Revista BARÇA - FC Barcelona

L’EX…
EL CANARI TRANQUIL
La feina del pare va portar la família Miranda a Mauritània, on va néixer Gerardo l’any 1956. Però encara no tenia quatre anys quan
els Miranda van tornar a Las Palmas, d’on ja no pensaven tornar-se a moure. I així hauria estat si un bon dia, després del partit
d’homenatge a Pirri, un directiu del Barça no hagués ofert al canari un contracte per a quatre temporades. Aquella oferta va canviar
el rumb de la seva vida. Però la terra és la terra, i un cop va penjar les botes, aquell canari va tornar a casa
TEXT: Àngels Prieto I FOTOS: Seguí - FCB / Bevenrain
Els seus records d’infantesa, pels carrerons
i barrancs del seu barri humil, a Las Palmas,
sempre van lligats a una pilota de futbol. Els
seus germans grans se l’enduien per jugar amb
ells quan els faltava algun jugador per completar
l’equip del barri, i de seguida van veure
que la tocava bé. “Jo vaig començar a jugar a
futbol al carrer, com gairebé tots els nens de la
meva època —recorda Gerardo—, i en aquell
moment ni jo ni ningú podia imaginar que,
54 BARÇA JUNY DEL 2008
uns anys després, aquella afició es convertiria
en la meva professió”.
Però els tècnics de la UD Las Palmas sí que
van veure les aptituds d’aquell jovenet, que
feia així realitat el seu somni de jugar al conjunt
canari seguint les passes dels seus ídols
d’infantesa, com German, Tonono i Guedes.
Amb la Unión va viure una de les millors
etapes del club, i fins i tot va disputar una
final de la Copa del Rei, l’any 78, contra el
FC Barcelona. Dos anys després va ser el
Barça el que va anar a buscar els seus serveis.
Un fitxatge inesperat
“Les circumstàncies del meu fitxatge pel Barça
van ser bastant rocambolesques —diu, amb
un somriure sorneguer— des de l’inici fins al
moment de la firma. Jo havia d’anar a Madrid
convocat amb la selecció per jugar un partit
d’homenatge a Pirri, i després del partit un
Gerardo viu a Santa
Brígida, a Las Palmas,
dedicat al negoci familiar.
Il·lustració: VINYES / Sport