Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

É p o c a M I • N u m u: 500 P T A • S e t e m b r e 1 9 9 8
Revista del Consell Cultural de les Valls d'Aneu
Aproximació^a l'Europa
de les llem
e- A
%*-*ni\****
V \.i.
DEL CONSELL
Població i Pirinea

LA PIPIDA
W' ^"
D
LA LLUCANA
LA MOSQUERA
^X^
La Llibreria
Quera
Per Núria Garcia
Paco Boya
LA GRIPIA
El Matarranya:
un riu interessant i viu que
identifica tot un territori
Per Carles Sancho
Homenatge
' o Maria-Mercè Marçal
,í„,4^f..
/V S T E L L
LO CODER
Portada
Aproximació a l'Europa
de les llengües
(Font CIEMEN)
rSS
FULLS DEL CONSELL
LO ROVELL DE L'OU
vS
SALISPAS
LO CODER LLIBRES
Població i Pirineu
Per Josep Maria Sabanes
Sociolingüística
catalana
Per Miquel Pueyo
Reflexions de final
de mil·lenni:
III. La crisi de les ideologies
Per Joan Manel Bueno
,M J Una història prodigiosa
•í,.-^;? Ppr Alhprt Alpupró
Per Albert Algueró
VENT DE PORT
CAP DE CASA

L'autopista elèctrica
I A L
Una torre metàl·lica d'alta tensió planta orgullosa davant mateix de la torre medieval que presideix
el poble d'Escaló. El fotògraf de postal o qualsevol foraster incondicional de la pedra vista han
de fer tota mena de contorsions amb la camera, o filigranes en el procés del revelat, per evitar que el
ferro empastifi la puresa del monument. Ignoro si el tècnic que va enginyar la línia va actuar per deixadesa,
o bé va col·locar la torre expressament en aquell lloc, com un desafiament del progrés en
front de la història. Fos quin fos el motiu, el cas és que la torre elèctrica d'Escaló fent ombra a la
torre medieval és ben bé la imatge representativa del Pallars. Del Pallars autèntic, sense maquillar,
no del Pallars turístic que només existeix als fullets pagats per la Diputació.
El foraster ansiós de pureses naturals haurà d'evitar altres imatges per l'estil aquí i allà de les valls
pirinenques: el mur de ciment de l'estany de Sant Maurici (com s'explica que en un Parc Nacional
hi hagi explotació hidroelèctrica?), les restes de barracot o de ferralla abandonats encara a qualsevol
indret fora de les rutes turístiques... O bé, sense moure's d'Escaló, si puja xino-xano fins al monestir
de Sant Pere del Burgal i, un cop en aquell petit racó de paradís, es gira per contemplar el paisatge,
veurà dues línies d'alta tensió, una per cada banda de riu. Dos gargots al mig de la bellesa de la
vall, impossibles d'esborrar de la postal.
Ben aviat, si algú no ho atura a temps, una tercera línia d'alta tensió, aquesta de 400.000 volts,
s'afegirà a les actuals. Els mitjans de comunicació, que són avui els qui posen nom a tot monstre que
neix o que és a punt de néixer, ja han batejat aquesta línia que ha de connectar amb la xarxa francesa
de l'altra banda de Pirineu com l'autopista elèctrica. Ara per ara, la gestació del monstre té lloc en
secret. De tota manera, sembla que darrerament es tenen en compte dos projectes d'entrada a l'estat
espanyol, tots dos al Pallars: el port de Salau a les valls d'Àneu, i el port de l'Artiga a la vall de Cardós.
Qui pot aturar una monstruositat així? Els polítics? No ens en refiem. Darrere un projecte elèctric
d'aquesta envergadura hi ha molts interessos econòmics amagats i els polítics probablement acabaran
negociant. Però queda molta gent: els fotògrafs de postals, els camacus de la pedra vista, els
pallaresos, la gent amb dos dits de senderi... La revistay^rw/ctí també s'afegeix a la lluita contra el
monstre: una formiga més maldant per immobilitzar el cos de GuUiver.
Director: Ferran Relia i Foro.
Coordinador; Joan Blanco i Barhlado.
Fotos: CCVA-Joan Blanco i Barrilado.
Equip de redacció: Pep Coli, Carme Font, Ester Isus,
Xavier Macià, Carme Mestre, Andreu Lonci,
Ramon Sistac. Albert Turull i Miquel Viladegut.
Producció gràf ca: Raül Valls - Disseny: Anna Tor.
Impressió: Arts Gràfiques Bobalà.
DL: L-134-1990 • ISSN: 1130-5444
Adreça de l'editor: Consell Cultural de les Valls d'Àneu.
Carrer Major, 6 - 25580 Esterri d'Àneu.
Tel. (973) 62 63 16 - Internet: vallsaneu@millorsoft.es
Árnica fa constar que e/ contingut
dets articles publicats reflecteix
únicament l'opinió de llurs sotasignats.
Amb la col·laboració de:
Hi
Generalitat de Catalunya
Deparlamant d« Cultura
CAIXA CATALUNYA
Fundació Pública
'' Institut d'Estudis ilerdencs
^ de la Diputació de Lleida

LA P I P I D A
Per Núria Garcia i Quera
La Llibreria Quera
Excursió dominical de principis de segle.
Per començar, situem-nos: Llibreria Quera, us
sona? No? No us diu res una llibreria especialitzada en
temes de muntanya? On podeu trobar el mapa d'aquell
poble que no coneix ningú o la monografia de
mossèn no sé què que va escriure sobre l'ermita de no
sé on... un local on els prestatges són plens de trossos
de natura representats en paper: guies d'ocells, de
plantes medicinals, de rèptils, de muntanyes, de
coves... No? Molt bé, doncs anem a pams. Començarem
per dir que aquesta llibreria la trobareu a
Barcelona, concretament al barri antic. S'hi arriba, o
bé per la plaça del Pi -ambientada tothora amb músics
de carrer, terrasses de bars plenes de gent, tarongers,
captaires- o bé per la Portaferrissa (ja sabeu, el
carrer de les botigues de roba i de sabates). Tant el carrer
com la plaça donen al mateix lloc: al carrer Petritxol.
Ah, gormands! Aquest carrer sí que us sona, oi?
És clar: és el carrer de les granges! El carrer d'olor de
xocolata desfeta, de croissants acabats de fer, de canyella...
de dolçor. Com la dolçor que sento ara
mateix en entrar al número dos, a la Llibreria Quera,
la botiga de la família...
LA P I P I D A

1^^
Josep Quera i Córdoba.
Parlo amb Roser Quera Simón, la néta del fundador.
Dels quatre fills que té, el petit treballa en el negoci
amb ella, i la filla és una servidora. En obrir el batent
amb la característica mángala com a passamà, veig que
en Raimon desplega un mapa davant un client. Es com
si entrés a casa, tot m'és conegut: l'espai -una antiga
entrada de casa vuitcentista on els carruatges descarregaven
els passatgers-, l'altell de fusta des d'on, de
petits, tocàvem la cua de la guineu dissecada, els primers
esquís de fusta que va estrenar el meu pare, la
venerable fotografia en blanc i negre del besavi, l'estatueta
de sant Jordi que només sortia el dia del Patró, la
forca de sis puntes, el piolet i la motxilla de l'any de la
picor, els prestatges de fusta aprofitats de l'antiga merceria,
la bola de món amb oceans de pols...
LA P I P I D A
-Què et sembla? Fem un repàs de k història?
-Com vulguis. Mira, l'any passat va fer vuitanta
anys... Bé, aquesta llibreria va ser creada pel meu avi,
en Josep Quera i Córdoba, el 1916. Se l'havien estat
mirant abans, però van tenir dificultats familiars -nens
malalts i coses d'aquestes- i fins al 1916 no la van agafar
definitivament. En aquells moments no tan sols era
venir i agafar una botiga, sinó que volia dir llogar un
habitatge amb botiga. Era diferent d'ara. Van venir a
viure-hi el meu avi, la seva esposa i quatre... cinc fills
tenien en aquell moment. Després, d'aquests cinc,
mentre vivien aquí a la botiga se'n van morir dos. En
aquell moment la mortalitat infantil era força freqüent.
A la botiga s'hi estava la meva àvia, i el meu avi treballava
als ferrocarrils. Com que feia una jornada més o
menys curta, a estones també era a la botiga, però qui
se'n cuidava era l'àvia... Ui, d'història familiar a la botiga
n'hi ha molta, perquè no era només el lloc on es despatxava,
sinó que també era on es vivia...
"Sí, ja ens ho imaginem: l'olor de sofregit i de foc
de carbó, els nens que arriben de l'escola amb la bata de
ratlles, l'avi fent suca-mulla en un gran bol de llet, les
veïnes que esquiven els llibres per demanar un pessic de
sal a la besàvia, el sereno que entra de matinada per
despertar en Joan que ha de sortir d'excursió..."
-Però en aquelk època, k llibreria no estava pas especialitzada
en temes de muntanya...
-No, la llibreria va ser creada per tenir-hi obres de
teatre. En aquells moments el meu avi estava molt ficat
en la promoció del teatre català...
"Sempre n'havia sentit a parlar, de l'amor del besavi
pel teatre. Ja li venia de petit quan, a Arenys, el poble
on va néixer, amb els seus amics feien representacions
als portals de les cases i es feien pagar amb agulles de
cap que després venien a les puntaires..."
...el teatre català en aquells moments era com el
teatre de la convivència de la gent, perquè era aquell
teatre que es feia en centres catòlics... Com que l'avi
treballava als ferrocarrils, tenia els viatges de franc. Llavors,
els caps de setmana es dedicava a anar pels pobles
i a fomentar que a les parròquies -perquè llavors la vida
era a les parròquies, amb el rector- fessin teatre. Que
en fessin per aglutinar la gent dels pobles, ja que en
aquells temps el teatre era d'homes o de dones, no era

mixt. Així que el teatre feia que s'aplegués la gent, que
parlessin, que tinguessin una activitat conjunta...
-L'avi m'havia explicat que alguna vegada els homes
s'havien de disfressar de dones per representar alguns papers
0 ala inversa... i que va ser molt criticat...
-Sí, sí, no era el més freqüent, però és clar, és que
de vegades no hi havia cap més remei que fer-ho així...
però pensa que jo aquesta època no l'he viscut.
cions, el meu pare també va entrar en una organització
de teatre... però no, el teatre no era el que més li agradava...
i per això es va anar canviant tot cap al món de
l'excursionisme...
-Quin any es va fer aquest canvi?
-Mira, jo recordo una netejada molt forta, que va
ser quan es va treure definitivament tot el material de
teatre, el 1965.
—Explica'm una mica com va ser que es va passar del -Que va ser quan es van trobar eb paperets dels tira­
tema del teatre al de l'excursionisme.
dors?
-Aquest pas va ser bastant fàcil: va arribar un mo­ (Riures de complicitat)
ment en què es va fer càrrec de la botiga el seu fill, o -Bé, és clar, això us ho he explicat algunes vegades
sigui, el meu pare, en Joan Quera i Graupera. La seva perquè té molta gràcia. Mira, el 1965 es van treure
gran afició era la muntanya. Vet aquí que mentre els d'aquesta botiga tones de paper! Perquè de les obres de
meus avis vivien a la botiga van comprar un petit ter­ teatre es guardava tot. Per exemple, s'havien copiat
reny aquí, a darrere el Tibidabo. Com que això era una caudals, que eren els papers de cada personatge que es
casa molt tancada, els diumenges anaven tots a esbar- copiaven a màquina... i obres que s'havien editat a
gir-s'hi.
l'època de L'escon... Papers i més papers. Es clar, a la
"Veieu la fotografia d'un d'aquests diumenges al botiga hi van viure diferents generacions: els meus avis,
camp? La meva besàvia és la grossa que du el ram de els meus pares, les meves tietes, els meus cosins... tot­
flors i el besavi l'home del mig, el de les ulleres sense hom... i com que era casa, aquí hi fèiem totes les festes
tiges. Oi que és per sucar-hi pa.'"
familiars: Nadal, Sant Josep -l'avi es deia Josep i es
Això va donar al meu pare, que llavors devia tenir
vuit, deu o dotze anys, l'oportunitat de gaudir de la natura.
Tant és així que em sembla que als dotze anys va
aconseguir fer una excursió molt important per a ell.
No sé si devien anar al Montseny... però allò el va convèncer
que el que realment li agradava era la muntanya.
Per això va anar posant a la botiga, en un raconet, coses
molt difícils de trobar: un mapa -que en aquells
moments no eren com els d'ara, sinó que eren de crestes
i fets a base d'àcids, amb una olor molt peculiar- i
tot ei que va anar trobant. Es va fer soci del Centre Excursionista
de Catalunya i també es va posar en grups
escoltes. Eren temps de postguerra... hi havia poc
material i ell i els seus amics es dedicaven a recollir-lo.
Va començar a importar llibres de Mèxic sobre escoltisme,
que van anar molt bé al jovent d'aleshores. Però, és
clar, hi havia tanta censura que alguns s'havien de vendre
d'amagat. Així és que, a poc a poc, es va anar canviant
l'article. Durant uns anys van haver-hi tots dos
temes -això ja és del meu record- i després es va anar
traient tot el material de teatre... llavors el teatre ja
havia canviat molt: ja era mixt, van sortir grans col·lec­
-Què us sembla aquest mapa?
LA P I P I D A

Un moment de l'entrevista.
venia aquí a menjar la crema-. I, en aquest petit espai,
ara sembla impossible, hi havia una taula, un bufet,
butaques... i hi menjàvem tots el dia de Nadal. I a la
tarda d'aquell dia els meus cosins i jo jugàvem a la botiga,
perquè era l'únic lloc on hi havia espai per jugar.
Llavors tenia un cosí que era molt entremaliat que es
dedicava a fer paperets i a tirar-los amb una goma d'aquelles
de iogurts. Anava tirant paperets de dalt a baix,
pertot arreu, i quedaven al darrere de moltes prestatgeries...
i, al cap dels anys, quan vam començar a fer neteja,
n'anàvem trobant i jo, és clar, em feia un tip de riure
recordant l'època en què ho vam tirar, perquè era fent
una trapelleria.
"Avui dia seria impensable veure la botiga convertida
en un terreny de joc, o fent olor del pollastre de
Nadal, o de crema cremada, o del fum de cigars i pipes
de sobretaula... Eren altres temps..."
-Per acabar el tema del passat, tens algun altre record,
vivència, anècdota?
-Vivències de la meva infantesa ficada aquí dins en
tinc moltes... des de recordar els moments que teníem
restricció elèctrica i ens tallaven el llum. Llavors teníem
uns llums de gas per a aquestes ocasions. Quan s'encenien
aquells petits llums de gas m'arribava l'hora de ju­
LA P I P I D A
gar: a cartes amb una dependenta que hi havia a la llibreria...
era una mica com una casa de fantasmes... A
dins hi vivia l'àvia que aprofitava per donar-nos el berenar...
ens ho passàvem bé. Quan tenia tretze anys em
vaig posar malalta i des del llit sentia i espiava els clients
de sota l'altell. Vaig aprendre molt i vaig llegir molt. Per
recuperar-me, perquè em toqués el sol, em vaig fer un
fart d'anar Rambla avall a veure el mar.
-Anem al present: avui dia veuries possible tornar a
viure a la rebotiga?
-No, i ara! Avui ningú no entra a casa seva a través
d'una botiga. Vivim diferent d'abans. Avui no ens convindria
ni per a la salut: a la botiga s'hi passen moltes
hores i convé sortir-ne, de vegades no saps ni el dia que
fa... El carrer Petritxol és molt estret, no hi passa aire i
tampoc no hi toca el sol.
-No us heu pUntejat de tornar a instal-kr cadires a
k botiga perquè hi seguin eh clients? Ara, a "k Caixa" de
Sort ho han fet: t'atenen assegut...
-A la botiga, a l'època del meu avi, només de passar
la porta ja hi havia una cadira. Ell s'hi estava assegut tot
el dia, fumant la pipa. Al seu davant n'hi havia una
altra, de cadira. El client entrava i seia a l'altra cadira i
feien petar la xerrada sobre el darrer llibre que havien

p^
^__,^
llegit, o ei llibre que s'emportava, o el que es podria
emportar, o sobre el dia que feia... A l'època del meu
pare, la cadira va anar a parar més endins de la botiga i
hi va posar una taula rere la qual rebia algun dels seus
amics, no tots els clients. Entre ells en Joan Lluís de
Rialp, que ens tocava el flabiol i ens explicava històries
molt divertides. I, actualment, ja no sabem ni on són,
les cadires. A dins hi ha el despatx, l'ordinador... és un
altre món.
-Potser sí que s'ha perdut aquell ritme d'abans, però
la veritat és que, per insòlit que sembli en una ciutat cosmopolita
com Barcelona, quan es va a U llibreria es diu
que es va a cal Quera.
-Sí, tot i que abans no es deia així, sinó que es deia
L'escon, com aquells bancs que hi havia al costat de la
llar de foc i on es feia la vetllada, on s'explicaven contes
o es parlava de què es faria l'endemà. El nom es canvià
per Quera durant l'època franquista, ja que els noms
catalans no eren autoritzats.
-Quin públic us ve?
-Gent de tota mena: des del qui fa excursió fins al
qui fa escalada, el qui fa espeleologia, estudia botànica,
o esquí de muntanya, o el qui busca una monografia
d'un poble, el qui està fent un treball sobre el
Pirineu... Estem molt especialitzats en cartografia i la
cartografia no la compra només el qui va d'excursió,
sinó també el qui ha de tirar unes línies telefòniques o
s'ha comprat una caseta en un lloc i es vol situar.
"En Raimon ha plegat el mapa i, mentre l'embolica,
conversa amb el client sobre la nova revista d'escalada.
Potser les coses no han canviat tant com tot
aixo...
-Acabarem parlant del que vindrà: com veus el futur,
avui que hi ha tanta competencia de grans superfícies?
-Es difícil conservar una botiga tan petita al costat
de grans magatzems o cadenes. El que passa és que
aquí fem una feina que no farà mai ningú més, que és
la feina d'investigadors. Per exemple, algú enamorat
del seu petit poble en fa un llibre d'excursions, o d'ocells
o del que sigui. Són llibres que no tenen difusió i
LA P I P I D A

£5==-
Mapes, guies, monografies...: aires de muntanya enmig de la
ciutat.
que, a part de vendre's al mateix nucli, no els té ningú
més. Doncs bé, nosaltres els seguim la pista i els tenim.
Si tu vols és una feina romàntica més que no pas un
negoci, però ens ho passem bé fent-la. D'altra banda,
també em satisfà que sortim a moltes guies turístiques
estrangeres -d'Holanda, Anglaterra, Alemanya, França...-
i els estrangers, abans d'anar al Pirineu, vénen
aquí, d'una banda per veure'ns, com si fóssim una peça
de museu, però de l'altra a comprar la guia o el mapa
que necessitaran després.
-Creus que la gent es continuarà interessant per la
vostra especialitat?
-Sí, el que passa és que anem canviant amb el pas
del temps. Per exemple, en aquests moments tinc un
prestatge molt gran d'excursions amb bicicleta, mentre
que fa dos anys l'únic que hi havia era un manual de
mountain-bike. Avui dia, de manual de bicicleta ja no
LA P I P I D A
P^^
1 ^ ^ 1^»-
Cal Quera, al carrer Petritxol, el carrer més dolç de
Barcelona.
se'n ven cap. Tothom en sap, d'anar-hi. Ara es venen
itineraris per anar en bicicleta, en tot terreny; mapes
aeris per als qui tenen ultralleugers... El públic i les
necessitats van canviant.
"El soroll de la porta ens informa que el client ha sortit
al carrer. Nosaltres som a l'altell, on abans hi havia llits
plegables, tauletes de nit i làmpades de tulipes. -Com va
l'entrevista?- demana en Raimon des de baix."
-Bé, bé, ja acabem... En Raimon ha implantat novetats
com ara tot això dels ordinadors, del correu electrònic
amb eh quahja hem rebut comandes... si el meu avi aixequés
el cap ho trobaria increïble...
"I jo aixeco el cap per mirar-lo. I el veig assegut a la
butaca de vellut, seriós, amb la mángala a la mà i les
ulleres sense tiges. De cop, la barbeta i el bigoti es
mouen en un lleu somriure i el venerable fundador em
fa l'ullet." ^

^1
Paco Boya
^íi
^MT*":
Vaig néixer a Les, a "çò de Mossempèir" el mes de
gener de 1960. Les és el darrer poble abans de creuar
l'estreta franja blanca que ens separa... o ens uneix a
França.
Potser van ser aquelles primeres sensacions hivernals
les que després han fet de l'hivern i de mi bons
amics. No m'imagino passant aquesta època de l'any en
algun altre lloc que no sigui la Vall. De fet, les meves
absències sempre han estat curtes: el servei militar a
Gijón, Lleida per a coses de feina i l'Aran, sempre, com
un espai vital irrenunciable del qual mai no me n'he
pogut desempallegar. Tot sovint, ara que ja tinc els quaranta
a punt de caure, em demano si aquest món reclòs
que conformen les nostres muntanyes no és a la fi una
peixera que ens atrapa dins la seva seguretat aquosa, on
reposen les arrels de les nostres cases, amb els seus noms
arribats des de la foscor de la història no escrita. Deu
ser aquest passat, que ara és mes passat que mai, perquè
ja no pesa a les noves generacions com va pesar a la
nostra, el que em va ancorar a la terra.
LO VISTAIRE

Y
Quan era l'hora de marxar a continuar els estudis
després de passar pel col·legi de la Salle a Vielha, em
venia de gust aquell exili; fora, el món bullia com una
olla de pressió i nosaltres només podíem veure'l a través
del forat que hi feia el Cambio 16 i altres setmanaris tan
llegits a l'època. Aleshores, però, la família d'un forner
amb quatre fills no tenia pressupost per a la universitat.
L'Aran es despertà de la dictadura com si, en lloc
d'una becaina de quaranta anys, el seu fos el somni de la
cendrosa, despertada pel petó tímid de la democràcia.
Els aranesos ens adonem que tot està per fer, i, mentre
mirem al soterrani de la nostra història amb voluntat de
llegir un fiítur possible, ens embarquem en una aventura
política a la recerca del tresor identitari; de la nostra
pròpia afirmació. Alguns hi trobem, en aquest repte, les
dosis d'utopia i romanticisme suficients per fer-ne un
combinat vital que emplena, gairebé, tot el nostre
temps, hores i hores de llargues reunions amb la fita de
l'autonomia com una bandera plantada al fortí barceloní
i guardada gelosament pel seny català.
LO VISTAIRE
^
És potser aquesta militància aranesista que
m'aboca a fer tímides passes pel món literari, fins que
sense massa premeditacions em converteixo en guionista
de televisió i amb el repte de fer saber als catalans
que a l'Aran parlem l'occità. A partir d'aquesta època,
inicio una etapa d'estreta col·laboració amb els mitjans
de comunicació, bàsicament amb els informatius de
ràdio i televisió.
El "Condò Sambeat" es converteix en el certamen
literari de referència per a aquells que volem publicar
en aranès. Un cop a l'any hi fem cap tots els qui
tenim lligams amb aquest petit món de la nostra literatura.
Recordo d'aleshores un sopar amb el Lluís
Pagès i el Ramon Badia en què vaig rebre "l'empenta"
perquè la meva tímida iniciativa literària comencés a
fer camí. Una guia literària sobre l'Aran, un llibre de
relats, L'alè del bosc, i una novel·la en aranès, Presohs
dera mar gelada, amb la qual he guanyat el premi
Tallaries d'aquest any, són el meu modest bagatge
literari.

(jreoooom
Hè trenta cinc ans que ve passar era vida per ua
hièstra. E ara la guarde encara, en tot pele es truhes tath
dinar. Darrer des veires, ena carretera que se trace jos
aquera hièstra dera codina, es vides des auti passen a
tota vitessa, embarrades laguens dera carrocería des
sons veïculs ludenti. Gessen deth contorn que i a uns
dus cents metres abantes d'arribar ena casa e, damb eth
lèu moviment deth sòn pè pressionant er accelerador,
crotzen eth braç espaci dera sua hièstra en uns segons,
aqueri qu'era s'esta en clauar er ahielat talh deth guinhauet
ena truha e començar a talhar era dermis deth
tubèrcle. Tot passe en aqueri breus instants en qué eth
silenci deth maitin s'escarrasse en aqueth "greoooom..."
en qué es moturs acceleren e passen per deuant
d'era a cent vint quilometres per ora, aluenhan-se per
aquera traça nera que sonque ei ua linha qu'amasse dus
punts d'un mapa.
Se hè enlà damb era man eth brís de peu que non
vò demorar estacat ena pinça e, tot Iheuant eth cap,
s'aven a sentir era calor deth meddia que se pause sus
eth gondron en forma de invisibles linçòs vaporosi.
Aquera imatge la sufoque, dauris era sheta e damb era
man apròpe era aigua entara sua cara, deishant-la
esgotàse còth enjós cercant es interiors dera sua bata.
Sospire, e torne a aumplíse d'aire, com s'eth plaser deth
liquid en tot baishar entre es sons sens li daurisse es
portes libidinoses des sues primaueres.
Torne a aluenhà-se eth bri de peu que li passege
pera cara e li balhe aqueth aire d'entremaliada, tà
baishar eth cap e pelar es truhes damb mès ain, temerosa
d'enténer era votz de Cisco qu'arribe deth prat e non
auèr amanit encara eth dinar. S'ajoque e cerque era
padena entre eth vaisheram der armari, damb eth gèste
repetit de cada dia, de cada maitin, de cada demora. E
alavetz, quan eth frair torne, se sètien er un dauant der
aute e mingen en silenci, sense auer arren a didé-se,
sonque entretengudi per aqueth tapatge damb que
circule era vida dehòra, peth dessús deth gondron,
damb eth sòn "greoooom..."
Ei en tren de portar es sèties tath polader, quan
entén eth panteishar d'un motor que s'arture. Ei un
motor de camión, d'aqueri que ronflen fòrt e qu'a viatges
hèn a tremolar es veires des hièstres. Lo ve entrar lentament
-com se d'ua grana serp se tractèsse-, en petit
aparcament que i a dauant era casa. Era maniobra
s'acabe damb un shiulet des frens e un tapatge sec que se
desprèn deth brestèc des articulacions deth monstre
quan arture era sua inèrcia. Ada era li susrpren que quauquarrés
s'arture aquiu e se demane ce qui pòt èster...
Er òme baishe deth tràiler agilment, observe atentament
ua roda qu'ahume e ajocat dauant dera malurança
d'ua avaria e talhe er aire damb un gèste de ràbia.
Dempús guaite eth relòtge e tot seguit passege era vista
per tot aquerò que l'entonege: es montanhes de verd
trende, que sage de trauessar damb era sua carga, era
infinita carretera, e, ar aute costat, ua caseta blanca
qu'era linha de gondron semble auer mutilat dera resta
d'ua finca a on se i reconeishen ua borda e un corrau.
Se la guarde enquia descurbir era figura dera hemna
ena hièstra. Alavetz, desvie era uelhada e sage de comunicà-se
damb eth telèfon mòbil, mès era pantalha deth
LO VISTAIRE

petit aparelh ei absurdament blanca, sense missatges,
sense possibilitat de hè-la anar. Barre es uelhs e malais
era sua sort en tot se sètie en estrep dera cabina. Torne a
guardar de cap ara hièstra e era hemna encara demore
aquí, retalhada en marc dera hièstra, darrer des veires,
hènt a trebalhar es sues mans. Se Ihèue decidit a demanà-li
que li permeté de hèr servir eth sòn telèfon e en
Iheuà-se, s'en adone qu'es sues esquies son encarquerades
dempus de suportar es mil tres cents quilometres
que le separen deth punt a on a recuelhut aquera carga
que deu portar enquiara Mediterránea.
Tuste laugèrament ena porta e demore uns instans
a que se daurisque. Era hemna lo salude damb ua breu
rialha que vò èster aht còp un: -que voletz?- que non
pronóncie. Eth s'explique en un rudimentari espanhòu,
e ara fin, entren en interior der ostau a on se
respire ua ombrina fresca e acuelhedora que contraste
damb era canícula dera carretera.
En tot parle peth telèfon, la ve navegar en aqueth
ambient casalèr e s'en encuede qu'era sua ei ua mar de
soletat. Ac a reconeishut ena sua guardada, aquera que li
LO V I S T A I R E
a hèt quan a daurit era porta. En aquera curta distància
que les separaue a sabut veir un uet pregond darrer deth
color mèu des sons uelhs, ei eth madeish uet qu'eth se
reconeish enes miralhs de tanti otèls en tanti maitins.
Era a plaçat sus era taula era ampolha de sidra e en
tot eth contunhe a discutir en ua lengua estranha, bracejant
de cara ara paret, era lo guarde, estonada de veir
era sua corpulència en aqueth cornèr dera casa. Estonada
tanben que per un còp es "Greooooms" dera
carretera s'agen arturat ena sua porta, com se aquera
casa sigúese tanben un destin tà quauquarrés. E ar òme
se lo guarde deja com quaquarren entranhable, o
tanplan com un eròi qu'a daurit era sua porta ath mon.
Quan le mestre era sidra, eth li a dedicat ua rialha
ampla plia de complicitat. Era i sage de trobar ua
galantaria e se passege de cap ara codina tà portar ues
"aurelhetes", d'aqueres petites que l'auie ensenhat a hèr
sa mare. Era vielha tostemp li didie qu'as òmes calie
conquistà-les peth vrente. E estirant-se tà artenher er
armari se sentís despolhada pera sua guardada, com s'es
sons uelhs siguessen era aigua que l'auie recorrut eth

còs ua estona abantes. Sentie eth madeish hormigueg
eslingantsse pera pantà dera sua esquia ara recerca deth
sòn desir. E en tot eth se minjaue es aurelhetes, damb
ua espurna de felicitat enes uelhs, era se'n encuedèc
qu'era sua soletat ère renonciar cada dia ad aquera
purna enes uelhs des auti.
Es sues mans s'an tocat laugèrament, just en moment
en qué volie oferí-li mès sidra e eth a refusat
per'mor deth volant... Mès eth, tà esvitar que poguesse
pensar que non ère bona s'a portat eth cap de toti es
dits ena boca, e tot amassant-les se les a punat
diguent-li: -"E bonissimo"...- E era li a tornat ua
rialha coqueta, damb era qué volie oferí-li sidra tota
era resta dera sua vida. E eth, qu'ac a vist, li a pres era
man e li a dit tot un seguit de paraules que com era
sidra acabauen en "issimo". Era non a podut pas compréner
toti es mots, mès eth tacte dera sua man retenguent
eth sòn braç e aquera uelhada penetranta der
òme la a hèt enrogir, com se tota era calor deth sòn
còs l'auesse pujat enes gautes. Eth son impertinent
deth telèfon ii a dat temps a respirar, e a corrut a responer.
Totun non entén arren de çò que diden e li da
er apareih.
Quan lo penge a eth semblant resignat, e seguís
guardant-la insistentment. Era demore que la torne a
préner peth braç, tà enténer un aute còp tota aquera
melodia de mots sonors estroncadi peth tapatge mecànic
deth telèfon. Mès eth, encongís es espatles e li
)i
ditz que se'n va, qu'a d'apropà-se en bèth lòc a on
poderà praiar eth camión... e qu'ei domatge mès que s'a
d'apressar, e li senhale damb insistencia eth relòtge. E
quan lo guarde tàs uelhs abantes de daurir era porta i ve
un aute còp aquet potz de soletat e ua ombra de desesperación.
E li ditz que puge en camión, que marcharán
amassa de cap ara mar, en tot estiéner es sons braci tà
diboishar eth plan d'aigua e un solei imaginari que
bronze es pèths. L'ac ditz damb era madeisha rialha
dera taula, aquera que les auie eth còmplices de non
sabien qué. E totun, ara eth li oferie era possibilitat de
pujà-se en aqueth "Greoooom" dera carretera e èster
era tanben quauquarrés qu'a un destin, que flòte en
aqueth arriu de vides que van entà beth lòc.
E en tot aprestà-se a préner ua bossa de viatge,
entén es esquilhonets des oelhes que tornen; e sap que
li a de daurir era porta dera borda a Cisco, que se non
es oelhes se li embarriquen peth prat, e se sauten ena
carretera poderle estronhà-les un camión e... Guarde
era sua soletat com s'aqueth sentiment siguesse penjat
entre es ridèus dera sua caseta blanca, pes qué a tanta
estimación, perqué les auien hèti amassa damb tia Jana.
E... ara totun, sap que damb aquera soletat i poderà
convíuer tanben era esperança. Que quan eth torne
dera Mediterránea s'arturarà tà béuer era sua sidra e
que li diderà aqueth "bonissimo", e qu'eth
"Greooooom " deth sòn camión, serà un glop de vida
que l'arribe per aqueth arriu dera carretera. ^
LO V I S T A I R E

Í.A L L U C A N A
Text: Carles Sancho
El Matarranya: %
un riu interessant i viu que identifica tot un territori
Isoglossa poètica
A la frontera de la llengua
Aiguaviva de Bergantes.
Ginebrosa sens ginebres,
tocant lo piló sant Marc
la Canyada i terres negres.
Les serres de Vall de Lluna
amaguen la Sorollera,
bonica vila perduda.
A Bellmunt van forasters
perquè és vila de diners.
La Torre, tantes històries
que viu de passades glòries.
La Codonyera on s'escriu
la clara llengua d'Espriu.
L'altra Torre, la del Comte,
el "Tortosí" ha mort i el plore.
Vall-de-roures dels castells,
cap dels alts matarranencs,
si tu no et mous aviat,
tampoc crec que es moguen ells.
Pena-roja, al Tastavins,
hòmens de sempre avançats
passades fetes ho han dit.
Ràfels i la Portellada,
mai us passo com a Fórnols:
el delegat de Terol
abans de fer-lo passar,
que us diga bé lo que vol.
Pel caminet de Gandesa
la Vall del Tormo està estesa.
Calaceit, com es coneix.
LA L L U C A N A
no és l'únic poble que creix...
i anem cap al mar, de pressa.
Tot seguint lo Matarranya
Massalió també fa radia
del català a l'Aragó.
Les figueres de Maella
totes han mort sense raó:
perdut progrés de la relia.
Mequinensa un mar de rius,
Uaguters de pell tibanta,
què us han fet que no esteu vius?
Nonasp, Favara, Faió,
Aragó davall les aigües,
terra millor que millor.
Poema escrit per Tomàs Bosque (1978)
Nonasp en la confluència del Matarranya i l'Algars. (Foto; H. Solé)

La comarca del Matarranya és una realitat territorial
difícil de delimitar perquè mai no ha format una
unitat històrica plenament integrada i consensuada,
tant per l'administració com pels mateixos habitants.
Per molts de nosaltres -i aquí ens identifiquem amb el
criteri de l'Associació Cultural del Matarranya-, la
nostra comarca està constituïda per totes les poblacions
de parla catalana que pertanyen administrativament a
les províncies aragoneses de Saragossa i Terol -exceptuant
Mequinensa, que forma part del Baix Cinca-, és
a dir, 29 poblacions en total. No obstant això, en l'actual
procés de comarcalització a l'Aragó, es preveu que
en cas que es consolidi la comarca del Matarranya,
només en formin part les viles que a mitjan dècada dels
vuitanta havien constituït la Mancomunitat de Municipis
del Matarranya Terolenc -només 19 viles-, que té
com a capital Vall-de-roures. I encara, ara mateix, cinc
d'aquestes viles -Mont-roig, Torredarques, la Sorollera,
la Vall del Tormo i Calaceit- volen passar a formar part
de la comarca del Baix Aragó, que té com a capital
Pont de Cananilles al Bergantes. Aiguaviva. (Foto: J.A. Carrégah)
\. ,x^.
Alcanyís, i sembla que, si ningú no hi posa remei, així
serà en contra de tota lògica. Segurament, aquesta fragmentació
de la comarca del Matarranya des de l'administració
és una manera de voler trencar una unitat lingüística
i cultural evident que, en cas de tenir entitat
pròpia, podria resultar massa reivindicativa i incòmoda
per a l'actual govern aragonès, gens receptiu i molt
contradictori en qüestions lingüístiques.
Geografia, demografia i economia
La comarca que entenem nosaltres com a Matarranya
és limitada, a l'oest, pel riu Guadalop i els municipis
aragonesos de parla castellana del Baix Aragó que
tenen com a centres Casp al nord i Alcanyís al centre;
al sud, pel Parc Natural dels ports de Beseit i les comarques
valencianes dels Ports i del Baix Maestrat; a l'est,
pel riu d'Algars i les comarques catalanes del Montsià i
la Terra Alta, i, al nord, per un altre riu, l'Ebre, i la comarca
aragonesa de parla catalana del Baix Cinca, liderada
per Fraga.
LA LLUCANA

La part nord del Matarranya és força muntanyosa
-ports de Beseit, serra del Pantà (1.081 m), penyes del
Masmut (1.058 m), serra Molinera, tossal
d'Encanader (1.395 m) i serra de Ginebrosa (968 m)i
humida -drenada pels rius d'Algars, Ulldemó, de
Tastavins i de la Pena, afluents del Matarranya, i de
Mesquí i Bergantes, del Guadalop-, mentre que la
part mitjana i baixa és menys accidentada i seca, per
on corren els rius Matarranya i d'Algars que, en~
arribar l'estiu, es queden pràcticament sense aigua.
La comarca té una superfície de 1.646 quilòmetres
quadrats -aproximadament con la Noguera- i una
població total de 16.386 habitants, segons el cens de
1992, la qual cosa dóna una escassa densitat de tan
sols 9,92 habitants per quilòmetre quadrat -aproximadament
com el Pallars Jussà-. Els municipis més
importants segons la població són Maella, amb 2.180
veïns, al Baix Matarranya, i Vall-de-roures, amb
1.907, a l'Alt Matarranya. Quatre viles de la comarca
no superen ni tan sols els 150 habitants: Fórnols
(132), Torredarques (125), la Canyada de Beric (112)
i la Sorollera, que és la més petita, amb 96 veïns. La
població al Matarranya està en constant regressió i des
del 1975 (19.562 h.) fins al 1992 ha perdut 3.175
habitants.
El 1920, la comarca registrava el màxim impuls
demogràfic, amb una població de 39.359 habitants,
però durant aquest segle l'emigració, principalment
cap a Catalunya, ha estat constant, sobretot coincidint
amb les èpoques de males collites. La despoblació i
l'alta mitjana d'edat dels seus habitants són els problemes
més greus del nostre territori, que necessita solucions
ràpides i urgents per evitar que continuï el
descens. Algunes viles com la Sorollera han intentat
d'atraure matrimonis joves amb fills mitjançant la
creació d'una cooperativa agrícola-ramadera. Lo Tancat,
per la cessió de terres de veïns que no les cultiven
i, de moment, ja ha tingut un notable èxit i ha aconseguit
reobrir l'escola després de molts anys d'estar tancada
per falta d'alumnes.
Leconomia de la comarca està basada en l'agricultura,
la ramaderia, la indústria i, més recentment, el
turisme. L'agricultura és l'activitat tradicional de la
població del Matarranya. En el Baix és cada volta més
LA L L U C A N A
important el cultiu dels arbres fruiters de regadiu
-sobretot els presseguers tardans- i els conreus de secà
-la vinya i l'ametller-, i al centre de la comarca s'hi
ofereix l'olivera, en relativa progressió els últims anys
gràcies a l'augment del seu preu i a la seua rendibilitat.
La indústria es concentra en les poblacions més importants
com Maella i Vall-de-roures; es tracta de petites
fàbriques de transformació agrícola i ramadera, com el
dinàmic grup d'empreses Arco Iris a l'Alt Matarranya,
en contínua expansió, i el sector de la construcció. La
ramaderia més tradicional és l'ovina i el cabrum, però
la més desenvolupada els últims anys és la porquina
-encara que també hi ha conills i aviram-, que ha
creat una xarxa molt important de granges de gran
productivitat i que ha desenvolupat una indústria de
selecció i transformació de productes carnis al voltant
de Pena-roja de Tastavins i de Vall-de-roures. De
vegades, la ramaderia ha complementat perfectament
la temporalitat i la variabilitat de l'activitat agrícola i
ha aportat uns ingressos força interessants per a l'economia
de la població.
Una visita a ia comarca
Més recentment, el turisme ha agafat un protagonisme
notable, principalment a les viles de l'Alt Matarranya,
ben coordinat des d'Alternativa Rural, gràcies a
Ajuntament de la Vall del Tormo (Foto: C. Sancho)

Lo salt del Tastavins. La Portellada.
la bellesa paisatgística de les seues muntanyes i rius
-els ports de Beseit, el Parrissal en el naixement del
Matarranya, el pantà de Pena, el Salt al Tastavins, els
itineraris pel riu Mesquí...-, la suggerent arquitectura
de les petites viles -Calaceit, la Freixneda, Mont-roig
de Tastavins, la Codonyera...- i les últimes troballes
dins el terme de Pena-roja d'interessants restes de
dinosaures. S'han organitzat diverses propostes turístiques
ludicoculturals per diversificar l'oferta al visitant.
Així, els Guies dels Ports fan sortides a peu, amb
bicicleta de muntanya o amb vehicles quatre per
quatre, sobretot, per descobrir els paratges dels ports
de Beseit; des de la Vall-de-roures es poden fer passejades
amb cavalls i està molt avançat el projecte turístic
de la ruta dels Tres Reis que vol unir les poblacions de
I s
Tortosa, Alcanyís i Morella i que passaria necessàriament
per la nostra comarca. Hi ha una àmplia oferta
d'instal·lacions turístiques, des de l'allotjament d'alt
estànding com el que ofereix la Torre del Visco a
Fondespatla o les habitacions més econòmiques del
tranquil Molí de l'Hereu a Ràfels, apartaments com el
Molí Nou a Pena-roja o cases de pagès de turisme
rural a pràcticament totes les viles de l'Alt Matarranya.
La gastronomia tradicional és cada vegada més
valorada pel visitant. Tenim bons restauradors, com la
fonda Alcalà a Calaceit, just al costat de la carretera,
guardonada diverses vegades, on cal fer una parada per
degustar la paella de l'hort o la cassolada, les potes de
porc i el mostillo per postres, o la fonda Guadalupe a
Mont-roig, on l'olla de capellà és una de les seues
especialitats. A Vall-de-roures tenim l'hostal Querol i
la fonda la Plaça, a Beseit la fonda de la Tia Cinta i
Urquizu i, a Ràfels, el Molí de l'Hereu. La carn de
corder, el conill, els derivats del porc i les pastes típiques
-ametllats, casquetes, picardies, coquets, mostatxons,
mantecats...- són la base de la gastronomia
local. Últimament s'ha fet una interessant tasca de
recuperació dels plats típics, fins ara una mica oblidats
i poc valorats, una manera d'atreure el visitant i de
donar a conèixer la nostra variada i equilibrada cuina.
De les festes tradicionals més importants -a més
de les de l'estiu, que és quan les viles s'omplen de gent
que estiuegen a les nostres terres-, tenim la de Sant
Antoni, el 17 de gener, que se celebra a tota la comarca.
En algunes viles es fan fogueres; a Vall-de-roures, la
Freixneda i la Torre, la subhasta a la plaça de la plega
recollida del veïnat i les diableres que acacen xiquets/es;
a Torredarques, l'esquellada, i, a la Portellada,
la representació de la vida del sant.
Vall-de-roures promociona des de fa uns anys la
seua Setmana Santa i té la intenció d'incorporar-la a la
ruta del tambor i el bombo del Baix Aragó. També se
celebren fires molt populars -les de Vall-de-roures
estan documentades ja el 1307 com a donació a la vila
del rei Jaume II- en algunes viles de la comarca: a
l'abril, a Calaceit, la fira comercial, agrícola i ramadera;
al maig, una altra fira de gran tradició ramadera a
Vall-de-roures, lloc de trobada de la població d'Aragó,
LA LLUCANA

X
Catalunya i País Valencià; al setembre es fa una altra
fira a la mateixa vila, però aquesta de caràcter més
general, i, al novembre, tenim tres fires més: a Montroig,
la fira d'aliments i artesania del Maestrat; a Ràfels
fira de recursos naturals i medi ambient, i a Aiguaviva,
la fira de productes i serveis del medi rural.
Llengua i cultura
La situació de la llengua catalana al Matarranya,
que a totes les viles és el parlar quotidià i majoritari -a
conseqüència de l'escassa immigració-, no està reconeguda
ni valorada per part de l'administració, és a
dir, ni l'ajuntament, ni l'església ni als llocs oficials
s'utilitza la llengua de la població; el castellà és usat de
manera exclusiva, cap consistori no ha plantejat la
possibilitat de fer el català cooficial a les viles catalanòfones,
com ja ho ha fet la Mancomunitat de la
Llitera a Osca o als municipis de Camporrells, Alcam-
Bellmunt de Mesquí, {foto: C Sancho)
LA L L U C A N A
D
pell, el Torricó, Fraga i Mequinensa. El català escrit
s'utilitza majoritàriament en les publicacions, força
nombroses, i en la revista Sorolla't, de l'activa
Associació Cultural del Matarranya creada el 1989,
fonamentalment per a la defensa de la nostra llengua i
cultura. El català pot estudiar-se com a assignatura
optativa a tots els centres del Baix i el Mitjà Matarranya
-a Favara i a Nonasp les classes van començar el
curs 1984-85 i dos cursos després s'hi afegí Calaceit-.
El límit del català a l'escola és actualment a les viles de
Massalió, la Vall del Tormo, Vall-de-roures i Beseit.
Cada nou curs escolar s'hi afegeix alguna població
més. Les viles del Guadalop i del Mesquí són les més
reticents a reivindicar la seua llengua i a dur-la a les
aules, perquè estan més en contacte amb les poblacions
castellanòfones i, fins i tot, alguns municipis
formen part de la Mancomunitat del Mesquí
-Bellmunt, la Codonyera i la Torre de Vilella- o de la

xX /
Església de Lledó.
del Portal del Maestrat -la Ginebrosa, la Canyada de
Beric i Aiguaviva de Bergantes-, associades amb les
viles veïnes castellanoparlants. Algun grup polític i un
col·lectiu molt minoritari al Matarranya es mostren
contraris a la normalització i a la cooficialitat de la
llengua catalana a les nostres terres, pensen que hi ha
tantes llengües com viles -maellà, favarol, calaceità...-
i que la unificació de la llengua comporta la
pèrdua de la parla local, com si alguna vegada hagueren
fet alguna cosa per la nostra llengua... Creen allò
que se'n diu confusionisme lingüístic, seguint
l'exemple del blaverisme del veí País Valencià, per tal
de no acceptar la realitat lingüística de la població. El
novembre del 1997, les Corts d'Aragó van aprovar el
dictamen sobre política lingüística en què es reconeix
la realitat trilingüe de la comunitat -castellà, català i
aragonès- i la creació d'un òrgan administratiu de
normalització lingüística.
Des de la dècada dels vuitanta, la major part de la
producció literària al Matarranya utilitza la llengua
pròpia. Així, els principals escriptors han escrit la seua
obra en català, com és el cas del recentment desaparegut
Desideri Lombarte -Pena-roja 1937-Barcelona
1998-, el més prolífic i polifacètic escriptor matarranyenc,
animador cultural, historiador, poeta -Romanços
a la vora del foc (1987), A l'ombra de les roques del
Masmut (1991), Sentències comentades I Voldria ser...
(1993), Cartes a la molinera I La bona vida i la mala
bava (1995) i Romanços mai contats / Boires i borrims
(1995)-, dramaturg -Pena-roja i Vallibona, pobles
germans (1987) i Teatre inèdit (1992)-, narrador
-Memòries d'una desmemoriada mula vella (1997)- i
investigador -600 anys de toponímia a la vila de Penaroja
(1990)-; la ceramista Teresa Jassà -Calaceit
1928-, que ha publicat Eixam de poemes (1992); el
periodista Lluís Rajadell -Vall-de-roures 1965-, que
ha escrit el recull de narracions breus Tret de la
memòria (1992), i el freixnedenc Juli Micolau
-Alcanyís 1971-, que ha guanyat el Premi Guillem
Nicolau 1997 del Govern d'Aragó amb Manoll, un
recull de poesies. Aquests escriptors han descrit magníficament
a través de la seua obra la història, els paisatges
i els personatges de la nostra comarca, utilitzant
una llengua que intenta apropar-se a la que fan servir
quotidianament la gent de les nostres viles. També s'ha
publicat recentment el recull de materials Lo Molinar.
Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa,
sens dubte l'obra d'investigació més important
sobre les nostres terres, en la qual han participat
més de 300 informadors i que ha aconseguit recollir de
7.000 a 8.000 textos.
Val la pena conèixer la complexa realitat geogràfica,
social i cultural d'una comarca catalanòfona en la
línia de la frontera lingüística, una característica que li
confereix una personalitat pròpia, regada per un riu
-el Matarranya- d'escasses aigües, encara viu i dinàmic,
que cal protegir i preservar per la seua pròpia fragilitat
ecològica. 'G^
LA LLUCANA

Ibi jJm B^B ^í^ áP ^ i ^ %ÉP Büi •% Jrnà
Homenatge a Maria-Mercè Marçal
La brufera espentajava amb força les volves de neu
que s'arremolinaven a la finestra nord del Consell
Cultural; feia fred i a l'ambient, d'interior, li mancava
escalforeta. Era un dissabte del mes de febrer i havíem
començat les gestions per convidar els escriptors parti­
cipants de la II Trobada, que aniria de poesia. No
havíem parlat mai amb la Maria-Mercè, només conei­
xíem part de la seua obra.
Perfecta la primera trucada; acceptava complaguda
de visitar les valls d'Àneu i compartir espai amb Xavier
Garcia i Pujades, Jaume Pont, Marc Graneu, Vicent
Berenguer, Ponç Pons, Mercè Ibarz i Àlex Broch, que
ens havia fet d'ambaixador. Començàvem bé. La seua
veu, amb preguntes sobre la trobada i sobre el territori.
LA MOSQUERA
A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Divisa I Cau de llunes, 1977
S'estalonen l'infern i el paradís.
I el bressol i la tomba, i les paraules
i el cos: país natal, exili
Desgkç, 1988
la seua predisposició, havia encès una gèlida matinada.
La mort de Maria-Mercè Marçal, el mes de juliol pas­
sat, ens deixava el cor glaçat i novament, malgrat plorar
les paraules com deia Marta Nadal, vam haver de bus­
car recer i escalfor en la seua veu.
Aquestes pàgines són un homenatge a l'escriptora, a
la poeta, a la dona que ens acompanyà aquell juny del
95 amb la seua filla Heura, la nostra sincera vistaire a
VÁrnica de desembre, la que respon el qüestionari
12+1 del dossier de la Trobada i la que s'inspira en
Aneu per col·laborar en el llibre coral Herba de Prat. A
més, hi hem volgut aportar les paraules que Isidor
Cónsul, amic i participant d'aquella trobada, li dedica­
va al diari Avui, l'endemà de la trista notícia.

Maria-Mercè
Marçal
Sempre dic que sóc
d'Ivars d'Urgell, tot i que
vaig néixer, circumstancialment,
a Barcelona, el
13 de novembre de 1952.
I ho dic perquè la veritat
estricta em sembla, en
aquest cas, mentidera:
esborra de cop alguna cosa
que considero essencial.
La mort d'un primer fill,
en un part difícil a casa, va
fer que el meu pare i la
meva mare decidissin
falcar la vinguda al món
de la segona criatura amb
tots els mitjans possibles.
I, efectivament, néixer a
Barcelona va salvar segurament
la meva vida i la de
la meva mare. Vint mesos
més tard va venir al món,
en aquest cas a Lleida, la
meva germana Magda.
Curiosament, quan ara dic que sóc d'Ivars o de la
plana d'Urgell, faig exactament a l'inrevés de quan era
petita: gallejar d'haver nascut a Barcelona, encara que
només fos en una clínica i per motius estrictament sanitaris,
era massa temptador perquè hi renunciés una
xiqueta amb tendència a fantasiejar. Barcelona tenia
per mi el prestigi de la capitalitat, l'aura d'allò desconegut
entrevist a mitges, els colors de la mar. Però ara sé
que el meu gresol, allò que de debò compta a l'inici
dels meus anys, és la realitat urgellenca de la meva infantesa:
sé que és aquí on s'enfonsa la meva arrel, que,
com diu Clementina Arderiu, "si es torç, no es lleva". I
sé que aquest espai configura bona part de la meva
poesia, tant pel lèxic que m'ha llegat com per les imatges
que m'ha suggerit. I pels ritmes populars que me'n
provenen i que s'infiltren obstinadament en els meus
versos. I, tot i que, fins
al present, no hi ha en
els meus poemes paisatges
que no siguin el
meu paisatge interior,
la xiqueta de les terres
de ponent que vaig ser
deixa senyal encara en
el meu esforç per traduir-lo
en paraules.
Vaig viure els primers
deu anys al poble,
fins que vaig anar, amb
una beca, a estudiar el
segon de batxillerat a
l'institut de Lleida. Allà
vaig passar els sis cursos
següents i allà es va
desenvolupar la meva
adolescència, amb les
amistats apassionades
que es barregen amb els
primers amors, les primeres
incursions poètiques,
els primers premis
escolars, el descobriment
de la nova cançó i
de les possibilitats del
català com a llengua literària culta. La ciutat de Lleida va
ser la pila del meu bateig polític, el descobriment -o
millor, el reconeixement- de la meva pertinença a una
nació oficialment negada, i d'alguns brots d'un incipient
inconformisme social.
En acabar el que llavors en dèiem pre-universitari,
vaig anar a estudiar a Barcelona, i em vaig decantar per
la filologia clàssica. A les aules de la facultat vaig conèixer
el poeta Ramon Pinyol, amb qui més tard em casaria
i viuria durant quatre anys, i amb qui iniciaria
l'any 1973 -al costat d'altres companys, com Xavier
Bru de Sala i Gemma d'Armengol- l'aventura dels Llibres
del Mall. De forma autodidacta, esperonada per
aquests i altres contactes amb el món cultural barceloní,
vaig anar guanyant coneixements de la meva pròpia
tradició poètica i literària -que l'escola m'havia esca-
LA MOSQUERA

Ivars d'Urgell, el seu poble.
motejat- i això, a part d'assenderar i refermar la meva
pràctica de l'escriptura, em va dur a dedicar-me a
l'ensenyament de la llengua i la literatura catalanes. Ja
abans d'acabar ta carrera, vaig començar a fer-ne classes
-de forma militant i fora dels programes oficials- a
l'Institut Rubió i Ors de Sant Boi de Llobregat. Més
endavant vaig dedicar-me a l'ensenyament d'aquestes
matèries de manera professional -a mesura que això
esdevenia possible- i així, encara en l'actualitat, em
guanyo la vida com a professora a l'Institut Joan Boscà
de Barcelona.
Durant els anys setanta -anys especialment intensos
des del punt de vista personal i col·lectiu- vaig publicar
els meus primers llibres de poesia: Cau de llunes
(premi Carles Riba 1976) i Bruixa de dol (1979). Alguns
dels meus poemes van ser musicats, entre d'altres,
per Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner,
Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet. Vaig militar
activament, també, en aquells anys foscos del final del
franquisme, en la resistència política i cultural catala­
LA MOSQUERA
na, des d'una posició nacionalista d'esquerra, i en el
moviment d'alliberament de la dona. D'una manera
potser menys directa, aquests eixos segueixen centrant
bona part de les meves activitats actuals, inclosa la literatura.
Especialment em sento implicada en el feminisme,
com a línia de força major, i en la tasca de recuperació
lingüística.
Els anys vuitanta s'inicien amb el naixement de la
meva filla Heura, experiència crucial que intento elaborar
poèticament a Sal oberta (1982) i a la segona part
de La germana, l'estrangera (1985). Aquest darrer llibre
recupera un breu recull anterior. Terra de mai (1982),
que significa, per part meva, una primera incursió amb
les paraules en el territori silenciat de l'amor entre dones:
l'estructura recurrent i laberíntica de la sextina hi
endega i dóna marges a una experiència obscura com
tot procés iniciàtic. Desglaç, inclòs a Llengua abolida
(poesia 1972-1989), reprèn el mateix tema, de forma,
però, significativament diferent i alhora intenta de traduir
en paraules el dolor per la mort del pare. Fins ara

Amb la seva filla Heura.
constitueix el meu darrer lliurament poètic, tot i que
tinc un llibre en curs centrat en la meva vivència com a
"filla de dona".
Diré poca cosa més, per traçar encara quatre pinzellades
essencials: Que fa més de vint anys que m'estic,
com un hoste permanent, a Barcelona, amb un ull
posat en un improbable retorn als orígens rurals. Que,
tot i que no em queda espai per parlar de la gent que
sento més propera, vull citar com a mínim Fina Birulès,
interlocutora insubstituïble, estímul decisiu
durant aquest temps tant en l'àmbit del pensament
com en el de la quotidianitat més viva -còmplice en
aquell punt on s'interseccionen la vida i la literatura-.
Que necessito escriure i que m'agrada molt, gairebé
tant com escriure, traduir les obres literàries de què
m'he enamorat -és el que m'ha passat amb Colette,
Yourcenar, Leonor Fini i, gràcies a l'ajut mitjancer de
Mònika Zgustová, amb les poetes russes Anna Akhmàtova
i Marina Tsvetàieva-. Que he conreat esporàdicament
l'assaig literari i he fet xerrades, conferències i
recitals a desdir. I que fa deu anys vaig ser seduïda pel
fantasma de Renée Vivien, poeta i escriptora lesbiana
de la Belle Époque, que no em va deixar de petja fins
que li vaig consagrar una extensa novel·la que encara
no fa dotze mesos va sortir a la llum. Molt sovint la literatura
actua com un joc -un foc? un dau?- de miralls.
ÁRNICA 27, desembre de 1995
LA M O S q U E R A

Poesies d'Aneu
del llibre "Herba de Prat
València d'Aneu
El turó es dreça,
opac,
contra el cel líquid
del silenci
que en cascada de núvols
es precipita avall,
s'esbalça.
Testimoni
procaç
de càrrec
0 descàrrec,
interrogat, escorcollat,
parla només
a contrallum
i amb mudesa de pedra.
Dóna només
temps esmaltat
i esquarterat
en padellassos,
detritus de temps,
monedes fora llei
que, en curs
extemporani,
daten estrats.
1 amaga avarament
la baula,
el codi, el saber
que articuli
l'hermètic
alfabet
mal xifrat
de la desfeta.
LA MOSQUERA
Inabastable
al mot que excava,
sota la jove,
cega rialla
en flor
de l'herba més tendra,
el territori devastat
de la memòria.
El turó del castell de València d'Aneu.
Pèrdua
Com la florida
entre la neu, sobtada,
la sang, la taca:
el senyal de la pèrdua
desmentint la mort.
""^ift^^^ á.",í
**'!%S- "^^2S»
^

Qüestionari 12+1 / Maria Mercè Marçal
1. Un heroi i una heroïna de ficció.
Orlando, de Virginia Woolf, i Nora d'H bosc de k nit
(DjunaBarnes).
2. L'obra que hauries volgut escriure.
La mort i la primavera (això voldria dir que, abans,
hauria escrit Lapkça del Diamant).
3. La teua maniaparticuUr a l'hora d'escriure.
Esperar que em punxi la necessitat de fer-ho.
4. La joguina que mai no et van portar eh reis.
Una disfressa de bruixa.
5. Bolígraf, phma, màquina d'escriure o ordinador?
Ho he fet servir tot, segons els moments. I, encara, el llapis.
6. Un somni no realitzat.
Que, com per al rei Midas, tot el que toqui es converteixi
en or, és a dir, en temps!!!
7. Un animal, un color, una flor.
El drac, el verd-blau, la glicina.
8. En que t'agradaria perdre el temps?
Autopsicoanalitzant-me (els experts diuen que és impossible).
9. Un segle, un país
El segle XIII. Itàlia.
10. Per quin pecat aniries a l'infern?
L'obsessivitat i la impaciència.
//. Raó 0 sentiment?
Subscric allò tan conegut de Pascal: el cor té raons que la
raó no entén. Potser si ho invertíssim també fóra veritat.
12. Quin consell estàs contenta de no haver seguit?
Un consell administrat per gairebé tothom: que no
estudiés la carrera de Clàssiques.
+7. El vers de U teua vida.
"En el meu volcà hi creix l'herba tendra" (E. Dickinson)
o bé
"Vingue'n els rems, que sóc d'estirp romeva"
Q.V. Foix).
LA MOSQUERA

Bibliografia
Cau de llunes. Proa, 1977. *Premi Carles Riba.
Poesia
Bruixa de dol. Llibres del Mall, 1979. Edicions 62,
1992.
Saloberta. Llibres del Mall, 1982. Edicions 62, 1993.
Terra de mai. El Cingle, 1982.
La germana, l'estrangera. Llibres del Mall, 1985.
*Premi López-Picó.
Desgkç (1984-1988). Edicions 62, 1988.
Llengua abolida (1973-1988). Edicions Tres i Quatre,
1989.
... Obrir dòcilment U ma. Triscan Barbará Ed., 1998.
Narrativa
Viratges, reminiscències. Dins de Barceldones. Ed.
Eixample, 1990.
La passió segons Renée Vivien. Columna/Proa, 1994.
*Premi Carlemany.
Narrativa infantil
La disputa de fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua
talUda (amb Glòria Puig). Aliorna, 1986.
Traduccions
La dona amagada, de Gabrielle Sidonie, "Colette".
Edicions del Mall, 1985.
Rèquiem i altres poemes, d'Anna Gorenko (amb
Monika Zgustová). Edicions 62, 1990.
Poema de la fi, de Marina Tsvetàieva (amb Monika
Zgustová). Edicions 62, 1892.
LA MOSQUERA
((
I el tèrbol atzur de ser
tres voltes rebel"
Isidor CònsuL Crític literari
Paraules poètiques durant la II Trobada d'escriptors a les
Valls d'Aneu.
"Company, mosseguem la vida sota la lluna granada",
deies en un poema del teu primer llibre, Cau de
llunes (1977). I ara mateix, amb la ràbia a vessar, plens
d'impotència i de dolor, ens neguem a acceptar que hagi
estat la mort qui s'ha endut, en tan poc temps, la vida
que duies i escampaves generosament. El setembre
de fa un parell d'anys vas arribar amb retard al dinar
d'inici de curs del Centre Català del PEN i et vàrem fer
una punta de barrila perquè ja érem al segon plat. Però
la rialla se'ns glaçà als llavis quan vas començar a explicar,
amb un aplom i una serenitat extraordinaris, l'experiència
d'un estiu amarg, la doble operació a la impensada
i la mutilació d'aquella part del cos que

simbolitzava més genuïnament -oh paradoxa!- l'essència
d'una feminitat que ha estat horitzó i bandera de la
teva vida. D'aquell setembre ençà, t'hem vist lluitar
amb tenacitat, sense desesperar mai, convençuda de la
teva força interior i disposada a donar la cara fins quan
la malaltia, després de la traïció d'uns mesos de
bonança, s'entestà a no deixar-te. En el calvari
d'aquests dos anys has convertit en realitat la Divisa
que obria Cau de llunes, aquells tres versos contundents
que alarmaren més d'una consciència benpensant quan
foren associats a una poeta de vint-i-pocs anys, guanyadora
del Carles Riba de 1976: "A l'atzar agraeixo tres
dons: haver nascut dona, / de classe baixa i de nació
oprimida. /1 el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
L'any passat, després d'una sessió de diàleg amb els estudiants
de la Universitat de Vic, em deies que, a força de
repetir-la, la Divisa et començava a cansar. Tot i això, vas
admetre que encara era la definició potser més exacta de
tu mateixa, sobretot pel deixant de rebel·lia que t'ha dut a
anar contracorrent d'uns paràmetres convencionals i d'u­
na societat que has desafiat amb actituds radicals i reptes
més enllà dels discursos i de les formulacions teòriques.
També per això et recordarem, per la profunda coherència
del teu viure, pel valor d'arriscar-te al tot o res, i és
clar, per l'alta qualitat de la teva literatura: pels llibres de
poesia que ens has deixat i per una de les millors novel·les
catalanes, l'única que has pogut escriure, dels darrers
quinze o vint anys. La passió segons Renée Vivien (1994).
A Sota el signe del drac, la reflexió poètica que fa de
pòrtic al conjunt de la teva obra fins al 1988 [Llengua
abolida (1989)], ens explicaves els eixos per on s'ha
mogut la teva poesia. Parlaves, a grans trets, de dues
etapes, la frontera de les quals seria La germana, l'estrangera
(1985) i, en el primer tram, l'esquema poètic
venia donat per la tensió entre el "jo poètic, la lluna i
l'ombra". Després explicaves que la zona d'ombra era el
llast d'aquella part no "explorada, incontrolable, fat,
lloc de subjecció i dels fantasmes paralitzadors". El segon
poemari. Bruixa de dol (1979), s'inscrivia en les
mateixes tensions de l'esquema que remetien "en la
lluita i en el festí, a la pròpia solitud". També s'hi manifestaven
els guanys d'intensitat d'una veu que s'havia
fet profundament lírica i que contrapuntava, en la lluita
de l'amor, el goig i la tristesa, i aquella paradoxa d'un
dolç enemic que para trampes amb els plecs del plaer.
Hi aguditzaves, d'altra banda, la problemàtica de la dona,
hi descobries els punts angoixants de la solitud i hi
reivindicaves l'erotisme com a experiència lúdica.
El triangle "jo-Uuna-ombra" et fiincionà encara a Sal
oberta i el trencares tot seguit per radicalitzar-lo en punts
de feminitat essencial. A Terra de mai, a La germana,
l'estrangera i a Desgkç havies iniciat un procés de trencament,
de lluita aferrissada contra l'herència i la dolorosa
construcció d'una nova identitat. De tot plegat es dirà
que és l'aportació més sòlida de la poesia feminista en la
literatura catalana actual. I tindran raó. Però tampoc no
hauríem d'oblidar la teva coherència, ni el geni i la precisió
en la llengua que traginaves. La que havies après en
un mas del Pla d'Urgell. Aquest matí, després de conèixer
el malfat de la teva derrota, m'he arribat, des de
Cervera, als conreus de fruita que s'estenen entre Seana i
Ivars d'Urgell a donar el condol a la teva terra. *
AVUL 6 de juliol de 1998
LA MOSQUERA

setembre 1998
'mt :?g....
FULLS DEL CONSELL
D'uns anys ençà, les zones
de muntanya en general, i
el Pirinea en particular, són
objecte d'una atenció creixent
tant per part de les diverses
administracions competents
com d'investigadors de diferents
àmbits del saber. La importància
i l'especificitat dels
problemes socioeconòmics
que s'hi plantegen, un dels
més visibles dels quals és el
despoblament i l'abandó definitiu de nombrosos
pobles, han portat a adoptar polítiques territorials especialment
adreçades a afavorir aquestes àrees. En
aquest sentit, cal citar l'aprovació de la Llei d'agricultura
de muntanya, d'àmbit estatal, i de la Llei d'alta
muntanya en el cas català (Llei 2/1983). A Catalunya,
cal destacar també l'aprovació i l'execució dels Plans
comarcals de muntanya i del Pla estratègic de les
comarques de muntanya.
En la lògica del que hem dit fins ara, en les línies
que presentem a continuació abordem l'evolució demogràfica
experimentada per l'Alt Pirineu català des de
Població i Pirineui
L'envelliment de la població és una de les principals
característiques de la demografia pirinenca.
l'any 1860 -data del primer
cens modern- fins a l'any
1996 -data del darrer recompte
padronal-. El nostre
propòsit és examinar amb
detall un dels fenòmens més
característics de la muntanya
pirinenca: les migracions i el
despoblament.' Aquest darrer,
sens dubte un dels principals
problemes de les
comarques catalanes de
muntanya, ha implicat, com a conseqüències més
remarcables, una disminució dels efectius demogràfics,
un deteriorament de l'estructura de la població i un
nou model d'ocupació de l'espai.
Josep Maria Sabartés i Guixés
' Aquest article es fonamenta en el llibre PobUció i territori a l'Alt
Pirineu català', publicat per l'editorial Garsineu.
' El despoblament constitueix la disminució de la població d'un
territori causada sobretot per l'emigració. El terme fa referència
a l'abandó d'un espai per part dels seus habitants i, en aquest
sentit, es diferencia del terme despoblació, que cal entendre com
la reducció dels efectius demogràfics d'una zona determinada a
conseqüència d'un balanç negatiu dels moviments naturals
(natalitat i mortalitat).
«y Consell Cultural de les Valls d'Àneu • Editor: Josep Maria Sabartés i Guixés • Disseny: Raül Valls ^^
ELS FULLS DEL CONSELL fa constar que el contingut dels articles publicats reflecteix
únicament l'opinió de llurs sotasignats.
U N 73

-\fij^ ^
Estat de la qüestió
0

^ ^(^^ ^ "^íis-^ ^ '^^ifij^ ^
Molts pobles es troben en perill de despoblar-se en pocs
anys.
considerablement en les diferents comarques que integren
l'Alt Pirineu, i va dels 22,3 habitants per quilòmetre
quadrat a la Cerdanya als solament 4,3 del
Pallars Sobirà.
Evolució demogràfica de l'Alt Pirineu
Les comarques que formen l'Alt Pirineu han sofert
des del segle XVIII una evolució econòmica diferent de
l'experimentada pel conjunt de Catalunya. La incomunicació
física d'aquestes comarques de muntanya,
fins ben entrat el segle XX, en retarda la integració a
l'economia de mercat que impera a la resta del país i
possibilita la persistència d'una economia d'autoabastament
que porta acompanyada la necessitat abundosa
de mà d'obra.
La situació descrita té, però, el seu punt d'inflexió
a partir de mitjan segle XIX. En aquest moment, a les
periòdiques crisis de subsistència, provocades pel desequilibri
entre població i recursos disponibles, s'afegeixen
la desestabilització de les estructures productives
tradicionals, fonamentalment agràries, i la seva difícil
adaptació a les noves relacions econòmiques de caire
capitalista. L'atracció exercida per les àrees industrials
del país, a partir dels anys cinquanta-seixanta d'aquest
segle, és el punt culminant d'aquest procés, el resultat
final del qual és la destrucció dels sistema socioeconòmic
tradicional de la muntanya i un important endarreriment
en el ritme de creixement. Un endarreriment
que tindrà una de les seves principals manifestacions en
l'evolució de la població i que desembocarà en una
^ ^ ^ - ^ ^
important davallada dels efectius humans i en la configuració
d'una dinàmica demogràfica caracteritzada
pel despoblament. Des d'aleshores, a l'Alt Pirineu els
efectius humans disminueixen, la població envelleix, la
relació entre sexes es desequilibra, s'abandonen els
nuclis de població més petits...
Els darrers cent-cinquanta anys, l'Alt Pirineu, a
excepció d'algunes etapes puntuals de creixement, viu
un degoteig continu de la població. Fora dels breus redreçaments
temporals, les dècades 1910-20 (+2.491),
1940-50 (+7.915) i 1950-60 (+383), la tònica dominant
és la pèrdua continuada d'efectius. Les etapes intercensals
més recessives són les de 1860-77 (-19.956),
1888-1900 (-10.659), 1930-40 (-7.713) i 1960-70
(-9.865), tot i que també localitzem pèrdues importants
de població entre els anys 1877-88 (-2.474) i
1970-81 (-2.419).
Pel que fa al darrer període intercensal, 1991-
1996, l'evolució de la població varia substancialment
si, per al 1991, utiUtzem la població de dret (+1.685)
o la de fet (-930). El principal motiu és la desaparició,
en el recompte de 1996, dels transeünts, força importants
a la zona (casernes militars de la Seu d'Urgell, de
Tremp i de Viella i estiuejants en alguns pobles i centres
turístics).''
En valors absoluts, la disminució global entre 1860
i 1996 és de 46.213 persones, que deixen a l'Alt Pirineu,
com ja hem assenyalat abans, només 61.067
L'economia d'autoabastament desenvolupada al Pirineu fins
ben entrat el segle XX permetia el manteniment d'una
població superior a l'actual.
U N 75

- ^
^ '^fij^ 0 ^
^ .

"^55-^ ^ ^ ^ ^
tïMU!'" -1. ^~ ^ V ..Ú2S
i • 8 í „ , •• ^^'^'^
^ ^1P^^.
La població ha tendit a concentrar-se a les capçaleres
comarcals, que presenten la majoria de serveis i equipaments.
A mode de conclusions
En aquest article ens hem esforçat a mostrar el
despoblament que ha afectat al conjunt de l'Alt Pirineu
com un dels principals problemes de les comarques
de muntanya catalanes. Les conseqüències
d'aquests despoblament -disminució dels efectius
humans, deteriorament de l'estructura de la població,
nou model d'ocupació de l'espai...-, han alterat profundament
la dinàmica social, territorial i, fins i tot,
econòmica d'aquest territori.
A més, encara que alguns indrets de l'Alt Pirineu
presentin els darrers anys una estabilització o, fins i
tot, una recuperació dels seus efectius, globalment la
situació és encara molt preocupant per a la majoria
dels petits nuclis de muntanya, en molts dels quals la
població que hi resta supera de molt els seixanta-cinc
anys.
Si considerem que un nucli de població perd gran
part de la cohesió i de la dinàmica social que el caracteritza
com a tal en el moment en què el seu nombre
d'habitants baixa de la cinquantena, hem de constatar
amb desgrat que bona part dels pobles de l'Alt Pirineu
es troben en aquesta situació. Concretament, el
71,8% dels nuclis habitats presenten un cens inferior
a les cinquanta ànimes, la majoria de les quals, a més,
són d'edats força avançades. Aquesta situació ens
porta a afirmar que la majoria dels pobles pirinencs
actuals, si res no ho evita, en un termini no gaire llarg
aniran perdent la seva vitalitat fins a convertir-se únicament
en noms sobre mapes.
^ ^
^ ^ oS5 ^ ^ ^ ^
Creiem fermament que cal repensar les possibles
actuacions institucionals a l'Alt Pirineu, en el sentit
que, a més de reforçar les capitals comarcals i els subcentres
de vall, caldria sobretot, més que no pas "repoblar"
el centenar de nuclis ja deshabitats, mantenir la
població i la vitalitat socioeconómica als prop de quatre-cents
nuclis que encara tenen entre un i cinquanta
habitants (cent-setanta dels quals, amb deu o menys
habitants, es troben en perill clar d'abandonament).
Hem d'incidir també en l'augment de la importància
a la zona dels moviments estacionals que no queden
reflectits a les estadístiques de població. La redescoberta
de la muntanya, afegida a la major mobilitat de la
població, fa que en alguns moments puntuals de l'any
el Pirineu es trobi més humanitzat que mai, però no
poblat. És per aquest motiu que per a una reflexió de
futur sobre la població i el poblament a l'Alt Pirineu
caldrà considerar no tan sols les dades censáis sinó
també les referents a la població usuària real.
Acabarem amb la constatació, tot i que no voldríem
semblar pessimistes, que és força previsible que en
un futur no gaire llunyà calgui esperar que extenses
àrees de l'Alt Pirineu romanguin deshabitades la major
part de l'any, per reviure estacionalment gràcies a les
segones residències i a l'ús de la muntanya com a espai
d'oci. I no creiem que per al tant cercat reequilibri
territorial, la millor solució sigui que àmplies franges
del Pirineu quedin buides de manera incontrolada i es
converteixin en un "desert" ocupat només temporalment
per persones que viuen i treballen en zones força
allunyades.
' La part oriental del Pirineu català, integrada per les comarques del
Berguedà, la Garrotxa, el Ripollès i el Solsonès, es caracteritza per ser
una àrea d'industrialització antiga, relativament poblada i ben comunicada,
amb els centres demogràfics, industrials i de serveis del nostre
país.
' La població de dret és la suma dels habitants que resideixen en un
municipi i comprèn els residents presents i els residents absents en el
moment censal (és a dir, les persones empadronades al municipi amb
independència de si hi són presents o absents). La població de fet
recull els residents presents i els transeünts que en el moment censal
es trobin en un municipi. Per la seva part, són considerats transeünts
els qui en el moment censal es trobin vivint en un municipi per
motius de feina, estudi, turisme... tot i estar empadronats en un
altre.
U N 77

.a^
^ ^ - ^ ^ Oi^
^ ^
Documents í testimonis
- , ^ < ^
^ ^ ^
Superfície (km^), Població (hab.) i Densitat (hab./km^) a les comarques de l'Alt Pirineu i Catalunya.
Sup. % Cat. Pob. % Cat. Densitat
Alt Urgell 1.446,9 4,53 19.006 0,31 13,1
Alta Ribagorça 426,8 1,33 3.542 0,06 8,3
Cerdanya 546,4 1.71 12.757 0,21 23,3
Pallars Jussà 1.290,0 4,04 12.817 0,21 9,9
Pallars Sobirà 1.355,2 4,24 5.815 0,09 4,3
Vall d'Aran 620,5 1,94 7.130 0,11 11,5
Alt Pirineu 5.685,8 17,82 61.067 1,00 10,7
Catalunya 31.895,3 100,0 6.090.040 100,00 190,9
Font: Institut d'Estadística de Catalunya.
Evolució de la població a l'Alt Pirineu. 1860-1996
Any Alt Piríneu Alt Urgell Alta Ribagorça Cerdanya Pallars Jussà Pallars Sobirà Vall d'Aran
1860 107.280 28.549 4.756 13.505 29.086 20.! !2 11.272
1877 87.324 22.462 4.264 12.344 24.975 15.322 7.957
1888 84.850 21.395 3.942 12.725 25.593 13.785 7.410
1897 76.477 19.729 3.486 12.588 20.382 13.631 6.66!
1900 74.19! 19.061 3.502 11.955 20.284 12.990 6.399
1910 72.891 19.228 3.728 11.731 18.996 12.475 6.733
1920 75.482 19.725 3.699 11.311 20.55! 13.634 6.562
1930 75.081 20.28! 3.333 10.686 22.107 12.507 6.167
1936 73.826 20.074 3.476 11.390 20.575 12.369 5.942
1940 67.368 18.998 3.196 10.025 20.00! 10.483 4.665
1950 75.283 21.834 5.296 11.583 19.792 10.223 6.555
1960 75.666 20.632 6.444 11.840 19.985 10.240 6.525
1970 65.801 19.777 4.590 12.469 16.210 7.700 5.055
1981 63.382 19.784 4.344 12.451 15.633 5.247 5.923
1986 62.566 19.42! 3.432 12.219 15.045 5.438 7.01!
991 61.997 19.829 3.276 12.537 13.832 5.046 7.477
!^96 60.167 19.006 3.542 12757 12.817 5.815 7.130
Fo t: Instituto Nacional de Estadística i Institut d'Estadística de Catalunya.
78 u N

- 0

-\ÍLÍ^ -\íd^ - O^ ^
Bibliografia comentada
• ARQUÉ, M.; GARCIA, A.; MATEU, X. "La penetració
del capitalisme a les comarques de l'Alt Pirineu",
Documents d'Anàlisi Geogràfica núm. 1, pp. 9-67.
1982.
Un dels primers treballs en què, des d'un vesant econòmic,
es posa de manifest la unitat geogràfica que conforment
les comarques de l'Alt Pirineu.
• COL·LECCIÓ CATALUNYA COMARCAL de la
Caixa d'estalvis de Catalunya.
Investigadors de reconegut prestigi fan una anàlisi
acurada de cadascuna de les comarques catalanes des
dels diferents punts de vista (territori, demografia,
sectors econòmics, infraestructures i equipaments...).
Les referents a l'Alt Pirineu són les següents:
(1981): El Pallars Jussà. Estructura socioeconómica i
territorial del PalUrs Jussà i de l'Alta Ribagorça.
(1981): La Cerdanya, Recursos econòmics i activitat productiva.
(1982): La Vall d'Aran. Medi físic i trasfijrmació econòmica.
(1983): El Pallars Sobirà. Estructura socioeconómica i
territorial.
(1992): L'Alt Urgell Estructura territorial, recursos i activitat
econòmica.
• DD.AA. Jornades d'estudi sobre zones de muntanya.
Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya.
Tremp 1990.
Excel·lent treball sobre la problemàtica que afecta les
àrees de muntanya catalanes. S'estructura en tres parts:
territori i societat, recursos i vies de recuperació, i
funció de les àrees de muntanya d'interès nacional.
• LÓPEZ PALOMEQUE, E; FELIP PILLAT, R.A.;
TULLA PUJOL, A.E; SORIANO LÓPEZ, J.M.
Revitalització de pobles deshabitats del Pirineu (Vol. I
Diagnosi, Vol II Fitxes per pobles). Departament de
Política Territorial i Obres Públiques, Generalitat de
Catalunya. Barcelona 1996.
En el primer volum s'analitzen les causes i les conseqüències
de la despoblació dels petits nuclis i es plante­
80
^ ^ ^ ^ ^ ^
gen diverses posibilitats de recuperació, mentre que el
segon volum recull de manera sistematitzada diferents
informacions relatives a la situació de cadascun dels
257 pobles analitzats que es troben despoblats o en risc
de despoblament.
• SABARTÉS GUIXÉS, J.M. L'èxode Pallarès. Crisi
demogràfica i davalhda poblacional als Pallars i a l'Alta
Ribagorça. Garsinen Editors. Tremp 1993.
En l'intent d'aprofundir en els diferents aspectes de la
realitat territorial i socioeconómica de les comarques
de muntanya, es fa una aproximació a l'evolució demogràfica
dels Pallars i de l'Alta Ribagorça al llarg del
darrer segle i mig. Una evolució que, com el títol del
llibre indica, es pot qualificar d'èxode.
''*''•- ' ^ • s k
niimimtn OB3I
L'EXODE PALLARÈS
CRISI DEMOGRÀFICA
1 DEVALLADA POBLACIONAL
ALS PALLARS
1A L'ALIA RIBAGORÇA
(1857-1991)
tá»f».ig r «i.omitityiiic:
• SOLÉ SABARI'S, L. Los Pirineos. Editorial Alberto
Martín. Barcelona 1951.
Una de les obres pioneres en l'estudi de la serralada
pirinenca des d'una òptica unitària.
N

o ti o VELL DE L OU
Per Miquel Pueyo
Sociolingüística i comunitat lingüística catalana
"No demano pas que la discussió que obro se centri
en els problemes de la meva disciplina. Voldria només
que tots convinguéssim solemnement -no massa
d'hora, sospito- que la història sociolingüística
d'Europa ens interessa naturalment, per raons ben elementals.
Per exemple: perquè el conjunt d'Europa ens
interessa, i també ens interessen la llengua i els idiomes
en general. Si compartim aquest doble interès, serà natural
que lluitem perquè la matèria sigui plenament reconeguda
com mereix, en interès de les ciències socials
i del nostre país, Europa."
Sociolingüística i sociolingüística catalana
La sociolingüística o sociologia de la llengua (entre
els especialistes catalans, la distinció entre ambdós termes
resulta gairebé irrellevant, ben al contrari del que
s'esdevé en el context anglosaxó) constitueix un dels temes
més expansius de l'estudi del llenguatge i això la
duu, cada cop més, a ser reconeguda com a matèria
integrant dels estudis acadèmics, centre d'interès en la
investigació científica i objecte d'atenció i debat, sovint
més enllà dels àmbits acadèmics. La seua història, però,
és una història recentíssima, els orígens de la qual se
situen en la dècada dels seixanta, als Estats Units, quan
la preocupació per l'estudi objectiu dels grups minoritaris
desafavorits -moguda, això sí, per una voluntat
integradora i plena d'optimisme pel que fa als beneficis
de l'educació-, unida a l'assignació de recursos per a la
investigació sobre aquests temes, va propiciar una
florida d'estudis empírics i una àmplia discussió sobre
els conceptes teòrics subjacents.
La necessitat d'interpretar els conflictes d'una societat
moderna emergent va propiciar l'acumulació
d'estudis a l'entorn de dos conceptes clau {bilingüisme i
LO ROVELL DE L'OU
Els mitjans de comunicació de masses constitueixen una eina de
primer ordre en el procés de normalització de les llengües minoritzades.
diglòssia) i va consolidar una línia d'anàlisi que havia estat
brillantment anticipada per Uriel Weinreich (1926-
1967), en la seua obra Languages in contact (1953), en
la qual partia de l'anàlisi de la interferència i el canvi
lingüístic per desembocar en una recerca sobre les
metodologies respectives i les connexions entre aquesta
orientació i la de les ciències socials.
Actualment, no tan sols als Estats Units, sinó
també a les Illes Britàniques, França, Alemanya... i en
petites comunitats com la nostra, la sociolingüística ha
començat a acumular resultats d'índole terminológica i
metodològica molt notables i s'ha aproximat a la fixació
de lleis regulables i comprovables -la planificació
lingüística i la política lingüística en són un bon exemple-,
a imatge d'altres disciplines amb una història més
dilatada. Pel que fa a la comunitat catalana, cal retenir
la data de 1974, en la qual es va produir la seua, diguem-ne,
presentació oficial, en el decurs del Congrés

Mundial de Sociologia, celebrat a Toronto. Justament
l'any anterior, durant la preparació de la sessió especialment
dedicada a la sociolingüística catalana, es va crear
el Grup Català de Sociolingüística, que continua editant
la revista científica Treballs de Sociolingüística
Catalana. Quant als noms dels seus conreadors, són
ben coneguts, entre d'altres. Lluís Vicent Aracil, Rafael
Lluís Ninyoles, Francesc Vallverdú o Vicent Pitarch, a
banda d'il·lustres precedents com Badia i Margarit i
Joan Fuster.
La sociolingüísitca, entre la lingüística i les ciències
socials
Des del punt de vista de la sociolingüística (el terme
va ser encunyat i usat per primer cop per l'investigador
nord-americà Haver C. Currie, en un article
publicat al Southern Speech Journal, l'any 1952), la
"l^-i*.-
URIEL WEINREICH
LANGUAGES IN
CONTACT
FINDINGS AND PROBLEMS
OUTO
Amb "Languages in contact" (1953), Uriel Weinreich va
anticipar brillantment alguns dels principals focus d'interès de la
sociolingüística.
llengua no és un simple vehicle neutral de continguts,
sinó que constitueix ella mateixa un contingut, un referent
de lleialtats i antagonismes, un indicador del nivell
social i de les relacions humanes, un marc de temes i
situacions i un escenari carregat d'elements d'interacció.
Per tant, l'objecte d'estudi de la sociolingüística el
constitueix l'ús lingüístic, que podem definir com el
conjunt observable de connexions i interaccions que
s'estableixen entre les estructures de la llengua i les
estructures de la societat.
Tanmateix, la sociolingüística -en tant que ciència
explícitament interdisciplinària- ha de definir-se no
únicament per ella mateixa, sinó que ha de delimitar el
seu territori específic, en contrast amb la lingüística i la
sociologia, que són les dues disciplines amb les quals
manté unes relacions d'afinitat i de veïnatge més intenses.
En relació amb la lingüística estricta, la diferència
fonamental és que així com aquesta s'interessa gairebé
exclusivament per l'estructura de les varietats existents,
la sociolingüística centra el seu interès en la consideració
de l'ús lingüístic. Lluís V. Aracil ha establert certes
correlacions entre la lingüística, la taxonomia i l'essència
-d'una banda- i la sociolingüística, l'ecologia i
l'existència, de l'altra. Quant a la relació entre sociolingüística
i sociologia, cal dir que és estreta, però que admet
una gradació d'afinitat ben diversa: des de la més
íntima, en el cas de la sociologia del llenguatge nordamericana
-que considera determinant l'estructura social-
fins a la més difusa, quan es tracta d'orientacions
com la sociolingüística laboviana. En tot cas, la condició
positiva de la hibridesa de la sociolingüística no pot
amagar la necessitat del plantejament i la resolució d'un
seguit de problemes conceptuals o paradigmàtics i, fins
i tot, d'índole metodològica.
Alguns objectius de l'anomenat enfocament sociolingüístic
Des del meu punt de vista, hi ha una sèrie d'objectius
que els professors de llengua, els alumnes i fins i tot els
parlants més curiosos i interessats en el coneixement de
les relacions entre la llengua i la societat, poden plantejarse.
Entre aquests objectius, jo faria ressaltar els següents:
1. Destacar sempre el valor de la gran experiència
que tots posseïm com a usuaris d'una o més varietats
LO ROVELL DE L'OU

Coundl of Europe
Cortsell de l'Europe ^
European Charter
for Regional
or Minofity Unguages
Charte européenne
des langues regionales
ou minoritaires
Strasbourg. 5.XI.1992
European Treaty Seria /'^AQ
Sèrie des trailés airopéens I I *+ O
Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, aprovada
pel Consell d'Europa.
lingüístiques (llengües, registres, dialectes...) i que
constitueix un tou empíric gens menyspreable.
2. Assolir una visió clara de la ubicació de la sociolingüística
en el conjunt de les disciplines científiques i,
molt especialment, destacar les seues connexions amb
la lingüística i amb les ciències socials.
3. Assegurar una comprensió mínima de la seua metodologia
i de les seues tècniques bàsiques d'investigació.
4. Proporcionar una crítica sistemàtica i científica
dels clixés i dels prejudicis introduïts històricament en
les concepcions sobre l'ús lingüístic, les diverses varietats
lingüístiques i el seu fiitur.
5. Desprendre's de les visions massa efiísives i romàntiques
de l'anàlisi de la comunitat lingüística catalana
i destacar, per contra, els trets compartits que
defineixen situacions universals i científicament des­
LO ROVELL DE L'OU
criptibles (minorització, drets lingüístics, normalització...),
sense haver de recórrer al discurs de l'emotivitat.
6. Acostar-se a un coneixement global de la comunitat
lingüística catalana en el seu conjunt, sense
limitar-se a l'anàlisi de les fronteres estrictament dialectals
o territorials.
7. Fer-se càrrec de les possibilitats d'intervenció
sistemàtica i efectiva sobre les condicions de l'ús lingüístic
i d'aplicació de tècniques i mesures efectives, a
l'hora de modificar qualsevol situació, per molt inalterable
que pugui semblar.
8. Arribar a disposar d'una visió resumida i precisa
de les condicions d'ús de la llengua en els diferents territoris
de la comunitat i conèixer la situació de la política
lingüística predominant en cadascun dels territoris.
Per una anàlisi sociolingüística de la comunitat catalana,
dins el marc de l'Europa occidental
El 9 de novembre de 1989, els berlinesos van assaltar
definitivament el mur que els havia dividit, des del
13 d'agost de 1961. A la fi de 1990, s'esdevenia la reunificació
alemanya i s'esfondraven dos axiomes imperants
des del 1945: la intangibilitat de les fronteres i la
irreversibilitat dels règims basats en la dictadura del
proletariat. Això es va traduir en la independència de
les repúbliques bàltiques, l'eclosió de l'antiga Iugoslàvia,
l'evaporació de l'imperi soviètic i el divorci pacífic
entre Txèquia i Eslovàquia. Dins el marc de la Unió
Europea, no tan sols es va produir la reunificació d'Alemanya,
l'any 1990, sinó també la reconversió de Bèlgica
en un estat federal -gràcies a la nova Constitució de
1993- i l'obertura de noves expectatives d'autodeterminació
pacífica per al poble d'Irlanda del Nord.
Sobretot a l'Europa oriental, el trencament del
monolitisme polític ha posat al descobert el polifacetisme
cultural i lingüístic d'aquesta Europa secreta que un
cert etnocentrisme i l'opacitat característica dels règims
totalitaris mantenien segrestada i amagada. Un polifacetisme
prou general, d'altra banda, si es té en compte
que hom calcula que entre el 60% i el 65% dels humans
practiquen alguna mena de bilingüisme o plurilingüisme
en la seva vida quotidiana i que, únicament
dins el marc europeu, 201 milions de ciutadans i ciutadanes
viuen en territoris amb capacitat d'autogovern o

C3>
Clau del mapa:
I Comunitats lingüístiques monolingües
^ Comunitats lingüístiques bílingüitzades
0 Comunitat lingüística
[AI Comunitats lingüístiques exigües i/o disperses
^ Comunitats lingüístiques discutides
^ Comunitats lingüístiques extingides en recuperació
Llengües de demografia exigua i/o dispersa
[A] Caraita \D¡ Gitano M Nenets [j] Vepse
[S Eslovinç [E Lapó [H] Sòrab
\S\ Gagaüs B Lívonia Tàtar de Crimea
LO ROVELL DE L'OU

'ariants lingüístiques discutides:
!V Alsacià A Baix-aiemany ^ Francoprovençal ^ Nord-italià
Ji Aragonès A Carelià ^ Luxemburguès ^ Való
\ Asturià A Escocès A ^^^^^ A ^^""
LO ROVELL DE L'OU
Nombre de parlants monolingües
Nombre de parlants bilingüitzats
<
I
tC
Bàltiques V
Cèltiques
Eslaves
Germàniques
Romàniques
0 Baixkir
(2) Calmuc
(3) Kazakh
0) Tàtar
(5) Turc
® Txuvaix
® Basc
® Albanès
(9) Letó
® Lituà
íï Bretó
(1^ Gaèlic escocès
(1Í
Llengües extingides
en recuperació
W Còrnic
W Manx
Gaèlic irlandès
® Gal·lès
5$ Bielorús
(3$ Búlgar
(li Caixubi
dí Creat
CiD Eslovac
dá) Eslovè
&i) Macedoni
@ Polonès
@) Rus
(2$ Serbi
ét» Txec
(^ Ucraïnès
® Alt-alemany

En aquesta coneguda fotografia presa el 14 d'agost de 1961, un
soldat de l'Alemanya Oriental salta les filferrades I es refugia a
l'Alemanya occidental.
amb reivindicacions nacionals pendents, la qual cosa
representa el 29,1% de la població del continent i el
37% del seu territori. I si el càlcul el fem sobre el
conjunt de la població que viu en els estats membres de
la Unió Europea, aleshores descobrirem que 50 milions
-d'un total de 370- parlen una llengua diferent de
l'oficial principal del seu estat.
A mesura que el continent es dirigeix -enmig de
grans crisis, certament, però seguint una línia sense cap
més alternativa que no sigui el retorn a les dictadures i a
la guerra freda- cap a la consolidació d'estructures democràtiques,
que haurien d'aconseguir de sintetitzar
dues grans tradicions (la del reconeixement dels drets de
la persona i la de la defensa dels drets socials), apareixen
en l'horitzó immediat tres grans reptes ineludibles: les
diferències Nord-Sud, els grans problemes ecològics de
magnitud planetària i, finalment, el reconeixement dels
drets col·lectius, o sigui, el dret de tots els pobles, sense
excepció, a construir lliurement i democràticament el
seu futur. L'Europa que realment tenim, però, és
aquesta Europa oriental en plena resolució d'una profunda
crisi històrica i aquesta Europa occidental cada
cop més polaritzada a l'entorn de la Unió Europea. En
aquesta Europa, sovintegen els estats plurilingües i la
convivència ordenada o el conflicte entre les llengües
existents dins un mateix estat es tradueixen ja sia en una
coexistència més o menys equilibrada o en la submissió
d'una o més llengües -i de la comunitat o comunitats
dels seus parlants- a la llengua i a la comunitat política­
ment dominants. De la situació d'equilibri quasi perfecte
de Suïssa a les múltiples situacions d'opressió i de
minorització lingüística, hi ha una franja notable de circumstàncies
intermèdies en què, per exemple, una
comunitat com la de l'alemany a la regió italiana del
Trentino-Alto Adige pot rebre un suport exterior
important, per part d'un estat d'expressió alemanya
com Àustria. Les situacions més difícils, naturalment,
són les d'aquelles llengües aïllades, sense suports
externs, com el català, que sofreixen els inconvenients
d'una situació de fragmentació lingüística i de claríssim
desequilibri polític, socioeconòmic i demogràfic.
En la dimensió històrica mundial i europea, el
reconeixement dels drets lingüístics ha estat tradicionalment
vinculat al reconeixement dels drets humans i
dels drets col·lectius, en general, i ha evolucionat, en els
textos jurídics positius de caràcter internacional, des
d'una menció circumstancial en la Declaració Universal
dels Drets Humans de 1948, fins a una declaració
incipient, en el Pacte Internacional de Drets Civils i
Polítics de 1966, del dret a usar, protegir i desenvolupar
la pròpia llengua. Dins el marc europeu, encara s'hi pot
afegir, pel que fa al Consell d'Europa, l'aprovació, l'any
1988, d'una Carta europea de les llengües regionals o
minoritàries i, en el si de la Unió Europea, el Parlament
ha pres diverses resolucions sobre les anomenades llengües
i cultures minoritàries i -a conseqüència d'aquest
mandat- la Comissió va crear, l'any 1982, una Oficina
Europea per a les llengües de difusió menor, amb seu a
Dublín, que funciona com a òrgan consultiu del
Parlament europeu.
En aquest context -el de les llengües europees
minoritzades, minoritàries, de difusió menor, o com sia
que se'n vulgui dir-, ens trobem davant un bloc heterogeni
de situacions difícils d'agrupar i classificar. Un dels
intents més recents de sistematització és el que correspon
a l'anomenat Euromosaic, que és un informe
redactat per a la Comissió Europea, sobre la base d'un
estudi empíric força ambiciós i ampli, per investigadors
del Centre de Recherche sur le Plurilinguisme
(Brussel·les), del Research Center Wales (Universitat de
Gal·les) i de l'Institut de Sociolingüística Catalana
(Generalitat de Catalunya). En algun dels seus aspectes,
fins i tot ha estat divulgat pels mitjans de comuni-
LO ROVELL DE L'OU

C3> C3>
cació -La Vanguardia hi dedicava una pàgina sencera,
el 27 de setembre d'enguany-, especialment perquè
incorpora una classificació per punts de les diverses minories
lingüístiques de la Unió, obtinguda a partir de la
mesura dels set factors següents: funció de la família,
de la comunitat i de l'educació, en la producció i
reproducció dels grups lingüístics; valor de la llengua
en la mobilitat social (prestigi); importància de la
cultura en la reproducció; legitimació i institucionalització
de l'ús de la llengua. A partir de la consideració
d'aquestes dades, els autors de l'informe han subagrupat
el conjunt de les llengües estudiades en cinc grans
conglomerats o blocs, seguint un ordre decreixent pel
que fa a les puntuacions aconseguides per cadascuna de
les comunitats lingüístiques observades.
El català -però només en el cas del Principat de Catalunya-
es troba en el conglomerat A, conjuntament
amb l'alemany parlat a Itàlia i a Bèlgica i amb el luxemburguès,
mentre que el català a les Illes i al País Valencià
és classificat dins el conglomerat B, on també es troba
l'aranès. Els aproximadament 150.000 membres de la
nostra comunitat lingüística a Catalunya Nord i els
48.000 de la Franja de Ponent corresponen al conglomerat
C -com el basc a Navarra o el gaèlic a Irlanda-,
mentre que els 15.000 catalanoparlants de la ciutat sarda
de l'Alguer s'inclourien dins el conglomerat D, exactament
igual que el bretó, l'occità o el basc a Euskadi Nord.
Dins aquest marc, la situació del català crida poderosament
l'atenció per dues raons: una d'aparentment
positiva i una altra d'inequívocament negativa. La primera,
lògicament, és el fet que el català se situa demogràficament
per davant del finès, el danès o el noruec i
a molt poca distància d'aquelles llengües que -com el
suec, el grec o el txec- tenen al voltant dels deu milions
de parlants i, a més a més, destaca, per moltes raons,
com la més important de totes les llengües europees
que no són oficials d'un estat, si deixem a banda el cas
excepcional d'Andorra.
La segona raó per la qual se singularitza la nostra
comunitat lingüística és pel fet de trobar-se dramàticament
disgregada entre quatre estats: França, Espanya i
Itàlia -que formen una mena de triangle blindat jacobí-
i el Principat d'Andorra. Pel que fa a Espanya -estat
que inclou més del 90% dels catalanoparlants- la his­
LO ROVELL DE L'OU
tòria, la política i les tensions disgregadores l'han aïllada
parcialment en quatre blocs que coincideixen, del tot o
en part, amb quatre comunitats diferents: el Principat,
la Franja de Ponent -repartida entre les províncies aragoneses
d'Osca, Saragossa i Terol-, el País Valencià i les
Illes Balears. Fins a cert punt, les modernes fronteres
autonòmiques són, encara, més impermeables que els
límits provincials del franquisme, i la Constitució
mateixa -en el seu article 145- prohibeix taxativament
la federació de comunitats autònomes i estableix limitacions
serioses per a la celebració de convenis i acords de
cooperació entre aquestes. La disgregació constitueix
una sagnia demogràfica insuportable i, al mateix temps,
té efectes negatius sobre la imatge que els parlants es fan
d'ells mateixos com a grup i sobre les expectatives d'ús
de la pròpia llengua, que s'associa, només, a les activitats
d'una zona o una regió determinada.
A més a més, la disgregació compromet, encareix i
fa més difícils determinats usos formals de la llengua,
especialment en aquells casos en què la iniciativa
-pública o privada- necessita una nòmina àmplia de
receptors potencials que, sovint, són també consumidors,
compradors o beneficiaris d'un servei o un producte
com la producció cinematogràfica i discogràfica,
l'edició de llibres de text i de traduccions, l'etiquetatge
de productes manufacturats, la retolació en general...
Des del punt de vista del reconeixement jurídic de la
llengua, els territoris compresos dins el marc de la comunitat
lingüística admeten una triple classificació: ter-
Dins el marc de la Unió Europea, 50 milions d'habitants parlen
una llengua diferent de l'oficial principal del seu estat.

itoris on l'única llengua oficial és el català (Andorra);
territoris on el català és, juntament amb l'espanyol,
llengua oficial, dins el marc d'un estat que reconeix altres
situacions territorialment delimitades de doble oficialitat
(Principat, País Valencià i Illes Balears) i territoris on
el reconeixement jurídic del català no té cap transcendència
pràctica (Franja de Ponent) o ni tan sols no es
produeix (Catalunya Nord i la ciutat de l'Alguer).
En relació amb la hipotètica prevalença del català
dins el conjunt de les llengües minoritzades d'Europa,
cal dir que s'assembla prou a la primogenitura del
borni en el país dels cecs, ja que totes les altres comunitats
lingüístiques europees amb vuit o deu milions de
parlants han assolit l'entera sobirania política i la normalització
lingüística plena. En el tombant de segle, les
conseqüències de la I Guerra Mundial i els acords previstos
en el tractat de Versalles provocaren una primera
onada d'independències polítiques i la subsegüent normalització
plena del finès, l'hongarès, el txec, l'islandès,
el noruec, el polonès... En altres casos, com el bielorús
o l'ucraïnès, s'assolí un alt grau de sobirania i de normalitat
lingüística i la darrera onada autodeterminista
s'ha produït en els anys noranta del nostre segle, emmarcada
per la crisi dels estats de l'Europa oriental.
Fins a cert punt, doncs, ens hauríem d'oblidar d'aquesta
"bona salut" que hom diagnostica al català, sempre
dins el marc de les llengües minoritzades, perquè és
evidentíssim que el català té millor salut que el turc a
Grècia o el sard a Itàlia, però això no hauria de provocar-nos
cap emoció especial perquè si el català anés al
darrere d'aquestes llengües, la veritat és que potser
hauríem de plantejar-nos la possibilitat de tornar cap a
casa i aplicar els nostres esforços a una altra causa justa.
Per tant, potser no ens convé continuar imaginant
el català dins el vagó de les llengües que van a la cua del
tren de l'Europa contemporània, sinó que hauríem de
cercar comparacions més realistes i objectives -ni que
ens puguin resultar menys engrescadores o triomfalistes-
amb comunitats lingüístiques com la sueca, la
búlgara, la noruega o la danesa, si més no pel que fa a
l'observació de com afronten i com resolen alguns dels
problemes que el món contemporani planteja a una
comunitat lingüística de dimensions intermèdies,
quan aquesta comunitat es proposa de viure normal-
.Itíifi-ltijirlafivritli,
C3>
Des del 1984, l'Oficina europea per a les llengües menys difoses
(EBLUL) s'ocupa dels ciutadans de la Unió Europea que parlen
una llengua diferent de l'oficial del seu estat. L'EBLUL ofereix als
parlants de llengües menys difoses un escenari dins el marc de les
institucions europees.
ment en la seva llengua. Com a mínim, caldria que
aprenguéssim algunes coses sobre aspectes com la
decisió d'adoptar una o més llengües internacionals, la
viabilitat dels audiovisuals en la llengua pròpia, les
polítiques d'integració, les garanties per a les minories,
les estratègies de projecció internacional, la manera
com s'aprenen les llengües, etcètera, etcètera.
Pensar això no significa pas necessàriament desentendre's
del que podríem dir-ne la solidaritat entre
grups minoritzats, però sí que ens ajudaria a plantejarnos,
d'una manera més realista i amb perspectives més
àmplies, quina és la nostra situació actual i quines són
les nostres alternatives en el futur. Un futur que dependrà
essencialment de la voluntat dels nostres pobles,
sens dubte, però que resulta inseparable del marc
històric, polític i socioeconòmic que ens ha tocat viure
i que continuarem vivint en aquest imminent tombant
del segle XXI. Q>
LO ROVELL DE L'OU

^e*
B E Ç U LLA
Per Joan Manel Bueno
Reflexions de final de mil·lenni: III. La crisi de les ideologies
Els pontífexs del nostre final de mil·lenni es complauen a obsequiar-nos, fidels a les
expectatives, amb les més variades presentacions de la crisi que suposadament vivim.
Sentim parlar sovint en els mitjans de coses com final de la història, pensament únic o, en
caracterització més clàssica, crisi de les ideologies. Responen realment aquests plantejaments
a una descripció de la realitat o tal vegada a un desig camuflat de diagnòstic?
Karl Marx.
El terme ideologia és un terme marcat amb tintes
despectives. Aquest to pejoratiu l'hem heretat de la tradició
marxista, que denominava ideologia la falsa cons­
B E Ç U L L A
% ^-^
ciència, les interpretacions que una classe social imposava
com a emmascarament d'un sistema econòmic i
social. Sovint els qui avui parlen de crisi de les ideolo-

Uzx" C
gies ho fan en aquest sentit, considerant que totes les
visions anteriors eren enganyoses (la caiguda del mur és
intetpretada com l'enderrocament de l'últim parany).
Si em permeteu, jo utilitzaré el terme en un sentit més
neutre i entendré per ideologia (simplement?) un conjunt
d'enunciats que intenten descriure unitàriament el
sentit de la realitat.
Aquesta suposada crisi ve de lluny, i acostumem a
trobar en Friedrich Nietzsche (1844-1900) el pare dels
moviments desemmascaradors. Ha estat, però, darrerament,
després de les il·lusions dels anys 60-70, que
ha emergit de manera generalitzada el discurs que
anuncia la fi dels vells temps. Dos llibres bàsics constitueixen
el punt de referència de la terminologia a l'ús:
El final de les ideologies de Daniel Bell, publicat l'any
1960, i La condició postmoderna, de Jean François
Lyotard, editat l'any 1979. La tesi bàsica del llibre de
Bell és que actualment els problemes són de caire
tècnic i no ideològic o polític. Les ideologies són un
residu del passat sense cap utilitat ni valor en l'actualitat.
Des d'una perspectiva més filosòfica, Lyotard
descriu el procés pel qual la raó ha acabat per negar-se
a si mateixa amb el seu mal costum de fer massa preguntes.
Confesso de bon començament que no veig gens
clar que el suposat final de les ideologies sigui realment
una descripció de la realitat. Tot i que evidentment hi
ha una crisi, tinc els meus dubtes sobre si l'abast és de la
magnitud que pretenen assignar-li els defensors del
final de la història, i em temo molt que al darrere
d'aquest diagnòstic no hi hagi sinó un desig camuflat
de descripció. En tot cas, el que sí que estic disposat a
defensar és que aquesta crisi és un dels elements importants
que són presents entre nosaltres, de manera que,
al meu entendre, reduir el present a tal crisi no respon a
una descripció exhaustiva de la situació, sinó a l'exaltació
d'un dels seus elements.
Quan parlem de postmodernitat ho fem, evidentment,
en relació amb la modernitat, amb una concepció
de la realitat que troba el seu període d'eclosió al
llarg dels segles XVII i XVIII i que, en una caracterització
molt simplificadora, voldria presentar com construïda
a partir de dos grans pilars: la creença en el progrés,
és a dir en una concepció lineal del temps que ens
fa esperar que el futur sigui millor que el passat, i la
creença que aquest progrés es produeix gràcies al
desenvolupament progressiu (accepteu-me la redun-
Friedrich W. Nietzsche.
dància) de la raó i a la seva capacitat d'unificar la realitat
sota el seu domini. "Tingues el valor d'utilitzar la
teva raó" s'exclamava Kant en el seu breu opuscle Què
és la Il·lustració?
Estructuraré aquesta activitat de la racionalitat moderna
en tres esferes: la del coneixement, la de la vida
econòmica i política, i la de l'ètica; i avançaré de manera
molt ràpida des del que suposa la modernitat fins
als efectes que s'han acabat produint i que avui vivim.
Esfera del coneixement
Què sabem i per què ho acceptem? En els discursos
de tota societat, podem distingir entre codis i aurèoles,
és a dir, entre els conjunts d'enunciats que diuen com
són les coses i les justificacions que fan que aquests
codis siguin acceptats. Aquestes aurèoles, aquestes justificacions,
són arguments d'autoritat inqüestionables.
B E Ç U L L A

Edifici de la borsa, a Wall Street.
no perquè no ho siguin, sinó perquè a ningú no se li
acut de fer-ho. Precisament per això funcionen. En
moments i espais diversos, trobem com a aurèoles dels
codis els contes de la padrina, altres vegades la tradició i
els avantpassats, de vegades la figura del metge o, en general,
del científic, altres vegades la del capellà i la religió,
en moltes ocasions la figura del mestre com a
símbol de racionalitat.
En la modernitat, una d'aquestes figures pren la
primacia, fins i tot l'exclusivitat, en la capacitat de justificar.
Es la raó, més concretament la raó entesa segons
el model científic de la física i la matemàtica pròpies de
la modernitat. Aplicant els seus propis i exclusius paràmetres,
jutja la resta de les justificacions i les desqualifica.
Certament, no és fàcil que les històries de la padrina
puguin salvar el llistó.
Aquesta capacitat anihiladora de la raó té, a més
B E Ç U L L A
d'efectes probablement benèfics, un de pervers. Quan
la raó s'ho ha menjat tot i ja només queda ella, s'autodevora.
Ha introduït el perquè racional fins a tal punt
que intenta donar comptes de si mateixa i no pot. La
raó no pot autojustificar-se, i quan cerca en les seves
pròpies entranyes apareixen obres com les de Marx,
Nietzsche o Freud (i ja hem fet cap als segles XIX i XX),
en les quals els continguts de la raó apareixen com un
producte derivat, no com un poder autònom. Derivat
de què? De les condicions socioeconòmiques i dels sistemes
de producció, segons Marx; de la lluita de la vida
per autoafirmar-se, segons Nietzsche; dels impulsos
inconscients, segons Freud. Déu n'hi do on hem
arribat: la raó com a coartada de l'inconscient per obtenir
satisfaccions i justificar conflictes interns. Pobre raó
mossegant-se la cua, intentant donar comptes de si
mateixa!

, ^ —«
En tot cas, la raó ja no pot autofundar-se. Resultat:
substitució de la raó per la tècnica. La raó és acceptada,
lluny de qualsevol fonament, simplement perquè^wwciona,
tant en el nivell més tècnic (què més dóna per
què el món és com és, si jo sé construir un televisor)
com en el més planer (què més dóna com funciona la
realitat, si jo sé posar en marxa el televisor).
Esfera economícopolítica
L'estat és la cara política tant de la nova societat
mercantil que es desenvolupa en la modernitat com de
l'ideal unificador i centralitzador de la raó. Es tracta
d'obtenir espais uniformes cada cop més grans, regits
per unes mateixes normes. Els estats i la creació de les
corresponents consciències nacionals responen al doble
pilar amb què caracteritzàvem la modernitat: subministren
un centre integrador (com feia la raó) i un projecte,
és a dir una direccionalitat del temps, un criteri
de progrés (les velles preguntes metafísiques -qui som?
d'on venim? cap a on anem?- obtenen el seu succedani
de resposta en les ideologies nacionalistes).
Malauradament, l'economia creix i evoluciona més
de pressa del que pot fer-ho aquesta consciència nacional.
Avui, el nou centre de poder econòmic (potser
caldrà dir poder, sense més additaments) són les grans
multinacionals, i en l'àmbit polític assistim a l'esforç
per adaptar les estructures a la nova situació. Tanmateix,
davant la incapacitat per acomodar la consciència
a aquest vertigen, cada cop són més presents les reivindicacions
nacionalistes ancorades en un model de
difícil inserció en el món actual i que lluita furiosament,
i sovint perillosament, per mantenir la cohesió i
el sentiment de pertànyer a un projecte comú.
Al capdavall, massa folklore i reivindicació de la
diferència. Posats a estar en mans del capital, unimnos
almenys sota un victimisme comú. Ens en sortirem
de ser europeus i catalans o espanyols a l'hora,
més enllà de la reivindicació folklòrica?
Què hi farem! L'únic que creiem saber, o que ens
volen fer creure, és que no hi ha opció. La caiguda del
mur va ser l'ocasió d'excepció per declarar el mercat
com a única alternativa possible. Alternativa per anar
cap a on? Tant se val. Cap enlloc. Hem arribat al mercat,
i no hi ha cap lloc més on anar. Hem arribat al
final de la història. I no és el final perquè respongui a
una determinada concepció antropològica, a uns
ideals, o a un camí. No és la terra promesa, ni el paradís
comunista: com passava amb el pas de la raó a la
tècnica, s'accepta la situació simplement pevquèfandona
(o s'afirma que funciona millor que qualsevol altra
possibilitat).
Esfera ètica
Aquest és el tercer dels dominis del projecte modern.
De Descartes a Kant o a Hegel, la raó no havia de
guiar-nos només en el camí del coneixement, sinó
també en el de la conducció de les nostres vides. El
desenvolupament de la raó havia de conduir a l'emancipació
individual i al creixement d'una humanitat
cada cop més capaç d'exercir la llibertat, de viure amb
uns valors que manifesten la dignitat de la persona.
Abans havien estat els avantpassats, o l'església.
Amb la modernitat, és la raó l'encarregada de dirigir
la conducta humana, de dir-nos qui som, quina dignitat
tenim, qui són els nostres iguals, a què podem
aspirar. Ja no som iguals perquè siguem fills d'un
mateix Déu, germans d'un mateix Crist, sinó pel fet
de compartir una mateixa Raó.
Però la destrucció d'aurèoles que comentàvem
més amunt destrueix no tan sols la confiança en la
pròpia raó, sinó el fonament del projecte ètic. Avui
domina la preocupació ètica, però els intents de resposta
ja no poden sostreure's a la pregunta desintegradora:
per què? S'ha perdut l'aurèola dels projectes, i
per més tractats d'ètica que vegeu al mercat, no és
fàcil la situació d'un arbre que s'esforça a donar fruit
havent perdut les arrels.
Mancada de fonament, també la conducta acaba
regida pel criteri de funcionament, tant se val si no
condueix enlloc, o si en els diversos àmbits de la nostra
vida funcionen criteris difícilment conciliables entre si.
Fins i tot les noves ètiques acostumen a cercar el
seu fonament simplement en la necessitat, no en el
projecte. Serveixi a tall d'exemple la frase següent
d'Àngel Castinyeira, gens sospitós de ser negativista,
destructor o res que se li assembli: "La salida de la
postmodernidad no vendrá por un reencantamiento
del mundo, ni por la propuesta de nuevas utopías.
Vendrá de un simple cálculo de riesgos. Aun así, algo
es algo". (Diari El Observador, divendres 1 de novembre
de 1991). Certament, val més això que res. Tanmateix,
en tenim prou?
B E Ç U L L A

LjEh ZS'"
Així, doncs, i resumint, tant en l'àmbit del
coneixement com en el de l'economia i la política
com en el de l'ètica, arribem a unes consideracions
similars:
No ens refiem de cap fonament unificador, se li
digui tradició, religió o racionalitat científica. Els
fonaments, en ser qüestionats, han deixat de ser fonament,
i en tot cas ocupen parcel·les de les nostres vides,
de cap de les maneres el centre, ni com a individus,
ni com a col·lectiu. Nietzsche establia una
imatge contundent: Déu és mort.
No anem enlloc. En no haver-hi un centre o un
criteri, no té cap sentit afirmar que avancem o retrocedim.
Simplement hi som. Per tant, la noció de projecte,
que implica direcció i futur, entra en crisi.
Nietzsche de nou: cal acceptar cada instant com si
aquest hagués de retornar infinites vegades.
Mancats d'altre criteri, acceptem simplement allò
B E Ç U L L A
que aparentment funciona, en tot cas allò que hi ha,
sense posar en qüestió el com ni el perquè.
Aquesta absència de centre integrador i de projecte
condueix sovint a un immediatisme, és a dir a una
recerca de resultats immediats, sigui en l'economia o
en les relacions humanes, sovint absents de projecte i,
per tant, de compromís de futur. Si Déu és mort, és a
dir, en un sentit genèric, si no hi ha centre, el resultat
és l'ateisme o, si voleu, el politeisme, és a dir, l'indiferentisme
o el relativisme. Tampoc no és gens diferent
dir res no val que afirmar que tot s'hi val.
La nova situació és acceptada acríticament, com
si la vella conquesta grega del Logos a partir del mite
exigís el seu capgirament. El mercat és concebut com
un ordre espontani, natural, fora de la intervenció
dels humans, i qualsevol atac agosarat al seu poder
serà castigat pel propi sistema, que deixarà anar les
noves Fúries, els mercats financers, per tal que fulmi-

C3- r ~i" C3 C3
nantment restableixin l'ordre (Recollit de Faust
Ripoll, "La fi de la història: del logos al mite". El
temps, 20 de gener de 1997).
Hora d'anar tancant. El panorama que he
dibuixat apareix en tonalitats ben fosques. És realment
així o, tal vegada, com anunciàvem al
començament, s'estableix una confusió entre la
diagnosi i el desig?
1. La crisi de les ideologies és sens dubte un dels
elements de la nostra societat, però com ja he dit al
començament, reduir l'estat de la qüestió a aquesta
crisi em sembla més un desig que un diagnòstic, un
desig fet en nom d'altres ideologies, conservadores
del que hi ha, que s'anuncien com l'acceptació no
tramposa de la realitat i que pretenen amagar-se sota
la crítica a qualsevol projecte de futur.
2. Per més que aquesta crisi no sigui l'únic que hi
ha, la seva presència és difícil de negar. Però precisament
el fet de viure la situació com una crisi reflecteix
la necessitat que té l'home d'un projecte i d'un nord
per prendre com a referència valorativa. Altrament la
persona cau en la desmoralització, en el sentit més
primari del terme, en l'estar baixos de moral, sense
empenta, desvitalitzats, perquè l'home no està fet només
de present, sinó de passat i de futur, i la pèrdua de
futur és per a l'home una pèrdua de vida.
3. El problema és en què fonamentar aquest
projecte, perquè la totpoderosa raó de la modernitat
se'ns ha tornat escèptica. Tanmateix necessitem
el projecte, i alguna cosa caldrà fer. Per això assis­
• D,, iiiáifliiáft
tim d'una banda a l'intent de fonamentar el projecte
humà, ja no en allò racional, sinó en allò raonable.
Per més que tots dos termes facin referència a la
raó, em sembla que no representen el mateix paper.
De fet, quan algú surt de polleguera i no hi ha
manera d'entendre's amb ell, no li diem: "sigues
racional", sinó "sigues raonable". En aquesta línia
menys pretensiosa, més humil, més d'arribar a
acords, és representatiu el títol d'un llibre d'una
professora d'Ètica de la Universitat de València,
Adela Cortina: Ètica mínima. La definició d'ideologia
que donàvem al començament -descripció
unitària del sentit de la realitat- se'ns apareix ara
com excessivament pretensiosa. El sentit no es
descriu, es viu, se sent, i no és per tant una veritat
que càpiga imposar. D'una altra banda, em sembla
que assistim també a un nou període expansiu de la
religió i de la seva capacitat per donar sentit, ja no
des de la raó, sinó des de la creença. Caldrà també
analitzar si és possible per als creients viure la seva
fe associant-la a la raonabilitat, al diàleg, sense convertir-la
en un refugi dogmàtic en front de l'angoixa
que genera la crisi.
4. La qüestió és si podem viure la raó o la creença
no com a ideologies emmascaradores de la realitat,
sinó com a autèntiques generadores de realitat nova.
Potser sí que les ideologies han entrat en crisi, però les
idees conserven el seu poder, tal vegada un xic tacat
pel temps, tanmateix imprescindible. Si més no, a mi
encara no m'han convençut de renunciar-hi. C3^
dPUNTOELLIBR
C/BisbeMesseguer.11 25003 LLEIDA
TeL 26 48 88-Fax 26 83 75
LLIBRERIA QUERA
E-maiL ilibquera@seker.es
B E Ç U L L A

S A L I S P A S
Per Albert Algueró
Metge Diplomat de Sanitat
Una història prodigiosa
La protagonista de la història no és altra que la
humil aspirina (nom registrat de l'àcid acetilsalicílic).
L'aspirina és el fàrmac més estès arreu del món; es
calcula que actualment, al mercat mundial, es consumeixen
més de 40.000 tones anuals d'aspirines, U.OOO
milions de comprimits que, col·locats l'un al costat de
l'altre, donarien quatre vegades la volta al món. Aquests
comprimits representen un valor de 45.000.000.000 de
dòlars (uns sis bilions de pessetes). Espanya consum
prop de mil milions de comprimits a l'any. El professor
Honorato Pérez, de la Clínica Universitària de Navarra,
gran estudiós del medicament, diu que l'aspirina és
un mite històric, ja que si bé fa 100 anys que exististeix
com a medicament reconegut, s'utilita com a principi
actiu d'origen vegetal des de fa uns 5.000 anys. Al segle
IV aC, Hipócrates, que es considera el pare de la medicina,
ja recomanava tisanes a base d'escorça de salze
com a remei per alleujar els dolors del part i per fer
baixar la febre. Al segle I dC, un altre metge. Cels, utilitzava
l'extracte de fulles de salze per reduir la inflamació,
i Discòrides, un metge militar dels exèrcits romans
de Neró, recomanava una cocció de fulles i escorça
d'aquest arbre per als malalts que tenien atacs de gota.
Uns segles més tard, l'any 1763, Edward Stone va
informar la Royal Society of Medicine d'Anglaterra de
l'eficàcia de l'escorça de salze en el tractament de la
febre. Uns seixanta anys més tard, el 1825, es descobreix
que el gust amarg del salze és degut a una substància
grogosa que es va anomenar salicina. Deu anys
més tard, un químic italià, Rafael Piria, obté l'àcid salicílic
a partir de la salicilina i d'altres espècies com la
Spirea ulmaria, nom del qual deriva l'aspirina. El 1853,
Charles Frederic Gerhart, químic de Bayer, va acetilar
l'àcid salicílic i en va obtenir l'àcid acetil salicílic. Però
$ A L I S P À S
Gerhard va morir sense saber que havia tingut a les
mans la primera aspirina i que el seu compost revolucionaria
el món.
L'aspirina no va tornar a ser sintetitzada fins al cap
de trenta-quatre anys, el 1887, per un altre químic de
la mateixa casa, Fèlix Hoffmann, que la va provar amb
el seu pare, afectat de reumatisme crònic. L'experiment
va tenir èxit, però fins al 1899 no es va comercialitzar
amb el nom d'Aspirina. Des de llavors, es van descobrint
contínuament noves propietats i encara no es
coneixen els límits de la seva activitat terapèutica.
Gràcies a l'èxit social i a la seva popularitat, moltes
persones anomenen "aspirina" qualsevol comprimit
rodó i blanc. En una enquesta realitzada per la revista
Newsweek el 1996, l'aspirina va ser considerada un dels
invents del segle, juntament amb l'automòbil, la bombeta,
el telèfon i 1 televisió. El reconeixement i el gran
èxit de l'aspirina ha tingut una data important: l'any

'~ 1, quan John Vane va demostrar l'acció antiinflain.itòria
de l'aspirina i Sune Bergstrom va determinar
I estructura molecular de les primeres prostaglandines
(anomenades així perquè les primeres van ser trobades
a la pròstata, tot i que després se'n van anar trobant en
tot l'organisme). Aquests descobriments els van valer el
premi Nobel. L'acció de l'aspirina evita la síntesi d'un
excés de prostaglandines, productores de dolor, juntament
amb moltes altres activitats a nivell cel·lular. L'acció
sobre aquestes substàncies (les prostaglandines) la
fa inhibint uns enzims anomenats ciclooxigenases, dels
quals n'existeixen dos tipus: el COX-1 i el COX-2, el
primer amb un paper fisiològic i el segon, patològic.
Però el gran problema és que l'aspirina no inhibeix
l'enzim COX-2, que és precisament el casuant de l'acció
irritativa al tub digestiu. A partir d'aquests descobriments
científics, es van obrir nous camins a la investigació
partint de la selectivitat del medicament sobre
l'enzim COX-2, que permetrà evitar les complicacions
digestives com ara hemorràgies o perforacions. Precisament
és la possible intolerància gastrointestinal la que
condiciona la seva prescripció en la pràctica.
Si, tal com s'espera, les investigacions que s'estan
practicant en el sentit de "desarmar" l'enzim COX-2
donen un resultat positiu, s'haurà descobert la Superaspirina,
que es podrà prendre sense preocupació pel
seu efecte nociu i es calcula que la seva acció pot arribar
a tenir unes 100 vegades més de potència. Aleshores no
serà exagerat definir l'aspirina com el supermedicament,
i les quantitats astronòmiques que se'n consumeixen
actualment quedaran summament modestes.
La història de l'aspirina potser no tindrà mai un
final; contínuament es busquen noves aplicacions i és
una font inesgotable d'eficàcia i punt de partida de
múltiples investigacions, essent el medicament més
estudiat del món. A les clàssiques indicacions per combatre
el dolor, la febre i la seva acció antiinflamatòria,
se n'hi van afegint, els últims anys, moltíssimes més,
com són la seva indicació en la prevenció d'episodis
tant coronaris com cerebrovasculars d'origen trombòtic.
Precisament al British Medical Journal es va publicar
l'any 1994 un estudi mèdic realitzat a escala internacional
sobre 140.000 pacients de 25 països en què es
demostrava estadísticament que la presa diària d'aspiri­
V vg)
na en persones amb problemes cardiovasculars redueix
en més d'un 25% el risc d'atacs de cor o d'afeccions
cardíaques greus. Els resultats d'aquest estudi van concloure
que l'ús de dosis molt baixes d'aspirina pot salvar
2.000 vides anuals a Espanya, 100.000 a Europa i
reduir de 200.000 els casos de reinfant de miocardi. En
aquest sentit, l'aspirina ha passat a incorporar-se als
protocols de tractament de prevenció cardiovascular en
tots els hospitals dels països occidentals.
D'altra banda, existeixen molts estudis en marxa
sobre el paper de l'aspirina en la prevenció de moltes altres
malalties, com el càncer intestinal, especialment el
de localització colorectal, ja que alguns experiments
realitzats en laboratori suggereixen la teoria que l'àcid
acetilsalicílic (l'aspirina) sembla que interfereix en el
creixement cel·lular desordenat i anàrquic que condueix
al desenvolupament del càncer. També està demostrada
la seva acció en la prevenció de la retinopatia
diabètica i en la prevenció de la hipertensió de l'embaràs
(eclampsia).
Recentment, segons un estudi realitzat sobre 7.500
pacients a la Universitat de Colúmbia Britànica i publicat
a la revista mèdica The Lancet, una de les de més
prestigi científic, les persones que prenen àcid salicílic
tenen un risc menor de presentar la malaltia d'Alzheimer.
Tot això està relacionat amb la capacitat que té el
fàrmac de prevenir la mort de les neurones cerebrals.
L'aspirina continua sorprenent els científics, i les
seves virtuts com a medicament s'amplien cada dia. El
director de l'institut cardiovascular de Nova York i president
de la Societat Internacional de Cardiologia, el
Dr. Valentí Fuster (que per cert és català), diu que el
"miracle" de l'aspirina es basa, en primer lloc, en què es
tracta d'un fàrmac natural; en segon lloc, en el fet que
té moltes propietats que proporcionen beneficis per a la
salut. L en tercer lloc, que es tracta d'un fàrmac extraordinàriament
barat. El qualifica de "medicament del
segle" i creu que encara queda molt per descobrir de
l'àcid acetilsalicílic.
Podria arribar un dia, com diu el Dr. Michael
Castelman, que en lloc que el metge digui a un possible
malalt: "Prengui's dues aspirines i truqui'm demà al
matí", li digui: "Prengui's una aspirina diària i potser
no caldrà que em truqui". ~^
S A L I S P À S

Wi^M G R I P I A
Per Joan Blanco ^
LA C R i P I
xx^...
• Presentació del projecte turístic-patrimonial d'Alt Aneu - 23 de maig
El mes de maig va tenir lloc a València d'Aneu la presentació del projecte
turístic-patrimonial de l'Alt Aneu, elaborat conjuntament entre l'ajuntament
i el Consell cultural. La proposta consisteix en un seguit d'iniciatives
que potencien una oferta de qualitat, basada en els actius patrimonials
de la zona, al visitant que decideix fer estades al municipi en
temporada baixa.
• Menció especial a la revista "Árnica" - 31 de maig
En la darrera edició de la Festa del llibre pirinenc, celebrada a Martinet
de Cerdanya, el jurat va atorgar a \Árnica una menció especial per la seva
temàtica pirinenca, pel rigor i per la qualitat dels seus continguts.
• Veïnats d'Esterri d'Aneu- del 15 al 22 de juny
La tradicional celebració de l'octava de Corpus va vestir novament de festa
la vila d'Esterri, amb les ja conegudes activitats dels diversos "barris".
• Festa de les falles d'Isil - Nit del 23 de juny
Un any més, la festa de les falles va atreure una munió de gent que es va
desplaçar fins al poble d'Isil per viure in situ la nit del solstici d'estiu
acompanyats del foc i la gresca de la nit de Sant Joan.
• V Trobada d'escriptors a les valls d'Aneu - 26, 27 i 28 de juny
El darrer cap de setmana de juny va tenir lloc l'última edició de les Trobades
d'escriptors, amb la participació d'un nodrit grup d'escriptors vinculats
a les terres de Lleida. Dins el marc de la trobada, es va lliurar el V Premi
Árnica de narrativa breu, que va recaure en l'obra Fill del Noguera, de
l'escriptor trempolí Jordi Creus Esteve.
• Dansàneu 98 - 3-9 d'agost
Durant el mes d'agost, van tenir lloc a les valls d'Aneu les activitats del
Dansàneu 98, amb un programa d'actes que va incloure el VII Curs de
dansa tradicional, amb la jota al Pallars i la Ribagorça, danses populars
aragoneses, la jota i els balls de carrer al País Valencià i danses sardes de
l'Alguer. També es van celebrar un seguit d'activitats complementàries,
amb una exposició sobre Joan Lluís, balls a Esterri, Isil i Son i un concert
de cançoner de les valls d'Àneu.

XX^-
• Exposicions d'art a Cerbi - Agost
Organitzades per l'Associació de veïns Els isards, amb la col·laboració del
Consell cultural, es van fer a Cerbi dues exposicions d'art: la primera, del
4 al 10 d'agost, va aplegar una col·lecció de peces d'artesania i pintura
elaborades pels veïns de Cerbi; la segona, del 12 al 24 d'agost, va reunir
una mostra representativa de pintures i escultures d'artistes de la vall
d'Unarre.
• Aplec de la Mare de Déu de les Neus d'Arreu - 5 d'agost
Els veïns d'Arreu i Borén es van reunir, com mana la tradició, per celebrar
l'aplec de germanor en honor de la Mare de Déu de les Neus d'Arreu.
• IV Fira d'art al Pallars Sobirà - 15 d'agost
València d'Aneu va celebrar el 15 d'agost la IV Fira d'art, amb la participació
de pintors de les valls i de diversos punts del principat.
• Sant Pere de Sorpe -15 d'agost
El dia de la festa major es va presentar la restauració de la talla romànica
de Sant Pere, patró de l'església parroquial.
• I Fira d'artesania a Esterri d'Aneu - 22 d'agost
La plaça del Bon Consell d'Esterri va acollir la primera edició de la Fira
d'artistes i artesans a les valls d'Aneu, organitzada per l'associació Valls
d'Aneu Iniciatives Turístiques, amb la participació d'un nodrit grup de la
zona, que van mostrar al públic el procés d'elaboració d'alguns dels
objectes exposats.
• Fira de Santa Teresa -15 d'octubre
El 15 d'octubre vinent tindrà lloc a Esterri d'Aneu la fira agroramadera i
comercial de Santa Teresa, una de les més importants de la comarca, al
Firal i la plaça de l'Areny.
• Fira de Santa Caterina - 21 novembre
El mercat ambulant de la fira de Santa Caterina tancarà el calendari firal
de la comarca d'aquest 1998.
• Aplec de Santa Caterina - 21 novembre
El proper 21 de novembre serà una data de reunió obligada per als veïns i
amics del poble de Jou, que celebraran l'aplec de Santa Caterina.
• Festa major vella de València, Sant Andreu - 30 de novembre
La darrera oportunitat de l'any per anar a un ball de plaça a les valls
d'Àneu, al pati de les Escoles de València d'Àneu.
LA C R f p I A

LO C O D E R
Per Miguel Viladegut
"El català d'Aneu. Reflexions a Tentorn dels dialectes
contemporanis", de Ramon Sistac.
El català d'Aneu
Reflexions a l'entorn dels
dialectes contemporanis
Ramon Sistac
p ETITS
QUADERNS
DEL CONSELL
1
El català d'Àneu, de Ramon Sistac, és fruit d'un
encàrrec del Consell Cultural de les Valls d'Àneu i inaugura
una col·lecció preciosa i necessària: els Petits
Quaderns del Consell. I és també el resultat d'una sèrie
de passejades que fa anys que Ramon Sistac du a terme,
individualment o acompanyat dels seus estudiants de
Filologia catalana de la Universitat de Lleida, per aquelles
valls. Unes passejades envejables, tant per l'interès
lingüístic de la zona com per la bellesa paisatgística i la
seua magnífica gastronomia. Des del punt de vista científic,
atansar-se des de fora a una manera de parlar el
català significa ampliar la nostra visió del món, conèixer
aquest món a través dels mots que, en aquest cas, els
LO C O D E R
II català d'Aneu
Ik^ñmxkmB Cl f'enlom

El llibre està molt ben estructurat, va d'allò més general
a allò més particular, del fet lingüístic en general a
les especificitats del parlar aneuenc. I té, a més, la
gràcia, no tan sols d'exposar amb el màxim de claredat
possible el grau de parentiu entre el sànscrit -l'antiga
llengua religiosa de l'índia- i els antics idiomes europeus,
o la relació complexa entre llengua i dialecte, per
exemple, sinó també de deixar clara la seua opinió
sobre el futur del nostre dialecte occidental. Passat,
present i perspectives de futur, doncs, es donen la mà
en el llibre de Sistac. El subtítol mateix, Reflexions a
l'entorn dels dialectes contemporanis, dóna fe del propòsit
de l'autor.
Es un llibre agosarat, valent, modern i futurista;
estableix amb claredat quins són els reptes del nordoccidental
perquè aquest es pugui mantenir viu en el
segle que s'acosta; i és també un llibre que ofereix diverses
lectures, adequades als diferents tipus de lectors, des
d'aquells ja versats en lingüística fins a aquells que s'hi
atansen per primer cop. Tothom hi pot trobar l'afirmació,
el detall, l'anècdota que en propicia la reflexió. La
dificultat que l'autor pot experimentar per fer planera
una exposició de caire lingüístic -tot i que, com ve a dir
el mateix Sistac, tothom s'atreveix i té una opinió feta
sobre la llengua- comporta, de part del lector, un
esforç de comprensió que l'obliga a fer una lectura més
pausada en alguns moments del llibre -per exemple, en
el capítol "El pa que s'hi dóna"-, però que, a canvi, té la
virtut de picar la curiositat de qui llegeix i d'acréixer les
seues ganes de saber-ne més. En aquest sentit, els
quadres, esquemes i mapes hi ajuden, com també
resulta agradable de trobar, de tant en tant, un llenguatge
fresc, desenfadar, on no manquen les locucions
i les frases fetes -que tant agraden al pallares Pep Colli
la ironia -de la qual no escapen ni tan sols els peus de
foto-, poc 0 gens freqüent en manuals i estudis
d'aquesta mena.
Una sèrie de temes van desfdant al llarg de les
pàgines del llibre: la presència de diverses llengües -i
no d'una única llengua- des de l'origen dels temps;
les tendències centrífuga (evolució històrica, que
motiva la diversificació o variació lingüística, a través
de la via interna i l'externa) i centrípeta (pressió sociocultural,
que en manté la unitat) de les llengües; la
relació amb llengües veïnes com l'occità; el procés
lent de romanització; el grau de conservadorisme del
pallares i del ribagorçà, cosa que els emparenta amb
les àrees dialectals laterals (Alguer, Balears, Catalunya
Nord, País Valencià, Alt Urgell...); la consideració del
Pirineu com la cruïlla lingüística (català, occità, aragonès,
basc) potser més important del sud-oest
d'Europa, o la noció i les funcions socials de la
llengua i del dialecte.
Paradoxalment, Ramon Sistac, no gaire aficionat a
la tauromàquia, capeja amb estil tots aquests temes
abans d'entrar a matar; ben poc partidari de les eufòries
futbolístiques del Barca, fa un bon joc abans de
colar uns quants gols a la xarxa de la porteria contrària.
Coherentment, en canvi, Ramon Sistac, amant exquisit
de la bona cuina, disposa en un ordre perfecte els ingredients,
els combina amb gràcia i troba el punt just
de cocció abans de presentar el plat a taula. En aquest
sentit, Sistac, observador atent i crític de la realitat, fa
explícits alguns dels reptes a què ha de fer front el
nostre parlar nord-occidental en un fiitur més o menys
immediat. Per això, estableix modificacions al quadre
clàssic dels dialectes catalans amb la inclusió del "lleidatà"
o la pertinença del pallares i del ribagorçà a un
mateix grup, a un únic continuum dialectal; posa en
dubte la classificació monolítica oriental-occidental pel
que fa a alguns trets dialectals; adverteix de la possible
desaparició, si no s'inverteix la tendència ben aviat, de
llengües com l'occità o l'aragonès, que reben pressions
fortes del francès i de l'espanyol; confirma l'impacte
anivellador de les diferències dialectals que ha comportat
la normalització lingüística i, malgrat això, la necessitat
de mantenir les característiques dialectals nordoccidentals
que encara es conserven en un català oral i
escrit estàndard (fixar, doncs, un estàndard regional,
tenint en compte l'estructura força semblant que presenta
la variant sud-occidental o valenciana); advoca
per la "despenalització" de certes formes dialectals,
cosa que ha de comportar la pèrdua de la connotació
pejorativa que solen tindré i l'entrada amb carta de naturalesa
pròpia als mitjans de comunicació i a l'ensenyament;
o demana que Lleida assumeixi una capitalitat
lingüística efectiva.
Després, a tot el que és la segona meitat del llibre.
LO C O D E R

Sistac fa la descripció física de les valls d'Aneu i analitza
l'especificitat del parlar aneuenc o pallares -possiblement
"un dels parlars occidentals millor conservats"-:
la seua història i els aspectes fonètics, morfològics,
sintàctics, entre els quals destaca l'alta freqüència d'ee
obertes, els trets i les construccions dialectals encara
vius i aquells que es troben en recessió, o les coincidències
amb el català occidental general. L'exposició aquí
és del tot clara i molt atractiva, tant més que l'autor ha
tingut l'encert de reproduir transcrites converses amb
els parlants aneuencs Josep de Carrera, Ton d'Iguan o
Maria de Batalla.
El llibre es clou amb un inventari de sis-centes
paraules aneuenques amb el significat corresponent, els
noms de les cases de tots els pobles d'Aneu i els noms
dels llocs -"Aneu", "Berros", "Espot", "Esterri", "Isil"
o "Gil", "Sorpe", "Unarre", etcètera-, amb explicació
de l'etimologia i la data del primer document que en
deixa constància. És interessant de llegir-ne l'origen
etimològic per copsar la mena de llengua o llengües
que es devien parlar al Pallars fins a la romanització
d'aquelles terres pels volts del segle XI, probablement
algun dialecte bascoide i el primitiu romànic precatalà.
Pel que fa al vocabulari, trobem paraules semblants
o molt properes a les d'aquí baix: "aína", "aulesa", "caço",
"campar", "capdarreres", "esbalç", "esquerar", "fato",
"ferrada", "lego", "magra", "moixó", "pigota",
"quera", "segla", "xiulit", al costat de mots tan característics
-i aquí seré subjectiu- com "baleiar", "camacu",
"cap de casa", "comunidor", "escolrit", "menairó",
"potxó", o "tarter". En els noms de les cases, llegim,
entre moltes altres -i també aquí seré subjectiu- casa
"Borbó", "Golet", "Surp", "Mocet", "Arnaldich",
"Roiet", "Dàlia de Ton de Pritx", "Fonte", "Carinyo",
"Maixant", "Rei d'Escart", "Tendenou", "Cabirol",
"Regalat", "Poldo", "Maiora", "Llup", "Moreu",
Cjipet , 0 1 ramera .
Ramon Sistac, barceloní de naixement però amb
arrels familiars a Camporreüs (la Llitera) i coherent
amb les idees que exposa, no s'està d'utilitzar algunes
marques del seu parlar ribagorçà: "vulga", "plaga",
"siga", "siguen", "hagen", "hàgem", "contribuïsquen",
"eixit", "ací", "açò", "aqueixa", "s'escunce", en un llibre
ben escrit, amanós, estètic i amb una portada es-
LO C O D E R
I
^v^
plèndida. Crec sincerament que l'autor ha aconseguit,
en aquest llibre, "l'equilibri entre el nivell
científic i el divulgatiu". Els qui són del país, s'hi
trobaran o s'hi retrobaran; els qui no en som, ens hi
familiaritzarem.
¡Quins magnífics resultats no s'obtindrien si -com
en el passat féu Pompeu Fabra amb Josep Carner i
altres escriptors- s'estretís encara més la col·laboració
de Ramon Sistac amb gent com Pep Coll o Ferran
Relia, i si el model d'aquest llibre s'estengués a altres
zones dialectals nord-occidentals!
Enguany, fa cent anys de la pèrdua de les últimes
colònies espanyoles d'ultramar i de la mort de l'últim
parlant del dàlmata -llengua germana del català-, i fa
quatre dies de l'aparició del llibre que projecta el parlar
aneuenc i per extensió el nord-occidental cap a un
futur esperançador: El català d'Aneu. Reflexions a
l'entorn dels dialectes contemporanis, de Ramon Sistac i
Vicén. U

LO CODER LLIBRES
Per Andreu Loncà i Enric Pinol
Esperit d'evasió
Carles Casajoana • Edicions dels Quaderns Crema. Barcelona 1998
Aquesta novel·la parla d'un desig humà, massa humà de nomadisme, de poligàmia, de no quedar quiet i
atrapat. De canviar de ciutat, de llengua, de jaç, de civilització. La novel·la presenta, al meu entendre, dues
qualitats: d'una banda, que la història és contada des d'un punt de vista confidencial, moderadament amical,
per la veu d'un personatge-narrador que actua lateralment com un amic especial del protagonista, cosa que li
atorga un punt d'imitat i de veracitat molt plausible; i, d'altra banda, el novel·lista quasi mai no perd el tremp
narratiu i sap crear un fraseologia nova poc deutora de les frases fetes habituals. Vegeu aquest exemple com a
botó de mostra: "em mirava com si fos transparent" {'çà^. 213) o encara aquest: "El seu cos, d'una bellesa rotunda,
traspuava una animalitat sana i sensual que no se sospitava vestida ". (pág 209)
I, finalment, altres valors de l'obra són el to cosmopolita, que no és gens forçat sinó versemblant, a més a més
d'una colla d'ingredients tragicoeròtic sentimentals. Especial valor atorgo als capítols destinats a les relacions
amb la Glòria, d'un erotisme molt fi i molt roent. Una lectura per a esperits inquiets i refinats. A.L.
— CASLliS CASAJUANA
' BSPESn D'EVASIÓ
La veu de l'home
Josep Maria Madern • Editorial Columna. Barcelona 1998
Llegint els llibres de J.M. Madern -els darrers són: 1) una reedició de La pell de l'home (Ed. Columna 1997) i 2)
una novel·la dita La nit de U basarda (Pagès editors 1997)- hom s'adona que el motor de la seua obra és una
rebel·lió literària i vital que sacseja tots els àmbits de la seua creació. Madern, doncs, em sembla un rebel de
factura romàntica format intel·lectualmemnt en la franja més escèptica i nihilista de les lletres franceses. I
vitalment és un home format dins el si de la societat francesa atès que va viure i va treballar a París el gruix de la
seua vida. Madern, doncs, és un tipus rar dins la literatura catalana moderna i aquest darrer llibre, escrit en forma
d'aforismes, així ho mostra. En efecte. La veu de l'home és una lectura forta, amerada de diversos líquids
dissolvents que cremen i taquen com el lleixiu. El conflicte bàsic, si l'he sabut entendre bé, rau en el xoc entre la
nostra idea del món, el nostre anhel de felicitat i la matèria de què està fet el món, tant social com en la seua pròpia naturalesa ontològica.
El llibre el veig com un clam contra la vellesa i la mort. Redundant, fragmentat i cínic, Madern, com a romàntic i sincer, no es resigna ni a
envellir ni a morir. El llibre és aquest clam esquinçat i irònic. Una lectura per a esperits forts i rebels. A.L.
La ciutat de l'oblit.
Vidal Vidal • Pagès editors. 1998
La ciutat,^^
dcVoblltCti
La valoració més repetida sobre aquesta obra és la seva inusual llargada: més de mil planes editades, exactament
1094, i 2552 notes a peu de plana (incloses algunes autocitacions.) Una obra gegantina i tenaç que és el cinquè
volum de la sèrie de Les rutes de ponent.
Quant a la qualitat, és una obra sorprenent perquè desplega una erudició aclaparadora, quasi incontestable,
sempre seguint la petjada d'erudits de la corda Lladonosa, Pleyan de Porta, Lara Peinado.... El mètode de treball ^''°*'^ '•"'"
de Vidal Vidal consisteix en la còpia i l'iís irònic de totes les notícies, valoracions, anècdotes, poesies que s'han
escrit sobre Lleida fins a la dècada dels vuitanta. Vidal ho amassa segons el seu estil ja fet i ho salpebra amb i'«sSK:
ironies i nacionalisme. Pren com a tema el cor de la ciutat antiga: des de l'estació de trens fins a l'estació
d'autobusos, passant per la Seu i la Suda. Aquest camí en forma de guia prolixa, és un recurs per exhumar-ho tot: els ponts, els cafès, les
places, les botigues, les redaccions de les revistes, els pintors famosos, els poetes, les dones, el riu, el fons àrab i romà, el barri de Suda, els
setges, les processons, les cases de barrets. Fins al capítol destinat a la Paeria, presenta un ritme majestuós, impressionant. A partir d'aquí,
presenta més sinuositats i més meandres. Com que ho ha encabit tot, el llibre se'n ressent en el conjunt i queda una mica descompensat.
Així que ens les havem amb un llibre exhaustiu, desproporcionat, prodigiós, erudit, copiós, que ratifica aquella observació de Joan Ferrater
que els escriptors catalans tendien a tornar-se uns erudits de poble, o de ciutat petita, tant li fa. Per a lectors encuriosits sobre Lleida. A.L.
LO CODER

lázaro Covadlo
Remington Rand
Una infancio exiroordinaria
OtUïE*
L'ombra dels minareis
Francesc Pané • Pa^s Editors
Remington Rand. Una infancia extraordinaria
Lázaro Covadlo • Ediciones Altera
Quantes vegades no havíeu somiat de petits que éreu capaços de controlar amb la ment les
altres persones i aconseguir d'aquesta manera tot allò que volíeu? Covadlo ens proposa que
revisquem aquella imaginació que ens feia desitjar coses com aquesta i ens dóna l'oportunitat
que les visquem a través dels ulls d'un nen argentí que té poders per influir en la ment dels
altres. Màgia, misteri, paraules que sovint hem desterrat de les nostres lectures ens poden
retornar a través d'aquesta història que frega el realisme màgic, però que en tot cas no és un
revival del boom hispanoamericà.
Amb el protagonista farem un viatge cap a la Pampa, però també de la infantesa a l'adolescència.
Tot per acabar en un adult que vol recordar com seria de fantàstic poder controlar la
ment de les persones per fer realitat els nostres desitjós, com ens imaginàvem quan érem
infants... E.P.
Francesc Pané se serveix d'una trama política i policiaca per posar al corrent les nostres consciències
sobre uns prejudicis que no pensàvem tenir. O sou molts els qui heu vist més enllà dels ulls dels
immigrants les preocupacions per la vida política, social i religiosa del seu país? Sóc l'únic que no ha
pogut veure el rostre de l'enyor encegat pel recel? Totes aquestes reflexions són el pòsit sobre el qual
l'autor construeix una trama que ens porta al Marroc convulsionat per la proximitat de la guerra del
Golf amb lluites internes pel poder entre la monarquia dictatorial, el fonamentalisme incipient i
l'oposició-resistència democràtica al règim. Tot plegat amb una connexió europea que ens porta
fins a Lleida, on l'espera del protagonista per trencar l'exili es barreja amb una història d'amor. Paga
la pena deixar-se endur pel llibre i descobrir personatges que potser ens són més propers que no ens
pensem. O, com us deia, per descobrir-nos a nosaltres mateixos una mica millor. E.P.
Humít2(0 Siiüia
Tísner
Ciris trencats
Històries personals i diverlides
L O C O D E R
Ciris trencats
Tisner • Edicions ¿z Campana
Si hom té una vida rica o una capacitat d'observació de la realitat aguda i a més a més una bona
memòria, pot aconseguir que els petits retalls de realitat que trenquen la monotonia esdevinguin
petites històries amb capacitat per obrir-nos els ulls de sorpresa o bé pinzellar-nos un somriure.
Tísner té la capacitat de fer això i, a més, de fer-ho bé. Els ciris trencats poden esdevenir una
lectura lleugera entre llibre i llibre, però tenen un perill: creen addicció. A voltes no són més que la
batalleta de l'avi, a voltes són la història menuda d'un país. La capacitat per saber-les explicar és el
clau que rebla el conjunt. Amb la mateixa intenció que van nàixer aquests ciris, petits parèntesis
entre l'allau de notícies de Catalunya Informació, els podem prendre sense recepta mèdica per
alleugerir la càrrega de maldecaps i lectures espesses, amb un únic efecte secundari: Us he comentat
això de l'addicció? E.P.

VENT DE PORT
Per Albert Villaró
Qüestió d'honor
Fra Cisneros de las Cuevas y Arrieta-Bacigalupo,
bisbe d'Urgell, va rebre el missatger amb una punta de
malfiança.
-A veure amb quina una vindran aquest cony de
gavatxos -la seva veu ressonava poderosa a la sala del
tron-. Segur que no diuen re de bo. Que passi. Com
més aviat acabem, millor.
Pels passadissos del palau se sentia l'eco de les
botes i el frec de les sotanes que s'atansaven. Per la
porta de la sala va entrar un hússar de grans bigotis.
gec vermell i barret emplomallat, amb un sabre que
tocava a terra i feia aixecar guspires dels paviments de
marbre i deixava un solc profund sobre les catifes.
El senyor bisbe es va refermar en el seu pressentiment:
amb aquella pinta, només podia portar males
notícies. Després d'una sèrie de reverències i inclinacions,
li va donar un ofici ple de cintes i segells, i es va
quedar en posició de ferms, esperant una resposta.
El prelat es va posar les ulleres. La nota era clara,
malgrat el llenguatge pompós i botit. El Vaticà comu-
VENT DE PORT

nicava a l'estat francès que resolia l'antic contenciós: la
Cerdanya dita francesa deixava de dependre de la diòcesi
d'Urgell per passar a la de Perpinyà.
-Impossible! De cap manera! Per damunt del meu
cadàver!
Durant un moment, va pensar a tancar l'hússar a
les masmorres del palau, com a just càstig a la seva insolència,
i per respondre a l'antiga tradició de matar el
missatger, ni que fos simbòlicament. Però el va fer~
esperar a fora, a la cort on havia deixat el cavall, fins
que hagués redactat una resposta adequada.
-I pobres de vosaltres que li doneu ni una beçulla
d'aigua- va advertir els criats.
Va fer cridar el secretari i el racional, en un improvisat
gabinet de crisi. L'opinió majoritària era de no
transigir. Si, després de la Pau dels Pirineus, la part
robada de la Cerdanya havia continuat sota la jurisdicció
episcopal d'Urgell, no hi havia cap motiu per
canviar-la.
-I menys encara avui, quan a França governa el
Diable! -s'enfilava el secretari, a qui feia molta por la
Revolució i totes les seves possibles derivacions.
Encara no feia deu anys que les tropes del general
Dagobert havien entrat a la ciutat, havien saquejat la
catedral i, entre altres coses, s'havien endut la banya
que els comtes d'Urgell feien servir per cridar a la
guerra, l'única peça del tresor capitular que no havien
pensat a amagar.
Van acordar que amb aquell document no en
tenien prou, que necessitaven confirmació del Vaticà.
Sabien perfectament que la decisió era ferma, però
d'aquesta manera guanyarien una miqueta de temps.
Tot just estaven acabant de redactar una resposta, en
els termes justos d'equilibri entre la diplomàcia i la
necessària agressivitat, quan van tornar a sentir la
remor neguitosa que sempre acompanyava les visites
inesperades. Era el correu del nunci apostòlic, que
portava la butlla on s'explicitaven les parròquies que,
a partir del moment de la recepció, passarien a integrar-se
a Perpinyà. Amb caràcter irrevocable i definitiu,
fins al Dia del Judici. De res no els va servir
dubtar momentàniament de la validesa de la butlla: es
veia d'una hora lluny, que era bona, amb aquella
vitel·la de primera, amb aquells segells amb els rostres
VENT DE PORT
de sant Pere i sant Pau, amb aquelles cintes de seda...
El senyor bisbe es va gratar el cap amb fúria, sota
mateix del solideu. Va començar a donar tombs a la
sala. El missatger va dir que ell ja se n'anava, passin-ho
bé, que no esperava cap resposta. Mentre sortia, el
secretari, tot interpretant un gest del prelat, va córrer a
donar ordres que el tanquessin a les masmorres episcopals
fins a nova ordre. De passada, també podrien
engarjolar el francès, per si de cas. Per evitar maldecaps,
es va fer córrer la veu que un grup de bandolers,
els temibles Paus d'Aravell, havien estat vistos per la
comarca, i que es deia que havien fet presoners un
parell d'estrangers.
Amb la situació mig controlada, es va tornar a
reunir el consell de guerra. El racional, que secretament
esperava convertir-se en el successor de Fra
Cisneros, manxava per imposar una opció arriscada,
amb la secreta esperança que acabés malament i, de
passada, aniquilés el prestigi i qui sap si la salut del
bisbe, deixant la via lliure per a un relleu:
-Mireu. Jo només hi veig una sortida. Si anem per
la via reglamentària, no en traurem re de bo. L'única
possibilitat que tenim és que sigui el bisbat de Perpinyà
el qui renunciï a incorporar les nostres parròquies.
-Però com? Segur que es deu estar fregant les
mans. Només d'entrada de delmes li deu representar
una bona picossada. A veure... -el secretari va agafar
un paper i es va posar a fer números. El racional el va
tallar:
-Estigue't quiet! Ja faràs els comptes més endavant.
Ara hem de decidir què fer. Jo penso que ho hem
de presentar com una qüestió d'honor. No podem
tolerar que, per contingències polítiques, s'hagi d'es-

troncar un llegat mil·lenari, i que les nostres parròquies,
fins ara pollets feliços sota la protecció de la
gallina episcopal, s'encaminin cap a un destí incert i
confús. Avui som l'única garantia de la catolicitat
d'aquestes parròquies franceses, governades per una
colla de degenerats, descreguts i d'ateus. Què diria,
sant Ermengol? Què diria, sant Ot, si veiés que el seu
bisbat s'ha convertit en un estira-i-arronsa, en un
vaivé parròquia amunt i parròquia avall? De cap
manera. Senyor bisbe, convé actuar com a homes de
paraula i d'honor.
El senyor bisbe no veia clar cap on volia anar a
parar el racional. Si hagués fet cas dels seus superiors,
que el volien enviar a Cuba quan va acabar els estudis,
no es trobaria en aquests trencacolls jurisdiccionals i
segur que regiria una diòcesi tropical, plena de mulates,
plantes de cafè i fàbriques de cigars.
Ara no sabia quina actitud adoptar. Era un home
que, a l'hora de la veritat, quan més falta feia, manifestava
una certa feblesa de caràcter. Per això no va
queixar-se quan el racional va formular la que seria la
idea definitiva:
-Senyor bisbe. Ja ho tinc. No pot fallar. Es molt
senzill. Reprenem l'antiga pràctica del Judici de Déu.
Essent com és la cessió una veritable injustícia, la
misericòrdia divina no permetrà que es consumi
aquesta decisió, i en la prova mostrarà la seva infinita
bondat.
Fra Cisneros no sabia ben bé quina cara posar-hi.
En el fons, tenir quatre parròquies més o menys,
tampoc no li venia d'aquí. Encara trobava que en
tenia massa, perquè a l'hora de fer les visites pastorals,
no acabava mai i l'estómac se li queixava de tant fricandó,
tanta bringuera i tant porc fer estofat. Però
tampoc no podia arriscar-se a perdre l'ascendent sobre
els seus subordinats, que aprofitaven qualsevol indici
de feblesa per ensarronar-lo i eludir les seves responsabilitats.
Però la tècnica dels judicis de Déu no li semblava
gaire adequada als temps moderns.
Fra Cisneros, malgrat tot, era un home il·lustrat, i
posar la mà dins una caldera d'aigua bullent per agafar
una pedra que hi havia dins i no cremar-se li semblava
un pèl massa obscurantista i poc il·lustrador de les
reals intencions divines. El procediment del ferro
roent tampoc no el satisfeia gaire. Però segur que es
trobaria una solució satisfactòria.
Els dos contendents es van presentar el dia i l'hora
assenyalats a l'església d'Aiguatèbia, amb els respectius
padrins i un metge, que, en el cas de Fra Cisneros, no
eren altres que el racional, el secretari i el doctor Solé,
el metge de capçalera que vetllava la salut dels prelats
urgellencs des de feia més de cinquanta anys. Tots
tenien un posat circumspecte, perquè eren conscients
de la gravetat i la transcendència del moment. D'acord
amb les regles del duel, el mestre de cerimònies,
un notari de Puigcerdà, els va fer triar la pistola. Els
dos bisbes en van agafar una, sense mirar-s'hi gaire.
Fra Cisneros començava a estar espantat: veia en el
rostre del bisbe Montéclair d'Hotteterre una determinació
preocupant. Havia calculat que només amb
l'amenaça de duel ja n'hauria tingut prou per cedir,
però no comptava que el bisbe de Perpinyà fos el descendent
d'una nissaga militar borgonyona i no tingués
cap por de resoldre un litigi per la via poc cristiana
de les armes.
Abans de començar, el bisbe de Perpinyà li va
tornar el guant de seda brodat amb pedreria, el símbol
del desafiament, amb un aire condescendent.
-Quan volgueu -digué.
-A primera sang, eh? -s'afanyà a precisar Fra
Cisneros, per si de cas no havia quedat ben clar.
Van posar-se esquena contra esquena. Amb una
indicació del notari, que comptava les passes en veu
alta, van començar a caminar, amb el canó de la
pistola ben vertical, recolzat a la punta del nas.
Al cap de vint passos es van girar. Van sonar dos
trets, simultanis, que van fer volar els coloms que
niaven a l'església d'Aiguatèbia, espantats.
Els padrins i els metges van córrer a veure si Fra
Cisneros havia quedat gaire malferit. Només van
poder assistir al moment inevitable del traspàs: una
bala se li havia allotjat al pit, en una ferida mortal.
Abans de morir, però, va adreçar unes últimes paraules
per a la posteritat. No s'adreçava al bisbe Montéclair
d'Hotteterre, sinó més aviat al món en general.
-Ja us podeu fotre les parròquies al cul.
Gaire espavilat potser no ho era, però, això sí,
tenia un bon perdre. ^^
VENT DE PORT

ííïíWl·i^iíW'.·í..-
Mare de Deú de les Ares, 1998. (Foto. Ferran Relia)
CAP DE CASA
CAP DE CASA
Mare de Deú de les Ares, 1944. (Foto, joon Tous)

. -1