Revista BARÇA - FC Barcelona

PARLEM AMB... FRANK RIJKAARD
moments de tota mena, d’èxit i de fracàs. Per
tant, de què parlem? De quan? De quin Barça?
En els bons moments és cert que l’equilibri,
l’harmonia entre l’equip, el públic i l’entorn
han trobat una mesura que ha funcionat. De
la mateixa manera que ara, que no s’ha guanyat
cap títol, també es pot dir que és evident
que ens ha faltat equilibri.
Li plantejo al revés: si el Barça no té equilibri,
no guanya?
Sí, sí, però equilibri, en quin sentit? De l’equip,
de l’harmonia del vestidor, del club amb l’entorn
i amb els periodistes? Hi ha molts factors
que poden afectar la marxa de l’equip i del club.
Sí que és difícil, això del Barça?
No, no és difícil. És com és. De fet, penso
que fins i tot és fàcil d’explicar. Si l’equip funciona
i transmet bones sensacions, el Barça
guanya perquè té talent i qualitat. Aleshores
tot és molt fàcil.
Cruyff es va estar vuit anys a la banqueta
del Camp Nou. Vostè cinc, Van Gaal
tres, Venables tres més, Lattek dos, Menotti
un. Al Barça no hi ha cap Ferguson.
El tindrem mai?
Hi ha comparacions complicades. El futbol
anglès i el nostre tenen poc a veure. S’acaben
trobant a les semifinals de la Champions, però
són dues filosofies diferents, per no dir que
oposades. Aquí hi ha eleccions, els presidents
porten el seu propi staff, i en un club com el
44 BARÇA JUNY DEL 2008
La força de l’equip
Abans d’acabar la conversa
encara convidem Frank Rijkaard
a veure unes imatges. Somriu.
Sorneguer ens pregunta si
“seran dues hores”, i és que en el
fons té pànic a un afalac descontrolat
a la vanitat. És un vídeo
amb dos minuts d’imatges. Es
veu Rijkaard acabat d’arribar al
club i es repassa el gol de Xavi al
Bernabéu, la nit a casa del
Llevant, Saint Denis i l’eufòria de
qui és campió d’Europa. També
la Lliga de Vigo i l’últim partit a
Múrcia. Li preguntem que amb
quina imatge es queda. Seriós i
emocionat, respon: “Els entrenadors
poden parlar tant com
vulguin, però sense l’equip, no
Manchester hi ha un únic propietari i funciona
com una empresa. Pot canviar, però tot
queda igual. I al Barça no. Aquí de tant en tant
es canvia d’organització, d’estructura, fins i
tot de filosofia, que gairebé és com tornar a
començar de zero. Al Manchester això no els
passa i Ferguson –per qui tinc un gran respecte-
pot treballar molts anys des de la banqueta
fent una feina continuada, a llarg termini.
Aquí no és gaire probable. La veritat, al
Barça és força més complicat.
“Què voldré ser quan sigui
gran? Un nen. No m’ho haig de
pensar dues vegades: vull viure
amb l’alegria i el cor d’un nen”
La nit de la divuitena Lliga al camp del Llevant
es va acabar amb cinc anys sense títols.
Menotti havia definit el Barça com “un club
d’urgències històriques”. Quan vostè va
arribar, n’hi havia?
La frase està bé, però és molt dramàtica. Jo m’ho
hauria mirat una mica diferent. Hauria pensat
que el Barça tenia un equip que havia patit
moltíssim i m’hauria preguntat què caldria fer
per tallar amb un patiment que arrencava de
lluny. Segurament la resposta hauria estat treballar
amb unitat, fixar un objectiu i pensar com
es pot fer per passar del no guanyar al guanyar.
pot funcionar res. Per tant, el
que haig de fer és agrair la feina
de tots els jugadors amb qui he
treballat. Es faria llarg dir tots
els noms, però em quedo amb
Puyol. És el capità i representa
l’esperit de l’equip i la generositat.
Sempre ha volgut que
les coses anessin bé. I també
haig de parlar de Ronaldinho.
Ha estat clau a portar il·lusió i
transmetre alegria. Ronaldinho
ha estat molt important. Amb ell
el Barça ha guanyat i ha perdut.
Però sense Ronaldinho no hem
guanyat més que abans.
Desitjo que es recuperi i espero
veure’l al camp demostrant
tota la seva qualitat”.
El 17 de maig del 2006, a París, els barcelonistes
érem la gent més feliç del món. Per
al professional que està acostumat a guanyar
defensant samarretes diferents, com
són aquestes nits?
Inoblidables. Sí, són moments inoblidables.
Més encara, irrepetibles. Hi penso i una vegada
més haig d’agrair a tothom haver-me
permès estar-hi present i saber de primera mà
què pot provocar la victòria als aficionats i a
la gent d’aquí.
El dimecres que el FC Barcelona torni a
jugar una final de la Lliga de Campions,
Frank Rijkaard anirà on sigui per animar
el Barça?
M’agradaria molt ser-hi. Oh i tant que m’agradaria!
Ja hi pot comptar.
I ara què? Ja sap què voldrà ser quan sigui gran?
Sí, un nen. No m’ho haig de pensar dues vegades:
vull viure amb l’alegria i el cor d’un nen