Descarregar PDF - Cercle de Belles Arts de Lleida

Segurament, 300 anys ja són massa anys perquè encara
haguem de recordar una derrota, però és molt difícil oblidar
quan d’aquella tardor fatídica de 1707 encara en patim les
conseqüències. La bretxa oberta a la muralla de Lleida ara fa
tres segles ha esdevingut esvoranc per a les infraestructures
de Catalunya, forat per a la butxaca del contribuent, pou
per al dèficit fiscal del país, badadura per on, des de ponent
enllà, ens arriben eixordadors insults i episcopalianes acusacions,
trau per on es perden les promeses d’un Estat que no
escolta i desguàs per on s’ha escolat l’esperança de futur: el
nou Estatut.
Des d’Arts ens hem volgut afegir a la commemoració del
setge i la caiguda de Lleida perquè som conscients que difícilment
podem entendre la realitat que avui ens ha tocat viure
-la nostra realitat social però també cultural i artística- sense
comprendre que Lleida, Catalunya, i per extensió els Països
Catalans, encara no han recuperat la sobirania que des d’Almansa,
passant per Lleida, ens va ser furtada l’11 de setembre
de 1714.
La Seu Vella, espectadora silenciosa i soferta d’aquest trescents
anys, ha esta un dels centres on s’ha desenvolupat els
EDITORIAL
actes de commemoració. La ciutat, a poc a poc, va recuperant
aquest edifici simbòlic, alhora que crea nous espais de
cultura i recuperació de la nostra història. En aquest sentit
ens cal destacar la inauguració del Museu de Lleida, del Diocesà,
un equipament fonamental, malgrat la polèmica interessada
d’alguns, que ha de ser el referent històric i cultural.
No hi ha cap mena de dubte que a poc a poc els lleidatans
recuperem grans dosis d’autoestima... que tanta falta ens
fa, i que avancem cap a una normalització de la ciutat en
tots els àmbits. Lluitar s’ha de lluitar, està clar... sinó on han
quedat els promesos estudis de veterinària per a la nostra
universitat. Però des de Lleida cada vegada lluitarem millor
amb el convenciment que el que demanem ens ho mereixem...
per Lleida no està bé serà el que haurem de dir d’ara
endavant.
Per un altre costat, el sempre interí Museu Morera ens ha
regalat una exposició esplèndida sobre Viladric, una oportunitat
única de poder admirar les obres de la Hispanic Society
de Nova York. Contrasta potser aquesta exposició amb la de
la Lleida que avui tenim i la que hi volem veure... però inebitablement
aquestes dos encara conviuen mentre no ens acabem
de creure que som nosaltres qui tenim la paraula.
3