L'Illa - Edicions bromera

PRIMAVERA 29
2002
DOSSIER
PERIODISME I LITERATURA
ENTREVISTES
MANUEL BAIXAULI
VICENT J. ESCARTÍ
F. VIADEL I F. BAYARRI
PERFIL
JOSHUA A. FISHMAN
QUADERNS
D’ANIMACIÓ LECTORA:
L’APRENENTATGE DE
LA LECTURA

2
SUMARI
3 OPINIÓ
DILEMA A SILICON VALLEY
ALFONS CERVERA
4
L’OPINIÓ DE LA CRÍTICA
5 PERFIL
JOSHUA A. FISHMAN
XABIER ERIZE
6
FLAIXOS
9 OPINIÓ
LA CIÈNCIA,
UNA ARMA CONTRA EL RACISME
CARLES LALUEZA
10 ENTREVISTA
MANUEL BAIXAULI
ALÍCIA TOLEDO
12 EXTRACTE
LES HORES FECUNDES
13 QÜESTIONARI
VICENT J. ESCARTÍ
MANUEL S. JARDÍ
14
UN COMPROMÍS A CASP
JOAN F. MIRA
DOSSIER
PERIODISME I LITERATURA
16
LA REBEL·LIÓ DELS MANOBRES
ADOLF BELTRAN
18
ENTREVISTA
FRANCESC VIADEL I FRANCESC BAYARRI
21 QUADERNS D’ANIMACIÓ LECTORA
«L’ELEFANT» COMENÇA A CAMINAR
JOSEP MILLO
L’APRENENTATGE DE LA LECTURA
J. CABALLERO, G. JIMÉNEZ I Á. LÓPEZ
24
RESSENYES
28 NOVES TECNOLOGIES
LES REVISTES LITERÀRIES A INTERNET (I)
ANNA I. MONTESINOS
29
NOTÍCIES
30 EL RETROVISOR
EL PATÍBUL DE CRIST
JULI CAPILLA
PORTADA: FRAGMENT DE SANT LLUÍS D’ANJOU I SANT VICENT
FERRER DE JOAN DE JOANES.
EDITORIAL
Diversitat i
estandardització lingüística
É s evident que, a pesar dels intents de normalització, els valencians,
i els catalanoparlants en general, vivim en una societat
on les problemàtiques sobre la llengua continuen vigents. Els
conflictes afloren més sovint del que seria desitjable i, dissortadament,
es tracta sempre d’enfrontaments complexos, que fins
i tot, quan es plantegen des de l’estima, aporten visions contradictòries
però, alhora, vàlides i justificades. Des de la perspectiva
valenciana, per exemple, recentment trobem postures contraposades
al voltant de la necessitat o no de la creació de l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua, la conveniència a l’hora de participar-hi,
el tractament i l’ocultació de determinats escriptors, depenent de
la seua naixença valenciana o no, en els nous currículums promulgats
per la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat
Valenciana —a propòsit, tampoc no eixien massa ben representades
les editorials valencianes en les llistes de lectures recomanades
que elaborà, almenys inicialment, la Conselleria d’Educació
de la Generalitat de Catalunya—, la satanització o la defensa a
ultrança de les edicions d’una mateixa obra en dues modalitats
lingüístiques diferents, etc.
A aquests conflictes d’abast valencià, podríem afegir-ne
molts altres d’una amplitud més generalitzada al conjunt de les
terres que comparteixen la nostra llengua. Es tracta de conflictes
que, sovint, ni tan sols es qüestionen i que no generen un debat,
sens dubte, necessari. Per exemple, en el món de l’ensenyament
a penes es planteja la necessitat d’educar per a fer comprensible
la diversitat lingüística existent als distints territoris de la nostra
llengua: quants professors catalans recomanen obres valencianes
als seus alumnes?, quants professors valencians s’atreveixen a
suggerir la lectura d’autors catalans o balears? No seria, aquesta,
una manera d’acostar-nos els uns als altres i de fer menys justificades
les dobles versions lingüístiques d’una mateixa obra? A
més, hi ha també traduccions d’obres estrangeres en un català
quasi il·legible per a un lector valencià culte —versions, per
altra banda, dolentes també per a un lector del Principat… Però
enfrontar-se a aquests dèficits comportaria un esforç de reflexió
col·lectiva que afectaria no exclusivament l’àmbit educatiu.
D’una banda, la societat, o les societats de les distintes comunitats
regionals, haurien de considerar positiva la diversitat lingüística,
i, de l’altra, tot i respectant les genuïnes variants locals,
caldria un esforç més gran d’estandardització lingüística per part
de tots.

DILEMA A
SILICON VALLEY
ALFONS CERVERA
ESCRIURE ÉS ESCRIURE, I OPINAR SOBRE ELS PER-
FILS D’AQUESTA ESCRIPTURA NO HAURIA DE SER
TROSSEJAR LES PÀGINES ESCRITES AMB CRITE-
R I S A G U S T D E L C O N S U M I D O R . E S C R I V I M F I N S
I TOT DES DEL SILENCI, I QUAN BECkETT DEI-
escriptura no hauria d’admetre dissensions de gènere,
L’ i encara menys que aquestes tingueren l’absurd vernís
de certes disputes intel·lectuals que només maregen la perdiu
d’un debat inútil.
Les discussions sobre si el periodisme i la literatura són
enemics o una mateixa cosa tenen una base d’interessada autocomplaença
entre les parts que discuteixen si va ser primer
l’ou, la gallina o l’anunci publicitari de la granja que potser
s’inventà l’ou i la gallina.
Les eternes reflexions sobre objectivitat i subjectivitat,
sobre llenguatge denotatiu i connotatiu, sobre realitat i ficció,
sobre testimoni i invenció, es desnodreixen a si mateixes
quan acudim a les pàgines escrites
i a la galàxia que ja no és la de Gutenberg,
sinó la de Silicon Valley amb
les seues aplicacions últimes als llen-
guatges de la guerra, sobretot als de
les que organitza George Bush en tot
el món amb el permís dels seus acòlits
europeus.
La paraula és la paraula i serà, ara
i sempre i des del format que faça servir
en cada moment, un vehicle eficaç
per a contar les misèries o la felicitat
del món. El que de veritat tenen
aquestes paraules ja són figues d’un
altre paner, i aquesta veritat no ha de
buscar-se, i encara menys discernirse,
en el camp estricte de la literatura
o el periodisme, sinó en el de la moral
individual o col·lectiva que els seus
discursos proposen.
Des de sempre s’han volgut establir
categories entre un llenguatge i
un altre, com si literatura i periodisme
hagueren de desenvolupar-se en l’es-
Les discussions
sobre si el periodisme i
la literatura són enemics
o una mateixa cosa
tenen una base
d’interessada
autocomplaença entre
les parts que discuteixen
si va ser primer l’ou,
la gallina o l’anunci
publicitari de la granja
que potser s’inventà l’ou
i la gallina
X A E N B L A N C L E S S E U E S L Í N I E S E S T À E L A B O R A N T
U N D I S C U R S M É S P L E D E PA R AU L E S I S I G N I F I C ATS
QUE MOLTS ALTRES ESCRIPTORS QUE EN LLIBRES
DE CINC-CENTES PÀGINES NO DIUEN ABSOLUTA-
MENT RES.
pai humil i socarrat de la taula braser a l’hivern o en la sala
de concerts on un actor amb veu impostada llegira per a un
públic exquisit les vides exemplars de la seua classe social.
Inaugura l’Odissea el gènere periodístic o el literari? És
Madame Bovary més novel·la que crònica periodística i
brutal de la societat burgesa del seu temps? Quan García
Márquez o Barbey d’Aurevilly escriuen «El ahogado más
hermoso del mundo» o «Le bonheur dans le crime» ens
acosten la màgia inigualable d’un relat literari o la mestria
igual d’inigualable dels grans reportatges o assajos filosòfics
sobre la influència d’allò misteriós i sorprenent en els territoris
del desig? Tan allunyats i distints es demostren el
Jo i l’Altre, a remolc dels estereotips
romàntics del moment, per a afirmar
que la seua expansió suposa necessàriament
un canvi de perspectiva nar-
ratològica i, consegüentment, de definició
genèrica?
Tornem al principi. Escriure és inventar
un món. Les paraules es retorcen
sobre si mateixes i estimulen,
alhora que certifiquen des de les convencions
del llenguatge que ens assalta,
a cada pas, l’acostament i la comprensió
d’aquell món.
La literatura i el periodisme són
una mateixa cosa: només de tant en
tant, i com que les ciències avancen
que és una barbaritat (Pío Baroja i un
cuplet ho van dir a la seua manera),
caldrà demanar permís galàctic a Bill
Gates per completar el camí des dels
orígens d’aquella invenció fins al destí
final que aquells orígens tenen reservat
en les sempre penúltimes acaballes
de la història.
3

4
PRIMAVERA 29
REVISTA DE LLETRES
2
L’ILLA ÉS UNA PUBLICACIÓ D’EDICIONS BROMERA,
0 0 2
DE DIFUSIÓ GRATUÏTA, COORDINADA PER JOSEP A. FLUIXÀ I
DIRIGIDA PER JOAN CARLES GIRBÉS.
CONSELL DE REDACCIÓ: PASQUAL ALAPONT,
JOSEP BALLES TER, VICENT BORRÀS I ENRIC SALOM.
CONSELL ASSESSOR: JEREMIES BARBERÀ, SALVADOR
BATALLER, JOSEP GREGORI, VÍCTOR A. OROVAL,
JOSEP PALÀCIOS I ENRIC SÒRIA
CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA: EUGENI ALBEROLA,
AMAIA CRESPO I BEGONYA SOLER
DISSENY: ENRIC SOLBES
MAQUETACIÓ: EVA BUENO I XAVIER TORTOSA
REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ: APARTAT DE CORREUS 147,
46600 ALZIRA (RIBERA ALTA), TELÈFON 962 402 254
ADREÇA A INTERNET: www.bromera.com
CORREU ELECTRÒNIC: illa@bromera.com
IMPRESSIÓ: PLIEGO DIGITAL
TIRADA: 27.000 EXEMPLARS
ISSN: 1134-8666 / DL: V-166-1990
L’ILLA NO S’IDENTIFICA NECESSÀRIAMENT AMB ELS ARTI-
CLES DELS SEUS COL·LABORADORS, NI ELS TORNA ELS
ORIGINALS NO SOL·LICITATS, NI HI MANTÉ CORRES PON-
DÈNCIA.
L’ILLA AUTORITZA LA REPRODUCCIÓ DELS SEUS ARTICLES
SI SE’N FA ESMENT DE LA PROCEDÈNCIA.
L’opinió de la crítica
«Mestre del conte, d’escriptura humil, fragant
i trista, [Ernest Martínez Ferrando] té un lloc
propi en la nòmina dels bons narradors del segle
x x català. Juntament amb Vilanova, Rusiñol,
Víctor Català, Ruyra, Carner, Vinyes i
Calders, és abans de res un dels pioners del gènere
breu.»
Jordi Gàlv e z , La Vanguardia, febrer de 2002
«Allò més atractiu d’aquestes narracions no és
la descripció de l’acte sexual [...], sinó el bon fer
literari d’aquest autor, és a dir, la capacitat de
crear un suspens narratiu que manté l’atenció
del lector fins al desenllaç final.»
Arantxa Bea, El Temps, desembre de 2001
«A poc a poc, com un licor suau, l’estil despullat
i poètic de Xukri va calant l’ànima del
lector, amarant-lo amb l’eficient melositat dels
seus mots precisos, seduint-lo com únicament
sedueix la millor literatura.»
Vicent Usó, Avui, gener de 2002
«Tot i els perills de fragmentació que una antologia
planteja, el lector té ara l’oportunitat
d’endinsar-se en una obra apassionant covada
en la fèrtil cruïlla de la literatura italiana dels
anys 40/50.»
Manel Rod R í G U e z -Ca s t e l l ó,
Lletres Valencianes, hivern de 2002
«Gemma Lluch no ha estalviat cap estratègia a
el-joc.com i ha aconseguit un relat per a joves
que els atraparà del tot.»
Imma Gan d i a , Levante-EMV,
febrer de 2002
«Practicar un somriure i, de passada, jugar amb
la llengua. Aquesta és la proposta del nou títol
de la col·lecció “El Micalet Galàctic”.»
Laura est i R a d o , El Periódico,
desembre de 2002.

JOSHUA A. FISHMAN (FILADÈLFIA, 1926) ÉS UN DELS
AUTORS MÉS RECONEGUTS I INFLUENTS DE LA
SOCIO LINGÜÍSTICA MODERNA, CAMP QUE ELL MA-
TEIX VA CONTRIBUIR A CONFIGURAR EN LA DÈCADA
DELS SEIXANTA I QUE HA SEGUIT CONREANT ININ-
TERROMPUDAMENT FINS ALS NOSTRES DIES. DES DEL SEU
CURS PIONER DE SOCIOLOGIA DEL LLENGUATGE EL 1959 A
LA UNIVERSITAT DE PENSILVÀNIA —EL PRIMER QUE S’HA
IMPARTIT SOBRE LA MATÈRIA EN UNA UNIVERSITAT AME-
Al llarg de la seua obra, ha treballat amb especial interés
àmbits com el manteniment i la substitució de
la llengua, llengua i identitat ètniques, llengua i nacionalisme,
planificació lingüística i sociologia de l’educació
bilingüe. Actualment és professor i investigador emèrit
en ciències socials a la Universitat de Yeshiva, professor
visitant i investigador a la Universitat de Stanford i professor
visitant a la Universitat de Nova York i a la Universitat
de Long Island.
És autor o editor de seixanta llibres
i de centenars d’articles, citats i difosos
àmpliament. Fundà la revista International
Journal of the Sociology of Language,
de la qual és actualment l’editor
general. Així mateix, és el fundador i
editor de la sèrie de llibres Contribu tion
to the Sociology of Language en la coneguda
editorial Mouton Publishers.
La tasca acadèmica i la preocupació
per les llengües amenaçades són
dos aspectes que han constituït un tot
inseparable al llarg de la dilatada carrera
professional de Joshua A. Fishman.
Ell mateix és membre d’una minoria
lingüística. De llengua materna
jíddix, idioma d’origen judeoalemany,
fou educat al si d’una família d’immigrants
de primera generació, activistes
en pro de la seua llengua i de la
seua cultura jueva. Als vuit anys ja escrivia
poesia en jíddix, als dotze era
col·laborador habitual de publicacions
juvenils en aquesta llengua i des
de llavors ha estat vinculat a les activitats
de manteniment i de desenvolupament
del jíddix.
p e r f I L
JOSHUA A.
FISHMAN
XABIER ERIZE
RICANA— FINS A LA SEUA úLTIMA OBRA CAN ThRE-
ATENED LANgUAgES BE SAVED? (2001), GENERACIONS
SENCERES DE SOCIOLINGÜISTES DE TOT EL MÓN
S’HAN INSPIRAT EN ELS ENSENYAMENTS I EN LES PRO-
POSTES PRÀCTIQUES I D’INVESTIGACIÓ D’AQUEST AU-
TOR, DEL QUAL EL PRIMER TÍTOL QUE S’HA TRADUÏT AL
CATALÀ ÉS LLENgUA I IDENTITAT, UNA OBRA QUE BROMERA
ACABA DE PUBLICAR EN LA COL·LECCIÓ «GRAELLA», DEDI-
CADA A LA SOCIOLINGÜÍSTICA.
Tres fets han estat determinants en la conformació del
pensament de Fishman: la seua preocupació pel manteniment
del jíddix i per la interpretació de la cultura jueva, la
seua fascinació tant pel llenguatge en si com per l’enorme
varietat de llengües i cultures presents en la societat nordamericana,
i el seu afany d’abordar la qüestió, de tall ja més
sociopolític, de quin és el paper de la consciència ètnica en
la formació de la societat americana. Tots aquests problemes
els ha abordats mitjançant estudis
comparatius a escala internacional
i posant atenció particularment als temes
de revitalització de les llengües
minoritzades. N’és una prova l’interés
que sempre ha sentit per altres grups
lingüístics o culturals, i en particular
per catalans i bascos, com ell mateix
expressa en l’entrevista recollida a les
pàgines de Llengua i identitat.
El nucli del seu plantejament és la
seua famosa proposta d’Inversió de la
substitució lingüística (Reversing Language
Shift), que sintetitza en una escala
de vuit nivells el procés que ha de
recórrer un programa de revitalització
de la llengua perquè tinga èxit.
Per al llibre Llengua i identitat he
seleccionat, de comú acord amb Fishman
ma teix , els textos que em semblen
més representatius de la seua visió
sobre temes de llengua i identitat
i dels problemes relacionats amb la
conservació de la diversitat etnolingüística.
[Podeu consultar el prefaci de l’obra
i una entrevista amb l’autor a la
web: www.bromera.com]
5

6
Dubtes
?
per què cap mitjà de comunicació valencià
publica llistes —ni fiables ni manipulades—
dels llibres més venuts?
es critica molt el Premi Planeta pel
seu mercantilisme excessiu, en detriment
de la literatura de qualitat. Siga
com siga, no seria desitjable tenir premis
en català amb un ressò mediàtic
semblant?
per què tots trobem «normal» que al
País Valencià no se celebre també —ni
que siga d’una manera discreta o fins
i tot testimonial— l’Any Verdaguer,
una efemèride que a Catalunya motiva
més de 400 activitats culturals?
«el problema, o el final del
problema, és que, per als
catalans, els valencians hem
deixat d’existir, si és que mai
havíem existit, cosa dubtosa.»
Joan francesc Mir a, El Temps
«L’escriptor ha de tendir a
innovar, però ha de partir de la
seva època.»
Josep Maria Cas t e l l e t, Avui
«Un bon llibre per a infants
és allò que pot llegir un adult
sense que li caiga la cara de
vergonya.»
emili teixidor, La Vanguardia
«La literatura és una manera
d’estendre el coneixement i la
consciència dels homes sobre
ells mateixos i sobre el món.»
Harold Blo o M , Avui
Flaixos
Escriptors
en perill d’extinció
JOSEP FRANCO
enguany farà vint-i-cinc anys que
existeix i funciona l’Associació d’Escriptors
en Llengua Catalana, on
sempre hi ha hagut una bona representació
d’escriptors valencians:
el president actual és Jaume Pérez
Montaner, i també Joan Fuster, que
va morir fa deu anys, hi va exercir
aquest càrrec entre 1987 i 1991. Es
tracta de dues efemèrides que en
qualsevol altre lloc del món haurien
generat una sèrie d’actes, de conferències...
Què farem nosaltres per
commemorar aquests dos aniversaris?
Per ara, de Fuster no se’n sap res,
encara que l’Associació d’Escriptors
anuncia un homenatge a Vicent A.
Estellés i un Encontre d’Escriptors.
Poca cosa, i tot sufragat per institucions
entre les quals no consten ni les
diputacions valencianes, ni la Generalitat,
ni el Consell Valencià de Cultura,
ni, per descomptat, la flamant
Acadèmia. I no deu ser per falta de
pressupost, perquè la Biblioteca Valenciana
organitza sovint presentacions
de llibres, com ara: La propiedad
eclesiástica y el juzgado de amortización
de Valencia; La letra gótica, tipo
e identidad nacional; o aquest altre,
que sembla suggerit per Chiquito de
la Calzada: Vicente Blasco Ibáñez: ese
diedro de luces y sombras.
És que els escriptors valencians
no paguem impostos com la resta
dels mortals o és que no existim per
a l’administració de Zaplana? Tant
si es tracta d’una cosa com de l’altra,
el resultat és un comportament insultant,
inquisitorial i xenòfob. Però
una bona part de culpa la tenim nosaltres
mateixos, per respondre amb
entusiasme cada vegada que un polític
ens demana que eixim en una
foto, vés a saber amb quines intencions.
O els escriptors valencians exigim
ocupar el lloc que ens correspon
en la nostra societat o ens esborraran
definitivament del mapa.
Stephen King
es retira
el rei indiscutible dels best sellers de
terror, Stephen king, es jubila com a
escriptor. «Ja he contat tot el que havia
de contar», va declarar l’autor el gener
passat. El conegut novel·lista té, en l’actualitat,
54 anys, però pateix una malaltia
degenerativa incurable que eventualment
podria deixar-lo cec, i ha decidit
deixar d’escriure per dedicar més temps
a viatjar i a estar amb la família. Amb
tot, els seus nombrosos lectors tardaran
a notar-ne l’absència, ja que té diversos
llibres escrits encara inèdits.
Adéu,
Jornades
L’Ajuntament d’Alcoi ha decidit retirar
la dotació econòmica per a les Jornades
de Sociolingüística que tenien
lloc, amb un prestigi creixent, a la capital
de l’Alcoià des de l’any 1992. En
aquestes Jornades han participat personalitats
en la matèria de renom internacional.
La seua desaparició ha mobilitzat
nombroses associacions en una
campanya de recollida de signatures per
a combatre el que consideren «una nova
prova de desafecte per la llengua dels
valencians». Més informació a la web
d’Escola Valenciana: www.fev.org
Nou treball
d’Urbàlia
Rurana
el grup valencià de música folk Urbàlia
Rurana ha publicat el disc Territoris amables.
En aquesta ocasió, ha col·laborat
amb ells el grup piamontés Maurizio
Martinotti. Els dos grups han fet, al llarg
dels anys, propostes paral·leles de recuperació
de músiques autòctones, dues
recerques estètiques consonants en rigor
i persistència. La universalitat d’amb dós
repertoris conflueix en aquest treball que
recomanem als amants de la bona música
tradicional.

Francisco Tomás,
nou rector de la
UV
francisco Tomás, catedràtic de química
física i vicerector d’Investigació fins
a l’inici del procés electoral —el primer
de l’Estat després de l’aprovació de la
polèmica LOU—, ha estat escollit nou
rector de la Universitat de València.
Tomás substitueix, així, Pedro Ruiz, el
qual ha dirigit la Universitat amb resultats
excel·lents durant els vuit anys que
permeten els Estatuts. Desitgem al nou
rector i al seu equip tots els èxits i el reconeixement
públic que aquesta institució
centenària mereix. Més informació:
www.uv.es
‘Cavall Fort’
arriba als 40
La revista infantil i juvenil Cavall Fort
commemora enguany el seu 40é aniversari.
Aquest tebeo, ja clàssic i apreciat
per nens i nenes de diverses generacions,
combina el còmic amb reportatges
de tota mena adreçats a lectors d’entre
9 i 15 anys. La revista, dirigida en l’actualitat
per Mercè Canela, ha preparat
una exposició que ja s’ha pogut veure a
Barcelona, Girona, Lleida, Reus i Vic.
Al mes de maig arribarà al País Valencià
gràcies a la col·laboració entre la revista
i la Fundació Bromera per al Foment
de la Lectura. Més informació:
www.cavallfort.es
L’AELC celebra
els 25 anys
Des del 1977, any de la seua creació,
l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana
(AELC) no ha parat de créixer
sobre els dos objectius bàsics inicials:
d’una banda, la defensa dels drets professionals
dels associats i la promoció del
llibre català i, de l’altra, la canalització
de les relacions amb les institucions. A
hores d’ara, l’associació que presideix
Jaume Pérez Montaner prepara, entre
Flaixos
molts altres actes commemoratius, un
Encontre d’Escriptors, a més d’un Encontre
d’Escriptors de Literatura Infantil
i Juvenil que ja té data: 7 i 8 de
juny a l’Alcúdia (la Ribera, País Valencià).
Podeu visitar la web a l’adreça:
www.escriptors.com
Esports més
pròxims
el primer diari d’esports en català es
pot trobar als quioscos de Catalunya
des del passat mes de gener. El 9 està
editat per la Coordinadora de Mitjans
(Comit), que agrupa diverses empreses
editores d’abast comarcal, entre les
Dades
Ha tocat sostre la lectura en
català? La reducció d’un 4% en
la venda de llibres en aquesta
llengua a Catalunya durant l’any
2000 ha disparat l’alarma entre
els editors del Principat, que es
queixen del difícil accés a les
grans superfícies i als quioscos. El
nombre d’exemplars i les tirades
mitjanes s’han reduït aproximadament
un 12%, però en canvi
s’han tret a les llibreries més títols
nous. Aquest fet s’explica perquè
els editors han preferit publicar
més novetats però amb una tirada
inferior: en cas que les vendes
siguen bones, les editorials prefereixen
recórrer a la reimpressió.
Segons les dades del Gremi d’Editors,
l’any passat es van editar
a Catalunya 25.467 títols, dels
quals 7.795 eren en català.
quals hi ha El Punt. S’aconsegueix cobrir,
d’aquesta manera, un buit històric
en el procés de normalització lingüística
i social: el dels diaris d’esports
en la nostra llengua. Es tracta, però,
d’un primer pas, ja que l’objectiu és
publicar diverses edicions, entre les
quals hi ha una d’específica per al País
Valencià. Enhorabona a aquesta valenta
iniciativa.
Un segle de
crítica literària
The Times Literary Supplement (TLS)
celebra enguany el primer centenari de
vida. El TLS es va fundar com un suplement
del diari britànic The Times
l’any 1902 i, després de guanyar-se la
independència editorial el 1914, es va
convertir en un dels setmanaris literaris
més influents en llengua anglesa. T. S.
Eliot, Virginia Woolf, Gore Vidal, Martin
Amis i Mario Vargas Llosa apareixen
entre els nombrosos col·laboradors,
passats i presents, de la distingida revista
que actualment dirigeix el també
escriptor Ferdinand Mount. L’adreça
electrònica és: www.the-tls.co.uk
‘Quaderns
d’Orientació
Valencianista’
La plataforma cívica Valencians pel
Canvi (VpC) ha publicat, en collaboració
amb les editorials Afers,
Bromera, 3i4, Tàndem i Publicacions
de la Universitat de València, els tres
primers volums de la col·lecció «Quaderns
d’Orientació Valencianista». Els
títols són Quin espai nacional, quin
espai polític?; Quin territori? i Quina
cultura? Aquests llibrets recullen les
ponències del Cicle Ernest Lluch sobre
reflexió al voltant del País Valencià
que es va fer l’any 2001 i en
el qual van participar diverses personalitats
de l’àmbit cultural i polític.
Podeu consultar la web de VpC:
www.valencianspelcanvi.org
7

LA CIÈNCIA, UNA ARMA CONTRA
TOTS SOM CONSCIENTS QUE HI HA DIFERÈNCIES
ENTRE HUMANS DE DIVERSES PARTS DEL MÓN, PE-
RÒ NO SABRÍEM CONCRETAR QUIN ÉS EL SIGNIFI-
CAT REAL D’AQUESTES DIFERÈNCIES. ELS ÉSSERS
HUMANS TENIM TRETS VISIBLEMENT DESIGUALS
EL RACISME
CARLES LALUEZA
COM L’ALÇADA, LES PROPORCIONS CORPORALS, EL COLOR DE
LA PELL, DELS ULLS O DEL CABELL. QUINA ÉS LA IMPORTÀN-
La importància d’aquesta dicotomia és gran, perquè influeix
en la percepció que podem tenir de la gent que
ens envolta i del significat de la variació humana. Durant
dos segles, la ciència occidental va intentar interpretar la
diversitat humana mitjançant les classificacions racials. En
aquesta visió, les races eren entitats biològiques caracteritzades
per un conjunt de trets físics distintius i hereditaris.
Sovint, es va passar de les races al racisme, que és la creença
que algunes races són innatament superiors a unes altres.
Però ara sabem que aquesta aproximació a la diversitat humana
era purament ideològica i s’adaptava als prejudicis
de la societat del moment; el desastre de la Segona Guerra
Mundial va portar a entendre que les idees científiques
sobre l’ésser humà poden tenir un greu impacte social. La
ciència moderna ha mostrat que les races no existeixen, i
per tant, s’ha convertit en la millor arma contra el racisme;
perquè per a ser racista, és necessari que hi hagi races.
Els estudis genètics recents han demostrat que, des del
punt de vista del DNA, les diferències entre humans són
irrellevants. Tots compartim els mateixos gens, i genèticament
no hi ha divisions profundes dins
la humanitat. Amb el que sabem actualment,
podem predir que no trobarem
diferències genètiques entre grups humans
per trets socialment importants
com la intel·ligència; i encara que algun
dia es trobin, cal recordar que hereditari
no vol dir fix; les diferències es poden
eliminar mitjançant reformes culturals.
La diversitat és un concepte relatiu;
per a poder valorar si som poc o molt
diversos ens hem de comparar amb altres
espècies. Quan s’han estudiat seqüències
de DNA en una mostra representativa
d’humans, i després en una
mostra de ximpanzés, s’ha observat que
aquests darrers són fins a deu vegades
més diversos que nosaltres. La nostra
CIA BIOLÒGICA D’AQUESTS TRETS? ES TRACTA DE
TRETS FONAMENTALS EN LA HISTÒRIA EVOLUTIVA
DE L’ESPÈCIE, QUE ES CORRESPONEN AMB DIVISI-
ONS PROFUNDES ENTRE GRUPS? O ES TRACTA DE
TRETS DE SIGNIFICAT SUPERFICIAL, QUE ES COR-
RESPONEN AMB ADAPTACIONS CLIMÀTIQUES, I PER TANT
CONJUNTURALS, DE LES POBLACIONS HUMANES?
uniformitat genètica és la conseqüència de l’origen recent de
la nostra espècie, que va sorgir a Àfrica, fa aproximadament
cent mil anys, a partir d’una població relativament petita.
La clau de la nostra diversitat física és la dispersió geogràfica
per tots els continents; això ha implicat que externament
ens hem adaptat a condicions ambientals canviants. Però
trets tan visibles com la variació en el color de la pell depenen
de molt pocs gens, potser tres o quatre del total de
35.000 que hi ha en el nostre genoma. A poc a poc, s’aniran
coneixent aquests gens, com es coneix ja el gen implicat en
el color dels pèl-rojos. En el futur, la genètica ens permetrà
obtenir una visió fascinant i definitiva de la diversitat que
durant segles ha capficat els científics occidentals.
En el llibre Races, racisme i diversitat, proposo un viatge
per la història de la ciència racial des del segle xviii fins a l’actualitat.
El meu propòsit és mostrar els errors inherents a
aquest plantejament i les contradiccions insalvables a què es
van enfrontar aquests raciòlegs. Per què mirar cap al passat?
Senzillament, perquè si oblidem les lliçons de la història, ens
veurem abocats a repetir els seus errors. Però el llibre també
mira al futur, perquè els nous descobriments
genètics no solament ens proporcionen
una nova visió de la diversitat
humana, sinó que, en determinats contextos
i en mans de determinades persones,
poden donar lloc a un nou tipus
de racisme científic: el basat en la discriminació
genètica. Cal, doncs, traslladar
aquest missatge a la societat actual: no
hi ha races, només humanitat.
Races, racisme i diversitat
Carles Lalueza
Col·lecció «Sense Fronteres»
núm. 11. 176 pàgs.
Edicions Bromera, 2002
9

10
e n T r e v I s T A
MANUEL BAIXAULI:
«‘VERSO’
PRETÉN DESEMMASCARAR LA HIPOCRESIA DE
LES RELACIONS HUMANES»
ALÍCIA TOLEDO
«QUAN EM PREGUNTEN DE QUÈ VA LA NOVEL·LA NO SÉ BEN
BÉ QUÈ DIR —EXPLICA L’AUTOR—. POTSER ES TRACTA D’UNA
OBRA SOBRE LA FORMACIÓ D’UN
ARTISTA, SOBRE LA GELOSIA, SOBRE
LA PRESÈNCIA DE PODERS OCULTS
EN LA NOSTRA SOCIETAT... O POT-
SER ES TRACTA SIMPLEMENT D’UNA
PARANOIA IMMENSA». VERSO, PRE-
Pel que fa a la forma, la novella
de Baixauli congrega també
materials ben diversos: la narració
en tercera persona, el monòleg interior,
l’escriptura dietarística i les
reflexions sobre l’art. La dispersió
de Verso, que al seu autor li agrada
emfatitzar, ha estat, però, travada
amb una cura excepcional, de manera
que tot encaixa perfectament
en aquest trencaclosques. Res no
hi és superflu.
El resultat és una novel·la heterogènia,
complexa i dinàmica,
que té molt a veure amb la idiosincràsia i la forma dels quadres
que pinta Arnau Micó, el protagonista de Verso. Ara bé,
segons l’autor, aquesta estructura intricada no és, en absolut,
premeditada: «la possibilitat de barrejar registres i recursos
narratius diversos se’m va acudir en les reescriptures». Baixauli,
amb el gest plàcid i satisfet dels qui s’estimen la feina,
comenta: «gaudisc tant reescrivint que, si no em posara un
límit, no acabaria mai».
Quant al contingut, l’autor reconeix també que no el
va planificar al mil·límetre: «tot i que partia d’un esquema
inicial, fins que la novel·la no va estar acabada no vaig ser
conscient d’haver-hi plasmat tota una sèrie d’inquietuds
MI DE NOVEL·LA CIUTAT D’ALZIRA 2001, REUNEIX TOTS
AQUESTS INGREDIENTS ARGUMENTALS QUE APUNTA L’AUTOR I
ELS ORGANITZA EN UNA NARRACIÓ
HETERODOXA I ARRISCADA AMB
PINZELLADES DE MISTERI, D’IRO-
NIA I AMB UNA PRESÈNCIA, MÉS O
MENYS VETLADA, D’ELEMENTS DEL
GÈNERE FANTÀSTIC.
i, especialment, la voluntat d’indagar
què hi ha més enllà de
les falses aparences i desemmascarar
l’excés d’hipocresia que s’ha
instal·lat en les relacions humanes».
Heus ací el revers del món,
el verso al qual fa referència el títol
de la novel·la i que el protagonista
descobrirà durant aquests
tres mesos de reclusió, a través
d’una sèrie de personatges sinistres
amb els quals entra en contacte.
«El protagonista de Verso és,
com diria Conrad, un personatge
que està a punt de travessar la línia d’ombra», comenta l’autor
en al·lusió a aquest procés d’endinsament en la maduresa
que comportarà al protagonista troballes desagradables. I
afegeix: «com li passa al Hans Castorp de La muntanya màgica,
Arnau Micó encara sura en la indefinició i, de fet, les
seues pintures enrevessades reflecteixen perfectament aquest
estadi de la seua personalitat».
Baixauli és un escriptor amb moltes lectures a les espatles,
i això es nota en aquest llibre i, també, en la seua manera
de conversar. Cita constantment i ho fa d’una manera
espontània, sense afectació. Amb la mateixa assiduïtat i naturalitat,
Arnau Micó es refereix en el seu dietari a Dante,

Pavese, Svevo, Pla, Roís de Co rella,
etc. «Sí, en aquest sentit —reconeix
l’autor—, Arnau Micó és Manuel
Baixauli i a l’inrevés: coneixedor de
l’art, melòman i interessat en la literatura».
L’autor insisteix, però, que aquesta
identificació es redueix als fragments
del dietari en què el protagonista reflexiona
sobre art: «no hi ha res d’autobiogràfic
en la novel·la». I afegeix:
«si el protagonista és un pintor, aficionat
a la literatura i a la música,
com jo, és únicament perquè em fa
una mica de mandra documentar-me
i preferisc aprofitar-me de la meua experiència
[riu]».
D’altra banda i pel que fa a la profusió
de citacions literàries, l’autor hi
reconeix un interés estètic: «donen varietat,
contrast i dinamisme al relat».
També les nombroses al·lusions a
personatges de la història de l’art
con tribueixen a reforçar la idea de
«novel·la collage» que tant atrau l’autor
de Verso. Ara bé, Baixauli se servirà
només d’aquells personatges que
tenen alguna relació amb la trama:
«Edvard Munch, per exemple, tenia
una visió molt dramàtica i negativa de
les relacions amoroses», un dels punts
clau del relat.
I tots aquests elements —citacions
i referències a pintors—, en principi
aliens a la història, s’hi encasten
perfectament, perquè en Verso res no
e n T r e v I s T A
Man U e l Ba i x a U l i (Sueca, 1963) és
pintor —com el protagonista de la
novel·la— i escriptor. Verso és la seua
primera novel·la, però abans ja s’havia
guanyat el favor de la crítica amb el
recull de contes Espiral, Premi Ciutat
de Badalona 1998.
Verso, XIII Premi de Novel·la Ciutat
d’Alzira, va ser qualificada pel jurat
del certamen com una obra «brillant».
A partir d’una trama d’intriga sobre
l’engany, suggeridora i captivadora,
l’autor reflexiona sobre l’estat actual
del món de l’art.
Amb Verso irromp
en el panorama
de la narrativa
valenciana actual una
concepció de la novel·la
més arriscada i dinàmica
és gratuït i tot sembla tenir un lloc
predestinat. Comenta Baixauli que
aquesta obsessió per l’economia, tant
dels recursos narratius com dels lingüístics,
pot venir del seu anterior
i primer llibre, Espiral, un recull de
contes que va guanyar el Premi Ciutat
de Badalona 1998. Siga com siga,
la concisió i la brevetat apunten, en
aquesta primera novel·la de Baixauli,
un estil fresc i desinhibit, fruit d’un
treball costós de depuració. A més,
amb Verso irromp en el panorama de
la narrativa valenciana actual una concepció
de la novel·la més arriscada,
que abandona les sendes velles de la
linealitat i aposta per una narració dinàmica,
confeccionada amb materials
narratius ben diversos.
Coneixes lectors a qui els agradaria rebre la revista de lletres L’Illa?
Ara tens l’oportunitat de subscriure’ls de manera totalment gratuïta.
Ompli aquesta butlleta (o bé una fotocòpia) i envia’ns-la a: Edicions Bromera - Subscripció
L’Illa - Ap. Correus 147 - 46600 Alzira. També des de la web: www.bromera.com.
11

12
Les hores fecundes. notes per a un LLibre d’estiL és un
dietari, gènere encara poc comú en la nostra lite-
ratura. amb aquest treball de lectura apassionant,
literàriament ric i temàticament divers, Joan garí
(borriana, 1965) ha obtingut el iii premi
d’assaig mancomunitat de la ribera alta,
el mateix certamen que en l’anterior edició
va guanyar toni mollà amb un dietari:
una parella jove —molt jove. dalt d’una moto
—una vespa. ell, amb texans i ulleres de sol, i
una samarreta vella. va conduint. ella, al seient
de darrere, amb uns pantalons cenyits, una brusa
blanca amb la bocamàniga molt ampla, el pèl
—ros— recollit en una cua i, per coronar-ho
tot, unes sabates de tacó alt, que pengen al darrere
del vehicle com una àncora estrafolària. estan
parats al semàfor i parlen. ell contesta
amb monosíl·labs. són molt joves
i desprenen un aire de vulgaritat, el baf
inconfusible d’alcohol barat i magreig
inútil de dissabte a la vesprada. representen
moltes de les coses que odie. no
poden imaginar-se com els envege.
han fet per fi la carretera nova i la
vella, serpejant, estreta, precàriament
abismal, queda tallada al trànsit, potser
destinada solament a usos locals.
la veus sempre, des del regne de la velocitat
i l’eficiència, vorejada de pins
i definitivament solitària. tant que la
vas maleir en les cues de diumenge
a la vesprada! i tanmateix comences a
segregar-hi una estúpida nostàlgia, i
potser t’imagines com seria la teua vida
si poguera ser de nou encarrilada
per aquella lentitud vegetal i anacrònica.
d’alguna manera, encara hi vas.
mette-marit tjessem, just quan la monarquia
noruega experimentava els índexs
de popularitat més baixos. mettemarit,
promesa del príncep hereu
haakon, ha confessat un passat «dissolut»
i «salvatge», que inclou l’experiència
de ser mare fadrina i certs
tractes liminars amb les drogues. im-
extracte
Les hores fecundes
Ossama Bin Laden
sap mirar la mort,
la té per amiga i
companya i la distribueix
a gratcient.
Proporcionarà, com en el
Che Guevara, bona cosa
de somnis humits entre
les adolescents occidentals
en l’etapa de rebel·lia
el polèmic espiLL d’insoLències. Les hores fecundes inclou
també tres sèries d’aforismes i ens parla de viatges,
de cinema, de literatura, de televisió, de política
i es clou amb les agudes reflexions de l’autor sobre
els atemptats de l’11 de setembre i les seues
conseqüències. en reproduïm en aquest
article alguns passatges. trobareu més informació
a la web: www.bromera.com
mediatament, un setanta per cent dels noruecs
hi ha demostrat una acceptació comprensiva.
no sé si això sorprén: al capdavall, aquestes
«experiències», no haurien de ser absolutament
obligatòries per a una futura reina?
els ulls dels talibans. com que tenen el cap en
gran part tapat —a dalt pel turbant magnífic
i a baix per la barba, punxeguda i selvàtica—,
aquests ulls brillen com fars
ambigus, incendiaris i insolents, amb
la qualitat penetrant del motor mogut
per una sola idea (una gran idea).
uns ulls com fars que, més que salvar
els vaixells en la tempesta, volen per
tots els mitjans enfonsar-los-hi. com
fer venir a la raó una gent així (segons
la proposta d’un expert)? són tipus
forans, eixits (forajidos en el sentit
etimològic d’aquesta bonica paraula
castellana), no vindrien mai a cap
lloc que no fóra l’estada del seu propi
deliri.
ossama bin laden és, em sembla,
una altra cosa. té uns ulls bonics i uns
gestos serens, i està avesat a manar per
omissió. un pantocràtor amb la ferocitat
exclusivament interior. aquest
home sap mirar la mort, la té per amiga
i companya —i la distribueix a
gratcient. el seu luxe capil·lar proporcionarà,
com en el che guevara, bona
cosa de somnis humits entre les
adolescents occidentals en l’etapa de
rebel·lia —que és la mateixa etapa en
què ja usen les seues pròpies targetes
de crèdit. és el model samsó (abans
de dalila). i que no s’hagen estilat
mai els profetes calbs...

QüestiOnari
vicent J. escartí:
«‘nomdedéu’
retrata amb versemblança
una valència del passat»
manuel s. Jardí
vicent J. escartí, professor a la facultat de fi-
lologia de la universitat de valència, escriptor
guardonat i autor, entre altres, de dies d’ira, pu-
blica ara nomdedéu (bromera, 2002).
una època moguda, la que ambienta
nomdedéu.
—el x v i és un segle important
per als valencians, amb multitud d’esdeveniments,
com ara un virregnat,
la presència de l’arquebisbe ribera, la
im minent expulsió dels moriscos, el
problema del bandolerisme... a més,
em fascina què va passar després de les
germanies.
—senyors, capellans i un rerefons
inquietant amb la pesta i el sant ofici.
Quin mosaic!
—una part important de la novella
està dedicada als personatges més
desfavorits d’aquella societat. hi ha
els nobles, però també tots aquells que busquen la benedicció
del santet o el miracle, la gent que no té diners ni mitjans,
que va fugint de la pesta.
—nomdedéu és el retrat d’una època amb les seues tensions,
o senzillament és la història dels seus protagonistes?
—una novel·la ha de tenir els dos
aspectes: ha de saber retratar una època
i fer la història dels personatges. no
sé fins a quin punt una cosa s’apode-
ra de l’altra. hi ha novel·les, que es
diuen històriques, que són absolutes
enciclopèdies. Jo no faig això. l’acció
d’aquests personatges fa que apareguen
uns elements o uns altres.
—La València de després de les Germanies,
la pesta, el bandolerisme, la
inquisició... tot un univers perquè s’hi
Crec que el fet
d’enganxar el lector
a la narració
va més en la història
que no en l’època
fascinat per la valència del segle xvi, escartí cap-
tiva el lector mitJançant una història de passions
en una època convulsa, i un llenguatge molt
apropiat per a endinsar-s’hi.
belluguen els personatges de nomdedéu.
—nomdedéu resumeix com són
d’inevitables les coses. com d’inevitable
resulta ser sant, perquè el personatge
no fa res d’especial per a guanyar
la santedat, la senyora no fa res
per a tenir fills, el senyor no fa res per a
oposar-se a les coses, però tots es troben
immersos en un entorn del qual
no poden escapar-se.
—La manera d’utilitzar el llenguatge
compta per a endinsar el lector en el
segle x v i ?
—crec que el fet d’enganxar el
lector a la narració va més en la història
que no en l’època.
—però hi ha autors de novel·la medieval que fan servir una
construcció literària poc evocadora de l’època que retraten.
—Jo agafe un d’aquests best sellers referit al segle x i , llig
«quilòmetres» i el deixe a la prestatgeria. el llenguatge que
faig servir té un cert regust de l’època,
però és que se’m fa molt dur el món
medieval recreat amb un llenguatge
actual.
—de què va nomdedéu?
—intenta ser una recreació versemblant
de la valència d’un passat inexistent,
però amb ingredients de l’època.
també, tot i que filtrada, conté
una reflexió sobre passions humanes.
a l’hora de retratar una època, no se’ns
pot escapar com sent la gent.
13

14
un
compromís
a casp
Joan f. mira
el maig del 1410, quan va morir sense descendència
el rei martí, la corona quedava
vacant i sense candidat indiscutible, i els
tres parlaments —els de catalunya, valència
i aragó— s’havien de reunir conJuntament
per elegir un nou rei. el de catalunya es va
reunir sense problemes, però a valència els partits
nobiliaris i urbans havien derivat en dos bàndols
com que a l’aragó passava
una cosa semblant,
la reunió conjunta va resultar
impossible, i hom acordà
finalment nomenar tres
compromissaris per regne,
en mans dels quals quedaria
l’elecció. una solució aparentment
neutral, però en la
pràctica valencians i aragonesos
estaven condicionats
per la situació interna dels
respectius països, on la pressió
militar de ferran d’antequera
havia convertit el
seu partit en la força dominant.
no és aquest el lloc per
detallar els drets de Jaume
d’urgell i de ferran de
trastámara, dit d’antequera.
el primer semblava més
ben situat d’entrada, però
el segon va saber aprofitar
millor la situació interna,
i va saber assegurar-se el
suport de dos aliats crucials:
el papa benet xiii i fra
vicent ferrer. benet xiii,
encara reconegut com a le-
inconciliables que adoptaren posicions
antagòniques en el conflicte successori:
els centelles a favor de ferran d’antequera,
els vilaragut a favor de Jaume
d’urgell. amb el resultat que cada facció
convocà parlaments per separat, i cap dels dos no
reconeixia l’altre com a representant del conJunt
del regne.
gítim als regnes hispànics,
va impulsar la fórmula dels
nou compromissaris, i de
fet almenys sis dels nou
eren homes de la seua confiança.
quant a vicent ferrer,
a banda de les pressions
papals, coneixia personalment
l’infant ferran i estava
convençut que era el
candidat més oportú i amb
més bones qualitats. allò
que no es va plantejar en
cap moment és una visió
«nacional espanyola» o una
visió «nacional catalana» de
l’elecció: no era aquesta
la perspectiva dels delegats
a casp. i vicent ferrer
(com el seu germà bonifaci),
quan votava pel candidat
castellà, ni pensava
en la futura «unitat d’espanya»,
com afirmen encara
alguns, ni va ser un «traïdor»
al seu país, com imaginen
uns altres. pensava
en la pacificació, i no pensava
en la «castellanitat» del
nou rei: «en aquell punt

que jo pronuncií la sentència de casp, totes les badositats
cessaren», afirmava més tard. i, a més a més, segons el
predicador, «aquest rei no ha condició de castellà, mas de
català o aragonés: no té amigues, tot verge venc al matrimoni…
los castellans són molt parlers: “ferran ferrandeç
de los arcos de los mayores”; mas lo nostre rei a tard
se parle, sinó que desempatxe los feits». una curiosa caracterització
«nacional», si més no.
[pàg. anterior] taula central del retaule que representa
l’arquebisbe sancho de roJas i ferran d’antequera, al monestir
de san benito el real de valladolid, obra d’autor desconegut.
la institució alfons el magnànim
convoca els seus premis literaris
«valència 2002»
premi de poesia en valencià
15.000 euros i publicació de l’obra guanyadora per edicions bromera
premi de poesia en castellà
15.000 euros i publicació de l’obra guanyadora per editorial hiperion
premi de narrativa en castellà
30.000 euros i publicació de l’obra guanyadora per algar editorial
podeu consultar les bases a: www.alfonselmagnanim.com
[esquerra] sant vicent ferrer en una reunió durant l’anomenat
compromís de casp. pintura al fresc de bartolomé matarana.
[dreta] taula lateral del retauLe de fra bonifaci ferrer,
obra d’autor desconegut.
edicions bromera, en col·laboració amb la institució alfons el magnànim, publicarà l’obra guanyadora del premi valència de
poesia en valencià, convocat per la diputació de valència. aquesta institució convoca també el premi de narrativa, que per al
2002 serà en castellà. l’obra guanyadora de la convocatòria passada, L’avió del migdia, de francesc bayarri, juntament amb la
finalista, Les ales de mercuri, de mariano casas, han estat publicades recentment per edicions bromera.
15

16
DOssier: PeriODisme i Literatura
la rebel·lió dels
manobres
adolf beltran
manobres o paletes? hi ha en la nostra literatura, o si
ho voleu en el panorama literari recent en llengua catalana,
i molt específicament al país valencià, una rebellió
de manobres? deia Josep pla —ell que, d’altra banda,
els últims mesos hi ha hagut una allau
de premis literaris que han anat a
parar a mans de periodistes, en una irrupció
que no pot passar desapercebuda.
màrius carol (fins fa molt poc el cronista
de La Vanguardia especialitzat en la casa
reial), que va guanyar al gener el premi
ramon llull, el millor dotat econòmicament
en català, amb la seua novel·la Les
seduccions de Júlia, va declarar, en ser preguntat
inevitablement sobre la seua condició
de periodista: «va dir wilde que la
diferència fonamental entre la literatura
i el periodisme és que la literatura no es
llegeix i el periodisme és il·legible. crec
que això ha canviat i ara el periodisme
forma part de la millor literatura. Jo he
gosat tirar per aquesta via».
eva piquer, una altra firma de la
premsa catalana, coneguda sobretot per
la seua secció habitual a l’avui titulada
«la lectora desacomplexada», es va fer
De Defoe
a tom Wolfe,
de manzoni a sciascia,
de Zola a Capote,
de Hemingway a
García márquez, la
literatura i el periodisme
han viscut una
intensa promiscuïtat
tant s’estimava la professió— que «el periodista sempre
serà el parent pobre —encara que guanye més— del literat.
són oficis del mateix color; el periodista és el manobre;
el literat és el paleta de la mateixa construcció».
amb el Josep pla també al gener amb un
llibre no gaire complex, una victòria diferent,
que, com el de carol, està protagonitzat
per una dona, tot i que la peripècia
té, en el seu cas, un caire de sàtira
psicològica que en el d’aquell, en canvi,
es complica amb una trama policíaca i
(per descomptat!) periodisticocultural.
les intimitats de la literatura i el periodisme
vénen de lluny i resulta difícil que
no siguen de domini públic. de fet, en
els orígens de la premsa moderna hi ha
les velles revistes angleses de crítica cultural
del segle x v i i i, com the spectator o
the tatler, animades per aquells burgesos
tan peculiars que van ser addison i
steele. si la crítica cultural és a la base de
la premsa, per què no havia de fer incursions
el periodisme en la creació cultural?
no és gens estrany que haja passat sempre.
de defoe a tom wolfe, de manzoni
a sciascia, de Zola a capote, de he-
Gravat satíric
francés del
segle xviii
que fa al·lusió
a la llibertat
de premsa.

mingway a garcía márquez, la literatura i
el periodisme han viscut una intensa promiscuïtat.
garcía márquez, precisament,
comentava: «en periodisme cal aferrar-se
a la veritat, encara que no se la crega ningú,
i en canvi, en literatura es pot inventar
tot, sempre que l’autor siga capaç de ferho
creure com si fóra cert».
l’irresistible magnetisme de la versemblança
atrau malignament aquells que tenen
un ofici que es fomenta en la veritat. i
a l’inrevés, els fabricadors de ficcions sem-
pre sentiran la temptació de fer valer la seua
veu en el terreny de l’objectivitat. els
uneix la paraula, la capacitat d’observar i
d’explicar. els separa l’estatut que organitza
les coses i els fets en els seus relats.
no és insòlit, per tant, que el diari
electrònic ara o mai es preguntara al
començament d’aquest any 2002: «per
què men teixen els periodistes?». al·ludia
aquesta interrogació a la nòmina espectacular
de periodistes valencians premiats:
alfons cervera (la llarga trajectòria literària
del qual potser se n’ix de la classificació)
amb el ciutat d’elx per la seua
novel·la L’home mort, vicent soriano amb
el carles sarthou d’assaig, francesc viadel
amb el ciutat de xàtiva de narrativa
per terra, miquel martínez amb l’ulisses
de castelló per nòmina de dubtes,
francesc bayarri amb el premi valència
per L’avió del migdia… per què els periodistes
es passen a la ficció?
hi ha tot d’estímuls ambientals i so-
DOssier: PeriODisme i Literatura
La prosa i
l’habilitat constructiva
dels nostres
periodistes-escriptors,
o dels nostres
escriptors-periodistes,
justifica l’atreviment
i suposa una aportació
valuosa, fresca,
al panorama narratiu
de les lletres
valencianes
cials que poden adduir-se. qualsevol intent
d’explicació ultrapassa la intenció
d’aquestes ratlles, on l’única pretensió és
constatar que, pel que es pot llegir, la
prosa i l’habilitat constructiva dels nostres
periodistes-escriptors, o dels nostres
escriptors-periodistes, justifica l’atreviment
i suposa una aportació valuosa,
fresca, al panorama narratiu de les lletres
valencianes. no es tracta d’una exageració
gremial, com podrà comprovar
qualsevol lector atent i interessat.
oscar Wilde fragment d’èmile Zola d’eduard manet
però la perplexitat difícilment escamparà.
Joan barril, un columnista
prolífic i suggeridor que s’ha llançat sovint
al món de la literatura, ho revelava
amb una certa ingenuïtat en respondre
a la pregunta d’una nena en una entrevista
que li van fer a educàlia, un
portal virtual per a infants. «què fan
exactament els escriptors-periodistes?»,
li plantejava la xiqueta. i ell responia:
«és que, en realitat, els periodistes gairebé
sempre també som escriptors. de
mica en mica, la figura de l’escriptor
tancat a casa seua va desapareixent i, al
final, tots els escriptors acaben escrivint
als diaris». la resposta sona, indefectiblement,
a justificació, com si calguera
oferir excuses per l’atreviment. sembla
obvi que darrere d’aquesta actitud, molt
generalitzable, hi ha una mena de consciència
de classe, de la classe dels manobres
que envaeixen un altre terreny,
afortunadament.
17

18
DOssier: PeriODisme i Literatura
francesc viadel:
«la irrupció de
periodistes
en la literatura és saludable»
la discussió al voltant de les relacions entre la li-
teratura i el periodisme és tan antiga com la mateixa
professió periodística. a casa nostra, però, no ha estat
mai un tema recurrent perquè, de fet, han sigut pocs
els periodistes valencians que s’han dedicat també
a la literatura, tot i
que hi ha exemples illustres
—però aïllats—
d’aquesta relació, com
els de teodor llorente,
martí domíngueZ o
francesc bayarri: supose
que l’interés per
les relacions entre periodisme
i literatura prové
de l’exèrcit de periodistes
que els darrers mesos no
han tingut millor idea
que guanyar premis literaris.
pot resultar sorprenent
aquesta invasió en
una narrativa com la valenciana, on tot és anormal. però
no caldrà ara recordar la llista de periodistes que en altres
literatures han escrit novel·les. encara que, segons la meua
opinió, tampoc s’hauria de magnificar aquest fenomen, i
prendre la part pel tot. la llista de narradors que no han
tingut res a veure amb el periodisme o que, fins i tot, l’han
menyspreat, tampoc es queda curta.
francesc viadel: com siga, trobe que aquesta irrupció
dels periodistes a les nostres lletres pot,
fins i tot, resultar saludable. calia, ens
cal, un tipus de novel·la enriquit amb el
punt de vista del que fa inventari de l’actualitat,
una novel·la que aborde móns
molt més recognoscibles. no creus que
això pot incorporar un nou tipus de
lector?
f. b.: resulta molt saludable, si els
periodistes fan un esforç i no es limiten
a allargar un reportatge. o a contar-nos
les anècdotes divertides de les redaccions.
encara hi ha
temes i àmbits
de la nostra realitat que
no han estat novel·lats.
ningú no s’ha atrevit
a literaturitzar sobre
el València CF,
per exemple
vicent andrés estellés. ara, però, sembla que caminem
cap a la normalitat en aquest sentit. francesc bayarri,
que acaba de publicar L’avió deL migdia, i francesc
viadel, que publica al mes de maig Terra, són dos coneguts
periodistes valencians que han decidit fer el pas
cap a la novel·lística.
en aquest article bayarri
i viadel intercanvien
opinions sobre les
relacions entre la literatura
i el periodisme.
per a fer això, és millor
que els periodistes callem.
hi ha gent convençuda
que, perquè escriu cada
dia en els papers, pot passar
a la novel·la quan vulga
sense cap problema.
construir una narrativa
valenciana costarà anys i
treball. en aquesta tasca
són importants els periodistes i tots els narradors que provenen
d’altres camps. però omplir el mercat de productes no
és el camí. la quantitat per la quantitat no hauria de ser un
valor.
f. v.: evidentment, el periodista ha de ser conscient que
s’enfronta a un altre tipus de text on precisament dominen
la reflexió, la voluntat estètica... i sabedor d’això, el periodista
ha de mirar d’enretirar-se del vertigen de la realitat immediata
que el colpeix cada dia i, des de la
serenitat, construir un món nou.
f. b.: d’altra banda, hi ha una altra
qüestió que potser interessarà algú. és
tot allò de les relacions entre periodisme
i literatura, però no des del punt de vista
dels periodistes com a persones (els periodistes
ens passem la vida parlant i escrivint
sobre nosaltres), sinó sobre la
línia que separa els dos gèneres. la veritat
és que hi ha propostes que et fan dubtar
de tot. per exemple, oriana fallaci

o ryszard Kapuscinsky fan periodisme
o literatura?
f. v.: o Josep pla... és clar, les
fronteres no són gens fàcils de definir...
en qualsevol dels casos hi ha
una qüestió que personalment m’obsessiona,
vull dir tot allò dels temes
escollits i de les tècniques emprades.
sovint et trobes amb novel·les que
aborden la història d’un crim o d’una
tragèdia quotidiana qualsevol en les
quals descobreixes tot seguit el filòleg.
són llibres que al final no aporten
res, tot i ser lingüísticament correctíssims,
sense taca. resulten massa
inversemblants, neguitegen el lector,
són aquells llibres en els quals des-
cobreixes un escriptor obsedit pel
llenguatge... davant d’això m’agrada
pensar que segons quines novelles
les hauria pogudes fer millor un
periodista...
f. b.: evidentment, considerar
l’es til «lingüísticament correctíssim»
com un valor s’explica només entre
nosaltres. a ningú no se li ocorre valorar
que la darrera novel·la de vargas
llosa no té faltes d’ortografia. però
hi ha una altra cosa, ben diferent, i
és pensar que tota novel·la en valencià
ha de tenir una acció trepidant.
hi ha una certa prevenció d’un sector
de lectors. obrin una novel·la en
valencià i estan esperant que en la línia
cinc o sis aparega el primer acudit
graciós o el primer assassinat o
la primera escena sexual explícita.
en valencià es pot escriure així, però
també hi ha altres opcions. la novella
intimista, per exemple. i hi ha un
camp on l’esforç estètic pot ser allò
predominant.
f. v.: el cas és que, si te n’adones,
en parlar de la nostra literatura, ara
DOssier: PeriODisme i Literatura
Fra n c e s c Bay a r r i (almàssera, 1961)
té una llarga experiència professional
com a periodista en diaris i emissores
de ràdio. actualment dirigeix nou dise,
el periòdic setmanal de la universitat
de valència, i participa en araomai.com,
diari electrònic en valencià.
L’avió del migdia, premi valència de
narrativa alfons el magnànim 2001,
parteix de la convocatòria d’una reunió
política il·legal a l’estiu del 1974
per revisar les esperances i les frustracions
de la generació que va protagonitzar
la transició democràtica.
Fra n c e s c vi a d e l (algemesí, 1968)
ha treballat en la majoria de les redaccions
dels diaris i setmanaris valencians,
i ha dirigit gandia televisió. ha
publicat la novel·la dies de Venus i el
recull de poemes èxode salnitrós.
terra, premi blai bellver de narrativa
2001, és una novel·la en clau de crítica
social sobre la desaparició del món
rural. un jove periodista retorna al
seu poble i es veu obligat a treballar
temporalment al camp abans de poder
instal·lar-se a la ciutat —una valència
moribunda i estranyament bella—
per exercir la seua professió.
mateix és el cas, sempre estem parlant
de mancances. la que ens ocupa,
tot això dels periodistes, n’és una...
malauradament hi ha més mancances.
el valencià continua sense tenir
presència en zones àmplies de la realitat.
el ventall de temes i tècniques en
la nostra novel·la s’ha ampliat enormement
els darrers anys, però hi ha
àmbits de la realitat cada vegada més
allunyats de la nostra llengua... àmbits
de la realitat i temes que, tornant
a l’inici de la nostra conversa, sí que
podrien assumir els periodistes. l’escriptor
vicent borràs es queixava públicament
que encara ningú no s’havia
atrevit a literaturitzar sobre el
valència cf. fixa’t, un món, el del
futbol, que tants rius de tinta ha fet
córrer arreu d’europa. subscric plenament
l’observació de borràs.
f. b.: pense que has situat el debat
en el punt exacte. perquè, en valencià,
sembla que els narradors poden
escriure només d’uns temes molt
limitats, i a més a més des d’unes perspectives
ideològiques i d’estil molt
concretes. tots els que escrivim en
valencià adoptem una perspectiva nacionalista,
per exemple.
f. v.: afortunadament, i encara
que de manera tímida, comencen a
aparéixer obres amb tot un altre caire...
a propòsit, i parlant de periodistes
i de gèneres, algú hauria d’obrir el
debat entorn de la memorística... els
prohoms valencians d’aquestes darreres
dècades se n’han anat sense deixar-nos
ni una sola semblança del
temps i la societat que els tocà viure...
en fi, i resumint, estic per dir-te que
estem en condicions de mirar-nos el
futur de la nostra literatura amb una
mica d’optimisme.
19

Descobreix els nous llibres
de Bromera.txt
Adaptats al nou currículum però amb autors i
obres literàries de tot l’àmbit lingüístic
Amb innovacions que els fan pràctics,
còmodes, senzills i complets
Recullen l’experiència d’usuaris i autors

QuaDerns D’animaCiÓ LeCtOra
«l’elefant»
comença a caminar
Josep millo
paral·lelament a l’aparició d’aquest número
de L’iLLa, comença la singladura d’un dels
proJectes més il·lusionants d’edicions brome-
ra els últims temps. ens referim a la publicació
dels quatre primers volums de la col·lecció
«l’elefant», anuncia da l’any passat amb motiu
de la celebració del quinZé aniversari de l’editorial.
com s’apuntava en aquell catàleg, aquesta nova
proposta naix del compromís de publicar narraci-
la consideració del valencià com
a llengua d’ensenyament va suposar
en el seu dia la decisió més important
per a la seua recuperació i
dignificació social. cap altra mesura
no hauria tingut més transcendència
per a deixar la nostra llengua en disposició
de convertir-se, a més a més,
en llengua de comunicació i de cultura.
i, malgrat alguns entrebancs
in comprensibles, cal reconéixer els
fruits positius d’aquest procés —si
són pocs o molts seria objecte d’un
altre comentari—, tenint en compte
les condi cions en què ens trobàvem
en els primers moments. en aquest
sentit, cal reconéixer la tasca dels docents
feta a l’escola i les metodologies
modernes emprades per a facilitar el
procés d’adquisició i aprenentatge de
la llengua.
però és en el moment en què els
xiquets i les xiquetes s’apropen a la
llengua literària dels contes i les narracions
que la col·lecció «l’elefant»
vol desenvolupar un paper decisiu,
sobretot, a l’hora d’oferir obres interessants
que contenen unes mínimes
variacions lingüístiques respecte de la
llengua en què aprengueren a llegir.
al llarg del seu procés d’aprenentatge,
pensem que la presència d’aquestes
variants, d’una banda, contribuirà
a donar-los una visió més completa
de la llengua que parlen i, de l’altra,
propiciarà la creació d’un espai comú
d’autors que parlen i escriuen en una
mateixa llengua, però que a l’hora de
publicar una relat per a infants, ho
feien només des de la seua parcel·la
geogràfica i lingüística, o bé havien
d’introduir alguna modificació en els
ons infantils i Juvenils de qualitat literària
excel·lent escrites en qualsevol varietat de
la nostra llengua. l’obJectiu és, també, contribuir
a la normalitZació lingüística posant
en mans dels nostres Joves lectors obres escrites
per autores i autors catalans, mallorquins
i valencians sense que hagen de renunciar als
trets lingüístics que els són propis i que, al capdavall,
enriqueixen i caracteritZen les seues obres.
originals que remetien als editors, d’ací
o d’allà.
com déiem adés, «l’elefant» arranca
amb quatre títols que són quatre
garanties que, de segur, consolidaran
aquest nou projecte. es tracta de
missió especial, de mercè company;
8.388.607 caramels per a un aniversari,
de vicent pardo; La dent de la clara,
de Josep albanell (Joles sennell), i La
màquina dels contes, de carles cano.
tots quatre són autors ben coneguts,
amb una llarga bibliografia publicada
i, en certa manera, personifiquen la
voluntat d’aquest projecte de convertir-se
en un espai d’encontre d’autors
i d’autores, però també de lectores i
lectors, dels nostre domini lingüístic.
trobareu més informació sobre la collecció,
i una entrevista amb els autors,
a la web: www.bromera.com
21

22
L’amor a La Lectura, com tot apre-
nentatge humà, es forJa en La famí-
Lia. si L’infant o Jove posseeix una
riquesa cuLturaL, quaLsevoL acció
sobre eLL serà fàciL. no obstant
això, per desgràcia, eL modeL Lec-
tor que perceben eLs aLumnes en
La premissa que el lector es fa en
la infantesa resulta fàcil de defensar:
els «llibres escrits al vent» (poemes
i contes de tradició oral); els
«llibres escrits amb línies i ombres» (llibres
d’imatges); els «llibres llegits per
adults» i els «llibres de paraules i silencis»,
configuren una seqüència per la
qual tot bon lector ha passat.
pel que fa a l’àmbit escolar, hauríem
de distingir entre «lectura obligatòria»,
que hauria de transmetre’s de la
manera més lúdica possible, i la «lectura
literària», com a activitat agradable,
com a entreteniment amb capacitat
de desenvolupar possibilitats noves, de
posar-se en contacte amb mons màgics
i distints, de desenvolupar la imaginació
i transmetre valors.
freqüentment en l’escola, la lectura
lliure i oberta acaba donant pas
a una lectura obligada i dirigida, atacant
així les arrels de l’obra literària
i obstaculitzant, de manera irreversible,
la creació d’hàbits duradors de
lectura.
La literatura no s’ensenya, es contagia.
s’ensenya amb amor i entusiasme
allò que nosaltres mateixos estimem.
quan un professor mana llegir un
llibre als seus alumnes, hauria de tenir
en compte tres coses: que no se
senten carregats (ja tenen prou deures
escolars), la qual cosa vol dir que el
QUADERNS D’ANIMACIÓ LECTORA
L’aprenentatge
de
La Lectura
J. cabaLLero, g. Jiménez i Á. López *
La literatura no
s’ensenya, es contagia.
S’ensenya amb amor
i entusiasme allò
que nosaltres mateixos
estimem
L’àmbit famiLiar és bastant pobre
si considerem Les estadístiques,
que refLecteixen un acLaparador
42% d’aduLts que decLara no LLe-
gir mai, un 63% que no comprà cap
LLibre en L’úLtim any, o un 15% de
LLars on no existeix cap LLibre.
temps assignat per a la lectura ha de
ser més que suficient; que puguen triar
(d’una llista tan àmplia com siga
possible); i que no hagen de llegir sota
l’espasa de dàmocles del comentari.
L’únic que el professor ha d’esperar
és que l’alumne li diga si li ha agradat
o no el llibre en qüestió. però
que no tracte d’investigar el perquè.
freqüentment ens molesta que ens
pregunten els motius per què ens ha
agradat un llibre, llevat que sentim
espontàniament la necessitat de donar
explicacions, de convertir-nos en
crítics aficionats.
finalment, no seria convenient, per
a saber quins llibres agraden als infants,
que les editorials els ho preguntaren?
per què els lectors i els consellers
són sempre adults?… s’evitaria l’absurd
d’esperar que el lector ens diga,
no el que li agrada personalment a ell,
sinó el que creu que pot agradar a unes
altres persones, d’una edat i d’un grup
social completament diferents.
Com mo t i v a r l a le C t u r a
hi ha algunes receptes i consideracions
que ajudaran a treballar la motivació
tant a l’aula com a casa:
– mai s’insistirà suficientment sobre
la importància del model adult:

és fonamental que l’infant veja els
adults llegir i gaudir-hi.
– als infants i joves sovint els satisfà
que algú llija per a ells. qui llig en
veu alta exerceix, en definitiva, una
funció fonamental de mediació entre
el text i el receptor.
– a quasi tots els infants els agraden
els llibres-joc («amb aquests llibres
es fan coses, no només es llig», declarava
un alumne).
– intentar aprofitar els mitjans tècnics
(com la televisió), que fan una
competència deslleial, com a esperó
per a la lectura. per exemple, lectures
prèvies o posteriors a la projecció
d’una pel·lícula, en què s’hagen
adaptat o utilitzat els textos originals
literaris.
– recomanar llibres (entre alumnes,
per part de professors, pares, escriptors,
etc.). qualsevol adult que resulte
rellevant per als infants pot
constituir una important font de
motivació i aconseguir així un nexe
fructífer entre l’escola i la comunitat
educativa.
– plantejar activitats lúdiques que
QUADERNS D’ANIMACIÓ LECTORA
Mai s’insistirà
suficientment
sobre la importància
del model adult:
és fonamental
que l’infant
veja els adults llegir
i gaudir-hi
impliquen la lectura i l’escriptura.
– crear un «club de lectura».
– visitar biblioteques locals, o
simple ment fer passejos que finalitzen
en una tranquil·la estona de
lectura (els anomenats «llibres al
sol»). açò és, en definitiva, identi-
ficar els llibres com una cosa que
forma part de la vida i no només
de l’escola.
– personalitzar els llibres amb segells
o ex-libris, o disposar de la pròpia
biblioteca o el propi espai dins de
la biblioteca familiar, pot incentivar
l’adquisició de nous volums.
com a conclusió, recollim un paràgraf
publicat en CLIJ 44 (1992) en
què un jove lector es planteja aquesta
pregunta: «“per a què em serveix llegir
llibres i més llibres?” sembla una
bona pregunta. però no ho és en absolut.
quan algú se la fa, vol dir que
hem arribat tard, que no hem sabut
evitar una pregunta tan utilitària i
pragmàtica, tan adulta. els llibres no
serveixen… se’n serveixen, de nosaltres,
per a multiplicar-nos i eixamplar-nos.
també per a conéixer millor
el món real —i l’altre. per a impulsar
fermament els nostres somnis i quimeres».
* Javier cabaLLero, gabrieL Jiménez
i ÁngeL López. adaptació de L’articLe
pubLicat a La revista CLIJ, núm. 89.
23

24
teatre
per a comprendre
L’aLtre
Joan carLes ortega
dues novetats de la col·lecció «bromera
/teatre» sobre els immigrants sense
papers ens apropen a la microhistòria
quotidiana de «l’altre» diferent que
habita en l’occident opulent de fronteres
impermeables. Les dues obres de
teatre, Abú Magrib i Zona de lliure
trànsit, ens presenten, a través de la
tragèdia moralment crítica i de la comicitat
gairebé subversiva, respectivament,
els límits ferris que separen els
nouvinguts dels beneficis de la civilització
occidental.
edicions bromera contribueix al
debat públic sobre la condició d’estrangeria
amb dues obres de teatre,
Abú Magrib i Zona de lliure trànsit,
que penetren en les vivències diàries
dels immigrants que es veuen obligats
a viatjar per trobar el pa i l’amor, però
que xoquen amb una realitat institucional
i econòmica que els degrada tot
convertint-los en éssers marginals.
els autors, l’experimentat home de
teatre manuel molins, a Abú Magrib,
i el tàndem —fecund literàriament—
format per vicente muñoz puelles i
Josep palomero, a Zona de lliure trànsit,
han confeccionat les converses entre
els personatges, amb un bagatge
verbal sòlid, des de la seua vasta experiència
biobibliogràfica, perfectament
documentats sobre els detalls de la vida
quotidiana dels immigrants i amb
R E S S E N y E S
un exquisit savoir faire teatral que ens
llega, tot plegat, dues peces d’art escènic
úniques.
cada volum incorpora un estudi
introductori que serveix d’orientació
literària solvent a l’obra: gabriel sansano,
de la universitat d’alacant, elabora
la introducció a Abú Magrib, mentre
que salvador bataller, director de la
col·lecció «bromera / teatre», ens presenta
la de Zona de lliure trànsit. cal
remarcar que aquesta obra de vicente
muñoz puelles i Josep palomero va obtenir
el premi eduard escalante de teatre
en valencià, de l’ajuntament de
valència, l’any 2000.
hi ha una diferència de to emotiu
entre totes dues obres de teatre, que les
fa plenament complementàries: Abú
Magrib posa en relleu el dramatisme,
en tota la seua cruesa i complexitat,
capbussant-se en les clavegueres de la
natura humana, tot il·luminant equilibradament
la foscor que en resultaria
amb tocs clars de lirisme i simbolisme
serenament mediterranis. molins ens
fa vibrar amb un quadre commovedor
que desperta pedagògicament la
nostra inquietud solidària, en esperonar-nos
les consciències d’una manera
profunda.
Zona de lliure trànsit recorre a l’humor:
un humor de concepció intelligent
que satisfarà tant el públic més
exigent com el més popular; muñoz
puelles i palomero ens convencen, amb
una comicitat incipientment subversiva,
del fet que l’origen antropològic
d’una persona constitueix un argument
pèssim per a discriminar-la legalment.
si amb Abú Magrib obtenim una
panoràmica geològica eficient dels estrats,
conscients i inconscients, que
formen la textura de l’ànima d’un immigrant
magribí mentre va rodant per
europa, amb Zona de lliure trànsit accedim
al guió d’un espectacle desimbolt
on la immaduresa sagaç del
pro ta gonista ompli d’una vitalitat entranyable
el vedat on pretén recloure’l
la tossuderia dels representants de l’ordre
establert.

una porta oberta a
La memòria
imma gandia
L a nit del 18 de juny de l’any 46,
un misteriós home en bicicleta amb
la cara coberta amb cotó en pèl i
un mocador va assassinar a trets l’alcalde
de Llaurí (la ribera baixa). víctor
gómez Labrado aprofita la història
d’aquest atemptat, i la posterior recerca
de responsables, per a confeccionar
la seua segona novel·la-crònica, que,
com la primera, titulada La mestra, està
elaborada a partir de documents i
testimonis reals.
el caràcter híbrid d’aquest gènere,
novel·lat i veritable, permet satisfer diferents
expectatives lectores. en el cas
de La guerra de quatre s’articulen principalment
al voltant de dos nivells de
lectura: d’una banda, l’obra és la reconstrucció
ben documentada de la
resistència antifranquista i de la repressió
feroç que es va patir durant la postguerra
valenciana, però també es pot
llegir com una novel·la negra excellent,
a vessar d’intriga i amb un final
obert.
amb la intenció de culpar i condemnar
comunistes, les autoritats franquistes
van voler donar un caire polític
R E S S E N y E S
a la mort de l’alcalde. La insistència
d’un jutge feixista forçà el resultat
d’una investigació absurda plena de
paradoxes. al remat, fins i tot els acusats
mateix van creure la versió oficial,
que ha entrat definitivament en la
memòria col·lectiva. Labrado ressalta
les zones fosques de la interpretació
de les autoritats, planteja interrogants
i evidencia la manca de coherència
d’un escorcoll que va dur a la presó
més d’un innocent. el resultat és un
text que promou hipòtesis noves i
que ens empenta a esclarir els arguments
tèrbols de la justícia de l’època,
a actuar gairebé com a detectius
utilitzant la completa informació que
proporciona.
La guerra de quatre és, a més, la
història d’aquelles poques persones
decidides a lluitar per la república
després de la derrota, els quatre que,
a benetússer, a sueca o a la serrania,
malgrat la por, encara conservaren
forces i esperança per a combatre la
dictadura amb alguna pistola i humor.
fonamentat en testimoniatges
escrits i orals, el llibre recrea escrupolosament
un temps marcat per la
debilitat de les veus discordants i,
sobretot, per l’efectivitat esgarrifosa
dels aparells coercitius i repressors del
règim.
assassinat misteriós a La ribera
LLorenç martínez*
La guerra de quatre demostra que és
innecessari recórrer a paratges remots
per dissenyar una història excepcional.
La decisió de prescindir de qualsevol
element fictici comporta certs
avantatges —la versemblança n’és el
més obvi—, però també exigeix un
esforç extra que, segons gómez Labrado,
es veu recompensat quan es valora
el resultat final. «Jo seria incapaç
d’imaginar-me una història tan ben
parida com aquesta», reconeix l’escriptor,
fascinat des del moment en
què va descobrir que una família suecana
—el fill de la qual és l’actual alcalde
de sueca, alfredo guillem, que
L’obra
és la reconstrucció
ben documentada
de la resistència
antifranquista
i de la feroç repressió
que va patir
durant la postguerra
en aquells moments tenia sis anys—
havia amagat a la pallissa un maqui
que col·laborava amb els seus hostes
picant arròs amb un morter. Les primeres
consultes de gómez Labrado
foren fructíferes i prompte pogué lligar
els moviments d’aquestes cèl·lules
clandestines amb la mort sorprenent
de l’alcalde de Llaurí.
«el fet no fou cap broma —puntualitza
el novel·lista—. era la primera
vegada que algun vençut s’espolsava la
por de damunt amb tota la insolència i
gosava disparar contra els vencedors.»
La investigació iniciada per l’autor a la
tardor del 1999 va topar, precisament,
amb una dificultat en part previsible.
«algunes persones que han tingut maquis
amagats jugant-se-la amb un grau
de compromís i temeritat que avui ens
costa d’imaginar, en l’actualitat s’han
negat a parlar amb mi fins i tot oferintlos
el privilegi de l’anonimat», constata
l’autor, per a qui el temor «dels
fantasmes» que encara tenalla aquests
protagonistes «deriva de la por de recordar».
alguns d’ells, segons afirma
gómez Labrado, continuen dormint
malament mig segle després.
*fragment deL reportatge pubLicat
a LevAnte-eMv eL 10/03/02.
25

26
Les ales de Mercuri
Mariano Casas
col·lecció «L’eclèctica»
núm. 82. 178 pàgs.
bromera, 2002
en aquesta nova incursió en la novella
històrica, mariano casas retrata la
valència del final del xviii i el principi
del x i x , en la qual tenien molt de pes
l’estament religiós i el nobiliari. amb
mà magistral ens introdueix en l’agitada
valència burgesa i menestral de gremis
jerarquitzats, confraries, col·legis,
fundacions i obres pies.
d’altra banda, passegem amb un
dels protagonistes, que fa de narrador,
per les comarques de la ribera i la
costera: allí el porta el nostre autor
per tal de desenvolupar la trama, complexa
i subjugadora. en ocasions, els
personatges mateix s’adonen que actuen
més seguint la voluntat dels altres
que la seua pròpia. el narrador,
per exemple, es col·loca en situació
ma r i a n o Ca s a s (va lència,1963)
és llicenciat en dret. en la collecció
«el micalet galàctic» ha
publicat l’obra Pirates de la marjal
(premi de l’iifv al millor Llibre
Juvenil del 1999), i en la
col·lecció de narrativa històrica
juvenil «esguard», escales d’una
fuga.
R E S S E N y E S
Mariano Casas
d’igualtat amb el lector: cap dels dos
no sap com acabarà allò.
casas no sols reïx en la descripció
d’espais, sinó també en la construcció
dels personatges. així, basteix uns caràcters
molt ben definits que completen
una trama sòlida que atrapa el lector.
L’argument va encaixant els diferents
episodis amb precisió i cada fet, personatge
o actuació troba el seu lloc.
en resum, una història molt atractiva,
que enganxa el lector des de l’inici
amb uns protagonistes molt vius i
un fresc històric versemblant.
rafaeL pLa
El viatge d’allò que és dit
Albert Garcia Hernàndez
col·lecció «bromera poesia»
núm. 47. 76 pàgs.
bromera, 2002
L’ expressió «allò que és dit» de la
qual ens parla albert garcia en el títol
que encapçala el poemari no és una al-
tra cosa que el llenguatge. els mots solament
ens són propis en els nostres
primers crits, sempre carregats de significats:
una demanda d’aliment, la
complaença de trobar-se servit i net,
i, així i tot, ho dubte; els gens potser
també s’imposen en aquest apartat de
la vida. en créixer heretem una llengua
—primer d’una manera oral, després,
també escrita—, i amb aquesta,
una cultura, una manera d’entendre
la vida i de veure el món. per tant,
mai no naixem nus i purs, sinó contaminats
pels segles. agafem la paraula
com el testimoni d’una cursa i reprenem
el viatge amb els nostres coetanis.
oblidant que allò que és dit forma la
imatge del que som com a individus,
com a societat.
els sediments d’allò que és dit: la
paraula, la informació que transporta i
la transmissió de cultura, han creat el
món i el temps en els quals ens desenvolupem.
el nostre viatge serà també
una part d’aquests sediments. així,
allò que és dit mai no és innocent, fa
el seu propi camí i potser retorna a nosaltres
com un colp de puny. com els
poemes que formen aquest llibre. fills
d’una tradició estètica, fonamentats en
allò dit per intel·lectuals, filòsofs i estudiosos
del comportament humà, tot
allò que ara reinicia en aquest llibre el
viatge envers els lectors.
maneL aLonso
alb e r t Ga r C i a He r n à n d e z
(va lència, 1949) ha estat autor i
adaptador de cançons per a maria
del mar bonet, marina rossell,
Lluís miquel i els 4z, entre altres.
ha obtingut diversos premis literaris
i col·labora en el Quadern
de l’edició valenciana del dia ri el
País.

Societat limitada
Ferran torrent
col·lecció «L’eclèctica»
núm. 86. 272 pàgs.
bromera, 2002
som a valència a
pocs mesos d’unes
eleccions autonòmiques.
en el palau de
la generalitat hi ha
instal·lat un partit conservador —el
mateix que a madrid— amb majoria
parlamentària suficient per fer i desfer
a la mesura de la seva prepotència. el
dia a dia el formen descarats jocs d’influències
a favor dels qui el poder veu
amb bons ulls i una estètica casposa
que distreu l’atenció del personal sobre
els elements més perillosos de la
llopada: una classe de joves dirigents,
situats just darrere dels primers rengles
del poder, sense escrúpols ni ideologia
i entrenats per arrambar-se i xuclar,
des de l’ombra, la saba de l’arbre
Fer r a n t o r r e n t (sedaví, 1951)
és en l’actualitat l’escriptor valencià
més popular. Les seues novelles
un negre amb un saxo, Gràcies
per la propina i L’illa de l’holandès
han estat traslladades amb èxit al
cinema.
R E S S E N y E S
que domina el bosc. enmig, l’entrada
en escena de Juan Lloris martorell dinamita
l’aparent placidesa de la situació,
un personatge individualista i enfrontat
a la societat (com butxana,
barrera, l’holandès...) però amb una
novetat: a diferència dels seus predecessors,
pertany a l’altre bàndol de la
societat: al dels guanyadors.
m’agrada Societat limitada perquè
és una demostració del grau de mestria
que ha assolit torrent en aquest
ofici d’inventar històries. és un veritable
festí per als amants de la novel·la
veure com aquest home fa el que vol
quan té una bona història entre mans.
com juga amb la trama, com la fa
créixer, com combina nous elements
aparentment inconnexos i com lliga els
serrells que podia semblar que quedaven
solts. Societat limitada és, al meu
parer, la millor novel·la que fins ara ha
escrit l’autor de sedaví.
Joan Josep isern. extracte de L a ressenya
apareguda a L’Avui eL 21/02/02
Amor i malediccions
Mohamed Xukri
col·lecció «L’eclèctica»
núm. 87. 176 pàgs.
edicions bromera, 2002
Amor i malediccions és una col·lecció
de retrats descarnats i emotius en els
quals la ciutat de tànger, alguns dels
seus personatges marginals o marginats,
el paisatge urbà, la mar omnipre-
sent, la misèria, la bogeria i els somnis
formen un teixit translúcid, a l’altra
part del qual s’endevinen les ombres
d’un passat gloriós, les esperances frustrades
de persones de carn i ossos i la
presència d’éssers més intuïts que reals,
que semblen pul·lular per la memòria
col·lectiva d’una ciutat amb més
passat que present.
xukri estima la seua ciutat i la gent
que l’habita, i en les pàgines d’aquest
llibre es lamenta per la cultura de la
despersonalització i ens presenta un
tànger viu que, per això mateix, s’ha
de renovar i es desfà, amb més o menys
violència, dels elements que no encaixen
en el nou esquema. xukri sap que
ell mateix és un d’aquests elements,
com les prostitutes que envelleixen, els
veterans mutilats de tantes guerres...
com tota la gent desorientada, trista
i solitària que encara busca algun motiu
per aferrar-se a la vida i que és incapaç
d’estimar sense sentir-se desgraciada,
maleïda.
una lectura altament recomanable
per a intentar comprendre alguns dels
motius que han generat l’islamisme radical.
però xukri afronta aquesta batalla
desigual només amb la paraula, i això,
encara que no ho semble, és molt
més arriscat que les respostes violentes
a les agressions del poder.
Josep franco
moH a m e d xu k r i (el rif, 1935)
és conegut com «l’escriptor de
tànger». va ser perseguit pels integristes
després de publicar el pa
de cada dia. el llibre Amor i malediccions
eixirà a la venda la segona
quinzena del mes de maig.
27

28
N O V E S T E C N O L O G I E S
Les revistes Literàries a
internet (i)
anna i. montesinos
L’abaratiment i La popuLarització de Les
eines informàtiques han permés produir
revistes eLectròniques a internet.
aquestes presenten faciLitat de difusió,
reproducció i actuaLització, així
en general, s’ofereix un producte multimèdia i interactiu
i no sols informatiu, ja que, d’una banda, es combinen
diferents codis (text, imatge, so) de forma conjunta i, d’una
altra, permet que la persona ciberlectora interactue amb el
material electrònic, atés que pot prendre decisions i configurar
el material i, fins i tot, en alguns casos, establir un
contacte bidireccional amb l’editor o l’editora de manera
immediata.
a més a més, la persona usuària, generalment, pot subscriure’s
a la revista i rebre per mitjà del correu electrònic un
missatge amb la informació del nou número de publicació i,
fins i tot, altres notícies relacionades amb el món literari. en
aquest sentit, els formats de les revistes electròniques donen
lloc al naixement de noves formes de lectura de tipus hipertextual.
La majoria de les revistes electròniques d’internet són de
tipus cultural, i dins d’aquestes destaquen, especialment, les
literàries. hi ha tres tipus de revista literària segons el suport
de la seua creació i els continguts electrònics. en primer
lloc, tenim les revistes que estan en suport paper, però
que disposen d’una pàgina web on es pot consultar l’índex
dels números publicats i fer-hi una subscripció, com ara
Serra d’Or. en segon lloc, hi ha les revistes que, malgrat
que van veure la llum en suport paper, actualment disposen
també d’una versió electrònica, que reprodueix totalment o
parcialment la versió en paper. entre aquestes podem distin-
Web s d’in t e r é s :
http://www.pamsa.es
http://www.uv.es/caracters
http://www.campus.uoc.es/lletra/
index.html
http://vilaweb.com/arees/biblioteca/
1991/1/index.html
com agiLitat en L’edició. així, desapareix
eL cost d’impressió i de distribució perquè
quaLsevoL persona que dispose de connexió
aL ciberespai pot accedir-ne a un exempLar
dipositat en un servidor.
gir, d’una banda, les revistes que ja no s’editen —en aquests
casos, també s’ofereix la consulta en format electrònic dels
números publicats en suport paper, com és el cas de Cairell,
que presenta els vuit números que es van publicar des del
1979 fins al 1981—, i de l’altra, les revistes que simultaniegen
la publicació en paper i l’electrònica, com per exemple
Caràcters, de la qual es pot consultar tant el text com les
imatges, des del primer número d’octubre de 1997.
finalment, trobem les revistes exclusivament electròniques,
que cada vegada en són més i que van nàixer amb la
popularització d’internet entre els lectors i les lectores de literatura.
aquestes són les revistes literàries que més interacció
ofereixen als usuaris i, freqüentment, permeten escoltar
poemes recitats pels seus autors i autores, com és el cas
de Lletra, l’espai virtual de literatura catalana, que acaba de
complir un any. Lletra és una de les revistes més completes,
ja que pretén informar ordenadament sobre els llocs web
que hi ha a internet i també produir-hi nous continguts.
així mateix, la secció «biblioteca» de vilaweb conté una
sala dedicada a la Revista Magnética 1991 —dirigida per
oriol izquierdo i Jaume subirana—, la qual es va publicar
en disquet flexible des del 1992 fins al 1994, moment en
què passà a publicar-se a internet. com que l’univers de
revistes literàries de l’àmbit català és tan extens, seguirem
parlant de característiques internes i de novetats en pròxims
números de L’Illa.

FUNDACIÓ BROMERA
pER AL FOMENT
DE LA LECTURA
eL pròxim mes de
maig, bromera posarà
en marxa una
fundació destinada
a promocionar
La Lectura en La
nostra LLengua
La fundació bromera per al foment
de la Lectura és un organisme de caràcter
cultural i sense ànim de lucre
que té com a objectiu la promoció de
la lectura, especialment la literària i
formativa, així com el foment d’activitats
relacionades amb la reflexió sobre
el món del llibre i la literatura. La
fundació, que presideix Josep antoni
fluixà, prepara diverses activitats per
al 2002, que arrancaran amb les jornades
inaugurals previstes per als mesos
de maig i juny en nombroses poblacions
valencianes. us en mantindrem
informats.
en aquests moments, mentre em decidisc
a escriure algunes línies sobre
itàlia en general i sobre el món cultural
en particular, amb la sobrietat
i delicadesa que el caracteritzen, apareix
a la televisió el primer ministre i
ministre d’exteriors silvio berlusconi
afirmant que ha arribat el moment
d’alliberar la televisió pública italiana,
la rai. d’aquesta manera Il Cavaliere
tindrà sota el seu domini el
poder dels mitjans de comunicació, i
sumarà així una altra de les moltes irregularitats
que envolten el seu mandat,
com ara l’ordre de llevar l’escorta
als jutges que estaven investigant la
seua possible relació amb la màfia.
personatges que havien desaparegut
durant l’anterior govern tornen ara a
la televisió —és igual que siga públi-
n otícies
dites
i suggeriments
un periodista, com els bons novellistes,
hauria de parar un compte especial
a no dir tot el que sap. no
per modèstia, ni per tàctica, ni com
a prevenció, sinó estrictament en honor
a la realitat.
Joan Gar í
estic segur que la gran majoria,
per no dir la totalitat dels literats
que hi ha hagut al món d’ençà que
s’inventà la literatura, incapaços de
guanyar-se el cel o l’infern aniran a
parar als llimbs. (O potser no n’havien
sortit mai?)
Joan Fus t e r
ITÀLIA,
‘CITTÀ ApERTA’
iban L. LLop
ca o privada, l’amo i senyor és el mateix—
lloant les magnificències de
berlusconi. aquesta enorme capella
considera com a portadors del mal i
aliats del diable dramaturgs com dario
fo i franca rame, i intenta que
no ressonen en la seua església els
cinquanta anys de carrera professional
d’aquests joglars.
si el neorealisme italià dels 40 i
50 intentava descriure la realitat, els
JUNTS
pER ÀFRICA
creu roJa,
intermón oxfam i
metges sense fronteres
s’han unit
per recaptar Les
úLtimes pessetes i
aJudar eLs més desfavorits
d’àfrica
en una campanya sense precedents,
les tres ong han desplegat una campanya
de captació de fons destinats
a projectes d’acció humanitària i cooperació
al desenvolupament en 38
països del continent africà. amb el
lema «dóna-li el millor final a la
pesseta», milers de vidrioles de metall
depositades en bars, supermercats,
farmàcies o bancs han recollit
les pessetes o monedes d’altres països
que ens han sobrat amb l’arribada de
l’euro. encara estàs a temps de fer la
teua contribució. més informació a:
www.juntosporafrica.org
textos còmics i paradoxals de dario
fo no fan res més que reflectir la situació
actual d’itàlia, una situació en
què un primer ministre és capaç de
destruir les normes i les lleis per a
beneficiar-se i mantenir el monopoli
del poder a qualsevol preu.
al mes de març dario fo i franca
rame representen a milà alguns
dels textos de la seua carrera, com ara
Mistero Buffo, Sesso o Santo giullare
Francesco. aquests cinquanta anys de
teatre han estat també anys d’atacs,
de processos judicials, d’insults, de
censura, de violència... ara mateix el
dramaturg i premi nobel està enllestint
una comèdia grotesca sobre berlusconi
i el seu govern, un text que
de ben segur tornarà a encendre noves
i velles polèmiques.
29

30
eL patíbuL
de crist
JuLi capiLLa
enguany es compleix el segon centenari
del naixement de victor hugo,
un dels escriptors francesos del segle
x i x de més anomenada. comentar,
ara i ací, l’edició que bromera en va
fer el 1997 de Pena de mort a la collecció
«a la Lluna de valència» és del
tot escaient per dos motius, principalment.
en primer lloc, perquè l’edició
o reedició, tant se val, d’un llibre d’un
clàssic de la literatura universal sempre
és d’agrair. i, en segon terme, perquè
tot i que no es tracta d’una de les
obres més conegudes de victor hugo,
exemplifica amb escreix el tarannà
d’un escriptor bel·ligerant amb les
convencions i l’encarcarament de la
societat del seu temps.
L’esperit combatiu de victor hugo,
però, contrasta amb la beneiteria
inconscient de quan era jove. una beneiteria
que el dugué a fer costat a la
monarquia i a conrear una poesia més
aviat conservadora, que era la que millor
s’adeia amb els seus orígens familiars
benestants, fill com era d’un general
napoleònic i d’una dama de l’alta
burgesia. aviat, però, canviaren les tornes
i victor hugo va covar a poc a
poc, i com més gran es va fer més fermament,
uns ideals clarament contraris
als règims conservadors i imperialistes
de l’època. fruit del seu caràcter
antagònic a les constriccions absolutistes,
s’exilià voluntàriament de frança
durant gairebé vint anys, després d’haver-se
enfrontat a napoleó bonaparte.
victor hugo convertí el feu de la
seua literatura en un terreny propici
a la proclama política. La rebequeria
que ensumem a les seues obres palesa
les idees revolucionàries d’un home
avançat al seu temps. unes idees
que va fer públiques amb obstinada
perseverança i, de vegades, amb descarada
ostentació exhibicionista a la
seua obra poètica i en prosa, i sobretot
a les peces dramàtiques. L’estil
el
retrovisor
JULI CApILLA
viC t o r Hu G o (1802-1885)
fou un escriptor prolífic i un
aferrissat defensor dels drets hu-
mans. com a escriptor és autor
d’una obra insigne i vastíssima.
poeta, dramaturg i narrador, al-
gunes de les obres que l’han im-
mortalitzat són: els miserables
(1862), nostra Senyora de París
(1831), La llegenda dels segles
(1859) o Hernani (1830).
elegant i acurat de victor hugo no és
una demostració gratuïta de literatura.
és això, però també és la constatació
de la denúncia de la manca
dels drets elementals de la persona
i d’una educació absolutament denigrant
i insuficient. és la crítica mordaç
a una justícia viciada d’antuvi,
desinteressada per discernir la culpa
de les causes del delicte, immobilista
i absolutament inútil.
Pena de mort és una novel·la que
s’estructura segons l’esquema clàssic
d’«exposició, desenvolupament i desenllaç»,
la qual cosa ens remet a la
disposició d’una obra dramàtica. Pena
de mort conta la història, a través
de tres personatges psicològicament
i moralment ben definits —claude
gueux, l’antiheroi; albin, la feblesa;
i m. d., la maldat personificada—,
d’una injustícia: un home bo però
maldestre, víctima d’una societat que
afavoreix les diferències socials i la
marginació, l’analfabetisme i la pobresa,
és condemnat a mort. L’encert
d’aquesta peça narrativa breu de victor
hugo no rau en la caracterització
del mal d’una manera esquemàtica i
tendenciosa, sinó en l’exposició de tota
la casuística que origina i explica
aquest mal. per a victor hugo, com
per a rousseau, l’home és bo per natura
però és la natura la que el corromp.
La natura o la societat, tant em fa,
com és el cas de Pena de mort. victor
hugo estava convençut que, al capdavall,
la culpa o la causa de gran part
de les injustícies del món calia buscar-la
en les diferències socials que es
deriven d’una educació paupèrrima,
l’únic objectiu de la qual era la perpetuació
d’aquestes diferències. ací estava,
segons l’escriptor francés, la mare
de totes les desgràcies del món. al
final de Pena de mort, victor hugo
palesa, amb una clarividència i una
claredat insubornables, la solució a
totes aquestes desgràcies: «el cap d’un
home del poble, cultiveu-lo, eixermeu-lo,
utilitzeu-lo, fecundeu-lo, instruïu-lo,
eduqueu-lo, i així no us caldrà
tallar-lo». doncs això.