Descarregar PDF - Cercle de Belles Arts de Lleida

Viladrich. Primitiu i perdurable
Enigmàtica. Així podem definir l’obra pictòrica de Miquel Viladrich
Vilà, artista nascut el 1887 a Torrelameu i que, a causa de
les adverses condicions produïdes per la Guerra Civil de 1936,
va haver d’emigrar a Buenos Aires (Argentina), on morí el 1956.
Viladrich. Primitiu i perdurable, donà nom a l’exposició
monogràfica que tingué lloc, fins a finals d’octubre, al Museu
d’Art Jaume Morera de Lleida. Exhibició pictòrica que ha permès
contemplar la trajectòria artística de Miquel Viladrich,
gràcies a la reunió de bona part de les obres adquirides per la
Hispanic Society de Nova York, les de diferents institucions i
l’aportació de diverses col·leccions particulars i que la han
convertit en l’exposició antològica més completa d’aquest
artista originari de les terres de Ponent.
Miquel Viladrich comença a comprendre l’execució artística per
ell mateix a través d’hores d’investigació i de feina; fins que es
traslladà a Barcelona per formar-se a l’Escola d’Arquitectura,
que abandonà l’any següent per dedicar-se a les seves veritables
vocacions: la pintura i el modelatge escultòric. Posteriorment,
gràcies a l’ajut familiar i a diverses beques concedides per
la Diputació de Lleida, l’artista de Torrelameu s’establí a Madrid
el 1908 per estudiar i perfeccionar la tècnica artística.
L’ambient cultural i bohemi de començaments de segle XX a
la capital madrilenya girava al voltant dels museus, les tertúlies
literàries dels cafès i el Cercle de Belles Arts. Fou en aquest
entorn on tingué l’oportunitat d’establir amistat amb l’escultor
de Móra d’Ebre Julio Antonio, amb el pintor mexicà Diego
de Rivera i amb un gran nombre de literats com Ramón
Gómez de la Serna, els germans Pío i Ricardo Baroja, Ramón
del Valle-Inclán o Ramón Pérez de Ayala, entre d’altres.
La forta personalitat del pintor, la vida cultural, els viatges realitzats
a Itàlia i França, juntament amb la idealització romàntica
que sentia pel passat històric artístic, el portaren a conrear un
Foto de capçalera: La boda de Fraga, 1918, Ajuntament de Fraga.
Dipòsit de l’Ajuntament de Saragossa
DIVERSÀRIUM
Josep Mesalles Villanova
estil pictòric peculiarment eclèctic i al marge de qualsevol nova
tendència, amalgamant particularitats estètiques de diversos
períodes de la història de l’art occidental. Majoritàriament, la
temàtica dels retrats es contextualitza en les ciutats on visqué
l’artista, en l’àmbit popular i les seves tradicions i així, en la seua
obra, recull un treball etnològic de gran valor popular.
Una de les primerenques obres fou el retrat del seu amic, Julio
Antonio (1907). D’una banda, la pintura ens mostra un estil
més lleuger en el traç, copsant a la perfecció el caràcter
melangiós i turmentat del seu company. D’altra banda, tenim
un marc arquitectònic que deixa entreveure a l’espectador les
llums de la ciutat i les seves fàbriques sota la foscor de la nit.
Podem afirmar que, tant en l’estil com en els diferents elements
que conformen el quadre, s’aproximen a la mentalitat
moderna de l’època. Caracteritzada per una fervorosa passió
pels nous enginys industrials, les emergents ciutats i l’enigmàtica
nit. Aquest retrat podria considerar-se una excepció en
tota regla del que caracteritzà l’obra pictòrica posterior de
Miquel Viladrich, més allunyada de les emergents tendències
artístiques del moment.
Les ànsies de perfeccionament tècnic el portaren a emular la
idealitzada pintura renaixentista europea, i, amb el temps,
aconseguí un verisme d’alta qualitat. Aquesta recerca, encara
incipient, s’observa en el retrat Dolors Vilà Piñol. Mare de l’artista,
de 1908. A part de la dosis de realisme idealitzant, observem
la mare de Miquel Viladrich en un pla mitjà, que estableix una
relació de proximitat que, atès el lleuger somriure i els inquietants
ulls de la protagonista, esdevé tensa. Relació que es
dilueix ràpidament per l’idíl·lic paisatge de fons, on surten
representats una abadia i un castell amb reminiscències gòtiques.
Així, queda patent, en part, certa visió prerafaelita que
tenia com a referents artístics l’època medieval i gòtica.
Miquel Viladrich, amb el temps, incorporà, en la seva pintura,
el simbolisme que caracteritzà l’art de la segona meitat de
segle XIX. L’obra Els meus funerals de 1910, considerada, amb
tota seguretat, per gran part del públic, com una de les més
sorprenents, ens mostra part d’aquesta càrrega simbòlica,
37