament al seu cos.
Volum: el quadre té un treballat modelat que permet fer la
pintura molt més real el color està graduat d´’una forma suau, el
gruix de la pinzellada és molt suau i trobem l’sfumatto que crea
11. Narcís de Caravaggio (1600)
19
els miralls en l’art
uns contorns diluïts.
Representació de l’espai: la pintura té una perspectiva aéria
típica de l’art barroc en que proporcionalment els elements més
llunyans es difuminen.
Interpretació
Contingut i significat. Tema i font en la que es basa: Aquesta
pintura representa a Narcís, un personatge mitológic que es va
enamorar d’ell mateix al veures reflexat a un estany. Com hem
comentat anteriorment, trobem diferents versións del mite en
que Narcís troba aquest destí per diferents motius. El punt que
coincideix en totes les versions és el final tràgic del jove, que ja
sigui assesinat o consumit per el temps mor. La versió més famosa
és la de la metamorfosi d’Ovidi.
Simbologia: Aquesta pintura representa el jove Narcís, un
personatge de la mitologia clàssica que va enamorar-se d’ell
mateix a causa d’un càstig diví. Les diferents versions del mite
atorguen aquest destí tràgic del jove per diversos motius, la
més coneguda explica com el noi, després de rebutjar a totes
les dames que se’n enamoraven, va patir un càstig diví que va
provocar que en veure’s reflectit a l’aigua s’enamorés d’ell mateix i
morís consumit pel temps.
Funció i relació amb el context històric
Aquesta pintura té una funció decorativa i expresiva, ja que amb
ella Caravaggio segurament intentava transmetre alguna idea
o sentiment. Segurament una de les coses que més sobte del
quadre és el reflex que mostra una imatge diferent a la del noi
que es mira a l’aigua. Caravaggio va agafar el tema de Narcís i tot
i conservar-ne l’idea principal va adaptar-lo al seu temps i la seva
idea pròpia del mite, aquest trets els trobem a la roba típica del
segle. XVII i sobre tot al reflex que retorna una imatge diferent a
l’observador.

5.1.2 Venus
20
els miralls en l’art
Venus, deessa romana adoptada de la cultura grega, és la representació de la bellesa màxima i l’amor per a les civi-
litzacions de l’Antiguitat. Aquesta deessa clàssica sovint ha sigut objecte d’al·lusions culturals i en especial el seu paper
dins la pintura és molt rellevant.
Venus representa l’ideal de bellesa encarnat en el joc de miralls, en els que la divinitat es contempla i alhora, ens
permet contemplar-la. La majoria dels miralls en aquestes pintures juguen amb el punt de vista de l’observador; mal-
grat que la Venus ens dóna l’esquena, trobem el seu rostre gràcies a un mirall, que ens apropa als punts cecs de la seva
figura.
Les representacions de Venus emmirallada solen situar-se en cambres i habitacions, a la intimitat, normalment
acompanyada pel seu fill Cupido, que l’assisteix sostenint-li l’espill. La mirada de la Venus juga amb l’observador, fent-
lo partícip de l’escena.
Aquests quadres busquen mostrar ideals de bellesa, adaptant la Venus als cànons que cada època o societat manté.
La bellesa perfecta, la sensualitat i l’atracció del cos nu de la Venus es vesteix amb la roba del moment, els pentinats o
les joies que representen la riquesa i l’exclusivitat per cada artista.
12. Venus de Rubens (1606-1611) Museu Thyssen, Madrid

21
els miralls en l’art
Així, podrem trobar alguns miralls en els quadres de Venus on la seva funció és ressaltar aquesta bellesa, mentre
altres juguen a fer-nos entrar d’amagat a la cambra de la deessa, deixant-nos observar sensualment el seu cos.
La imatge de Venus als miralls la trobem sobretot en èpoques barroques o renaixentistes, però la seva simbologia
i l’elevació de la bellesa que aquesta deessa encarna segueix present a pintures contemporànies, en que els miralls
remarquen la bellesa de les noies que s’hi miren.
En gran nombre de pintures trobem joves que, amb una actitud semblant a la de Venus, s’observen a miralls i ens
ensenyen els seus rostres, però la funció principal dels miralls en aquests quadres no és la de jugar amb les perspecti-
ves, sinó la de remarcar que el quadre està representant un ideal de bellesa. Així, si ens hi fixem, als quadres de Picasso
podem trobar Venus i en l’art japonès, la figura de la Geisha podria recordar-nos també la deessa clàssica, simbolitzant
la sensualitat i l’amor carnal. La bellesa i la joventut emmirallades són mostres d’ideals de bellesa.
13. La dona del mirall de Pablo Picasso (1931) Museu d’Art Modern 14. Geisha que es mira al mirall de Katsushi Kahokusai
Com en el cas de Narcís, no únicament l’art plàstic tracta el tema de Venus, sinó que podem trobar gran quantitat de
poemes, obres literàries i fins i tot cançons que parlin de la mítica deessa.
També podem destacar l’associació que es fa entre la deessa Venus i l’aigua. Aquesta divinitat es creia nascuda de
l’escuma del mar i se la relacionava amb aquest element, símbol de puresa i poder. La Venus s’emmiralla en espills,
però fins i tot quan el mirall no és present, si l’aigua es troba al quadre podem fer una equivalència entre aquesta i els
miralls.

¡Oh, reina rubia! ?díjele?, mi alma quiere dejar su crisálida
y volar hacia ti, y tus labios de fuego besar;
y flotar en el nimbo que derrama en tu frente luz pálida,
y en siderales éxtasis no dejarte un momento de amar».
El aire de la noche refrescaba la atmósfera cálida.
Venus, desde el abismo, me miraba con triste mirar.
22
els miralls en l’art
Rubén Darío, Venus
15. La Venus del espejo de Velázquez (1647-1651) National Gallery de Londres
També podem destacar l’associació que es fa entre la Deessa Venus i l’aigua. Aquesta divinitat es considerava nas-
cuda de l’escuma del mar i se la relacionava amb aquest element, símbol de puresa i poder. La Venus s’emmiralla en
espills, però fins i tot quan el mirall no és present, si l’aigua es troba al quadre podem fer una equivalència entre aques-
ta i els miralls.
Com ja hem fet amb el quadre Narcís de Caravaggio, a continuació farem un anàlisi en profunditat del quadre de
La Venus del espejo que pintà el mestre espanyol Diego Velázquez al segle XVII. Comparteix amb Caravaggio l’ús del
clarobscur i el joc amb el reflex, però aquí la intensitat del quadre es troba en la relació que estableix entre la Venus i

23
els miralls en l’art
l’observador davant el quadre, en un joc de miralls que abasta el llenç i l’entorn en el que es troba emmarcada l’obra,
el món de l’observador.
Documentació general
Títol: Venus del Espejo
Autor: Diego Rodríguez de Silva y Velázquez (1599-1660)
Cronologia: 1647- 1651 (segle XVII)
Tècnica: Pintura a l’oli
Suport: llenç
Mides: 122cm x 177cm
Ubicació: Nationall Gallery de Londres, UK
Tema: figuratiu mitològic
Primera aproximació
Aquest quadre mostra a la deessa Venus de la mitologia
Romana estirada d’esquenes a un llit acompanyada de Cupido i
observant-se a un mirall, permetent-nos així veure el seu rostre.
Anàlisi formal
Composició: Asimetrica i tancada.
Ritme: dinàmic amb linies corbers formades per exemple pel cos
de la deessa.
Elements plàstics
Color: No predomina el dibuix, els colors són de tons càlids i
freds combinats. A la part superior són més càlids i a la inferior,
en contrast amb la calidesa que dresprén l’aspecte de la pell de
Venus, més freds.
Llum: real universal, la llum banya tota la pintura centrantse
principalment en el cos de Venus però repartint-se força
igualitariament per la pintura.
Volum: Utilitza el modelat i gradua els colors per a fer la pintura
5.2 Religió
5.2.1 Amaterasu Ô-Mikami
més real. La pintura també està treballada amb l’sfumatto, una
técnica que dilueix els contorns i aporta realisme al quadre.
Perspectiva: la perspectiva de la pintura és aèria, la nitidesa del
objectes més llunyans a la pintura disminueix i les línies són més
difoses.
Interpretació:
Aquesta obra representa la deessa Venus extreta de la religió
Romana. No mostra cap escena concreta, però és molt comú
trobar la imatge de Venus representada en una cambra privada
amb el seu fill Cupido mentre ella s’observa a un mirall, que
sovint ell subjecta.
Simbologia: La deessa Venus era la divinitat associada amb
l’amor, la bellesa i la fertilitat. Aquesta és una adaptació de la
deessa grega Afrodita que també tenia els mateixos atributs.
Funció i relació amb el context històric: La pintura de Velázquez
té una funció decorativa i expressiva. La sensibilitat del pintor al
plasmar la figura de la deessa és admirable, amb un toc delicat
mostra el cos nuu de la jove i la seva mirada intrigant a través
del mirall, que ens permet observar-ne també el seu rostre
d’una forma fugaç.
Una clara influència és la pintura de Rubens Venus en el
espejo (imatge número 12) en que trobem la mateixa deessa
també nua i acompanyada per Cupido, observant-se al mirall
i mirant-nos a través d’aquest. I una de les obres que va
poder influenciar, entre moltes altres, és el quadre de Manet
anomenat Olympia (1863), en que trobem una noia nua en una
postura molt semblant a la de la Venus de Velázquez.
Si ens traslladem a Japó podrem trobar el mite sobre la deessa Amaterasu Ô-Mikami, filla de Izanagi i Izanami. La
religió sintoista coneix Amaterasu com a deessa del sol naixent. Té una importància crucial a la cultura i història japo-
nesa, ja que el símbol dels emperadors japonesos han sigut el crisantem i el sol naixent, en representació d’Amaterasu.
De fet, la família imperial japonesa són descendents d’aquesta divinitat, fills doncs dels déus primigenis de les illes
japoneses.
Els hereus d’aquesta preuada sang divina han de seguir un protocol molt estricte per a preservar la puresa que re-
presenta Amaterasu. Tot i que després de la Segona Guerra Mundial van abandonar el lideratge de la nació, segueixen
sent líders destacats, molt preuats per a la població com a representants dels valors tradicionals nipons. La puresa i
benestar de la família imperial és un dels desitjos que comparteix el poble japonès.
La religió al Japó és realment molt diversa, influenciada per moltes creences. Fins al segle VII la religió oficial del

24
els miralls en l’art
país era el sintoisme, actualment la religió majoritària és el budisme, però també trobem forces practicants cristians,
confucianistes o taoistes. La deessa Amaterasu pertany a la religió Sintoista.
La seva història narra com Amaterasu es va amagar a una cova enfadada amb el seu germà, Susanoo, quan ell mos-
trà una conducta vergonyosa. A l’amagar-se, la deessa que representa el sol també va emportar-se amb ella l’astre
solar i la foscor caigué sobre la terra. Hi ha diferents versions que expliquen què va fer Susanoo, déu de la lluna, per
decepcionar tant la seva germana; unes narren com el déu va arrasar amb els béns d’Amaterasu i altres expliquen que
va matar un cavall diví. Sigui com sigui, Amaterasu enfadada i trista es va refugiar a una cova que va tancar amb una
gran roca, fent que el món quedés completament a les fosques i els esperits malignes comencessin a envair el món.
16. Paravent decorat amb l’escena mitològica en que Amaterasu Ô-Mikami surt de la cova a la que s’amagava
Altres divinitats, preocupats per la foscor van fer una gran festa a l’exterior de la cova, procurant fer molt de xiva-
rri. Quan Amaterasu sortí de la cova, curiosa per l’aldarull, es va trobar amb una imatge que desconeixia i va quedar
completament captivada per aquella visió, sense saber que el que contemplava era la seva pròpia imatge a un mirall.
El mirall l’havien col·locat per deixar-la prou temps embadalida, abans que retornés al seu tancament. Els altres déus
van aprofitar per clausurar la cova i així aconseguiren parlar amb ella, per convèncer-la que tornés als cels i seguís
il·luminant el món.
17. La bandera de Japó pot representar-se amb els raigs del sol naixent o simplement amb l’esfera solar vermella.
En tots dos casos, es tracta d’una referència a la deessa Amaterasu

25
els miralls en l’art
Des d’aquest moment, el mirall sagrat en que se suposa que Amaterasu Ô-Mikami es va veure és un objecte sacre
pels japonesos. Juntament amb unes perles i una espasa, el mirall és un dels objectes que s’entrega a l’emperador de
Japó quan accedeix al tro imperial.
5.2.2 Maria Magdalena
Maria Magdalena, la trobem relacionada amb una amplia multitud d’obres on els miralls tenen molt de protagonis-
me. Com ja hem comentat anteriorment, una de les simbologies que s’associa amb els miralls és la de vanitat i puresa.
La vida de Maria Magdalena encaixa amb aquesta simbologia doble dels miralls, encarnant dos valors contraris que en
aquest cas, es complementen per exemplificar la redempció del pecador.
La vida de Maria Magdalena és molt confusa, com succeeix sovint al parlar de la vida de molts altres sants i figures
religioses. Trobem tota mena d’explicacions de la seva funció religiosa o del seu contacte amb la religió. La versió que
més ens interessa, ja que és la que normalment acumula més miralls a l’apartat artístic, és la imatge de la Maria Mag-
dalena penitent. Segons aquesta versió, la jove era una prostituta que en conèixer a Jesucrist va convertir-se al cristia-
nisme, arribant a ser considerada una igual dels Apòstols.
18. Maria Magdalena penitent de Georges de La Tour (1640) Louvre, París.
Abans d’arribar a aquesta bona situació la noia va ser perdonada per tots els seus pecats i del seu cos, segons Lluc
8:2, en sortiren set dimonis -que representarien la Gola, l’Avarícia, la Luxuria, l’Axidia, la Ira, l’Enveja i la Supèrbia.

26
els miralls en l’art
Maria Magdalena es va apropar als cercles més íntims de Jesús i és molt conegut el moment en que ella renta i per-
fuma els peus del Fill de Déu, eixugant-los amb els seus propis cabells. També s’ha tractat molt la relació que van tenir
Maria Magdalena i Jesucrist. S’ha especulat molt sobre aquesta, parlant com podria haver sigut més forta que la que
tenia amb els Apòstols, fins i tot amorosa. Així, Maria Magdalena hagués sigut la muller del Fill de Déu.
19. Maria Magdalena penitent de Georges de La Tour (1625-1650) Sammlung Wrightsman, Nova York
Però, aquesta versió de la història no és acceptada per moltes Esglésies, com ara la Catòlica Romana. Sovint, els es-
tudiosos i teòlegs consideren que aquesta versió en que Jesucrist mantindria relacions sexuals és una heretgia o no té
fonament. Així doncs, es tendeix a representar-la tan sols com una seguidora més de les ensenyances de Déu fet home.
Magdalena seria una noia penedida i dedicada a l’obra de Déu.
Donades les contradiccions que Maria Magdalena acumula en la seva figura, barrejant la puresa dels seus actes des-
prés de conèixer a Jesucrist, i la vanitat en que havia viscut immersa en la seva vida anterior mentre exercí la prostitu-

27
els miralls en l’art
ció, quan la jove apareix a l’art sovint representa aquesta ambival·lència. Els miralls relacionats amb ella solen reflectir
aquests dos significats que la Magdalena encarna: la vanitat i la figura de Déu.
Un bon exemple d’aquesta contradicció, és el quadre que La Tour dedica a Maria Magdalena penitent, en que tro-
bem un formós mirall decorat amb motius luxosos, que ens poden recordar la vanitat i el seu passat com a prostituta.
Però alhora, el mirall simbolitza la visió de Déu, omnipotent, que pot veure-ho tot. Així, Déu pot veure el penediment
de Maria Magdalena, que observa tranquil·la el mirall, com si estigués connectant amb Déu a través de la mirada. Mag-
dalena s’encara a ella mateixa amb serenitat, ja ha passat el temps en que se sentia confusa o pecadora.
Amb Maria Magdalena el mirall no és únicament un objecte, el mirall és Déu, que ho pot veure tot en aquesta ce-
rimònia. Déu al que pertany un lloc principal a la pintura, potser no el veurem directament, però en aquest quadre,
trobem a Déu omnipotent.
5.2.3 La religió a la pintura flamenca
La pintura flamenca sempre ha destacat pel seu gran detallisme i la capacitat que té de mostrar un gran nombre
d’elements que podrien passar desapercebuts però que remarca amb una subtilesa admirable. En aquest estil podem
trobar un gran nombre de mirall còncaus, típics del segle XV a la cultura holandesa, que protagonitzen un important
paper en aquestes pintures, atorgant un altre punt de vista i diverses simbologies.
Un dels quadres flamencs més coneguts de la història és segurament el Matrimoni Arnolfini de l’any 1434, pintat
per Jan Van Eyck, aquest quadre ens mostra el matrimoni del comerciant Giovanni Arnolfini amb la seva esposa. A les
seves esquenes, potser una mica camuflat per la decoració, el més important del quadre ens observa. Un mirall còncau
circular presideix la sala, penjat a la paret posterior, ens ensenya la visió d’allò que estan veient el futur matrimoni.
La seva forma ovalada, ens dóna una perspectiva diferent a la que estem acostumats, ja que els personatges que es
reflecteixen al mirall els veiem amb una certa inclinació creada pel mirall còncau. El mirall, de dimensions realment
petites, està pintat amb un detallisme que tot i ser un tret típic de la pintura flamenca ens segueix sorprenent.
Les vores del mirall estan decorades amb uns petits cercles en els que, si ens hi fixem, trobem deu diminutes i deta-
llades escenes que ens mostren els moments de patiment de Jesús abans de ser crucificat.
Així el tema ocult potser és més fàcil de veure. El tema d’aquesta pintura, deixant a una banda que es volgués deixar
testimoni del casament, és la religió. El que trobem en aquesta pintura és un Sant Matrimoni, amb el pare, la mare i el
futur fill o filla; potser aquest últim membre de la pintura contradiu l’idea d’un bon matrimoni cristià, donat que explí-
cita les relacions sexuals abans del matrimoni, però segueix sent un quadre de tema religiós, donat el treball i dedicació
que aquestes petites escenes del marc del mirall han comportat per l’artista, sobretot per les dimensions de l’obra, de
82cm per 62 cm. Un tamany realment petit en comparació amb la gran quantitat de detalls que el conformen.

28
els miralls en l’art
Com he comentat anteriorment, la pintura flamenca és plena de miralls còncaus, sobre tot miralls que tenen una
funció religiosa, ja que majoritàriament, aquests miralls representen la figura de Déu omnipotent. Igual que passa amb
Maria Magdalena, el mirall és Déu i sense veure’l directament, ocupa un lloc central a la pintura, té un paper protago-
20. El matrimoni Arnolfini de Jan Van Eyck (1434) National Gallery de Londres
nista per damunt de la resta de personatges. La simbologia cristiana ocupa el quadre d’una forma subtil però constant.
No només el mirall, sinó que al capçal del llit, també hi trobem una diminuta miniatura de Santa Teresa.
Petrus Christus fou un pintor flamenc considerat el successor del mestre Jan Van Eyck, i les seves pintures també
tenen un bon nombre de miralls còncaus. Segurament la més important és El matrimoni del canvistes, que surten al
quadre realitzant la seva professió. L’escena és reflectida per un mirall còncau que presideix l’escena, observant-la i

oferint a l’espectador accés a un punt de vista al qual no pot arribar sense l’ajuda del mirall.
29
els miralls en l’art
El quadre potser no ens crida l’atenció cap al mirall, en una primera mirada, però al tornar-lo a observar, centrant-
nos el detallisme del quadre i mirant el conjunt de l’obra, ens trobem de nou que el màxim exponent d’aquest detallis-
me es troba al mirall i al seu admirable reflex, que ens mostra un punt de vista que no podríem veure sense ell. Creiem
que el mirall serveix com a punt de fuga, ja que atorga molt de realisme a la pintura. El mirall torna a simbolitzar la
presència de Déu, que observa com els canvistes realitzen la seva tasca. Al mirall, observem el carrer, podem veure
passar la gent i com aquests miren cap a l’interior de la casa. Fins i tot veiem les cases de l’exterior, tot pintat seguint la
inclinació característica d’aquests miralls. Tot plegat és un joc de mirades embolicat i magnífic.
Aquest mateix tema el tornem a veure repetit quan Quentyn Massys pinta una escena similar. Trobem altra vegada
un matrimoni de canvistes, ocupats treballant amb una balança molt semblant a la del quadre que tractàvem anterior-
ment. El mirall en aquesta pintura pot resultar difícil de trobar; està a la taula, entre les monedetes d’or, un petit mirall
còncau que ens ensenya, com en els dos casos anteriors, allò que no podríem veure sense ell, ni tant sols imaginar. Fins
i tot ens permet copsar una finestra i un diminut tercer personatge. Tornem a pensar que el mirall funciona com a punt
de fuga a la pintura, l’hi atorga molta vida, moltíssima més que la que tindria sense aquest element.
21. El matrimoni de canvistes de Peter Christus (1449) Metropolitan Museum of Art, Nova York

30
els miralls en l’art
La simbologia del mirall és una altra vegada religiosa, torna a representar a Déu observant tot allò que succeeix al
món, la creença religiosa no la trobem únicament al mirall, sinó que també és present al llibre que llegeix la dona: si ens
hi fixem, trobarem una Mare de Déu, una Verge. La dona del quadre potser està llegint la Bíblia, però sigui com sigui, es
tracta d’un llibre religiós que, amb la seva presència, remarca encara més el caràcter de l’obra.
La pintura flamenca ens ha demostrat la importància que els miralls tenen a l’art, com poden donar pas a perspec-
tives impossibles sense ells i com tenen al darrere una fortíssima simbologia. Quadres aparentment senzills es tornen
molt profunds gràcies als espills que en ells apareixen, relacionant les escenes quotidiànes, del dia a dia profà, amb la
sacralitat de la religió.
22. El matrimoni de canvistes de Quentyn Massys (1514) Museu del Louvre, París

5.3 Autoretrats i retrats
5.3.1. Els autoretrats
31
els miralls en l’art
Potser aquest apartat hauria de tenir com a títol un nom propi, Rembrandt. Aquest pintor i gravador holandès
segurament és un dels pintors que més vegades ha reproduït els seu rostre en pintures, gravat i dibuixos. Des de la seva
joventut fins als darrers anys de la seva vida, Rembrandt va reproduir els seu propi rostre desenes de vegades.
Els autoretrats troben un apartat propi al nostre treball de recerca, perquè en aquesta mena de pintures el mirall
o un reflex són elements vitals. No sempre trobem els autoretrats pintats amb el mirall present, però hem d’entendre
que per a realitzar aquesta pintura haurà sigut necessària la presencia d’un mirall per a realitzar-la. Rembrandt, per
exemple, no reprodueix el mirall que feia servir per realitzar l’autoretrat, però la seva presència és clara, es dóna per
suposat a l’hora d’estudiar un autoretrat.
23. Autoretrat de Rembrandt amb 22 anys (1627) Gemäldegalerie alter Meister, Kassel
24. Gravat d’un autoretrat de Rembrandt amb 24 anys (1629)

32
els miralls en l’art
Altres tipus d’autoretrats són aquells en els que si que podem trobar els miralls, i moltes vegades aquests en donen
diferents punts de vista amb els que els autors juguen.
Un bon exemple seria el famós autoretrat triple del pintor americà Rockwell.
25. Triple Self-Portrait de Rockwell, publicat a la portada del Sunday Evening Post el 13 de febrer de 1960
En aquesta pintura, Rockwell juga amb el punt de vista, ensenyant-nos el seu talent com a dibuixant i caricaturista.
El veiem triplicat amb una actitud divertida, mirant curiós el mirall, i observant alhora aquell qui el mira. A més, aquest
subjecte que observa el quadre és, al mateix temps, observat pel retrat principal, el que Rockwell està acabant a la pin-
tura. Tot plegat fa un joc de mirades realment digne d’admiració i el mirall l’ajuda a fer-lo funcionar.
Un detall que no podem passar per alt són les petites fotografies penjades al quadre. Van Gogh, conegut per els seus
autoretrats, apareix entre els que adornen el quadre que el personatge-artista està enllestint. Tampoc hi falta algú que
ja hem anomenat: de nou apareix Rembrandt, el mestre dels mestres de l’autoretrat.
Altres dos artistes que volem comentar són uns dels màxims representants del surrealisme, Dalí i René Magritte.

33
els miralls en l’art
L’autoretrat de Dalí juga amb el retrat i l’autoretrat, ja que es mostra a ell mateix i a la seva esposa Gala transmesos per
un mirall i alhora sent pintats a un llenç.
5.3.2 Retrats
26. Dalí d’esquenes pintant a Gala d’esquenes de Salvador Dalí (1972-1973)
És molt usual l’ús dels miralls en els retrats, ja que aquest joc de punts de vista aporta molta vida a les escenes re-
tratades. Així, el que podria ser una escena quotidiana estàtica i sense moviment, aconsegueix un punt de vista diferent
que permeten reviure la intenció d’originalitat a la pintura.
Un bon exemple de pintors que feien servir aquest truc és el de Velázquez. El seu conegudíssim quadre de Las Meni-
nas ens mostra un excèntric joc de miralls, en el que els punts de vista es transformen i alteren l’ordre dels personatges
de l’escena.

Documentació general
Títol: Las Meninas (La familia del rey Felipe IV)
Autor: Diego Rodríguez de Silva y Velázquez (1599-1660)
Cronologia: 1656 S.XVII
Tècnica: Pintura a l’oli
Suport: llenç
Miedes: 310 x 276 cm
Ubicació: Va ser pintada originalment per a la família reial, però
després de la caiguda de la dinastia dels Àustrica, l’obra va ser
guardada i actualment s’exposa al Prado a Madrid.
Tema: és un retrat figuratiu
Primera aproximació
Al quadre podem observar la família del rei Felip IV i el pintor
Velàzquez formant part de la composició.
Anàlisis Formal
Composició: simètrica, ja que la pintura està dividida en
diferents seccions, guiades per el centre en que trobem a
l’infanta Margarita. I també és oberta, ja que la porta del final
atorga un punt de fuga al quadre.
Ritme: dinàmica, gràcies a les posicions naturals dels
personatges.
Elements plàstics
Dibuix: la pintura mostra una carència de dibuix marcat.
Color: els color a les menines són força càlids, la llum una
mica groguenca o ataronjada, il·lumina d’una forma natural
l’escena des d’una finestra que trobem a la dreta del quadre.
El clarobscur també és presenta a la pintura, tret típic de l’estil
34
els miralls en l’art
Barroc.
Llum: la llum és real i tot i que no arriba a ser focal, tampoc
s’estén per tota la pintura, ja que la zona posterior té uns tons
força foscos.
Volum: s’utilitza el modelat que atorga molt més realisme a les
figures i l’escena, una gradació del color força suau, ja que no
trobem contrastos molt exagerats, el gruix de la pinzellada és
molt lleuger i els contorns estan diluïts amb l’sfumatto.
Representació de l’espai: la perspectiva és completament aèria,
ja que els elements més llunyans al primer pla, com l’home que
puja l’escala o el mirall en el que veiem els reis no es troben tant
definits a al pintura.
Interpretació
Tema: La pintura representa la família del rei Felip IV, al quadre,
podem observar l’autoretrat de Velàzquez pintant l’escena i a
l’hora la família sent pintada. El punt de vista de l’obra és una
mica complicat, ja que hem d’entendre que quan observem
aquest quadre nosaltres estaríem a la posició dels reis que estan
sent pintats, i la pintura de les Menines plasmes el que ells
veuen: la Infanta, les dames i Velázquez.
Funció: la funció d’aquesta obra és commemorativa, decorativa
i expressiva. Remarca la posició de la família reial, d’una manera
artística i delicada que permet alliberar el descomunal talent de
Velàzquez.

5.4 Vida quotidiana i miralls
A partir
35
els miralls en l’art
del segle XVII, els miralls es van transformar en objectes de la nostre vida quotidiana, tot i que els
seu preu encara era elevat com per a que qualsevol persona en pogués tenir, ja era més normal trobar-ne, i
el que també és important és la mida que van aconseguir elaborar. El seu tamany, gràcies a les fabriques venecianes es
va duplicar o triplicar i es van transformar en un element decoratiu més a les llars de moltes persones.
Un no rompido sueño,
un día puro, alegre, libre quiero;
no quiero ver el ceño
vanamente severo
de quien la sangre ensalza o el dinero.
Fray Luis de León, Oda a la vida retirada
Aquest passatge que hem triat de l’obra de Fray Luis de León és una lloa a la grandesa de les petites coses, a la vida
quotidiana que també els artistes plàstics van voler captar i honrar. En aquest apartat destaca la figura de Vermeer,
l’autor neerlandès que va decidir deixar de pintar únicament retrats per encàrrec i començar a pintar escenes de la
vida quotidiana, i tot i que en el seu moment no va ser gaire apreciat per aquest fet, tots els pintor i amants de l ‘art
actuals hauríem d’agrair a Vermeer aquest gest.
28. La classe de música (1664) de Johannes Vermeer

36
els miralls en l’art
Les seves pintures transmeten una calma i naturalitat espectaculars, sembla ben bé que, sense voler abusar d’un
realisme excessiu, Vermeer fotografiés un moment concret de la vida diària. Hem de comentar que Vermeer fou un
dels primers autors en utilitzar un objecte que més tard evolucionaria a la càmera de fotografia: l’anomenada Camara
Obscura.
La Camara Obscura era una petita caixa folrada de miralls que reproduïa la imatge que hi deixaven entrar amb gran
fidelitat. Vermeer la va començar a utilitzar per a ajudar-se a veure els detalls i donar un toc diferent a les seves pintu-
res, a més a més que l’ajudava amb la seva manca de visió.
Una pintura que mostra perfectament aquest tipus de quadre és l’obra La classe de música, en que una simple esce-
na quotidiana dóna molta més vida al quadre que no pas cap altre retrat. El mirall torna a ser una finestra amb la qual
poder veure les coses que no queden a la vista, lligant a l’observador amb la psicologia dels dos personatges, l’alumna
i el mestre, tots dos visibles gràcies a l’espill. Així, podem endinsar-nos en el quadre en profunditat.
Un altre pintor que destaca en aquest apartat és Degas. Les seves mundialment famoses ballarines sempre van
acompanyades d’un objecte, el mirall, aquests enormes miralls que presideixen les seves classes de ballet, ens deixen
observar d’una manera diferent l’espai en el que ens trobem.
29. Estudi de ballarines de Degàs

6. Altres reflexos
6.1 Obres escultòriques i arquitectòniques
37
els miralls en l’art
En comparació, l’art contemporani no acumula tantes obres pictòriques on apareguin miralls com en èpoques
anteriors, per exemple el Renaixement. Però, a l’escultura i l’arquitectura actuals els miralls i els reflexos hi
juguen un paper destacat.
Un bon exemple seria l’obra de l’autor català Perejaume, conegut poeta i artista contemporani d’estil surrealista
que ha treballat amb tot tipus de tècniques, passant per la pintura, l’escultura, el dibuix i un bon grapat més de vehicles
artístics.
A la seva obra trobem una escultura en concret en que els miralls són la base. L’escultura és una figura típica de la
nostra vida quotidiana, un expositor de postals, però en lloc d’aquestes targetes trobem miralls tallats a la mida per a
cabre en aquests espais.
L’obra segurament així tindria força gràcia ja que a cada persona que s’hi col·loqués variaria, però l’autor es va dedi-
car durant una temporada a viatjar amb ell i col·locar-lo en tot tipus d’espais, atrapant el paisatge al reflex dels miralls.
30. Obra de Perejaume 31. M de Xesco Mercé
En algunes ocasions aquests miralls fins i permetrien que l’obra es camuflés a l’entorn i que passés desapercebuda a
llocs com un bosc.
Una altra obra escultòrica que també podem relacionar amb els reflexos és la Gran M que Xesco Mercè va dedicar

38
els miralls en l’art
a la poetessa Maria Mercè Marçal, amb aquesta obra l’autor va intentar reproduir les emes del nom de l’autora per
rendir-li així homenatge.
Un altre àmbit artístic en que els reflexos participen és a l’arquitectura. Alguns edificis construïts prop de rius, llacs
o el mar, juguen amb el reflex que creen en aquest element. També són importants aquells edificis construïts amb ma-
terials que reflecteixen les persones que s’hi col·loquen al davant, ja sigui amb plaques d’una construcció metàl·lica o
amb vidres foscos que ens permeten reflectir-nos i veure’ns al passar.
Una imatge divertida i típica és potser el gest que tots fem al passar al costat d’una porta que sabem que ens tornarà
la nostra imatge, potser no és únicament pràctic sinó que l’arquitecte va pensar en aquests detalls a l’hora de escollir
els materials. A la vida quotidiana és molt agosarat fer aquesta afirmació, però en edificis que busquen la bellesa i
l’element artístic creiem que és un fet destacable. Un claríssim exemple és el museu Guggenheim a Bilbao. Tant els
materials del que està construït com el reflex a l’aigua donen molta més força a la seva particular construcció.
32. Museu Guggenheim de l’arquitecte Frank O. Gehry

7. Entrevistes
Xesco Mercé
39
els miralls en l’art
Ens trobem amb Xesco Mercé a casa seva. Aquest artista va fer una versió d’una obra de René Magritte, Not To Be
Reproduced, on surt d’esquenes front un mirall que, alhora, reflecteix la mateixa imatge, igualment d’esquenes. A la
versió del Xesco, trobem la mateixa idea:
33. Not To Be Reproduced René Magritte 34. Versió del mateix quadre, per Xesco Mercé
Només entrar, ens mostra obres que té guardades.
Aquest és un muntatge de quadres trobats a contenidors. Aquesta exposició que vaig fer aquí a Cornellà també és
un mirall, una expo que vaig fer, i en aquesta hi ha diversos miralls. Hi havia una peça, que estava feta amb miralls. Una
que portava per títol “Siéntase como un artista” i et miraves.
Després, comencem l’entrevista.
1. Com va començar la teva relació amb l’art?
—De sempre, suposo. Des de molt petit que dibuixo i des de molt petit he tingut clar que em volia dedicar a alguna
activitat artística. Ja sigui tocar o ensenyar. Però no visc de l’art, de l’art és molt complicat viure, a no ser que facis un
tipus d’art molt comercial. Lo qual és bastant trist. O tens una fama normalment casual i aleshores pots fer el que et

40
els miralls en l’art
doni la gana. Si vols fer una obra independent has de tenir una altra feina. A la cooperativa d’artistes on sóc, tots som
mestres.
2. Com descriuries la teva obra?
—No som ni pintura, ni escultura, ni happening, és una mena d’art total.
3. Quin és el vehicle artístic en que et sents més còmode?
—El dibuix pur. És el més essencial i el més senzill que hi ha.
5. Quina és la primera idea que et ve al cap si et dic al paraula mirall?
—Moltes coses. Em ve al cap Alícia, autoretrats.
6. Què opines del matrimoni Arnolfini?
—Un quadre fantàstic, a mi m’agrada moltíssim, tinc un company que està treballant sobre aquest mirall. Una re-
producció en escultura, amb formigues vives. Blade runner, aquest mirall és exactament el que troben tota la imatge.
És un crack a nivell tècnic. És un quadre molt bo.
7. I de La classe de música de Vermeer?
—És un pintor interessant, molt d’interiors, molt íntims.
8. Parlan’s de Las Meninas:
—Aquest és fantàstic. Potser el quadre més gran que hi ha de la Revolució Francesa en endavant. I la part del mirall
és la més anecdòtica, potser. Quan Picasso en fa el remake, es fa evident que tota la parafernàlia, tota la família reial, és
el de menys. El que importa és el pintor.
9. Coneixes la Maria Magdalena penitent de La Tour?
—N’hi ha alguns q tenen més màgia, un clarobscur que mai no deixa, no es mou d’aquí.
10. Què ens pots dir sobre les Ballarines de Degàs?
—Dégas és un tipus que li agraden més les coses en moviment. Li agrada pintar ballarines i cavalls. Els miralls són
un tema menor.
11. I del Dalí pintant a Gala d’esquenes?
—Dalí és un pintor molt dotat, enorme com a pintor figuratiu, però com molta altra gent. I Dalí és un personatge
“echado a perder”. Fins que troba a Gala fa coses molt interessants, però a partir de trobar-la, deixa de tenir un interès
molt gran per l’art i té molt interès pels diners, i només fa mamarrachades. El millor que fa aquest tipus és quan està
aprenent. No m’interessa tant com a pintor que com a personatge. És un tío molt interessant i un gran escriptor. Però
com a pintor, no té cap interès. Això que fa, ho fa qualsevol hiperrealista barato.
12. Els miralls són objectes freqüents a l’art. Què n’opines de la seva funció o simbologia?

41
els miralls en l’art
—Els miralls ajuden a veure les coses des d’un altre punt de vista, des d’un altre angle. I sinó, sempre té l’associació
màgica. Tota l’associació amb Narcís m’interessa menys, però la d’Alícia… I molts artistes la fan servir en el campo-
contra-campo, el trompe-l’oeil. El fer entrar elements que no són dins la perspectiva de la càmara…
13. Hi ha una obra teva que versiona un quadre de René Magritte. Per què ho vas fer? Com se’t va acudir?
—Aquest quadre sempre m’havia agradat molt. La imatge impossible del surrealisme. Vaig fer un experiment, una
mena d’autoretrat, dins una exposició que els meus amics van omplir amb quadres i obres que feien ells. Expo-Xesco.
Una manera de reflectir aquesta historia era fer-me un autoretrat i hi vaig fer un implícit a Magritte, amb el mirall.
8. També hi ha una altra obra teva, dedicada a Maria Mercé-Marçal, amb una enorme M. En certa manera,
l’ombra d’aquesta gran M podríem considerar-la com un mirall?
—Sí, la M és una lletra simètrica i al fer l’escultura en el que més pensava era en les ombres. Una de les idees era les
ombres, perquè a diverses hores del dia tiraven cap a una o altra banda. Però sí que té una part de mirall.
9. Algun quadre amb mirall que t’agradi especialment? Quin?
—El quadre aquell de Manet, una cambrera amb un mirall que està com inclinat, tot el quadre està inclinat. La idea
aquesta de fer el mirall com tort i que tot estigui així…

Ricard Vaccaro
42
els miralls en l’art
Ricard Vaccaro ens reb a casa seva i ens porta fins al seu taller, un espai que ha construït al seu jardí per recloure’s,
pensar i crear. La música és un element creatiu molt rellevant per Vaccaro i en aquest espai aïllat es mou entre volum,
dibuix i pintura.
1. Com va començar la teva relació amb l’art?
−La meva relació amb l’art… No recordo quan va començar, perquè va ser des de molt petit. Des dels tretze anys ja
tenia molt clar què volia fer. Volia dedicar-me a l’art, a la pintura. Tot i que he acabat fent moltes escultures, però són
més complicades: espai, gent que ho pagui. La pintura et poses a pintar i ho fas. I vaig començar fent pintura i imme-
diatament vaig fer escultura, perquè el volum és una cosa que m’agrada molt.
2. Vius de l’art?
−Amb sinceritat, no. Perquè viure de l’art, n’hi viuen molts pocs. Viure és un art, això és una altra cosa. Simplement
viure, ja és un art. Perquè viure de l’art vol dir que estàs sotmès a una sèrie de condicions que has de fer unes coses
determinades. Si tens molta sort i ets un divo de la hòstia, aleshores et treuen les obres de les mans i tot són encàrrecs.
Però jo gaudeixo molt treballant al meu aire, sense marxants ni res que em lligui. Jo procuro ajustar el preu a tot allò
que un persona normal pot guanyar durant un any. Un sou normal, de currante. L’art és molt car. Jo em dic Vaccaro
perquè és molt caro, no? (riu)
3. Com descriuries la teva obra?
−En sí, l’obra és una evolució de les primeres línies que comences a fer a la teva història d’artista. I això, és una cosa
que me la va ensenyar en Miquel Martí i Pol. Jo li havia fet unes pintures, fa molts anys, i al cap de sis o cinc anys, vaig
estar a casa seva i li vaig portar tot de peces perquè les veiés. Li vaig dir i què, he canviat molt?. S’ho va estar mirant i de
sobte em va dir Tu hauràs canviat molt, però aquestes ratlles ja hi eren. I em va ensenyar unes ratlletes petites, minús-
cules. És una evolució, és el teu llenguatge i tu te’l crees. Quan miro enrere, veig que hi ha unes línies, un traç que és el
que em porta a expressar-me. Quelcom que encara viu en la meva producció artística actual.
4. Quin vehicle artístic prefereixes?
−És igual el volum, que la pintura, que el dibuix. Però segurament aquest és el inici de tot, el dibuix és la mare de
totes les formes. Puc dibuixar amb el que sigui. Agafar una cullereta i una mica de cafè, i puc dibuixar. O amb vi. Rioja
sobretot, que queda molt marcat. Llapis, ploma, retoladors... Amb el que trobo, però normalment sempre porto alguna
cosa per dibuixar. Aquí tinc un permanent que va molt bé per dibuixar als plats. Es pot fer servir qualsevol cosa. Els
plats dibuixats, o me’ls quedo o els regalo. A mi m’agraden els postres amb molta xocolata per dibuixar. I després, me’l
torno a menjar.

5. T’agrada l’art efímer?
43
els miralls en l’art
−Ah sí, l’art efímer és fantàstic. M’encanta dibuixar a la sorra i que s’ho emporti l’aigua. Pots agafar una canya i fer
una figura de deu metres, i quan arribes al final, les onades ja s’estan menjant les mans és fantàstic. I això no t’ho ha de
comprar ningú, és fantàstic.
6. Què opines de la simbologia dels miralls?
−Els miralls fan que tot allò que veiem sembli real. Però tot és mentida. Igual que amb els quadres, veus la realitat
35. Ricard Vaccaro, al seu taller / A. Celma
distorsionada. L’art i els miralls tenen molta relació. Veus la il·lusió creada per l’artista, però no ho veus de debò, només
tens un accés parcial. Si poses una pintura davant el mirall, podràs veure què hi falla. Els colors, els reflexos, tot això
forma part de la meravella, de la poètica de la vida. Jo abans que pintor volia ser poeta, però mal que mal, pintem.
7. Tens alguna obra en la que facis servir miralls?
Sí, a diverses escultures faig servir materials reflectants. No són ben bé miralls, però... On sí he fet servir miralls,
amb la intenció d’emmirallar els observadors, és a una sèrie de quadres que vaig fer, tres en concret, per una exposició

44
els miralls en l’art
en que tractava la Guerra de Iraq. Eren tres quadres, un per en Blair, l’altre pel Bush i finalment, un per l’Aznar, on tenia
alguna cosa que els representés. El bigoti, per exemple. Algunes frases, acusant-los pel què havien fet. I finalment, tot
estava sobre una superfície que reflectia, una mena de mirall, en la qual l’espectador s’hi reflectia i formava part de la
sèrie.
8. Et mostrem el matrimoni Arnolfini. Què ens en dius?
−La perspectiva, la distància, l’atmosfera que hi ha entre mi i el mirall. Aquesta parella em sembla humorística. Però
tota aquesta màgia, d’aquí fins al final, la trobo meravellosa.
9. I aquest quadre de Dalí, l’autoretrat amb Gala, què et fa pensar?
−El Dalí era un geni i aquí es demostra. Aquesta pintura és enveja del Velázquez. Jo també i millor. És fantàstic, ell
aquí al darrera, amb tota aquesta postura.
10. Un dels estudis de ballarines de Degàs. Què en penses?
−No sé qué dir-te d’aquest quadre, Degàs m’agrada molt però aquest no és dels que més m’agradaria.
11. La Maria Magdalena de La Tour?
−Tremendíssim aquest. És un tipus de pintura que sempre m’ha angoixat. La tècnica està molt bé, però no és una
obra que m’agradi massa.
12. Finalment, el quadre de Velázquez, Las Meninas.
−Vista així impressiona. Si et poguessis posar al davant, arribaries a respirar l’atmosfera que hi ha entre els perso-
natges. Fins i tot el gos. De fet, per mi, el gos és el personatge més important d’aquest quadre.

8. Conclusions
45
els miralls en l’art
Al llarg del meu Treball de Recerca he pogut comprovar la forta simbologia dels miralls i com
aquests han influït activament en la història de l’art. Primerament he entès que la seva evolució
com a objectes està directament relacionada amb la seva importància i presència en l’art. En un primer
moment, els miralls eren selectes i poc comuns, per això la majoria de les simbologies d’aquests tenien
relació amb temes divins. Exemples com la bellesa de Venus o valors morals, com el que representa la his-
tòria de Narcís. Més endavant, amb l’arribada del cristianisme, els miralls també seguiran associats amb
allò sacre, esdevenint objectes que dins les pintures representen la omnipresència de Déu.
Així doncs, crec que podríem dividir les simbologies treballades en aquests apartats:
Vanitat - Bellesa - Religiositat - Retrats i autoretrats - Vida quotidiana
Dels tres primers, podem donar noms que exemplifiquen aquests conceptes: Narcís, Venus o Maria
Magdalena. Els altres, però, són una mostra de com el mirall traspassa l’espai sacre i arriba de ple al dia a
dia. Una conclusió clau és l’evidència de com els miralls, a mesura que esdevenien més comuns i que més
gent podia accedir-hi, anaven perdent el seu valor simbòlic. Els mites, la relació amb la religió o tot un
seguit de creences han anat variant o desapareixent. D’aquesta manera, encara conservem elements com
la superstició de pensar que trencar un mirall porta set anys de mala sort, però sense ser conscients del
lligam que hi ha entre la creença i l’objecte en sí.
D’altra banda, a la producció artística sí que es fan paleses aquestes simbologies dels miralls: dins
l’imaginari contemporani, figures com els vampirs han perdut realisme, però segueixen mantenint trets
característics, com és la seva relació amb els reflexos. Nosaltres mateixos hem readaptat el mirall a la foto-
grafia, sobretot en camps com el disseny o la moda. Clarament, els objectes que ens envolten evolucionen
al ritme de la Història.
Per això, comprendre el toc personal que cadascun dels autors ha atorgat als miralls en les seves obres
també ha sigut quelcom complicat però vital per realitzar el treball. No significava el mateix per Dalí o
per Rubens. I no només parlem de significats, també parlem dels usos que en feien, com ara Vermeer i Ve-
lázquez, que els fan servir per donar-nos accés a racons de l’escena pintada que no podríem veure sense
l’ajut del reflex.
Per tant, podríem dir que les variades simbologies que els miralls han rebut al llarg del temps poden

46
els miralls en l’art
ser-nos distants, fins i tot absurdes, però contextualitzades es tornen comprensibles i clares. En l’art, el
mirall pot donar un sentit absolutament nou a l’obra si entenem què significava pel seu autor aquell espill,
el reflex que recreava. A més, ens ajuda a realitzar una connexió entre autors i temàtiques, com quan hem
aconseguit establir una relació entre la Maria Magdalena, la vanitat, la puresa i els miralls que s’empraven
per simbolitzar-ho en els quadres.
El mirall, doncs, aconsegueix fer implícit, fer evident, allò que no podríem entendre sense un objecte
que simbolitzés aquells valors en un llenguatge que els observadors i pintors compartissin. Quelcom que
pot funcionar per autors tant allunyats en el temps com van ser Ovidi, amb el seu Narcís encisat fatalment,
Jan van Eyck al representar la divinitat al mirall còncau, o Dalí immortalitzant-se amb Gala en un agosarat
autoretrat.
Potser avui en dia els miralls ens semblen objectes secundaris, pur atrezzo. A primera vista, ens obli-
dem de la seva presència i la seva utilitat quotidiana. Però vivim en un món on els miralls tenen una im-
portància cabdal: només cal pensar en quantes vegades al dia ens enfrontem amb el nostre reflex. A l’art, a
més, tenen una funció que artistes com Vaccaro o Xesco Mercè consideren importants: emprar els miralls
per aconseguir implicar a l’espectador dins l’obra d’art.
Cal dir que en aquest Treball de Recerca ens centrem en obres clàssiques, ja que en elles és més fàcil
relacionar la presència dels miralls amb una simbologia clara. Però, els miralls a la pintura moderna i con-
temporània també juguen un paper molt important. Moviments com el Impressionisme emprava miralls
per accentuar trets de les escenes a cambres, com feia Manet. Sovint, en pintures de cabaret es juga amb
jocs de miralls per accentuar l’accés a la intimitat a les habitacions de les noies o en els cafès, com feia
Toulouse Lautrec. Altres pintors, com Porter Fairfield, recullen la unió entre retratista i retratat amb el seu
quadre The Mirror, on uneix a la jove retratada i el pintor gràcies a un espill.
A més, ens hem centrat en l’art, però altres branques artístiques com la música, la literatura, el teatre o
el cinema tenen molts exemples de miralls que juguen un paper important, amb un simbolisme destacat.
Una obra clau en aquest aspecte és l’Alícia de Lewis Carroll, amb l’obra Through the looking glass on dóna
ales a la seva imaginació i fantasia desbordant. La fotografia o el setè art són també deutors de les pers-
pectives noves que un mirall pot introduir en una escena.
Voldríem que després de la lectura d’aquest treball la presència d’un mirall en la producció artística no
fos considerada com un element quotidià, aparegut per casualitat. Sovint, un mirall a l’art obre una porta
a un nou món de interpretació d’aquella obra.

9. Bibliografia
• Bartoleta, Simona El Impresionismo en detalle Electa, Milan (2006)
• Biederma, Hans Diccionario de los símbolos Paidós, Barcelona (1993)
• Crepaldi, Gabriele Renoir Electa 1ª edició (2008)
47
els miralls en l’art
• Díaz, Maria Rosa Mirar y ver: reflexiones sobre el arte. Simbología de los espejos nº 1 i 2, Buenos Aires (2005)
• Grimal, Pierre Diccionario de la mitología griega y romana Paidós, Barcelona (1994)
• Reichold, Klaus i Graf, Bernhand Pinturas que cambiaron el mundo. De Lascaux a Picasso Electa, Viena (2006)
• Thompson, John Cómo leer la pintura moderna Electa 5ª edició (2007)
10. Webgrafia
• http://www.bibliotecasvirtuales.com/biblioteca/pedidos/VidaRetirada.asp
• http://www.egiptologia.com/religion-y-mitologia/61-simbolos-conceptos-basicos-y-ceremonias/2354-egiptosignos-y-simbolos-de-lo-sagrado-entradas-letra-e.html
• http://www.poemas-del-alma.com/venus.htm
• http://www.ucm.es/info/especulo/numero40/narciso.html
• http://es.wikipedia.org/wiki/Amaterasu
• http://es.wikipedia.org/wiki/Mar%C3%ADa_Magdalena
• http://ca.wikipedia.org/wiki/Mirall
• http://es.wikipedia.org/wiki/Narciso_(Caravaggio)

11. Agraïments
48
els miralls en l’art
Primerament voldria agrair el seu suport i ajuda a la meva tutora en aquest treball, que m’ha proporcionat alló
que he necessitat ha procurat introduirme en el tema i ha estat a la meva disposició quan la he necessitat.
Després vull agrair als artistes Xesco Mercé i Ricard Vaccaro per haver volgut parlar amb mi tant amablement, per-
metent així enriquir molt el meu treball.
Finalment, però no menys important, agrair a la meva família per ajudar-me i recolzar-me amb el meu treball, es-
pecialment a la meva germana, qui m’ha acompanyat a tots aquells llocs que li he demanat i m’ha ajudat a maquetar
correctament el meu treball.

Els miralls en l’art
Un recorregut per la seva simbologia
Cornellà de Llobregat
TREBALL DE RECERCA
Curs 2010-2011