Revista BARÇA - FC Barcelona

directiu del Las Palmas em va dir que no marxés
de l’hotel, perquè Luís Molowny, aleshores
director esportiu del Reial Madrid, volia el
meu traspàs”. Gerardo va trucar a la seva mare
i li va dir que es quedava el cap de setmana a
la capital per fitxar pel conjunt blanc, però les
negociacions amb el Madrid no van quallar.
“Jo no tenia representant, ni mànager, i era
directament el president de la Unión qui
negociava per nosaltres. Em va tornar a trucar
i em va dir que fes la maleta, que marxàvem a
Barcelona, perquè també em volia el Barça”.
Un cop a la Ciutat Comtal, Gerardo es va
reunir amb l’aleshores vicepresident Joan
Gaspart i, ara sí, es va formalitzar el seu
traspàs a canvi de 56 milions de pessetes, la
xifra més elevada que mai un club havia
pagat al conjunt canari per un jugador.
“Vam acordar una fitxa per una quantitat,
però Gaspart es va comprometre de paraula
a revisar el meu contracte si em guanyava la
titularitat. I, un any després, el vicepresident
es va portar com un cavaller i va complir la
Una vida lligada a la pilota
seva paraula”, confessa el guanxe.
L’adaptació al nou vestidor va ser més fàcil
que no pas la vida a la gran ciutat: “Vaig arribar
a Barcelona amb 24 anys, tot sol i sense
pràcticament haver sortit mai del poble. Però
els meus companys em van ajudar molt, i de
seguida em vaig trobar com a casa. Jo ja
coneixia de la selecció alguns jugadors com
Víctor Muñoz i Esteban, i ells van ser els primers
a obrir-me les portes. Dos anys després
em vaig casar, vaig tenir el primer fill i fins i
tot vaig aprendre el català!”.
De mica en mica, aquest arrelament a la terra
catalana es va fer més profund gràcies, en part,
al seu afany per conèixer diferents racons del
L’EX… GERARDO MIRANDA
“Vaig arribar sol i sense haver sortit del poble,
però els meus companys de vestidor em van
ajudar molt en la meva adaptació al club”
país, dels quals guarda un gran record. “Quan
tenien un o dos dies lliures, aprofitava per
marxar amb la família a pobles de Catalunya,
com Rupit o Puigcerdà”, recorda Gerardo.
Records inoblidables
El seu joc ràpid, intuïtiu i disciplinat el va fer
mereixedor de la confiança de tècnics com
Udo Lattek, Menotti, Venables i Aragonés, i
tot i les múltiples lesions que va sofrir, el canari
es va consolidar a la defensa, on va ocupar
la banda dreta. Amb la samarreta blaugrana,
Gerardo va viure moments inoblidables, però
potser un dels que més il·lusió li fa recordar és
el gol que va marcar al Reial Madrid amb un
Viu a Santa Brígida, a uns 20 quilòmetres de Las Palmas, dedicat al negoci familiar de productes d’alimentació, i, de tant en tant, mata el
cuquet del futbol jugant amb l’equip dels veterans de la Unión Deportiva. I és que la pilota de cuir forma part de la seva vida: “Sóc un
privilegiat perquè he pogut jugar en un dels millors equips del món, amb tot el que això comporta. I això ho portaré de per vida, encara que
reconec que no em va costar deixar aquella etapa per tornar a l’anonimat.”
JUNY DEL 2008
BARÇA
55