TEXTOS NARRATIVA L'Odissea - esca, esca, esca

L’Odissea, d’Homer (Adaptació de Jesús Cortés i il·lustracions d’Enric Solbes;
Edicions Bromera [p. 4, 5-8, 47-51, 93-98])
“Diu la llegenda que, allà pel segon mil-lenni abans
de Crist, les deesses de l'Olimp van fer que Paris,
que era el fill del rei de Trola, s'enamorara
perdudament d'Helena, que era esposa de Menelau,
rei d'Esparta. Tan enamorat n'estava, que Paris,
aprofitant una estada a la cort espartana, va
segrestar l’esposa del rei i se la va emportar al seu
regne. Menelau, com es lógic, se sentí ultratjat i,
per venjar el rapte d'Helena, demanà al seu germà
Agamèmnon que comandara una guerra contra els
troians, amb l’ajuda d'altres reis grecs, entre els
quals es trobava el protagonista d'aquesta història,
el valerós Ulisses, sobirà per excel·lència d'Ítaca.
No obstant això, a L'Odissea no es narren les gestes
del famós Ulisses a l’èpica guerra de Troia, sinó el
seguit d'aventures a les quals l'heroi es va enfrontar
en el seu retorn a Ítaca. Va ser, el seu, un viatge
mític que s'esdevingué quan déus i homes convivien
junts, i les millors armes d'un guerrer eren la
prudència, l’'astúcia i el coratge.”
I. El retorn d'Ulisses
“La guerra de Troia havia acabat, i els herois
comandats pel rei Agamèmnon es disposaven a tornar, per fi, a les seues terres.
Entre aquests herois es trobava Ulisses, rei d'Ítaca, i, amb ell, els súbdits itaquesos que
havien lluitat a les seues ordres per fer costat a Agamèmnon.
Ulisses era un guerrer fort i coratjós, del qual es contaven les gestes més sorprenents. Ningú
no l’igualava en prudència i astúcia, i, en la batalla, cap enemic resistia la força de la seua
espasa. Ulisses havia donat bona mostra d'aquestes qualitats al llarg dels deu anys que havia
durat el setge de Troia i, per això, tots els que el coneixien el consideraven un heroi
llegendari, capaç d'enfrontar-se als perills més terribles.
Ara, però, la guerra havia acabat i l’únic desig d'Ulisses era retornar a Ítaca per a retrobar-se
amb la seua esposa Penèlope, i amb el seu fill Telèmac, al qual no veia des que havia nascut.
Així, doncs, animats pel retorn, Ulisses i els seus companys de batalla van salpar rumb a la
pàtria a bord de tretze vaixells de rems que lluïen unes veles tan blanques com l’escuma dels
mars que estaven a punt de travessar.
Els vents van arrossegar les naus fins a Ísmar, el país dels cícons. A la guerra de Troia els
cícons havien sigut aliats dels troians i enemics dels grecs. Per això, els navegants, amb
Ulisses al capdavant, es van decidir a entrar en la seua ciutat amb la intenció de saquejar-la i
endur-se'n un bon botí. Tanmateix, els cícons, que eren grans guerrers i els superaven en
nombre, els van presentar batalla i després de violents combats, en els quals van patir moltes
baixes, els navegants van haver de fugir amb les mans buides i amb els companys morts
clavats al cor.
Molts dies després d'haver abandonat la terra dels cícons, les naus d'Ulisses, desviades del seu
rumb per les tempestes i pels vents, van arribar al país dels lotòfags, els quals s'alimentaven
d'una planta que s'anomenava lotus. Ulisses la coneixia molt bé. I quan van desembarcar a
terra i la va veure, de seguida posà en alerta la resta dels navegants.

-- El fruit del lotus és dolç com la mel. Però si en mengeu, us atraparà la voluntat com el més
traïdor dels verins.
Amb tot i això, l’heroi no pogué evitar que alguns dels seus companys tastaren el fruit. I així
fou com, tots els que ho van fer, de sobte ja no van desitjar cap altra cosa més que romandre
per sempre en aquella terra, menjant lotus i gaudint dels seus efectes embriagadors, sense
importar-los ni recordar-se dels seus deures i del retorn a Ítaca.
-- Maleït siga! -s'enfadà Ulisses quan va adonar-se de la malifeta-. Mereixeu una bona estirada
d'orelles, per malcreguts.
-- Deixà’ns ací, Ulisses -li digueren els navegants que no havien fet cas de la seua advertència.
-- Aquest fruit és magnífic!
-- I, a Ítaca, no n'hi ha.
-- Tasta el lotus i queda't amb nosaltres, Ulisses.
-- Ni el tastaré, ni m'hi quedaré -els respongué ell.
Tot d'una, i conscient del perill que corrien la resta dels navegants, Ulisses els ordenà a tots
que se'n tornaren ràpidament a les naus.
-- I què fem amb els que han tastat el lotus? -li va preguntar un.
-- Arrossegueu-los a la força!... I nugueu-los als bancs dels rems!
Poc després, i sense perdre més temps, les naus van salpar a tota vela d'aquella terra en què
creixia aquell fruit tan saborós, i alhora tan nefast,
per a l’'esperit dels guerrers.”
[...]
VII. L’illa de les sirenes
“La nau va tornar a l’illa d'Eea i la deessa Circe va
hostatjar els navegants el temps necessari per a
proveir la nau de queviures i per a posar al corrent
Ulisses dels perills possibles a què s'exposarien
abans d'arribar a l’illa que havia esmentat l’endeví
Tirèsies, l’illa del déu Hèlios.
Així, quan els navegants reprengueren la travessia,
no tardaren a albirar l’illa de les sirenes. El vent
deixà de bufar de sobte i un dimoni va adormir les
ones. Ulisses, alertat per la deessa, sabia que calia
actuar de pressa.
-- Arrieu les veles! -ordenà a l’acte-, claveu els
rems a la mar i remeu! Aquella és 1'illa de les
sirenes. La deessa Circe em va advertir que les
sirenes embruixen tots els homes que senten els
seus cants. Si sentim les seues veus ja no
desitjarem tornar a casa mai més. Cal que passem
de llarg com siga.
Mentre la nau de proa blavosa avançava, Ulisses va

estovar cera, i abans de tapar amb aquesta les orelles dels seus companys perquè no
pogueren sentir els cants de les sirenes, els digué:
-- Vull comprovar si les paraules de Circe eren certes, de manera que jo no em taparé les
orelles amb la cera. No obstant això, ara em lligareu amb sogues al pal major. I si les sirenes
m'embruixen amb els seus cants i us ordene que em deslligueu, busqueu més sogues i lligueume
més fort encara. Després, remeu, remeu sense descans fins que ens trobem ben lluny de
l’illa.
Ulisses va ser lligat ràpidament. Quan ja passaven a prop de l’illa, les sirenes estaven en un
prat. Al seu voltant, podrint-se, hi havia una gran pila d'ossos humans. Només que van
descobrir la presència de la nau, totes van entonar un cant harmoniós que Ulisses va escoltar
completament embruixat.
-- Vine amb nosaltres, gloriós Ulisses -cantaven-. Atura la teua nau perquè pugues escoltar les
nostres veus. Ningú no ha navegat mai per aquestes aigües sense escoltar els nostres dolços
cants. Vine amb nosaltres, gloriós Ulisses.
Tot d'una, Ulisses desitjà escoltar-les més encara i, desesperat, es posà a fer crits.
-- Deslligueu-me, companys! Mai no havia sentit unes veus tan encisadores! Deslligueu-me!
Dirigiu la proa cap a l’illa!
Tanmateix, Perímedes i Euríloc, fent cas de les primeres ordres de l’heroi, començaren a
lligar-lo amb més sogues perquè no poguera escapar-se'n.
-- No!, no! -protestà Ulisses-. He dit que em deslligueu! És una ordre! Sabeu què és una
ordre?!
-- És clar, Ulisses -contestà Euríloc-. Precisament ens has ordenat que et lligàrem amb més
sogues si ens demanaves que et deslligàrem.
-- Això mateix -va dir l’altre.
-- Doncs, aquesta ordre ja no val! Les sirenes em criden! He d'anar amb elles! Deslligueu-me!
Si no hi voleu venir, me n'aniré tot sol. Sé nadar perfectament. Als jocs olímpics d'Ítaca, ni els
dofins em feien ombra. Jo guanyava medalles, i vosaltres diplomes! Deslligueu-me!
I, mentrestant, nus per ací i nus per allà.
-- No!, no! Descreguts, desobedients! Ho contaré tot als déus immortals! Als propers jocs
olímpics us esborraré de totes les proves!
Sense fer cas de les amenaces d'Ulisses, Perímedes i Euríloc tornaren als bancs dels rems, amb
la resta dels companys, i seguiren remant fins que el cant de les sirenes es deixà de sentir, i
un vent suau tornà a bufar.
Fou aleshores que Ulisses recobrà el seny i deixà de fer crits. Quan, per fi, el van alliberar, es
va mostrar tan satisfet pel comportament dels seus homes, que fins i tot els va prometre que
ja ningú no guanyaria més diplomes als jocs olímpics d'Ítaca.
-- Fins ara -digué- tan sols s'hi han lliurat medalles d'or. Però d'ara endavant, a més, en lliurarem
de plata.
-- També en podríem fer de bronze -va suggerir Euríloc.
-- És veritat -va afegir un altre-, a Ítaca en tenim de sobres.
-- I quasi tot el fem servir per a les armes.

Ulisses trobà la idea tan magnífica que la va acceptar de seguida. Ja no calia parlar-ne més:
als propers jocs olímpics d'Ítaca, es lliurarien medalles d'or, de plata i de bronze. És clar que
això seria als propers jocs. I, per a celebrar-los, primer calia tornar a Ítaca. I, ara per ara,
Ulisses no ho veia gens clar, això.”
[...]
XVI. Ulisses i Telèmac
“Ulisses va acudir a la cabana d'Eumeu, el seu lleial
porquerol, i hi esperà l’arribada de Telèmac.
El porquerol el va acollir bondadosament, ja que,
per molt miserables que semblaren, no tenia per
costum menysprear els forasters. Així fou com
Ulisses pogué comprovar l’admirable fidelitat que
li guardava el porquerol, el qual va parlar del seu
amo, tot lamentant la seua mort en la guerra de
Troia, i planyent-se alhora de la presència d'uns
pretendents insolents que dilapidaven els seus
béns.
Durant dos dies, Ulisses va gaudir de la humil
hospitalitat del porquerol Eumeu, el qual li va
oferir menjar i un lloc on dormir. Mentrestant,
seguint el consell d'Atena, Telèmac retornava cap a
Ítaca. Els pretendents més agosarats li tenien
parada una emboscada per a matar-lo, de manera
que la deessa va aconsellar Telèmac que, abans
d'arribar al port, abandonara la nau i buscara refugi
a la cabana d'Eumeu. Telèmac ho va fer així, i
després de tres dies de viatge, a trenc d'alba,
mentre Ulisses i el porquerol es preparaven
l’esmorzar dins de la cabana, el fill de l’heroi, per
fi, hi va arribar.
Ben sorprés, el porquerol, de tant com se l’estimava,
el va rebre com el pare que acull un fill
que acabara de retornar de terres llunyanes.
Aleshores, quan Telèmac va descobrir la presència del foraster, Eumeu li'l va presentar com el
vell mendicant que semblava ser.
Per la seua part, Telèmac digué al vell mendicant:
-- Jo sóc Telèmac, fill d'Ulisses, el que va partir a Troia després d'haver-me engendrat fa més
de vint anys.
El mendicant es mostrà sorprés.
-- El fill d'Ulisses!... He sentit parlar del teu pare. Però, digues, què se n'ha fet?
-- Tan sols els déus ho saben, això -contestà Telèmac-. Fa molt de temps s'escampà el rumor
que era mort. Des d'aleshores, Ítaca és com una cova de lladres.
-- Com una cova de lladres? Què vols dir?
-- Molts súbdits deslleials donen per fet que el meu pare és mort, i volen traure'n profit. S'han
fet els amos del nostre palau, acacen la meua mare i, a mi, em miren de dalt a baix perquè
sóc l’hereu del regne d'Ítaca. Estic segur que molts d'ells s'estimarien més veure'm mort.
Sobretot, n'hi ha un que em sembla d'allò més perillós. Es diu Eurímac.

Ulisses es va sentir ben descoratjat quan va sentir les paraules del seu fill. No obstant això, va
dir: --Estic segur que el teu pare hi tornarà molt prompte i posarà ordre entre tanta traïció.
Telèmac deixà anar un sospir i, apesarat, murmurà:
-- Durant anys he pregat pel seu retorn i el meu cor ha plorat llàgrimes de sang esperant la
seua arribada. Fins i tot he rebut consell dels déus i he viatjat a Pilos i a Esparta en cerca
seua, però dels meus intents per trobar-lo no n'he tret res en clar. Ni a Pilos, ni a Esparta, no
en sabien res.
-- I per què has vingut ací?
-- La deessa Atena m'aconsellà que tornara ràpidament a Ítaca. No em digué el motiu, però
em va advertir d'una emboscada que els traïdors em tenien parada a l’entrada del port. Per
allunyar-me del perill, em va dir que abandonara la nau abans d'arribar-hi i que buscara refugi
ací.
Tot seguit, Telèmac s'adreçà al porquerol: -Benvolgut Eumeu, vés al palau i, d'amagat, digues
a la mare que em trobe bé i que molt prompte em reuniré amb ella.
El porquerol se n'anà a l’acte i, de seguida, sense deixar-se veure ni escoltar per Telèmac, la
deessa Atena es presentà davant d'Ulisses i li digué:
-- Ulisses, manifesta la teua identitat al teu fill, perquè ja és hora que tots dos feu front als
nobles insolents que dilapiden els vostres béns. No perdeu més temps.
De seguida, la deessa tocà Ulisses amb la vareta i l’heroi va recobrar el seu aspecte de
guerrer. Tot d'una li van créixer els cabells i la barba, se li van allisar les galtes i tota la seua
pell semblà encara més morena i rejovenida. Alhora, la deessa li canvià les robes esgarrades
per una túnica i un mantell ben lluents. A continuació, va desaparéixer.
Bocabadat, Telèmac reculà uns passos i digué: -Foraster, el teu aspecte ha canviat de sobte.
Sens dubte, ets un déu. Per això et demane que tingues clemència de nosaltres.
-- No sóc cap déu -li va contestar Ulisses-. Sóc el teu pare, per qui tant has plorat i tant has
patit.
Telèmac no s'ho podia creure.
-- No! -exclam'a-, no ets un déu, ets un dimoni que m'ha embruixat.
-- No, Telèmac, si esperaves l’arribada d'Ulisses, cap altre Ulisses hi vindrà, perquè Ulisses
sóc jo. La deessa Atena m'ha fet costat i m'ha ajudat a arribar-hi, tot seguint els seus
desitjos i consells, que són els dels déus.
Havent parlat així, Telèmac va sentir molt a dins del seu cor que aquelles paraules eren
sinceres i es llançà al coll del seu pare en una abraçada que podria haver estat eterna. Tots
dos, plens de goig, van vessar un mateix riu de llàgrimes, mentre l’un i l’altre es mostraven
l’estima que el pas dels anys no havia fet més que acréixer.
-- Per fi ets ací, pare. Però, digues, com hi has arribat? En quina nau has vingut?
-- M'han dut els feacis, després d'haver patit moltes calamitats de les quals et parlaré en el
seu moment. Ara, però, no tenim temps a perdre. La deessa Atena també m'ha parlat del
perill que corre la nostra família. Digues quants pretendents traïdors acacen la teua mare i
dilapiden els nostres béns. Així sabré si, tots dos sols, els podrem fer front.
-- Sempre he sentit parlar de la teua gran fama com a guerrer -contestà Telèmac, però no
crec que nosaltres dos poguérem enfrontar-nos a tots. En són més de cent, i ens caldrien
bons aliats per a véncer-los.

-- Digues si et semblen bons aliats la deessa Atena i el pare Zeus, o si haurem de buscar cap
altre aliat més.
-- Magnífics són els que has triat!
-- Vinga, doncs, anem a casa i posem ordre entre tanta injustícia.
Després que Ulisses pronunciara aquestes paraules, la deessa Atena aparegué de nou i tornà a
convertir-lo en un vell mendicant perquè, a excepció de Telèmac, ningú no el poguera
reconéixer. Tot seguit, pare i fill van enfilar el camí del seu palau, on els pretendents, amb la
més absoluta impunitat, no deixaven de fer ostentació de la seua insolència.”
[...]
Qüestionari
1. Quin són els antecedents, és a dir, els fets anteriors a l’Odissea, que en
situen els orígens?
2. Per què el protagonista vol tornar a casa seva? Què li ho impedeix?
3. Qui és el protagonista principal de l’Odissea?
4. Quins són els personatges secundaris? Classifiqui’ls en humans i
mitològics? Subratlli’n el que més destaqui? N’hi ha algun d’antagonista?
Personatges reals Personatges mitològics
5. Faci una llista de les característiques del protagonista. Digui en cada cas
si la caracterització és directa o indirecta?
6. Quin paper jugaven els déus en la civilització grega? Quins déus
apareixen en els fragments que ha llegit de l’Odissea?
7. Quant de temps transcorre des de l’inici fins al final? En quin moment
històric es situa l’acció?
8. Expliqui com el protagonista de l’Odissea sap vèncer el repte del cant de
les sirenes?
9. Què volen dir les paraules següents (capítol VII): hostatjar, proveir,
queviures, albirar, proa, sogues, pal major, harmoniós, seny?
10. Per ser un bon mariner s’han de conèixer el nom dels vents. Completi
aquesta rosa dels vents, a partir de la graella inferior.

Nombre Nom del vent Orientació
M__str__l Nord-oest
Tr__m__nt__n__ Nord
Gr__g__l Nord-est
Ll__v__nt Est
X__l__c Sud-est
M__gj__rn Sud
Ll__b__ig Sud-oest
P__n__nt Oest
11. El protagonista de l’Odissea sempre triomfa i guanya? Expliqui-ho.
12. Faci una relació dels llocs que visita el protagonista de l’Odissea i allò
que li passa en cada lloc.
13. Quan el protagonista de l’Odissea torna a Ítaca, ho fa com a mendicant.
Per què actua així? Què vol aconseguir? Qui l’ajuda a fer-ho?
14. Redacti un resum global de l’argument d’aquesta narració. Investigui
com acaba la història i incorpori-ho a la seva redacció.
15. Què vol dir la paraula odissea?
16. Estructuri el material de la redacció anterior en tres parts:
plantejament, nus, desenllaç.
17. Analitzi el punt de vista de l’Odissea. Torni a escriure el fragment
subratllat del text i transformi el punt de vista original en el d’un
narrador perifèric (Atenea).
18. Llegeixi el poema “Ítaca” del poeta grec K. Kavafis [en la versió
musicada per Lluís Llach; lletra de la cançó. Hi veu alguna relació amb la
narració d’Homer? Quina és la diferència fonamental entre els dos
viatges?
[En l’elaboració d’aquest Qüestionari s’ha aprofitat material de les Propostes
didàctiques, elaborades per Teresa Soler, en relació a aquesta obra]
Fonts: http://vodpod.com/watch/888883-viatge-a-taca-de-llus-llach
http://www.goear.com/listen.php?v=2354d7f
http://www.lluisllach.cat/catala/itaca.htm].
http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/odissea/index.htm
http://www.bromera.com/pub/PropDidac/18078.pdf