Descarregar PDF - Cercle de Belles Arts de Lleida

Autoretrat, 1909, The Hispanic Society of America, Nova York Els meus funerals, 1910, The Hispanic Society of America, Nova York
cena, presidida per un elegant mossèn i un fidel escolà, permet
entendre la importància que tenien aquests rituals a
començaments de segle XX.
Ambdós retrats representen escenes costumistes que ens
remeten a la pintura regionalista. Pintura que plasma, a través
del realisme pictòric, les diverses tradicions i la vida quotidiana
del país, amb Julio Romero de Torres com un dels seus
màxims exponents. Miquel Viladrich, però, introdueix elements
que es poden considerar, avui dia, típicament característics
de la modernitat, com, per exemple, l’alt valor simbòlic
de les escenes, l’abundant decoració floral, típica de l’art
modernista i el falsejament de la perspectiva, característica,
per defecte, de la pintura gòtica i medieval, per idealisme
durant el Renaixement i que la tendència cubista europea, en
alça durant aquells temps, estava portant voluntàriament més
enllà de la percepció i raó humana.
L’artista, viatger infatigable, es dirigeix el 1932 amb la seva
família al Marroc, on hi restarà durant dos anys. Allí realitzà un
conjunt de retrats dedicats als oficis i altres escenes típiques
de la societat marroquina. Realitza una exposició a Tetuan
que fou inaugurada pel president de la República Espanyola.
Mitjançant la cerca, a través d’una perfecta tècnica pictòrica,
de les peculiaritats exòtiques i orientalitzants típiques de la
pintura moderna, i la recreació en les escenes quotidianes de
la vida, aquests retrats transmeten el lligam comú entre cultures
a partir de les singularitats més autòctones.
Després de retornar del Marroc, Viladrich exhibí l’obra a
Madrid i a les Galeries Laietanes de Barcelona. Amb l’esclat de
la Guerra Civil i el posicionament familiar en favor de la República,
emigrà a la terra de la seva dona, l’Argentina. L’exili significà
per Miquel Viladrich un trencament en la seva trajectòria
artística; no obstant això, fidel a la seva raó, seguí
elaborant magnífiques obres artístiques sobre els costums i els
ambients argentins, i retrats de caire idealitzant, com és el cas
de les obres on surten representats els seus fills Jorge i Wifredo
Viladrich Morera, de 1946 i 1947, respectivament. Retrats
de plusquamperfet realisme que permeten copsar el nivell
tècnic que assolí l’artista en la seva maduresa. Les dues pintures
tenen un caire molt idealitzant, on la nostàlgia per la seva
terra està reflectida en diversos elements, com les barretines
dels seus fills, l’escut amb les quatre barres i el castell de Fraga
representat en el retrat d’en Jordi. Miquel Viladrich incorporà,
a través de la llum i del color, uns fons intrigants, artificiosos,
que el duen a cercar, juntament amb el realisme dels retrats,
la natural eternitat dels records i del passat.
A partir de l’antològica exposició sobre Miquel Viladrich Vilà,
s’ha pogut comprovar la perícia pictòrica d’un artista que
optà per construir el propi discurs estilístic a partir dels referents
del passat. Deixant de banda les modes artístiques de la
primera meitat de segle XX, malgrat tenir-les presents, per
construir el seu personal castell d’idealització i verisme, de
cerimònies i tradicions, de classicisme i modernitat, que el
portà a ser un reconegut pintor en vida. Aquesta exposició,
inaugurada i exhibida a Fraga, al Museu d’Art Jaume Morera
de Lleida i que, posteriorment, ho farà a Saragossa, ha servit
per recuperar la trajectòria artística d’un perfeccionista amant
de l’art que creà una heterogènia obra pictòrica que només
podem qualificar com, peculiarment, enigmàtica.
39