EL DOLÇ SECRET DE L'AMISTAT Notes sobre amistat i vida ...

43448 Abadia de Poblet · http://www.poblet.cat · info@poblet.cat · 977 870 089
___________________________________________________________________________
EL DOLÇ SECRET DE L’AMISTAT
Notes sobre amistat i vida monàstica
Article de fra Lluís Solà
Poblet, 8 de maig de 2005
Aquest article recull, ampliat, el contingut d’una conferència donada als
postulants, novicis i juniors del monestir de Montserrat el dia 17 d’abril de 2005.
A l’origen hi ha la presentació del tractat De spiritali amicitia (Sobre l’amistat
espiritual) d’Elred de Rievaulx, monjo cistercenc del segle XII, publicat a la
revista Qüestions de Vida Cristiana, en un número dedicat íntegrament al tema
de l’amistat 1 .
El contacte amb l’obra d’Elred i la seva proposta sobre l’amistat em va fer pensar
en les nostres comunitats monàstiques, en la seva missió, en el que poden
aportar a l’Església i a la societat humana en general. Crec que una comunitat
monàstica complirà la seva finalitat i assolirà el seu propòsit només en la mesura
que sigui un lloc d’autèntica humanització per a les persones que la formen i per
a les que s’hi apropen, perquè la qualitat i la intensitat de l’experiència espiritual
que aquesta comunitat pot oferir depèn de forma directa de la qualitat i de la
intensitat del seu nivell d’humanització. I l’amistat, com a estructura personal
interna i com a àmbit de relació amb els altres, és un factor humanitzador de
primer ordre.
Per això, aquestes reflexions s’adrecen principalment als monjos i a les monges,
«el llinatge fortíssim dels cenobites —com els defineix sant Benet— que militen
sota una regla i un abat 2 »; crec, però, que poden ser útils també a qualsevol
lector atent de la Regla benedictina que hi cerqui unes orientacions per a viure
l’Evangeli al cor del món, en l’espai de la seva realitat concreta.
Intentaré glossar algunes notes sobre el tema de l’amistat i la vida monàstica,
bàsicament seguint el pensament d’Elred de Rievaulx, del qual he manllevat
l’expressió del títol de l’article, «el dolç secret de l’amistat» (amicitiæ dulce
secretum), que trobo bell i suggeridor 3 . Són reflexions senzilles fruit de la lectio
divina, de la pregària i de les inquietuds d’un monjo del segle XXI, i amb la
mateixa senzillesa amb què han estat fetes i escrites, les ofereixo, amb voluntat
de compartir-les.
Introducció
El Diccionari de la Llengua Catalana defineix així el concepte d’amistat: «Afecció
d’una persona envers una altra nascuda d’una estimació i benvolença mútues
més enllà dels lligams de la sang i de l’amor sexual 4 ». Pot servir-nos d’orientació
i de referència per començar. Jo en subratllaria el substantiu “afecció”, com a
1
L. SOLÀ, «Una relectura de la vida monàstica en clau d’amistat. El tractat Sobre l’amistat espiritual
d’Elred de Rievaulx», Qüestions de Vida Cristiana, 216 (2004) 79-93.
2
Cf. Regla de sant Benet (RB) I, 2. 13.
3
E. DE RIEVAULX, De spiritali amicitia, III, 4.
4
Diccionari de la Llengua Catalana, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1995.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
© Abadia de Poblet · 1 / 13

43448 Abadia de Poblet · http://www.poblet.cat · info@poblet.cat · 977 870 089
___________________________________________________________________________
concreció de l’amor; l’adjectiu “mutu”, que situa en un pla d’igualtat les persones
que fan l’experiència de l’amistat; i l’expressió “més enllà”, que apunta a una
perspectiva de llibertat i d’elecció personal no subjecta a les relacions
estrictament familiars ni a les suscitades pel desig eròtic o per l’atracció sexual.
La Regla benedictina no tracta la vida monàstica i, en concret, les relacions
fraternes, des de la perspectiva de l’amistat. És clar que, com dirà Elred en el
seu tractat sobre l’amistat, «amic ve d’amor, amistat d’amic 5 », i és evident que
l’amor és l’ideal i l’horitzó de la Regla 6 . Hi trobem una sola vegada la paraula
amic (amice, en vocatiu), en el capítol sobre l’admissió de preveres a formar part
de la comunitat. Benet els increpa retòricament amb el retret que Jesús va fer a
Judes: «Amic, què has vingut a fer? 7 ».
La paraula clau per a entendre les relacions entre els membres de la comunitat
és, segons la Regla benedictina, frater (97 vegades), que prefereix àdhuc a la de
monachus (36 vegades), i no pas, certament, amicus. Els monjos són germans,
no amics. Benet, encara, els considera també, d’acord amb la definició de
monestir que ha donat al pròleg de la Regla: «escola del servei del Senyor 8 »,
servents els uns dels altres i del Crist, servents i conservents, que aprenen a
servir-se mútuament i a deixar-se servir pel Crist.
D’entrada, doncs, si ens volem estrictament fidels a la Regla benedictina, rellegir
en clau d’amistat les relacions fraternes que Benet proposa de viure als monjos
planteja alguns problemes.
1. Cassià. La coŀlació n. XVI: De amicitia
Sant Benet, al final de la Regla, en el capítol LXXIII, remet a l’Escriptura i a les
fonts de la tradició monàstica. Afirma que la “mínima” Regla que ha escrit no
esgota, ni molt menys, els camins i els horitzons que poden composar el paisatge
de la vida i de l’experiència monàstica. Les Coŀlacions o Conferències i les
Institucions del monjo Joan Cassià es troben, juntament amb la Regla de sant
Basili i les Vides dels Pares, entre aquests textos estimats per Benet, als quals
remet, i a la lectura comunitària dels quals reserva fins i tot un temps durant la
jornada 9 .
5 De spiritali amicitia, I, 19.
6 Cf. RB LXXII.
7 Mt 26, 50; RB LX, 3. Benet, a diferència de la Regla del Mestre (cf. La Règle du Maître, LXXXIII,
Sources Chrétiennes, 105, 106 i 107, Les Éditions du Cerf, París 1964-1965), un text contemporani
que li serveix de base per a redactar la seva pròpia Regla per als monjos, accepta l’ordenació
d’alguns germans i àdhuc l’admissió de membres de l’estat clerical a formar part de la comunitat.
Però ho fa amb una certa reticència, i fent notar que llur estament no atenua en res el rigor de la
Regla. Per al text de la Regla benedictina: La Régle de saint Benoît I i II, Introducció, traducció i
notes d’A. DE VOGÜÉ, Versió crítica del text llatí per J. NEUFVILLE, Sources Chrétiennes, 181 i 182, Les
Éditions du Cerf, París 1972. En català: S. BENET DE NÚRSIA, Regla per als monjos, Edició a cura d’I.
M. FOSSAS, amb la coŀlaboració d’A. DE VOGÜÉ, M. CEREZO, M. NIN, R. M. PIQUÉ i J. M. SOLER, Coŀlecció
Subsidia Monastica, 21, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997.
8 RB, Pròleg, 25.
9 RB XLII; LXXIII, 5. Cassià, monjo d’origen escita, nascut cap al 360, es va establir a Marsella el
415, on va fundar el monestir de Sant Víctor. Amb les Institucions i les Coŀlacions va fer conèixer a
l’occident la tradició i el patrimoni espiritual dels monjos de Palestina i d’Egipte. Morí cap al 435.
«Tot indica que l’epíleg benedictí [RB LXXIII] ha estat redactat per un lector assidu de les
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
© Abadia de Poblet · 2 / 13

43448 Abadia de Poblet · http://www.poblet.cat · info@poblet.cat · 977 870 089
___________________________________________________________________________
Cassià dedica la conferència n. XVI, la primera de l’abat Josep, al tema de
l’amistat. Hi trobem, en primer lloc, una característica comuna amb l’obra d’Elred
que després comentarem: el diàleg. El tema de l’amistat, i els altres temes
espirituals, es plantegen en el marc d’un diàleg, d’acord amb l’estil pedagògic
dels clàssics grecs i llatins. En tot diàleg hi ha unes preguntes concretes que
neixen d’una biografia i d’unes necessitats concretes, i la mateixa naturalesa del
diàleg —a través de la paraula, del logos— indica que es tracta d’una recerca
conjunta i consensuada, guiada per un mestre savi.
Proposa l’experiència de l’amistat com un marc realista i humà per al treball
espiritual del monjo, treball que cal contrastar sempre amb l’experiència d’un
altre. A l’arrel d’aquesta proposta hi ha un coneixement molt savi de l’estructura
de la persona, essencialment social, que troba només la seva plenitud en
l’obertura i la comunió amb els altres. Així l’amistat esdevé el lloc de l’autèntic
discerniment dels camins de la vida espiritual, discerniment fet en un pla de
confiança i d’igualtat amb el germà que, com jo mateix, fa el camí d’aquesta
recerca. En l’àmbit d’una amistat d’aquesta mena —Elred precisarà que es tracta
d’una amistat espiritual —, les virtuts de la caritat, del perdó, de la reconciliació,
del servei, i la tasca pròpiament espiritual de la pregària i de la lectura divina,
creixen sempre arrelades en el concret. S’evita així el perill de parlar-ne o de
practicar-les en abstracte, al marge de les dificultats inherents a la pròpia
psicologia i d’aquelles que sorgeixen de la relació amb els altres.
Cassià veu sobretot l’amistat com l’àmbit o el lloc de la contextualització de
l’amor que l’Evangeli ens demana de viure com a nucli de la nostra relació
teologal i de l’ètica que en deriva. Això està en la línia de la teologia del quart
evangeli, que concreta l’exigència de l’amor als enemics proposada pels
evangelis sinòptics —sobretot Mateu i Lluc— en aquell amor capaç de donar la
vida pels amics 10 , un amor, si es vol, més personalitzat, amb el benentès que no
seria correcte prendre aquesta afirmació de l’evangelista Joan en el sentit d’un
amor excloent o exclusivista. Aquest amor Cassià l’anomena diáthesis 11 , un
concepte grec, complex, que pròpiament significa disposició interior, de l’ànima, i
també ordre, ordenament. En el nostre cas designa l’amor ordenat,
contextualitzat. En llatí li podria correspondre el concepte affectio o affectus,
afecte. I aquest amor és possible solament en l’àmbit més concret d’una relació
d’amistat, dins d’un nucli més aviat reduït de persones, en el marc, per exemple,
d’una comunitat monàstica. La diáthesis és un amor, cal insistir-hi, concret, no
excloent. Cassià el compara a l’amor de Jesús envers el deixeble estimat que,
d’alguna manera, era diferent, en tant que concret, de l’amor que tenia per tots
els altres. I, ja que en l’evangeli de Joan la figura del deixeble estimat resta
Institucions i de les Coŀlacions. Aquests textos no són només recomanats en primer lloc entre les
obres monàstiques, sinó que han inspirat també la majoria de les expressions d’aquest capítol que
designen l’ideal a assolir [pel monjo]». A. DE VOGÜÉ, La Règle de saint Benoît: Commentaire
historique et critique, IV, 113, Sources Chrétiennes, 184, Les Éditions du Cerf, París 1971. Per a les
Coŀlacions vegeu: J. CASSIEN, Conférences, Introducció, text llatí, traducció i notes per E. PICHERY,
Sources Chrétiennes 42, 54 i 64, Les Éditions du Cerf, París 1955, 1958 i 1959 respectivament. Per
a les Institucions: J. CASSIEN, Institutions Cénobitiques, Text llatí revisat, introducció, traducció i
notes per J. C. GUY, Sources Chrétiennes, 109, Les Éditions du Cerf, París 1965.
10 Cf. Jn 15, 13.
11 Conférences VIII-XVII, 233.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
© Abadia de Poblet · 3 / 13

43448 Abadia de Poblet · http://www.poblet.cat · info@poblet.cat · 977 870 089
___________________________________________________________________________
sempre anònima, sense nom, tots som cridats a fer aquesta experiència
d’amistat personal, en un cert sentit exclusiva però no excloent, amb el Crist.
2. Sant Agustí
No podem avançar en l’exposició sense fer un esment a sant Agustí d’Hipona
(354-430), la influència del qual en la Regla benedictina és també remarcable.
Benet deu, en part, a Agustí, autor d’una altra regla per a monjos, la seva
extrema sensibilitat envers les relacions interpersonals: en aquest aspecte, la
delicadesa i la discreció benedictines superen de molt el funcionalisme de la
Regla del Mestre.
Agustí no escriu cap tractat sobre l’amistat ni n’elabora una teoria pròpia. La viu
profundament, com una experiència humana, abans i després de la seva
conversió, i, naturalment, la posa al servei de la relació espiritual amb Jesucrist.
És un tema que apareix de forma recurrent al llarg de la seva extensa producció
literària. No cal dir que parteix dels mateixos pressupòsits culturals, filosòfics i
antropològics dels quals partirà, com veurem, Elred de Rievaulx, en plantejar-se
d’escriure sobre l’amistat. Apassionat lector dels clàssics, filòsof abans de ser
cristià, Agustí retroba el filó de l’amistat a partir del tractat que hi dedica Ciceró,
el Lælius o De amicitia, del qual parlarem més endavant 12 .
La Regla benedictina, doncs, no contempla directament la possibilitat d’unes
relacions fraternes estructurades en clau d’amistat. Tanmateix, amb la humilitat
que li és pròpia, el pare i mestre dels monjos, sant Benet, invita a anar més enllà
de les seves propostes. I en aquest més enllà hi ha els ensenyaments de Cassià i
la seva coŀlació sobre l’amistat, i també el pensament d’Agustí.
3. Un nou context. El Cister
El 1098 l’abat sant Robert de Molesme (Borgonya) —abadia benedictina fundada
pel mateix Robert el 1075 ja amb mires renovadores— deixa el monestir amb un
grup de vint monjos i estableix, amb l’autorització de l’arquebisbe metropolità
Hug de Lió, legat de la Santa Seu, una nova casa al lloc anomenat Cistercium
(Cister), de la diòcesi de Chalon, prop de Dijon, que s’anomenarà el Novum
Monasterium (Nou Monestir) i, més endavant, simplement Cistercium 13 . En
parlarem breument, per situar la proposta sobre l’amistat espiritual de sant Elred
de Rievaulx 14 .
12
No m’aturo en Agustí. Caldria fer un seguiment atent del tema de l’amistat en els seus escrits,
sense perdre’n les connotacions i les implicacions de caràcter biogràfic. Vegeu, en tot cas: P. DE
LUIS, «Sant Agustí i l’amistat», Qüestions de Vida Cristiana, 216 (2004) 60-78.
13
Entre els monjos fundadors cal comptar-hi els futurs abats de Cister, sant Alberic, que hi anava
com a prior de l’abat Robert, i sant Esteve Harding. La data triada per a començar el nou
establiment hauria estat el 21 de març, festa de sant Benet, que aquell any coincidia amb el
Diumenge de Rams. Vegeu: Exordium Magnum Cisterciense, sive narratio de initio Cisterciensis
Ordinis, XII i XIII, Edició crítica a cura de B. GRIESSER, Corpus Christianorum, Continuatio
Mediævalis, CXXXVIII, Typographi Brepols Editores Pontificii, Turnholti MCMXCIV. I també:
Exordium Parvum, II i III, dins Les plus anciens textes de Cîteaux. Sources, textes et notes
historiques per J. DE LA C. BOUTON i J. B. VAN DAMME, Achel, Abbaye Cistercienne, 1974.
14
Per a la història dels orígens de Cister, vegeu: L. J. LEKAI, Los cistercienses. Ideales y realidad,
Editorial Herder, Barcelona 1987. M. PACAUT, Les moines blancs. Histoire de l’ordre de Cîteaux,
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
© Abadia de Poblet · 4 / 13

43448 Abadia de Poblet · http://www.poblet.cat · info@poblet.cat · 977 870 089
___________________________________________________________________________
Caldria evitar, en referir-nos als orígens de Cister, de parlar de reforma. Robert i
els seus monjos no pretenien reformar ni la casa de llur professió ni menys
encara l’orde cluniacenc. Garsias M. Colombàs ho explica així: «Su único deseo
era fundar un monasterio y vivir en él según el ideal por el que habían luchado
tan denodadamente 15 ». Aquest ideal consistia a trobar un nou estil de viure el
projecte de la Regla benedictina, en la línia d’una major simplicitat i autenticitat.
Gràcies a la saviesa i a la inteŀligència de sant Esteve Harding, abat del Nou
Monestir des del 1109, i al vigor de l’impuls carismàtic que ben aviat li imprimirà
sant Bernat, que hi ingressà el 1112 o el 1113, l’ideal esdevé realitat, i Cister,
cap d’un orde monàstic en ràpida expansió.
Del projecte cistercenc en subratllo tres grans línies. En primer lloc la recuperació
del treball manual com a element constitutiu de la identitat del monjo i com a
manera concreta de viure la pobresa i la senzillesa evangèliques 16 . En segon lloc,
el retorn a la simplicitat del cursus litúrgic de la Regla benedictina i a l’exigència
de la lectio divina. I, finalment, la revaloració de la vida comunitària en un
context de solitud i de separació del món del monestir com a tal.
Segons la Regla benedictina els monjos preguen, treballen, llegeixen, mengen i
dormen plegats. La ceŀla com a espai per a la pregària i la lectura en solitud, tal
com es donava en el monaquisme antic dels pares del desert, no es contempla
en el projecte benedictí 17 . Ens consta, pels sermons conservats de Bernat de
Claravall, d’Elred de Rievaulx, de Guerric d’Igny, entre altres, la soŀlicitud
extrema dels primers cistercencs envers la vida fraterna. Una soŀlicitud que hom
va plasmar ja en el primer text constitucional de l’orde, conegut com la Carta de
caritat, atribuïda a sant Esteve Harding.
Llegim, en efecte, al final del pròleg de la Carta de caritat: «Jutjaven també que
calia que aquest decret s’anomenés Carta de caritat, perquè el seu estatut,
rebutjant tota càrrega tributària, cerca solament la caritat i el bé de les ànimes
en les coses divines i humanes 18 ». I al final del capítol III: «[...] de manera que
no hi hagi cap discòrdia en els nostres actes, sinó que visquem amb una sola
caritat, una sola Regla i uns costums semblants 19 ». Sant Bernat, en comentar el
Éditions Fayard, 1993. G. M. COLOMBÀS, La tradición benedictina. Ensayo histórico. Tomo IV: El siglo
XII, volums 1 i 2, Ediciones Monte Casino, Zamora 1993 i 1994.
15 La tradición benedictina, IV, 1, 85.
16 «Si les condicions del lloc o la pobresa exigien que ells mateixos es fessin les collites, que no
s’entristeixin, perquè és aleshores que són veritables monjos, quan viuen del treball de les seves
mans, com els nostres Pares i els apòstols». RB XLVIII, 7-8.
17 És significatiu que, contemporani al projecte cistercenc, que radicalitza la dimensió cenobítica,
sorgeixi un altre projecte ben diferent de vida monàstica, al marge de la tradició benedictina, la
Cartoixa de sant Bru (1084), que recupera, integrant-lo en la dimensió cenobítica, l’eremitisme
propi del monaquisme antic. Guillem de Saint-Thierry (1085-1148), monjo cistercenc des del 1135
i amic personal de Bernat de Claravall, amb la seva Epistola ad fratres de Monte Dei, més
coneguda com Epistola aurea (Carta d’or), retroba també per a la teologia monàstica cistercenca
els valors del monaquisme dels pares del desert. Sobre les relacions entre cenobitisme i
anacoretisme en la Regla benedictina, vegeu: A. DE VOGÜÉ, La Règle de saint Benoît: Commentaire
doctrinal et spirituel, el capítol II, Vie commune et vie solitaire (RB I), Sources Chrétiennes, 186
bis, Les Éditions du Cerf, París 1977.
18 Carta caritatis prior, Pròleg, 4, dins Les plus anciens textes de Cîteaux. Sources, textes et notes
historiques per J. DE LA C. BOUTON i J. B. VAN DAMME, Achel, Abbaye Cistercienne, 1974.
19 Carta caritatis prior, III, 2.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
© Abadia de Poblet · 5 / 13

43448 Abadia de Poblet · http://www.poblet.cat · info@poblet.cat · 977 870 089
___________________________________________________________________________
Càntic dels càntics, un llibre de la Bíblia que, sota una temàtica aparentment
profana, amaga un vigorós cabal teològic, i que fàcilment podria prestar-se a una
interpretació espiritualista i desencarnada, proposa als seus monjos un programa
de vida fraterna exigent i ple d’entusiasme: «Germà, si has rebut algun do de
dalt, no triguis a fer-ne participar els qui t’envolten, mostrant-te enmig nostre
servicial, afectuós, complaent, afable i humil; si ho fas, tots reconeixeran que
també tu exhales l’olor dels perfums més exquisits. Qualsevol d’entre vosaltres
que suporta amb paciència les febleses, tant físiques com morals, dels seus
germans (cf. RB LXXII, 5), i a més, amb l’autorització i capacitat oportunes, els
procura alleujament amb els seus serveis, els encoratja i els instrueix amb els
seus consells, o, si això no ho pot fer a causa de la disciplina [de la Regla], els
assisteix amb l’assiduïtat de la seva pregària; qualsevol d’entre vosaltres, dic,
que actuï així, escampa enmig dels seus germans una olor veritablement bona,
l’olor dels perfums més exquisits. Un germà així en una comunitat és com
bàlsam en els llavis. Hom l’assenyala amb el dit i diu: És l’amic dels seus
germans, que sempre prega a favor del poble i de la ciutat santa (2Ma 15,
14) 20 ».
4. Elred de Rievaulx. De spiritali amicitia
Sant Elred va néixer a Hexham (Nortúmbria, entre Anglaterra i Escòcia) l’any
1110. Va rebre la primera instrucció al priorat de Durham, i cap a l’edat de
catorze anys entrà al servei del rei David I d’Escòcia, a la cort del qual va
completar la seva formació, passant després a ocupar el càrrec de majordom
(dispensator). Cap al 1134 abraçà la vida cistercenca al monestir de Rievaulx,
casa fundada per Claravall dos anys abans 21 . La seva finor i qualitat humana,
inteŀlectual i espiritual, el portaran ben aviat a assumir tasques de guiatge al si
de la seva comunitat: en serà mestre de novicis entre els anys 1141 i 1143 i
abat des del 1147 fins a la seva mort, el 1167. Abans, encara, entre el 1143 i el
1147 havia estat el primer abat de Revesby, casa filial de Rievaulx.
Louis Bouyer en dibuixa així el perfil humà i espiritual: «En Elred veiem florir
veritablement l’humanisme de Cister, amb els trets que el caracteritzen. [...]
Humanista a causa del seu interès per tot allò que és humà, pels detalls
psicològics, per la seva atenció als matisos més delicats dels sentiments o,
senzillament, per la importància que atribueix als afectes humans. També en el
sentit doctrinal: la seva obra és, per damunt de tot, la d’un moralista, que
observa i analitza els moviments del cor, i per a ell l’ideal monàstic i cristià
s’expressa en la construcció de la personalitat. La vida social hi ocupa
segurament el mateix espai de la vida interior 22 ».
20 Super Cantica, XII, III, Sancti Bernardi Opera, I, 63-64, Edició crítica a cura de J. LECLERCQ, C.H.
TALBOT I H.M. ROCHAIS, Editones Cistercienses, Roma 1957.
21 El seu biògraf ens deixa intuir les motivacions profundes que el portaren a escollir aquell estil de
vida en presentar-nos així la nova casa cistercenca de Rievaulx: «Tenen la pobresa en gran estima,
no pas certament aquella que seria el fruit de la negligència o d’una ociositat poc previsora, sinó
aquella que és fruit d’una profunda exigència que alimenta una fe indefectible i estimula l’amor per
Déu. A més, el lligam de la caritat que els uneix els uns als altres és tan ferm que llur comunitat
apareix “terrible com un exèrcit en ordre de batalla” (Ct 6, 3)». W. DANIEL, La vie d’Aelred, abbé de
Rievaulx, Introducció, traducció i notes a cura de P. A. BURTON, Abbaie de Notre-Dame-du-Lac, Oka
(Quebec, Canadà) 2003.
22 L. BOUYER, La Spiritualità cisterciense, 85-86, Editoriale Jaca Book spa, Milà 1994.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
© Abadia de Poblet · 6 / 13

43448 Abadia de Poblet · http://www.poblet.cat · info@poblet.cat · 977 870 089
___________________________________________________________________________
En aquest context de soŀlicitud i estima envers la vida comunitària, en el
moment d’expansió i de plenitud de l’orde cistercenc, Elred fa la seva proposta
sobre l’amistat, presentant-la com un marc, com un espai capaç d’estructurar i
d’humanitzar la vida personal i comunitària amb vista al seu objectiu espiritual:
la recerca de Déu. Ho fa recuperant un filó preciós de la psicologia i de
l’antropologia clàssiques, rellegint-lo i actualitzant-lo en funció del nou context.
Aquest filó és el tema de l’amistat, que havia estat tractat ja per Sòcrates i per
Plató, i de manera més sistemàtica per Aristòtil, que hi dedica els llibres VIII i IX
de la seva Ètica a Nicòmac 23 . Aquest filó de reflexió antropològica i sapiencial
assolí una de les seves fites en el tractat de Marc Tuŀli Ciceró, el Lælius o De
amicitia 24 .
El De amicitia de Ciceró (44 aC) és un tractat en forma de diàleg, escrit en un
moment de crisi del model republicà amb què fins aleshores Roma s’havia
governat. Ciceró, davant l’esfondrament d’un model social i polític fonamentat en
el diàleg i la participació, fa una anàlisi psicològica del cor humà i dels elements
que l’estructuren antropològicament com un ésser social, i fa veure com
l’amistat, en tant que és fruit d’un procés d’unificació interior, pot esdevenir
també factor i element de cohesió social.
Elred, com explica en la introducció del seu De spiritali amicitia, havia llegit de
noi l’obra de Ciceró, i n’havia conservat sempre ben viu el record 25 . Al noviciat de
Rievaulx retroba aquell text. En efecte, el De amicitia de Ciceró era llegit als
noviciats dels monestirs medievals, tant per la profunditat humana del contingut
com per la qualitat de la forma. La recuperació d’aquell text llegit en la seva
adolescència li dóna la idea de rellegir-lo en clau espiritual, de rescriure’l i de
proposar-lo, d’una manera nova, com una eina útil per al treball espiritual dels
monjos. D’ací neix el seu De spiritali amicitia, que tindrà una àmplia difusió en
les cases monàstiques cistercenques i benedictines. L’escriu entre els anys 1158 i
1163, després d’una llarga experiència com a monjo, i mestre i pare de monjos.
Tal com havien fet Plató i Aristòtil, el mateix Ciceró i Cassià en la seva
conferència XVI, l’estructura en forma de diàleg: en seran interlocutors el monjo
Iu (Ivo) i, a partir del llibre II, Galter (Galterus) i Gracià (Gratianus), també
monjos. En parlar de Cassià ja he indicat la importància del diàleg com a gènere
literari; ens ha de fer pensar el fet que un home medieval valori aquesta recerca
consensuada a través de la paraula i de les pròpies experiències. Elred, però, hi
incorpora una novetat significativa: es tracta d’un diàleg obert, que vol transcedir
l’àmbit d’allò humà, un diàleg que apunta al Crist com a horitzó i referent. Escriu,
en efecte, tot just començat el llibre primer, adreçant-se a Iu, monjo d’una casa
23
ARISTÒTIL, Ètica Nicomaquea, I i II, Introducció, text crític revisat i traducció de J. BATALLA,
Fundació Bernat Metge, Barcelona 1995.
24
M. T. CICERÓ, Leli (de l’amistat), Introducció, text crític revisat, traducció i notes de P. VILLALBA,
Fundació Bernat Metge, Barcelona 1999.
25
De spiritali amicitia, Pròleg, 1-2. Cito: ÆLREDI RIEVALLENSIS, Opera omnia, 1, Edició crítica a cura
de A. HOSTE, Corpus Christianorum, Continuatio Mediævalis, I, Typographi Brepols Editores
Pontificii, Turnholti MCMLXXI. N’hi ha una bona traducció francesa amb el text llatí al costat: A. DE
RIEVAULX, L’amitié spirituelle, Presentació, traducció i notes per J. DUBOIS, Éditions Charles Beyaert,
París 1948.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
© Abadia de Poblet · 7 / 13

43448 Abadia de Poblet · http://www.poblet.cat · info@poblet.cat · 977 870 089
___________________________________________________________________________
dependent de Rievaulx: «Jo i tu, i a més, espero, un tercer entre nosaltres,
Crist 26 ».
En el pròleg, Elred explica que la lectura de Ciceró li havia proporcionat una
recepta sobre l’amistat, una «amicitiæ formulam», i això el porta ara a provar
d’establir unes regles, uns principis per a estructurar —diu— «la casta i santa
dilecció», és a dir, l’amor que, segons la Regla benedictina, han de viure els
monjos i s’han de professar els uns als altres 27 . És clara, doncs, la finalitat de
l’escrit: oferir un marc antropològic i, fins i tot, psicològic, com a espai per a la
concreció de la fraternitat monàstica, aquell marc que la Regla deixava de banda
per centrar-se més en la dimensió del servei.
El tractat ressegueix amb fidelitat el Lælius de Ciceró, rellegit, però, a la llum de
l’Escriptura, sobretot a partir de dos textos. En primer lloc, la història de l’amistat
entre David i Jonatan, fill del rei Saül, prou coneguda i gairebé tòpica. La història
té per marc la gelosia i l’odi de Saül envers David, i culmina amb una de les
pàgines de més gruix poètic i humà de la Bíblia, el plany de David per la mort de
Jonatan 28 . La història d’aquesta amistat comença a 1Sa 18, 1: «l’ànima de
Jonatan —hi llegim— va quedar relligada a l’ànima de David, i a partir d’aquell
moment Jonatan va començar a estimar David com la seva pròpia ànima»; i
acaba amb la mort del rei Saül i del seu fill Jonatan en la batalla de les
muntanyes de Guilboa contra els filisteus, que marca l’inici del regnat de David 29 .
A la llum d’aquesta història Elred proposarà l’amistat com una experiència
profunda de comunió humana, que en el text bíblic es concreta i s’expressa amb
un pacte (berit) d’amistat entre Jonatan i David 30 : a través d’aquesta experiència
humana de relligament accedim a aquella altra experiència profunda de comunió
i d’amistat amb Déu.
En segon lloc, pel que fa al Nou Testament, Elred té present el quart evangeli, en
el qual la categoria i l’experiència de l’amistat, a causa segurament de les
característiques peculiars de l’anomenada “comunitat del deixeble estimat”, té
una gran rellevància humana i teològica. Així, el sentit de la donació de Jesús, el
Fill, Joan l’explica en termes d’amistat: «Ningú no té un amor més gran que el
qui dóna la vida pels seus amics 31 ». La relació dels deixebles amb Jesús, també:
«Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres
us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu pare 32 ».
El deixeble, doncs, és l’amic de Jesús, i el model de deixeble és precisament
«aquell deixeble que Jesús estimava 33 ». L’autèntic deixeble, encara, és el qui viu
la joia de ser l’amic de l’espòs 34 . Des d’aquesta perspectiva, l’abat de Rievaulx
ens invita a llegir tota l’Escriptura i la pròpia vida com formant part del teixit, de
26
De spiritali amicitia, I, 1.
27
De spiritale amicitia, Pròleg, 3 i 6.
28
2Sa 1, 19-27.
29
1Sa 31, 1-6.
30
1Sa 18, 3; 20, 8 i 23, 18.
31
Jn 15, 13.
32
Jn 15, 15.
33
Jn 19, 26; 20, 2; 21, 7; 21, 20.
34 Cf. Jn 3, 29.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
© Abadia de Poblet · 8 / 13

43448 Abadia de Poblet · http://www.poblet.cat · info@poblet.cat · 977 870 089
___________________________________________________________________________
la trama d’una gran història d’amistat entre Déu i la humanitat, història que en
Jesús, el Crist, troba la seva realització i la seva referència més perfectes.
Elred assumeix sense reserves la definició ciceroniana d’amistat: «L’amistat —diu
Ciceró— és el consens en les coses humanes i divines, basat en la benvolença i la
caritat 35 ». Aquesta definició, d’entrada sorprenent, neix d’una antropologia
oberta al transcendent, que entén l’home com un esperit encarnat, en el qual la
dimensió espiritual i la dimensió humana es troben harmònicament integrades.
La virtut rau, també pel que fa a l’amistat, en aquest consens, en aquesta
harmonia. També el monjo, doncs, a partir de l’experiència humana d’una
amistat autèntica, troba el seu camí d’accés a la realitat de Déu, en Crist.
S’apropia, encara, una altra de les notes bàsiques de l’amistat segons els
clàssics: l’autèntica amistat solament és possible entre homes bons, entre homes
que s’han decidit a fer el camí de la virtut, del perfeccionament personal. Amb el
valor afegit que, per a Elred, créixer en humanitat equival també a créixer en la
talla pròpia de la plenitud del Crist 36 : l’amistat espiritual, pel que fa als monjos,
s’inscriu no tant en el marc d’un projecte de perfeccionament personal, com en el
marc d’un projecte comú de vida orientat a la recerca de Déu.
Subratllo els quatre components, segons Elred, de l’amistat autèntica: dilectio,
affectio, securitas i iucunditas. Ho explica així: «Hi ha quatre elements que em
semblen especialment propis de l’amistat: la dilecció, l’afecte, la confiança i
l’elegància. La dilecció s’expressa amb els favors dictats per la benvolença;
l’afecte, amb aquella delectació que neix del més íntim de nosaltres mateixos; la
confiança, amb la manifestació, sense temor ni sospita, de tots els secrets i
pensaments; l’elegància, amb la compartició delicada i amable de tots els
esdeveniments de la vida —els joiosos i els tristos—, de tots els nostres propòsits
—els nocius i els útils—, i de tot el que podem ensenyar o aprendre 37 ». Quatre
components perfectament conjugables amb la visió de la Regla benedictina: en
efecte, per a Benet l’amor es verifica sempre en el servei concret al germà;
aquesta actitud ha de néixer d’una convicció profunda i del desig de seguir el
Crist servidor i obedient; la confiança és un element indispensable per al
creixement del monjo en la relació amb el seu pare espiritual i, finalment, la
delicadesa ha d’impregnar les relacions fraternes en tant que l’altre és sempre un
sagrament del Crist i ha de ser tractat «com un vas sagrat de l’altar» 38 .
De spiritali amicitia recupera, doncs, per a la vida espiritual, la dimensió
antropològica de l’amistat com a marc per al treball personal i comunitari de
creixement en la virtut i de recerca de Déu, en la línia del discerniment que ens
proposava Cassià, de confrontació del propi itinerari amb el de l’amic-germà.
Però en recupera també la dimensió de la gratuïtat, del do. En això és molt fidel
també al pensament d’Aristòtil, que en l’Ètica a Nicòmac afirma: «L’amistat no és
tan sols necessària; és també bella 39 », després d’explicar-ne i de demostrar-ne
la necessitat per a la vida personal i per a la cohesió social de la ciutat (polis).
35 De spiritali amicitia, I, 11, citant CICERÓ, De amicitia, 20.
36 Cf. Ef 4, 13.
37 De spiritali amicitia, III, 51.
38 Cf. RB XXXI, 10.
39 Ètica a Nicòmac, VIII, 1.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
© Abadia de Poblet · 9 / 13

43448 Abadia de Poblet · http://www.poblet.cat · info@poblet.cat · 977 870 089
___________________________________________________________________________
L’amistat, també per a Aristòtil, està estretament vinculada a la felicitat, és el
camí que hi mena, que ajuda l’home a ser allò que ha de ser, a complir el seu
bé, la seva finalitat. Per a Elred, l’amistat és també el camí de la felicitat, el camí
que ajuda el monjo a humanitzar la seva vida i les seves relacions, bo i
apropant-lo més i més al projecte de Déu sobre ell i sobre cadascun dels seus
germans monjos. Aquesta amistat, viscuda plenament en l’espai humà del
monestir, prepara ja per als monjos i, d’alguna manera, anticipa, la realitat del
Paradís. En efecte, la teologia monàstica cistercenca del paradisus claustri
proposa i invita a viure la vida del claustre com una escola i un tast del Paradís,
on l’amistat, el diàleg i la comunió amb Déu assoliran la seva plenitud definitiva.
Aquesta teologia es plasma fins i tot en l’arquitectura dels monestirs, i troba una
exceŀlent exposició en aquest text d’Elred: «Abans d’ahir, tot passejant pels
claustres del monestir, em sentia envoltat pels meus estimats germans i, com en
un paradís de delícies, admirava les fulles, les flors i els fruits de cadascun
d’aquells arbres, sense trobar-ne cap, entre tants com n’hi havia, que jo no
estimés i del qual no em cregués estimat. Això em va produir un goig immens,
superior a totes les satisfaccions d’aquest món. Sentia que el meu esperit fluïa
cap a ells i que tots els seus afectes confluïen cap a mi, fins a poder dir amb el
profeta: Que n’és, de bo i agradable, viure tots junts els germans! (Sl 133, 1) 40 ».
El darrer paràgraf del tractat invita a transcendir la dimensió humana de
l’amistat bo i retrobant la tensió escatològica que anima tota la Regla benedictina
i que ha d’impregnar l’esperança del monjo: «És així com tot enlairant-se
d’aquest amor sant pel qual hom estima el seu amic a aquell amor pel qual hom
estima el Crist, s’assaboreix amb el goig de la plenitud el fruit espiritual de
l’amistat. La plenitud d’aquesta felicitat l’esperem per al temps futur, quan el
temor que ara sentim els uns pels altres desapareixerà i s’esvairan totes les
contrarietats que ara hem de sofrir els uns pels altres; quan, destruït l’agulló de
la mort i la mort mateixa, agulló les punxades del qual són la causa de les
nostres afliccions, assolirem finalment la seguretat i gaudirem per tota l’eternitat
d’aquell bé suprem. Aleshores, aquesta amistat a la qual, ací baix, podem
admetre tan sols un nombre reduït de persones, es farà extensiva a tothom, i de
tothom a Déu mateix, quan Ell, Déu, ho serà tot en tots 41 ». Cal llegir aquest final
com un comentari al capítol LXXII de la Regla, sobre el bon zel que cal que
tinguin els monjos. Sense explicitar el tema de l’amistat, Benet es proposa
també d’establir un consens en les coses humanes i divines, basat en la
benvolença i la caritat, com a fonament del treball humà i espiritual dels seus
deixebles, un treball que culminarà en la vida eterna, on el desig i la recerca del
monjo es veuran acomplerts, sempre que el treball d’aquest consens hagi estat
dut a terme de manera seriosa i honesta durant el temps de la vida present:
«que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; que temin Déu amb
amor; que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. Que no anteposin
res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna 42 ».
40 De spiritali amicitia, III, 82. El claustre de Poblet, amb el brollador i les seves columnes
coronades per capitells de motius vegetals, suggereix un jardí comparable al del relat de la Bíblia
(Gn 2, 9-10).
41 De spiritali amicitia, III, 134.
42 RB LXXII, 8-12.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
© Abadia de Poblet · 10 / 13

43448 Abadia de Poblet · http://www.poblet.cat · info@poblet.cat · 977 870 089
___________________________________________________________________________
El tractat sobre l’amistat d’Elred caldria completar-lo amb la lectura del seu
Speculum caritatis (El mirall de la caritat), la seva obra més important, de
caràcter teològic, que complementa aquesta antropologia de l’amistat, en tant
que per a Elred tota experiència autènticament humana ha de ser font de
coneixement de Déu i de comunió amb el seu misteri.
Una de les aportacions més valuoses de l’obra d’Elred és, potser, aquesta
capacitat de dialogar de la teologia amb la cultura i amb el pensament humà. En
temps d’Elred, al segle XII, no existia per al món cristià un pensament filosòfic
autònom, al marge de la reflexió teològica, i aquest pensament calgué cercar-lo
en el passat. El De amicitia de Ciceró, que és l’obra de referència escollida per
Elred, té el valor afegit de concentrar sintèticament el pensament de l’antiguitat
clàssica sobre l’amistat des de Sòcrates i Plató 43 .
Conclusions
Al final del recorregut, faig tres propostes, a manera de síntesi.
1. La possibilitat de plantejar l’amistat com un marc, com una estructura humana
i psicològica per a la vivència en plenitud d’aquell amor cast, desinteressat, que
la Regla ens proposa de viure als monjos i a les monges que la seguim com a
forma de vida: «que practiquin desinteressadament (caste) la caritat fraterna 44 ».
Amor d’amistat com a factor d’humanització en les nostres comunitats. «Que
l’amor no sigui només de paraules, sinó de fets i de veritat 45 »: aquests fets i
aquesta veritat els podríem articular, potser, a través de l’amistat.
Hi ha un risc, però, i aquesta deu ser la causa que el tema i el llenguatge de
l’amistat hagin estat poc rellevants en la reflexió sobre la caritat fraterna en la
vida comunitària. En l’amistat hi ha sempre un cert component elitista i pot
tendir a crear espais tancats i excloents. Això seria nefast per a la vida
comunitària i atemptaria contra el nucli de l’ideari benedictí, que es fonamenta
precisament en un amor desinteressat, cast, tal com el qualifica sant Benet. Ell
mateix adverteix severament d’aquest perill: «Cal evitar que per cap motiu no es
prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a
protegir-lo, encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. Que de cap
manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir
en una ocasió d’escàndols molt greus. Si algú transgredia aquesta prohibició, que
sigui castigat ben asprament 46 ». Amb tot, la mateixa Regla ofereix un cert
correctiu a aquest possible perill: la caritat fraterna i, per tant, també l’amistat
espiritual entre els germans, es verifica en l’ètica del servei. El servei, tema
recurrent al llarg de la Regla, és el nom i la qualitat de l’amor de Jesús, que
renta els peus dels seus deixebles, que a la creu se’ns lliura, tot lliurant-se al
Pare, com el Servent, en majúscules. Per això sant Benet va definir el monestir
43
Aquest fet contradiu la visió obscurantista que sovint s’ha presentat de l’Edat Mitjana. El
fenomen cultural i espiritual de l’Humanisme (s. XV-XVI) no hauria estat possible sense la
recuperació i la relectura dels textos de l’antiguitat clàssica dutes a terme, en bona part, en els
escriptoris, els claustres i les escoles dels monestirs medievals.
44
RB LXXII, 8.
45
1Jn 3, 18.
46
RB LXIX.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
© Abadia de Poblet · 11 / 13

43448 Abadia de Poblet · http://www.poblet.cat · info@poblet.cat · 977 870 089
___________________________________________________________________________
com «una escola del servei del Senyor» i no, pròpiament, com «una escola de la
caritat», com faran els cistercencs, sobretot Bernat i Elred. En tot cas la caritat
és per a Benet el servei concret, que prestem a Crist en els germans i que Crist
ens presta a través d’ells.
En les seves primeres intervencions, el papa Benet XVI ha parlat reiteradament
de l’amistat. Durant la missa d’inici del seu ministeri com a successor de Pere, el
dia 24 d’abril de 2005, va cloure l’homilia amb aquestes paraules: «Qui deixa
entrar Crist a dintre seu no perd res, res, absolutament res d’allò que fa la vida
més lliure, més bella i més gran. No! Només en l’amistat amb Crist se’ns obren
de bat a bat les portes de la vida. Només en aquesta amistat podem desplegar
de debò el potencial immens de la condició humana. Només en aquesta amistat
podem experimentar allò que és bell i allò que allibera 47 ». De l’amistat ja n’havia
parlat pocs dies abans, el matí del 18 d’abril, quan encara era el cardenal Joseph
Ratzinger, en l’homilia de la missa “Pro eligendo Romano Pontifice” a l’inici del
conclave. Va dir, en efecte, comentant Jn 15, 15: «I, tanmateix, el Senyor ens
anomena amics, ens fa els seus amics, ens dóna la seva amistat [...]. Entre
amics no hi ha secrets: Crist ens comunica tot el que ha sentit del Pare; ens fa
dipositaris de la seva total confiança i, amb la confiança, també del coneixement.
Ens revela el seu rostre, el seu cor. Ens manifesta la seva tendresa, el seu amor
apassionat fins a la follia de la creu 48 ».
No amago la dificultat per a nosaltres, homes i dones del segle XXI, d’interpretar
correctament el món conceptual i vivencial d’aquests autors tan allunyats
culturalment i temporalment de nosaltres, com són Cassià, Benet, Bernat, Elred
de Rievaulx i, no cal dir, Plató, Aristòtil i Ciceró. Tanmateix, ens trobem en un
mateix corrent de pensament, en un mateix procés d’elaboració d’aquests
conceptes i experiències, i això en fa un univers no del tot estrany per a
nosaltres. Potser seria el moment de repensar aquest tema i escriure un De
spiritali amicitia per al nostre temps, d’acord amb els treballs de l’antropologia i
de la psicologia moderna sobre l’amistat a la llum de les experiències concretes
en les comunitats monàstiques actuals. En tot cas, aquest article voldria ser
també una invitació a llegir o a rellegir aquests textos, tal com ens han arribat,
amb el seu humanisme i amb l’autenticitat de l’experiència i del coneixement del
cor humà que els anima.
2. Recuperar l’amistat com a espai per a la gratuïtat, per a la llibertat i per a la
confiança. En dos nivells, en el de la relació interpersonal, de cada monjo amb
els altres monjos, i en el de la relació personal amb Jesucrist, que s’articularia
com una relació d’amat i d’amic. Viure la pròpia relació amb Jesús en clau
d’amistat, des d’aquesta triple dimensió de la gratuïtat, la llibertat i la confiança,
és, crec, un camí de possibilitats iŀlimitades per al nostre creixement espiritual.
Tenim a la nostra disposició, i en la nostra llengua, un preciós tresor espiritual i
literari que ens hi pot ajudar i al qual no em sé estar de remetre: el Llibre d’Amic
47
Http://www.vatican.va/holy_father/benedict_xvi/homilies/2005/documents/hf_benxvi_hom_2005042
4_inizio-pontificato_it.html, 5 de maig de 2005.
48
Http://www.vatican.va/gpII/documents/homily-pro-eligendo-pontifice_20050418_it.html, 5 de
maig de 2005.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
© Abadia de Poblet · 12 / 13

43448 Abadia de Poblet · http://www.poblet.cat · info@poblet.cat · 977 870 089
___________________________________________________________________________
i Amat, de Ramon Llull, escrit uns cent anys després del De spiritali amicitia
d’Elred 49 . «Els camins pels quals l’Amic cerca el seu Amat —escriu Ramon Llull—
són llargs, perillosos i poblats de desficis, sospirs i plors, i iŀluminats d’amors! 50 ».
Els monjos hi sentim el ressò de les paraules de la Regla benedictina: «...no
abandonis de seguida, esfereït de terror, el camí de salvació, que al
començament ha de ser forçosament estret, perquè, avançant en la vida
monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de
Déu en la inefable dolcesa de l’amor 51 ». I encara: «Digué l’Amic a l’Amat: —Tu
que omples el sol de resplendor, omple el meu cor d’amor. Respongué l’Amat: —
Sense consumació d’amor, els teus ulls no estarien en plor, ni tu hauries vingut
en aquest lloc a veure el teu amador 52 ». Els monjos hi veiem expressat aquell
desig de Déu, de cercar-lo, d’estimar-lo, que ens va portar al monestir, un desig
que sant Benet demana de mantenir sempre viu com a centre d’on han de brollar
totes les actituds que van afaiçonant el monjo, un d’entre la multitud que ha
respost a la crida del Senyor i ha vingut al monestir amb el desig de veure i viure
dies feliços 53 .
3. Viure, d’acord amb l’experiència anterior, la nostra pregària de monjos també
com una relació, com un camí d’amistat, de l’amic —el monjo— amb l’amat —el
Crist—. Aquest propòsit no hauria de semblar estrany als qui llegim, meditem i
preguem la Bíblia, que és el relat de la història de la gran amistat de Déu amb
els homes. I la mateixa Regla ens hi invita, quan descriu la pregària com una
actitud molt senzilla i molt sincera que brolla del més profund del cor: «I si, algú,
una altra estona, volia pregar amb més recolliment, que entri senzillament [a
l’oratori] i que pregui, no amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió
del cor 54 ». Aquesta relació de pregària amb Déu i amb Jesucrist plena d’intimitat,
d’afecte i de confiança, no exclou, però, per a Benet, la reverència deguda al
Senyor, el temor, fet d’admiració i d’amor, que experimentem davant el misteri
fascinant de la seva presència 55 .
I acabo amb una bella definició sobre la pregària, potser una de les millors que
se n’han escrit: «Que no es otra cosa oración mental, a mi parecer, sino tratar
de amistad estando muchas veces tratando a solas con quien sabemos nos
ama 56 ».
Amb aquell que sabem que ens estima!
49 Ramon Llull (1232-1325) va escriure el Llibre d’Amic i Amat a Montpeller cap a l’any 1283, com
un capítol de la noveŀla Llibre d’Evast e Blanquerna. Hi expressa la relació entre l’home i Déu,
relació centrada en l’amor, amb la seva doble cara de sofriment i de joia.
50 R. LLULL, Llibre d’Amic i Amat, 11, 2, Versió actualitzada de J. GELABERT, El Gall Editor, Pollença
2004.
51 RB, Pròleg, 48-49.
52 Llibre d’Amic i Amat, 12, 6.
53 Cf. RB, Pròleg, 14-15.
54 RB LII, 4.
55 Cf. RB XIX i XX.
56 T. DE JESÚS, Libro de la Vida, VIII, 5, Obras completas, a cura de M. HERRÁIZ, Ediciones Sígueme,
Salamanca 1997.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
© Abadia de Poblet · 13 / 13