Descarregar PDF - Cercle de Belles Arts de Lleida

Els poemes visuals d’Ermengol
De com és possible la metamorfosi d’una piragua
Un full en blanc imposa respecte. Tant hi fa els anys d’ofici
que es tinguin al darrere. Armengol Tolsà Badia, Ermengol,
n’acumula gairebé trenta. I encara hi ha dies que no les té
totes, quan ha de fer la il·lustració que des de 1985 es publica
diàriament al diari Segre. L’absència de les muses també
inspira Ermengol, que, inexplicablement, es dedica a dibuixar
piragües de manera gairebé compulsiva. El seu cap va barrinant
i deixa fer la mà, que, invariablement, fa que aquella
piragua inicial acabi transformant-se en una altra cosa.
Ermengol ni hi parava esment, pendent com estava de la
il·lustració encallada. Però un bon dia va adonar-se que aquelles
piragües mutants potser tenien un significat. Potser eren
alguna cosa més que gargots. El seu subconscient havia endegat
el projecte Kayart, estrenat el passat 12 de setembre a l’Espai
Cavallers de Lleida i de tournée des d’aleshores. Ermengol
ha aconseguit sorprendre amb Kayart. I molt. El títol ens dóna
una pista important: dos substantius es fusionen per crear un
nou concepte, al més pur estil de Joan Brossa. Ermengol s’ha
deixat guiar per la seva intuïció artística i ha parat unes trampes
visuals. El punt de partença són piragües. Ermengol les ha
intervingut fins a convertir-les en una altra cosa. Però sense
deixar de ser el que eren. Són canoes, però amb un aspecte
diferent: un cotxe de Fórmula 1, un taüt, una barra de pa, un
ull, una ploma estilogràfica... El seu nou aspecte ens pertorba.
Ja no poden transportar-nos per un riu, però alhora no són
l’objecte que aparenten ser. Són falsos objectes inútils, perquè
l’aparença no és l’únic factor que defineix la identitat. Ermengol
proposa un judici, no un prejudici. Ens posa un exemple:
un àtom d’oxigen pot passar d’estar a l’atmosfera a formar
part d’un núvol, que després resulta que cau en forma d’aigua
en un riu, que flueix prop d’una ciutat industrial. Aquesta
aigua serà aprofitada per fabricar Coca-Cola, que serà ingerida
per un consumidor d’aquest producte. I després,
defecada. Tornarà al riu, que la transportarà al mar, i un dia
de calor s’evaporarà i retornarà al cel. “Ha deixat de ser un
àtom d’oxigen?” —es pregunta. No, rotundament no.
Ermengol ha begut de l’art contemporani i sap que també els
seus caiacs no han de deixar de ser caiacs, malgrat que els
transforma en kayarts.
44
DIVERSÀRIUM
Anna Sàez
Fotografies: Elena Vallès i Llorenç Melgosa
Ermengol ha necessitat la col·laboració (o complicitat) d’uns
artistes que s’han posat dins del cap de l’autor per interpretar
el que no dubta a anomenar “deliri”. La consigna era clara i
concreta: calia respectar la canoa i, alhora, convertir-la en una
altra cosa. S’havia de ser estrictament escrupulós. Cada peça
havia de seguir sent una piragua, però, alhora, una banyera.
O un ull. O una flauta dolça. Sempre defugint la caricatura.
Per fer les congues, per exemple, Agnès Pla va necessitar l’assessorament
del músic Xesco Grau, perquè cap detall no s’escapés.
La sonoritat d’una piragua difícilment farà reescriure la
història del jazz, però s’havia de completar la metamorfosi.
Les congues s’havien de poder tocar. Havien de sonar. Per
aconseguir-ho calia crear uns cèrcols de la mida concreta perquè
hi entrés la pell del tambor i, a la vegada, pogués quedar
ben tibada. Va ser el principal mal de cap al qual es va haver
de fer front. No l’únic. La base de l’instrument era una piragua
partida per la meitat. I la conga no té exactament aquesta
forma, ja que es fa estreta a la part de dalt. Es va haver de
crear una peça només per evitar que s’ajuntessin les dues meitats
de canoa col·locades en paral·lel. Això sí, una peça que
calia adaptar al suport metàl·lic amb que se sosté l’instrument
real. Res d’imitacions. Res de paròdies. Ermengol Tolsà ha
estat implacable i impecable: volia reflectir l’essència canviant
de les formes sense trair l’esperit del objecte. Ni del que partim
ni del que ens disfressem. És per això que cada piragua ha
estat un repte.
No hi ha hagut un únic model de treball. Les transformacions
eren tan extremadament dispars que s’ha hagut d’improvisar
en cada peça i dedicar-li entre una i tres setmanes llargues de
feina. La fibra de vidre i la resina de polièster són dos materials
comuns en totes les peces, però també ha calgut emprar
escuma de poliuretà, massilla sintètica, silicona, poliestirè i
diversos acabats de pintura.
Aconseguir textures versemblants ha estat una altra de les complicacions
amb què s’han trobat els artistes que han confeccionat
les diferents obres. De vegades, fins i tot ha calgut experimentar.
Com es fa una pela de plàtan? Els creadors d’Acme