TEXTOS NARRATIVA Odissea - esca, esca, esca
TEXTOS NARRATIVA Odissea - esca, esca, esca
TEXTOS NARRATIVA Odissea - esca, esca, esca
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
L’<strong>Odissea</strong>, d’Homer (Adaptació de Jesús Cortés i il·lustracions d’Enric Solbes;<br />
Edicions Bromera [p. 4, 5-8, 47-51, 93-98])<br />
“Diu la llegenda que, allà pel segon mil-lenni abans de<br />
Crist, les deesses de l'Olimp van fer que Paris, que era el fill<br />
del rei de Troia, s'enamorara perdudament d'Helena, que<br />
era esposa de Menelau, rei d'Esparta. Tan enamorat<br />
n'estava, que Paris, aprofitant una estada a la cort<br />
espartana, va segrestar l’esposa del rei i se la va emportar<br />
al seu regne. Menelau, com es lògic, se sentí ultratjat i, per<br />
venjar el rapte d'Helena, demanà al seu germà Agamèmnon<br />
que comandara una guerra contra els troians, amb l’ajuda<br />
d'altres reis grecs, entre els quals es trobava el protagonista<br />
d'aquesta història, el valerós Ulisses, sobirà per excel·lència<br />
d'Ítaca.<br />
No obstant això, a L'<strong>Odissea</strong> no es narren les gestes del<br />
famós Ulisses a l’èpica guerra de Troia, sinó el seguit<br />
d'aventures a les quals l'heroi es va enfrontar en el seu<br />
retorn a Ítaca. Va ser, el seu, un viatge mític que<br />
s'esdevingué quan déus i homes convivien junts, i les millors<br />
armes d'un guerrer eren la prudència, l'astúcia i el coratge.”<br />
I. El retorn d'Ulisses<br />
“La guerra de Troia havia acabat, i els herois comandats pel rei Agamèmnon es disposaven a<br />
tornar, per fi, a les seues terres.<br />
Entre aquests herois es trobava Ulisses, rei d'Ítaca, i, amb ell, els súbdits itaquesos que<br />
havien lluitat a les seues ordres per fer costat a Agamèmnon.<br />
Ulisses era un guerrer fort i coratjós, del qual es contaven les gestes més sorprenents. Ningú<br />
no l’igualava en prudència i astúcia, i, en la batalla, cap enemic resistia la força de la seua<br />
espasa. Ulisses havia donat bona mostra d'aquestes qualitats al llarg dels deu anys que havia<br />
durat el setge de Troia i, per això, tots els que el coneixien el consideraven un heroi<br />
llegendari, capaç d'enfrontar-se als perills més terribles.<br />
Ara, però, la guerra havia acabat i l’únic desig d'Ulisses era retornar a Ítaca per a retrobar-se<br />
amb la seua esposa Penèlope, i amb el seu fill Telèmac, al qual no veia des que havia nascut.<br />
Així, doncs, animats pel retorn, Ulisses i els seus companys de batalla van salpar rumb a la<br />
pàtria a bord de tretze vaixells de rems que lluïen unes veles tan blanques com l’escuma dels<br />
mars que estaven a punt de travessar.<br />
Els vents van arrossegar les naus fins a Ísmar, el país dels cícons. A la guerra de Troia els<br />
cícons havien sigut aliats dels troians i enemics dels grecs. Per això, els navegants, amb<br />
Ulisses al capdavant, van decidir a entrar en la seua ciutat amb la intenció de saquejar-la i<br />
endur-se'n un bon botí. Tanmateix, els cícons, que eren grans guerrers i els superaven en<br />
nombre, els van presentar batalla i després de violents combats, en els quals van patir moltes<br />
baixes, els navegants van haver de fugir amb les mans buides i amb els companys morts<br />
clavats al cor.<br />
Molts dies després d'haver abandonat la terra dels cícons, les naus d'Ulisses, desviades del seu<br />
rumb per les tempestes i pels vents, van arribar al país dels lotòfags, els quals s'alimentaven<br />
d'una planta que s'anomenava lotus. Ulisses la coneixia molt bé. I quan van desembarcar a<br />
terra i la va veure, de seguida posà en alerta la resta dels navegants.<br />
-- El fruit del lotus és dolç com la mel. Però si en mengeu, us atraparà la voluntat com el més<br />
traïdor dels verins.
Amb tot i això, l’heroi no pogué evitar que alguns dels seus companys tastaren el fruit. I així<br />
fou com, tots els que ho van fer, de sobte ja no van desitjar cap altra cosa més que romandre<br />
per sempre en aquella terra, menjant lotus i gaudint dels seus efectes embriagadors, sense<br />
importar-los ni recordar-se dels seus deures i del retorn a Ítaca.<br />
-- Maleït siga! -s'enfadà Ulisses quan va adonar-se de la malifeta-. Mereixeu una bona estirada<br />
d'orelles, per malcreguts.<br />
-- Deixà’ns ací, Ulisses -li digueren els navegants que no havien fet cas de la seua advertència.<br />
-- Aquest fruit és magnífic!<br />
-- I, a Ítaca, no n'hi ha.<br />
-- Tasta el lotus i queda't amb nosaltres, Ulisses.<br />
-- Ni el tastaré, ni m'hi quedaré -els respongué ell.<br />
Tot d'una, i conscient del perill que corrien la resta dels navegants, Ulisses els ordenà a tots<br />
que se'n tornaren ràpidament a les naus.<br />
-- I què fem amb els que han tastat el lotus? -li va preguntar un.<br />
-- Arrossegueu-los a la força!... I nugueu-los als bancs dels rems!<br />
Poc després, i sense perdre més temps, les naus van salpar a tota vela d'aquella terra en què<br />
creixia aquell fruit tan saborós, i alhora tan nefast, per a l'esperit dels guerrers.”<br />
[...]<br />
VII. L’illa de les sirenes<br />
“La nau va tornar a l’illa d'Eea i la deessa Circe va hostatjar els navegants el temps necessari<br />
per a proveir la nau de queviures i per a posar al corrent Ulisses dels perills possibles a què<br />
s'exposarien abans d'arribar a l’illa que havia esmentat l’endeví Tirèsies, l’illa del déu Hèlios.<br />
Així, quan els navegants reprengueren la travessia, no tardaren a albirar l’illa de les sirenes. El<br />
vent deixà de bufar de sobte i un dimoni va adormir les ones. Ulisses, alertat per la deessa,<br />
sabia que calia actuar de pressa.<br />
-- Arrieu les veles! -ordenà a l’acte-, claveu els rems a la mar i remeu! Aquella és l'illa de les<br />
sirenes. La deessa Circe em va advertir que les sirenes embruixen tots els homes que senten<br />
els seus cants. Si sentim les seues veus ja no desitjarem tornar a casa mai més. Cal que<br />
passem de llarg com siga.<br />
Mentre la nau de proa blavosa avançava, Ulisses va estovar cera, i abans de tapar amb<br />
aquesta les orelles dels seus companys perquè no pogueren sentir els cants de les sirenes, els<br />
digué:<br />
-- Vull comprovar si les paraules de Circe eren certes, de manera que jo no em taparé les<br />
orelles amb la cera. No obstant això, ara em lligareu amb sogues al pal major. I si les sirenes<br />
m'embruixen amb els seus cants i us ordene que em deslligueu, busqueu més sogues i lligueume<br />
més fort encara. Després, remeu, remeu sense d<strong>esca</strong>ns fins que ens trobem ben lluny de<br />
l’illa.<br />
Ulisses va ser lligat ràpidament. Quan ja passaven a prop de l’illa, les sirenes estaven en un<br />
prat. Al seu voltant, podrint-se, hi havia una gran pila d'ossos humans. Només que van
descobrir la presència de la nau, totes van entonar un cant harmoniós que Ulisses va escoltar<br />
completament embruixat.<br />
-- Vine amb nosaltres, gloriós Ulisses -cantaven-. Atura la teua nau perquè pugues escoltar les<br />
nostres veus. Ningú no ha navegat mai per aquestes aigües sense escoltar els nostres dolços<br />
cants. Vine amb nosaltres, gloriós Ulisses.<br />
Tot d'una, Ulisses desitjà escoltar-les més encara i, desesperat, es posà a fer crits.<br />
-- Deslligueu-me, companys! Mai no havia sentit unes veus tan encisadores! Deslligueu-me!<br />
Dirigiu la proa cap a l’illa!<br />
Tanmateix, Perímedes i Euríloc, fent cas de les primeres ordres de l’heroi, començaren a<br />
lligar-lo amb més sogues perquè no poguera <strong>esca</strong>par-se'n.<br />
-- No!, no! -protestà Ulisses-. He dit que em deslligueu! És una ordre! Sabeu què és una ordre?<br />
-- És clar, Ulisses -contestà Euríloc-. Precisament ens has ordenat que et lligàrem amb més<br />
sogues si ens demanaves que et deslligàrem.<br />
-- Això mateix -va dir l’altre.<br />
-- Doncs, aquesta ordre ja no val! Les sirenes em criden! He d'anar amb elles! Deslligueu-me!<br />
Si no hi voleu venir, me n'hi aniré tot sol. Sé nadar perfectament. Als jocs olímpics d'Ítaca, ni<br />
els dofins em feien ombra. Jo guanyava medalles, i vosaltres diplomes! Deslligueu-me!<br />
I, mentrestant, nus per ací i nus per allà.<br />
-- No!, no! Descreguts, desobedients! Ho contaré tot als déus immortals! Als propers jocs<br />
olímpics us esborraré de totes les proves!<br />
Sense fer cas de les amenaces d'Ulisses, Perímedes i Euríloc tornaren als bancs dels rems, amb<br />
la resta dels companys, i seguiren remant fins que el cant de les sirenes es deixà de sentir, i<br />
un vent suau tornà a bufar.<br />
Fou aleshores que Ulisses recobrà el seny i deixà de fer crits. Quan, per fi, el van alliberar, es<br />
va mostrar tan satisfet pel comportament dels seus homes, que fins i tot els va prometre que<br />
ja ningú no guanyaria més diplomes als jocs olímpics d'Ítaca.<br />
-- Fins ara -digué- tan sols s'hi han lliurat medalles d'or. Però d'ara endavant, a més, en lliurarem<br />
de plata.<br />
-- També en podríem fer de bronze -va suggerir Euríloc.<br />
-- És veritat -va afegir un altre-, a Ítaca en tenim de sobres.<br />
-- I quasi tot el fem servir per a les armes.<br />
Ulisses trobà la idea tan magnífica que la va acceptar de seguida. Ja no calia parlar-ne més:<br />
als propers jocs olímpics d'Ítaca, es lliurarien medalles d'or, de plata i de bronze. És clar que<br />
això seria als propers jocs. I, per a celebrar-los, primer calia tornar a Ítaca. I, ara per ara,<br />
Ulisses no ho veia gens clar, això.”<br />
[...]<br />
XVI. Ulisses i Telèmac<br />
“Ulisses va acudir a la cabana d'Eumeu, el seu lleial porquerol, i hi esperà l’arribada de<br />
Telèmac. El porquerol el va acollir bondadosament, ja que, per molt miserables que
semblaren, no tenia per costum menysprear els forasters. Així fou com Ulisses pogué<br />
comprovar l’admirable fidelitat que li guardava el porquerol, el qual va parlar del seu amo,<br />
tot lamentant la seua mort en la guerra de Troia, i planyent-se alhora de la presència d'uns<br />
pretendents insolents que dilapidaven els seus béns.<br />
Durant dos dies, Ulisses va gaudir de la humil hospitalitat del porquerol Eumeu, el qual li va<br />
oferir menjar i un lloc on dormir. Mentrestant, seguint el consell d'Atena, Telèmac retornava<br />
cap a Ítaca. Els pretendents més agosarats li tenien parada una emboscada per a matar-lo, de<br />
manera que la deessa va aconsellar Telèmac que, abans d'arribar al port, abandonara la nau i<br />
buscara refugi a la cabana d'Eumeu. Telèmac ho va fer així, i després de tres dies de viatge, a<br />
trenc d'alba, mentre Ulisses i el porquerol es preparaven l’esmorzar dins de la cabana, el fill<br />
de l’heroi, per fi, hi va arribar.<br />
Ben sorprès, el porquerol, de tant com se l’estimava, el va rebre com el pare que acull un fill<br />
que acabara de retornar de terres llunyanes. Aleshores, quan Telèmac va descobrir la<br />
presència del foraster, Eumeu li'l va presentar com el vell mendicant que semblava ser.<br />
Per la seua part, Telèmac digué al vell mendicant:<br />
-- Jo sóc Telèmac, fill d'Ulisses, el que va partir a Troia després d'haver-me engendrat fa més<br />
de vint anys.<br />
El mendicant es mostrà sorprès.<br />
-- El fill d'Ulisses!... He sentit parlar del teu pare. Però, digues, què se n'ha fet?<br />
-- Tan sols els déus ho saben, això -contestà Telèmac-. Fa molt de temps s'<strong>esca</strong>mpà el rumor<br />
que era mort. Des d'aleshores, Ítaca és com una cova de lladres.<br />
-- Com una cova de lladres? Què vols dir?<br />
-- Molts súbdits deslleials donen per fet que el meu pare és mort, i volen traure'n profit. S'han<br />
fet els amos del nostre palau, acacen la meua mare i, a mi, em miren de dalt a baix perquè<br />
sóc l’hereu del regne d'Ítaca. Estic segur que molts d'ells s'estimarien més veure'm mort.<br />
Sobretot, n'hi ha un que em sembla d'allò més perillós. Es diu Eurímac.<br />
Ulisses es va sentir ben descoratjat quan va sentir les paraules del seu fill. No obstant això, va<br />
dir: --Estic segur que el teu pare hi tornarà molt prompte i posarà ordre entre tanta traïció.<br />
Telèmac deixà anar un sospir i, apesarat, murmurà:<br />
-- Durant anys he pregat pel seu retorn i el meu cor ha plorat llàgrimes de sang esperant la<br />
seua arribada. Fins i tot he rebut consell dels déus i he viatjat a Pilos i a Esparta en cerca<br />
seua, però dels meus intents per trobar-lo no n'he tret res en clar. Ni a Pilos, ni a Esparta, no<br />
en sabien res.<br />
-- I per què has vingut ací?<br />
-- La deessa Atena m'aconsellà que tornara ràpidament a Ítaca. No em digué el motiu, però<br />
em va advertir d'una emboscada que els traïdors em tenien parada a l’entrada del port. Per<br />
allunyar-me del perill, em va dir que abandonara la nau abans d'arribar-hi i que buscara refugi<br />
ací.<br />
Tot seguit, Telèmac s'adreçà al porquerol: -Benvolgut Eumeu, vés al palau i, d'amagat, digues<br />
a la mare que em trobe bé i que molt prompte em reuniré amb ella.<br />
El porquerol se n'anà a l’acte i, de seguida, sense deixar-se veure ni escoltar per Telèmac, la<br />
deessa Atena es presentà davant d'Ulisses i li digué:
-- Ulisses, manifesta la teua identitat al teu fill, perquè ja és hora que tots dos feu front als<br />
nobles insolents que dilapiden els vostres béns. No perdeu més temps.<br />
De seguida, la deessa tocà Ulisses amb la vareta i l’heroi va recobrar el seu aspecte de<br />
guerrer. Tot d'una li van créixer els cabells i la barba, se li van allisar les galtes i tota la seua<br />
pell semblà encara més morena i rejovenida. Alhora, la deessa li canvià les robes esgarrades<br />
per una túnica i un mantell ben lluents. A continuació, va desaparèixer.<br />
Bocabadat, Telèmac reculà uns passos i digué: -Foraster, el teu aspecte ha canviat de sobte.<br />
Sens dubte, ets un déu. Per això et demane que tingues clemència de nosaltres.<br />
-- No sóc cap déu -li va contestar Ulisses-. Sóc el teu pare, per qui tant has plorat i tant has<br />
patit.<br />
Telèmac no s'ho podia creure.<br />
-- No! -exclamà-, no ets un déu, ets un dimoni que m'ha embruixat.<br />
-- No, Telèmac, si esperaves l’arribada d'Ulisses, cap altre Ulisses hi vindrà, perquè Ulisses<br />
sóc jo. La deessa Atena m'ha fet costat i m'ha ajudat a arribar-hi, tot seguint els seus<br />
desitjos i consells, que són els dels déus.<br />
Havent parlat així, Telèmac va sentir molt a dins del seu cor que aquelles paraules eren<br />
sinceres i es llançà al coll del seu pare en una abraçada que podria haver estat eterna. Tots<br />
dos, plens de goig, van vessar un mateix riu de llàgrimes, mentre l’un i l’altre es mostraven<br />
l’estima que el pas dels anys no havia fet més que acréixer.<br />
-- Per fi ets ací, pare. Però, digues, com hi has arribat? En quina nau has vingut?<br />
-- M'han dut els feacis, després d'haver patit moltes calamitats de les quals et parlaré en el<br />
seu moment. Ara, però, no tenim temps a perdre. La deessa Atena també m'ha parlat del<br />
perill que corre la nostra família. Digues quants pretendents traïdors acacen la teua mare i<br />
dilapiden els nostres béns. Així sabré si, tots dos sols, els podrem fer front.<br />
-- Sempre he sentit parlar de la teua gran fama com a guerrer -contestà Telèmac, però no<br />
crec que nosaltres dos poguérem enfrontar-nos a tots. En són més de cent, i ens caldrien<br />
bons aliats per a vèncer-los.<br />
-- Digues si et semblen bons aliats la deessa Atena i el pare Zeus, o si haurem de buscar cap<br />
altre aliat més.<br />
-- Magnífics són els que has triat!<br />
-- Vinga, doncs, anem a casa i posem ordre entre tanta injustícia.<br />
Després que Ulisses pronunciara aquestes paraules, la deessa Atena aparegué de nou i tornà a<br />
convertir-lo en un vell mendicant perquè, a excepció de Telèmac, ningú no el poguera<br />
reconèixer. Tot seguit, pare i fill van enfilar el camí del seu palau, on els pretendents, amb la<br />
més absoluta impunitat, no deixaven de fer ostentació de la seua insolència.”<br />
[...].