Portada 1597.indd - La Fura

20 Nº 1597 · 5 / 11 ABRIL 2013
FETS Francesc Murgadas
La curiositat humana no té límits. I quan, a més,
s’associa a la possibilitat d’uns bons guanys econòmics,
la combinació resulta perfecta per aconseguir
avenços. Altra cosa és si després, els usos que
fem d’aquests descobriments són o no beneficiosos per la
humanitat. Perquè el tefló, per exemple, serveix tant per
recobrir les pròtesis de genoll que ens permeten seguir
caminant, com per recobrir les bales perquè surtin més
fàcilment del canó de l’arma.
Amb els ulls oberts
Una de les indústries que més prometia durant el primer
quart del segle passat era la química. Impulsada pel
inici de comprensió de les lleis que la regeixen, s’havia
llençat a una cursa folla per fabricar nous producte màgics.
Una cursa en la que l’estratègia era sempre la mateixa.
Els científics es dedicaven a descobrir compostos
nous. Els tècnics, aleshores, es dedicaven, per una part
a veure les possibilitats de fabricar-lo en gran escala i
per l’altre a veure quines eren les seves propietats i, en
definitiva el més interessant, a descobrir-li utilitats. Els
plàstics, en general, eren l’exemple perfecte d’aquest
procediment. Descoberta al laboratori la molècula mare
–la que després s’ajuntarà amb altres d’iguals per fer el
polímer– un equip es dedicava a buscar la forma de produir-la
a la fàbrica, mentre un altre es dedicava a investigar
el comportament de la molècula per poder trobar-li
una aplicació i, el més important, poder anar a l’oficina
de patents amb totes les dades i així, impedir a la competència
aprofitar-se del nou producte.
Justament en un d’aquests processos, en aquest cas a
l’empresa DuPont, Roy J. Plunkett estava intentant trobar
alguna utilitat al just descobert, el tetrafluoretè. En ser
gas i tenir parents vinculats al funcionament de les neveres,
el científic en conservava en bombones que refrigerava
amb neu carbònica. Quan el seu ajudant Jack Rebok
li va dir que una bombona s’havia acabat, Plunkett, que
recordava haver-la posat nova el dia abans, va tenir l’idea
de pesar-la, comprovant que pesava igual i que, per tant,
el gas deuria seguir a l’interior. Un cop descartat l’embús
de la vàlvula de sortida, Plunkett va prendre la decisió
final. Obrir la bombona per veure que havia passat.
La sorpresa de tots dos fou majúscula. La bombona
estava plena d’una pols blanca, sòlida. La polimerització
havia creat una nova substància. El protocol manava
enviar-la al laboratori per investigar les seves propietats
i així ho varen fer. Uns dies més tard, uns altres químics
els explicaven que aquella substància química no servia
per res. No reaccionava amb res, costava de fondre i, a
més, no s’enganxava damunt de res. Caldria esperar deu
anys per trobar-li alguna utilitat. Però, sortosament per
l’empresa, la patent es va fer. Era el protocol.
Un producte meravellós
Fins el 1946, any en què es va començar a comercialitzar,
el batejat com Tefló no va servir per gaire cosa. De
fet, l’únic que havia cridat l’atenció de les seves propietats
era, justament, la seva estabilitat. Per això havia estat
triat com a material per recobrir les vàlvules i segellar
els tubs per on circulava l’hexafluorur d’urani en el projecte
Manhattan que permeté obtenir la bomba atòmica
als EEUU.
Però, a partir d’aquell moment, no pararen d’aparèixer
noves aplicacions per aquell aparentment meravellós
material sintètic.
En primer lloc, la seva nul·la capacitat de reacció
amb altres substàncies químiques l’ha convertit en
Quasi màgic
Fa 75 anys i per casualitat, en Roy Plunkett
i el seu ajudant Jack Rebok van topar
amb un producte que revolucionaria les
nostres vides. El tefló. Un plàstic de grans
virtuts que el fan quasi màgic, però que
també amaga algun defecte.
“ El
“ La
tenim arreu. Des de les nostres
paelles antiadherents fins als coixinets
de moltes màquines. Passant per la
part inferior dels nostres ratolins, les
pròtesis i fins i tot els piercings.
troballa és un exemple perfecte
de serendipitat. Descobrir una cosa
mentre n’estàs buscant una altra. I
adonar-te’n.
imprescindible per la fabricació de dipòsits de certes
substàncies (àcids, etc..) corrosives o de fàcil alteració,
així com pel recobriment interior dels tubs de conducció
dels materials.
En segon lloc, el tefló és absolutament impermeable,
cosa que el fa útil en el tèxtil tant per la fabricació de
peces de roba com per la fabricació de fils de cosir que
han de resistir condicions extremes.
No acaben aquí les seves propietats. El tefló té un coeficient
de fregament molt baix que permet encaixar i arti-
cular peces fetes amb ell sense pràcticament desgast. Una
propietat molt útil en la fabricació de maquinària, per
pesant que sigui. També li permet, gràcies a la seva capacitat
d’autolubrificació, desplaçar-se pel damunt d’altres
materials amb facilitat, com fan els coixins de tefló de la
superfície inferior dels ratolins dels nostres ordinadors o
els tacs que posem sota les potes dels mobles.
I si a aquesta propietat hi afegim la de que resulti pràcticament
inert pel nostre cos, és a dir, que no provoqui
reaccions de rebuig, entendrem que sigui un material
molt utilitzat en la fabricació de tota mena de pròtesis
humanes.
Una inèrcia que té un camp també important en electrònica
ja que la seva presència, a diferència d’alguns
altres plàstics no distorsiona les ones electromagnètiques
i, a més, actua com element aïllant.
Però probablement l’ús més conegut del tefló estigui
vinculat a la cuina. I sobretot a l’operació de coure en general,
i en particular fregir, els aliments. Moltes cassoles,
paelles ialtres recipients es publiciten avui com antiadherents
gràcies a la propietat del tefló de no permetre que res
s’hi enganxi. Ni tan sols les potes dels insectes, habitualment
preparades per mantenir-se damunt les superfícies
més polides i relliscoses. Però aquesta suposada propietat
deixa una incògnita oberta. Si el tefló no s’enganxa enlloc,
com s’ho fan els fabricants per enganxar-lo a la paella.
Curiosament, en ple segle XXI, la solució segueix essent
una incògnita, protegida per les lleis de les patents internacionals.
Un perill latent
Però no tot són avantatges en el tefló. Com tots els
progressos, aquest també té les seves ombres. Algunes de
tipus econòmic i, per tant, subsanables a canvi de gastar
una mica més de diners. Però altres, de tipus sanitari i
ecològic ja són figues d’un altre paner.
Perquè el tefló, a diferència de la majoria de plàstics,
no accepta el modelat per calor. I, per tant, l’única solució
és el modelat mecànic, cosa que encareix el procés
de fabricació de les peces.
A més, el tefló, que es forma a una temperatura de
380ºC, es comença a descompondre si la temperatura
arriba als 400ºC, cosa que obliga a tenir uns processos de
fabricació molt més ajustats i, per tant, més cars.
Però això, insisteixo, no seria altra cosa que un problema
de preu ja que impedeix utilitzar certes tècniques.
Un tema molt diferent és el descobriment que el material,
aparentment inert, no ho és tant com diu en realitat. Que
quan el revestiment de la nostra paella, planxa o cassola
antiadherent arriba als 230ºC (temperatura que s’assoleix
al cap de cinc minuts d’escalfar-ho sense cap material a
l’interior), comença a emetre residus tòxics que poden
resultar perjudicials per la salut. Un inconvenient que
ja no es pot resoldre amb diners i que exigeix per part
dels usuaris un comportament responsable i el seguiment
d’unes normes de funcionament i utilització.
La darrera ombra damunt aquest producte miraculós
que enguany compleix els 75 anys d’existència, ve del
procés de fabricació. El 2005, l’agència de protecció del
medi ambient dels EEUU va descobrir que un dels ingredients
utilitzats per la seva fabricació era clarament cancerigen.
Un fet que va obligar a la companyia DuPont, la
que segueix tenint la patent de fabricació, a indemnitzar
prop de 60.000 persones que vivien prop de les seves fàbriques,
per haver-los amagat el risc potencial d’aquesta
manipulació. Tota llum, com veieu, té ombres.