Descarregar PDF - Cercle de Belles Arts de Lleida

Activa se n’han sortit afegint un additiu a la resina. I un ull? Més
difícil encara! Ni la més realista de les pintures s’hi pot apropar.
No, els ulls no es poden reproduir si volem que ens arribin a
mirar, així que, en el cas del caiac/ull, Llorenç Melgosa ha fotografiat
una nineta d’una persona de carn i ossos. És per això
que la piragua té una força insospitada. Hi ha màgia. Ha calgut
una imatge de gran precisió per obrar el miracle.
Tampoc no ha estat senzill tenir a punt un ou ferrat. Havia de
ser sucós. Tan real que semblés que s’hi havia afegit un bon
raig d’oli d’oliva. Ha calgut lacar la peça perquè aquesta lluentor
necessària ens arribés a fer dubtar. És un ou? La resposta
és complexa. Aparenta ser un ou. Però és una piragua. Una
piragua d’aspecte enganyós. Una piragua que ja no és una
piragua. Què és? Una aposta artística agosarada, d’execució
polida en extrem.
L’activista
Però és que Ermengol és dels que no es rendeixen mai. Un
activista cultural incansable i insaciable. El seu humor gràfic,
que l’ha fet mereixedor de premis tan prestigiosos com l’Antonio
Mingote, és només una petita part de la seva obra. Sí,
els dibuixos que veiem publicats a Segre, Diari d’Andorra, El
Triangle, El Jueves i fins i tot Playboy, entre moltes altres revistes
nacionals i internacionals, conviuen amb iniciatives com la
col·lecció Historia del Humor Gráfico en América Latina, editada
conjuntament per Milenio i la Fundación de la Universidad
de Alcalá. O RIP (Milenio), un llibre arriscat amb dibuixos
sobre la mort en què el poeta Xavier Macià hi escriu epitafis
literaris. La singularitat d’aquesta obra amb forma de taüt
porta Ermengol, entre altres llocs, a la Feria del Libro de Guadalajara,
a Mèxic. També ha protagonitzat algunes exposicions.
Vint-i-dues a títol individual, per ser exactes. Una frenètica
activitat que, no obstant, no s’aparta en excés de la
condició de dibuixant d’aquest artista nascut a Canals (a la
Córdoba argentina), el 1958, i establert a Lleida des de fa més
de vint anys. I ja hem advertit que Armengol Tolsà Badia és un
home que té un no difícil i s’embolica en mil i una iniciatives
culturals. D’una banda, lluny d’acomodar-se en l’èxit de les
il·lustracions publicades en premsa, a Ermengol l’art el tempta
a experimentar constantment. Kayart n’és un exemple,
però no l’únic. El 1993 presenta Negrigrafies, una original
col·lecció de retrats de músics negres de jazz. I si com artista
flirteja amb d’altres llenguatges i busca noves formes d’expressió,
el seu currículum ciutadà militant és encara més sorprenent.
Perquè Tolsà Badia és el que ara s’anomena un dinamitzador
cultural. Però a l’engròs. Ha estat president de la
Comissió de Cultura de l’Associació de Veïns de Pardinyes,
una de les més actives de Catalunya. I ha fet un pas més recolzant
propostes que han ajudat a situar Lleida en l’àmbit internacional,
com ara Humoràlia (des d’on s’organitzen biennals
artístiques, així com un original premi literari d’humor negre)
o la Mostra de Cinema Llatinoamericà, que es posa en marxa
quan Ermengol presideix el Centre Llatinoamericà de Lleida.
Vertiginós. No és estrany que la seva bona amiga Salomé
Ribes el qualifiqui de “malalt d’art i de cultura” en l’esbós biogràfic
que signa en el catàleg de Kayart. Ermengol no para.
Qui sap si aquest és el secret per mantenir la seva ment creativa
sempre en forma.
45