Portada 1597.indd - La Fura

Nº 1597 · 5 / 11 ABRIL 2013
www.lafura.cat
IInformatiu de l’Alt i Baix Penedès
Germanor, 3 - Tel. 93 890 24 55 - Fax 93 817 16 25
08720 VILAFRANCA DEL PENEDÈS
E-correu: noticiari@lafura.cat
agenda@lafura.cat
exposicions@lafura.cat
bustia@lafura.cat
lafura@lafura.cat
llavordelletres@lafura.cat
pistes@lafura.cat
Exemplar gratuït
Edita:
Penedès Edicions S.L. - NIF B58101536
Editor Delegat: Alfons Udina
Consell Editorial:
Marga Carceller, Francesc Murgadas, Joan Rovira, Arnau Udina,
Núria Udina, Alfons Udina i Jordi Valls.
Consell de Redacció:
Marga Carceller, Roser Ferrer, Meritxell Pérez, Jaume Plans i
Alfons Udina.
Seccions:
Francesc Murgadas (El tema de la setmana), Roser Ferrer
(Agenda); Jaume Plans i Meritxell Pérez (Noticiari i Esports); Júlia
Carrillo (Cinema, Televisió, Exposicions, Urgències).
Col·laboradors:
Ramon Arnabat, Jordi Cuyàs i Antoni Ribas.
Serveis:
Salvador Cantí, Santiago Mata, Anna Maria Donaire, José Suárez,
Oriol Tomás i Jaume Vàrias (Distribució).
Administració:
Miguel Ángel González-Nuevo i Glòria Ràfols Escala (Gestió
comercial); Lídia Recasens (Comptabilitat).
Publicitat:
NEXOS INICIATIVES I SERVEIS, S.A.
Carrer Germanor, 3 - Apartat de Correus 244
Telèfon 93 890 24 55 - Fax 93 817 16 25
08720 VILAFRANCA DEL PENEDÈS
E-correu: publicitat@agencianexos.com
Fotocomposició i muntatge:
PEDICSA (Penedès Edicions, S.L.)
Telèfon 93 890 24 55
Imprès a:
Indugraf Offset, S.A. - Telèfon 977 29 64 77
Dipòsit legal: B-16.850-82
Mitjana de difusió controlada per
25.304 exemplars setmanals
segons acta de control del 31/01/2013 per al període generdesembre
2012.
96.000 lectors
setmanals, segons el
BARÒMETRE DE LA COMUNICACIÓ
I LA CULTURA
3ª onada 2012 (novembre 2011 - octubre 2012)
Membre de:
DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA
EL SEGON SETMANARI EN CATALÀ MÉS LLEGIT
Distribució gratuïta als 253 forns de pa dels 41 municipis de l'Alt i
el Baix Penedès: Albinyana, l'Arboç, Avinyonet del Penedès, Banyeres
del Penedès, Bellvei, la Bisbal del Penedès, les Cabanyes, Calafell,
Castellet i la Gornal, Castellví de la Marca, Cunit, Font-rubí, Gelida,
la Granada, la Joncosa del Montmell, Llorenç del Penedès, Mediona,
Olèrdola, Olesa de Bonesvalls, Pacs, el Pla del Penedès, Pontons,
Puigdàlber, Santa Fe del Penedès, Santa Margarida i els Monjos, Santa
Oliva, Sant Cugat Sesgarrigues, Sant Jaume dels Domenys, Sant
Llorenç d'Hortons, Sant Martí Sarroca, Sant Pere de Riudebitlles, Sant
Quintí de Mediona, Sant Sadurní d'Anoia, Subirats, Torrelavit, Torrelles
de Foix, el Vendrell, Vilafranca del Penedès i Vilobí del Penedès.
A Canyelles, Sant Pere de Ribes i Vilanova i la Geltrú, de la comarca del
Garraf. I a Cabrera d’Anoia i la Llacuna, de la comarca de l’Anoia.
L’OFERTASSA
Presti atenció als anuncis amb
aquest logotip. Els selecciona La
Fura perquè directament aporten
una oferta o descompte tangible
per al lector.
DES DEL CAU
Baixar del ruc
Com era d’esperar, després d’una bona temporada de mastegots i càstigs, de negació del pa i la sal,
d’estar de cara a la paret i fins i tot de reprovació pública davant els companys de classe, la senyoreta
Espanya sembla voler-nos concedir finalment una pastanaga. Amb declaracions com la del ministre
Montoro afirmant que Espanya no pot sortir de la crisi sense Catalunya, i amb insinuacions
sobre un nou pla de finançament pel alumne castigat que reajustaria la solidaritat que fins ara l’obligava a
esborrar la pissarra, escombrar la classe, recollir els llibres i atendre els dubtes dels altres companys que,
pobrets, havien de dedicar tot el temps i recursos a la seva formació. Uns companys que, per cert, ja s’han
afanyat a dir que la nova situació, encara no definida, és tremendament injusta, tota vegada que els obligarà
a esborrar la pissarra, escombrar la classe, recollir els llibres i espavilar-se per resoldre’s ells mateixos els
dubtes. Una clara violació, segons ells, dels seus drets adquirits i que donarà privilegis a un dels alumnes
enfront els altres. Perquè, com deia aquell suposat comunista de la llegenda, ara, amb el que tenien i el que
els tocava del repartiment solidari del que tenia l’altre, podien anar fent la piu-piu.
Aquesta nova proposta (per cert, obligatòria per llei ja que el finançament ha de ser revisat) arriba
però en un moment delicat des de molts punts de vista. D’entrada, arriba massa tard per ser creïble.
són massa dies fent-nos la punyeta amb arguments legals, tàctiques dilatòries, amenaces més o
menys explícites i, sobretot, connivència vergonyosa amb qui, des de fora de l’estructura del poder
polític, no para de llençar mentides, insinuacions i fins i tot acusacions sense fonament contra Catalunya,
els seus ciutadans i els seus representants. Però també arriba de forma matussera i poc directa. I cal entendre
que Catalunya no té res a veure amb els problemes de lideratge i successió de Mariano Rajoy o de Pérez
Rubalcaba. Que aquest és un problema que ha de resoldre ells de forma paral·lela a com resolen el problema
de l’articulació de l’estat. No es pot tornar a invocar el fantasma de la por, obligant al interlocutor a rebaixar
plantejaments a canvi d’una suposada seguretat que després no s’ofereix.
Un problema que també té la seva derivada a Catalunya. Perquè, si els partits estatals han evidenciat
una divisió interna entre militants per convenciment i militants per oportunisme (només cal repassar
els casos de corrupció que van sorgint, com els cama-secs amb la primavera), també els partits
catalans ho han posat de manifest. I amb l’agreujant de tenir una nova variable en joc que encara
atomitza més el panorama. La voluntat independentista. A tots els partits catalans, al marge dels economicistes,
els socials, els populistes, els intervencionistes, etc, han aflorat les dues sensibilitats possibles
en aquest tema. La d’aquells que volen baixar del ruc per tornar-hi a pujar en una suposada millor i més
còmoda posició, i la dels que volem baixar del ruc per seguir caminant a peu. Un cisma que és especialment
sagnant en el cas de CiU perquè, ai las!, debilita el govern català a l’hora de negociar amb uns i altres. Potser
per això Artur Mas va preferir anar a Madrid en cotxe i reunir-se amb Rajoy en secret. Per evitar que allò
que eufemísticament es defineix com lleial oposició, interna i externa, li aixafés la guitarra tot esvalotant el
galliner mediàtic abans d’hora. Però el problema segueix vigent. Cal respondre dues preguntes. La primera,
si volem ser independents. La segona, si podem fiar-nos de Madrid cas de no voler ser-ho. I tenir clar que,
si la resposta a la segona pregunta és no, la primera deixa de ser pregunta i passa a ser afirmació. Cal baixar
del ruc.
17