Descarregar PDF - Cercle de Belles Arts de Lleida

La utopia, els desigs, s’escriuen en un paper, es posen en una
ampolla i els tirem al mar... pensant que arribaran a algú, que
algú llegirà el missatge, que s’establirà la comunicació amb
una altra persona, que algú ho llegirà. Quan tirem una moneda,
d’esquena a una font o a un llac, el desig, xifrat en la
moneda —com a símbol de la sort— no té un destinatari concret,
pensem que l’aigua se l’endurà i el portarà a algú que, qui
ho sap, potser el farà realitat. Els missatges dins d’una ampolla
i el missatge secret que guarden les monedes confien en la
solidesa de l’aigua, tenen una consistència impossible. En
aquesta fotografia, el missatge (el desig de tenir bona sort) és
igual d’inconsistent: el guix, comparat amb la pedra, només
evoca debilitat. I aquí trobem, un altre cop, la mirada del Llorenç,
la subversió d’una realitat que no ens agrada, la defensa
de la debilitat, la reivindicació d’un ordre nou on la força dels
elements, la força de l’ordre establert, la dictadura de la força
no sigui, un cop més, l’únic argument, l’única resposta possible:
I si el desig fos tan fort com la pedra? I si la pedra compartís
l’evanescència del guix? L’intercanvi de papers, el fet de
posar-nos en la pell de l’altre... No seria més justa la vida? No
seria més rica? No ens seria més fàcil viure en pau?
Hem començat amb una cita d’Antonio Escohotado i acabarem
amb una altra cita del mateix autor, i també del mateix llibre,
Caos y orden: “La espontaneidad será siempre una dinámica
más o menos caótica, y por eso mismo susceptible de
DIVERSÀRIUM
mejoramiento. Sin embargo, espontaneidad es sencillamente
otro nombre para un orden abierto a cambios. Cuando el
cambio se encomienda a algún orden restringido o cerrado —
desde la instrucción militar a supuestas leyes de la naturaleza—
el caos sigue allí, informando cada elemento y cada práctica,
mientras que el verdadero cambio —el que afecta a nuestra
perspectiva— queda siempre postergado a un mañana remoto.”
Escohotado reivindica l’espontaneïtat com a ordre obert,
i aquesta és la millor i més lúcida defensa que es pot fer de la
condició humana perquè el més gran, perillós i perjudicial
ordre que podem viure és l’ordre tancat i caòtic del llibre únic,
les lleis universals i les veritats per decret. La càmera del Llorenç
ha recollit una sèrie de moments que comparteixen tots plegats
un conflicte, un xoc entre un ordre majoritari i un fet
espontani, obert i caòtic que, en certa manera, s’atreveix a
contestar-lo o a contradir-lo. El canvi d’ordre passa inexorablement
per l’exercici de la perspectiva individual, per revisar
la “doma” que hem patit, per qüestionar tots els absoluts que
considerem inamovibles. La condició humana no és una
marxa militar, sinó un passejada. L’ordre tancat ofega i minimitza
la nostra potencialitat. La subversió d’aquests ordres tancats
ens allibera i ens permet desenvolupar la nostra condició
humana en tota la seva riquesa. L’espontaneïtat és un nom per
designar un ordre obert i és, també, la confident, la informant,
la documentalista que ha ajudat Llorenç Rosanes a recollir
aquesta sèrie d’ordres i desordres de la condició humana.
43