Portada 1597.indd - La Fura

4 Nº 1597 · 5 / 11 ABRIL 2013
ENTRETOC Antoni Ribas
Un autor vilatà
Vaig néixer a Vilafranca”. Així d’entrada, en
Jordi Casanovas et saluda al programa de mà
del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) per
presentar la seva obra “Una història catalana”.
És una salutació ben franca. L’obra s’ho val perquè et
manté més de tres hores assegut a la butaca, un pèl incòmoda,
del teatre-edifici-joia-de-la corona dels anys
de governança de Jordi Pujol.
Hi ha vilafranquinisme immanent en l’obra? Molt
possiblement. L’autor ha explicat que en l’obra intenta
de “cercar la indentitat catalana recent” i situa l’acció
en l’epoca que va de 1975 a l’any olímpic. L’ambienta
en un poblet petit dels Pirineus, a Nicaragua i a
Barcelona. Vilafranca no hi surt per enlloc. Però com
que Casanovas afronta el tema de la identitat actual
catalana, trobem un referent local tot escodrinyant el
que ell mateix escriu al programa: “Vilafranca és també
una població que sap tancar-se quan vol. Un poble
amant de les tradicions. Un poble molt compromès amb
una cultura d’arrel religiosa. Un poble que se sent orgullós
de denominar-se català. Passen els anys i cada
cop tinc menys clar què és ser català. Emigrants, immigrants,
i autòctons. Tres són tres, les seves identitats”.
El paràgraf és tot un manifest polític.
En l’obra hi ha tres identitats representades. Vilafranquins?
Cap. Tot amb tot, explica Casanovas que on va
crèixer, al capdavall del carrer del Tívoli, tocant a la via,
jugava al carrer –recorda alguns cognoms de veïns–. però
allà tambe hi vivien uns “nanos” que no jugaven amb ells.
Eren i els deien “els castellans”.
Aquest és potser el fet viscut que engrapa amb el nucli
ideològic de l’obra. Les tres identitats que hi dibuixa són
la d’una família autòctona del Pallars, tancada i rara, que
s’aferra a la terra i no vol vendre una part de la muntanya.
Recorda –hi ha morts i enveges– els fets de la muntanya
de Tor. L’altra identitat es la d’un guerriller que ha fet la
revolució sandinista a Nicaragua. I la tercera és la d’un
pinxo de suburbi que puja en l’escala social fins a ser el
gendre d’un potentat promotor immobiliari. Recorda en
algunes coses el Pijoaparte i la Teresa de Joan Marsé de
“Últimas tardes con Teresa”. Cap dels tres personatges i
els seus ambients toca el Penedès, però és la colla i els
no integrats del carrer del Tívoli la que pot entrellucar-se,
resituada en altres paratges, en l’obra de Casanovas.
No cal explicar-ne el desenllaç per no trencar l’enjolit
dels qui vulguin anar-hi –les funcions acaben aquest
diumenge– o en vegin alguna reposició. La identitat que
recerca aquest autor jove està en dir-nos, com Vicens i
Vives que els catalans som fruit de molts llevats. Al pinxo,
esdevingut negociant ric, li diu la seva dona, nena pija,
que mai no serà admès en l’alta societat... i la família del
Pallars defensa a totes la seva terra tancada, però la filla
se’ls en va cap a la plana... El sandinista torna i parla
català. Certament tres identitats.
Casanovas rellegeix Vicens quan escriu que els catalans
som: “com tots els pobles de passadís, propensos
als odis primaris i a les abraçades cordials (...) una
bona llesca del país pertany a una biologia i a una cultura
del mestissatge”. Casanovas ho representa amb tres
històries actuals a partir d’un record de carrer.
L’autor vol fer una trilogia. “Pàtria”, sobre els polítics,
ja estrenada, n’és una, la segona és la que es
representa al TNC i “Vilafranca”, anuncia, serà la tercera.
Vol tocar el tema de la família tradicional. Llavors
possiblement el factor local tingui més vivor. O no. No
és pas d’això del que es tracta si no que pugui expressar
clarament com ell, un home nascut el 1978, veu el
país i la seva gent. Perquè el tema de la configuració
humana de Catalunya és un filó que no s’acaba mai i
cada generació hi diu la seva. Quan Casanovas neixia
feia anys que a la vila i al país es maldava per una sòlida
integració dels nouvinguts i s’havien aconseguit fites
notables: només cal analitzar els resultats de les primeres
eleccions municipals de 1979.
Ara el país malda per arrodonir un camí polític nascut
de mantenir la personalitat com a poble. Serà la
setena o vuitena acció d’afirmació col.lectiva, seguint la
cronologia de Vicens. No sabem pas com anirà. Aquests
dies sembla que s’anuncia marrada vençuts per pagar les
llenties. Què en dirà Casanovas a “Vilafranca”?