Sumari - Ignasi Terraza.com

JazzButlletí
juliol agost 2009 Publicació de l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya 92
Sumari
Vinyeta 4
Editorial 5
Associació dia a dia < L’Hora del Jazz 6
Diari de bolo < Billy Tipton 11
Entrevista < Josep Maria Farràs i 12
Ignasi Terraza
Homenatge < Enric Ponsa 16
Aparador 17
Novetats discogràfiques 20
Notes 21
Fes-te soci 22
Empreses en conveni 23

Entrevista
Josep Maria Farràs i Ignasi Terraza
Farràs i Terraza, Terraza i Farràs. Tant se
val, l’ordre dels factors no altera el producte.
Després d’anys i panys de tocar junts,
pianista i trompetista han decidit segellar
la seva relació musical amb un disc, Plaça
Vella (Swit Records, 2009), que lliga amb la
millor tradició del jazz de tots els temps i
que els portarà a pujar a una bona colla
d’escenaris. Per cert, Terraza acaba de
guanyar la Great American Jazz Piano
Competition, fet que no fa sinó confirmar el
seu estat de gràcia actual.
Text: Borja Duñó
Vosaltres ja fa molt temps que toqueu
junts, com va sorgir la idea de plasmar en
disc aquesta col·laboració?
TERRAZA: No és una idea d’ara, portem
col·laborant des de l’any 85 o 86, quan vam
començar a fer projectes junts. Tot i que no
ha estat una col·laboració molt intensa en el
sentit de fer molts concerts seguits, sí que ha
estat molt sostinguda. Com a mínim hem
tocat junts una o dues vegades l’any i d’altres
anys hem fet 15 o 20 concerts. Ja fa molt de
temps que dèiem de posar-ho en un CD. És
una mostra de diferents llenguatges i estils i,
a més a més, en quartet és on potser s’ha
escoltat menys al Josep Maria i potser on
destaca més.
FARRÀS: Bé, és un quartet, tots tenim la mateixa
importància! En el disc hi ha una mica de tot, un
homenatge a Clifford Brown, un altre a Louis
Armstrong, un “Autumn Leaves” amb un toc
Miles, i temes més tranquil·lets, que potser no
solen sentir-se en format quartet.
El Pere Pons ha deixat escrit que la parella
que formeu “representa la síntesi perfecta
del passat, present i futur” del jazz català.
Què en penseu d’això?
T: Sí, el títol, Plaça Vella, a banda de ser un lloc
emblemàtic que no fa falta explicar, simbolitza
un punt d’encontre. El CD simbolitza el mateix
punt de trobada entre dues generacions de
jazzistes.
I ara conviviu amb una tercera generació.
F: Sí, evidentment. El que passa és que jo vaig
començar amb el jazz més antic, escoltant al
Sidney Bechet. Me’l seguiré posant i no me’n
cansaré mai, allò era molt modern per l’època,
sembla estrany que un tío de l’any 24 pogués
tocar amb aquella força! A partir d’aquí vaig
descobrir tot el color del jazz, amb els jungle del
Duke Ellington… i tot el que jo vaig descobrir,
l’Ignasi també ho va descobrir.
Eren altres temps, però…
F: Anaves a una botiga i trobaves un disc de
l’Armstrong i un altre de l’Ella Fitzgerald. I res
més, eh? Els havies de comprar a Andorra o
te’ls portaven de França o dels Estats Units i, és
clar, havies de llegir molt, escoltar La veu
d’Amèrica, on senties moltes coses de jazz a la
nit, buscant l’ona curta… era una època molt
dura, però tenia molta emoció. Aleshores van
sortir els Beatles, però jo en vaig passar, fins
que vaig descobrir el be-bop, el Charlie Parker, i
aquí vaig acabar. Això no vol dir que no escoltés
el Rollins, el Coltrane i el Miles, però si hagués
descobert el jazz a partir del Coltrane, segurament
ja no m’hagués interessat. El que em va
atrapar és el swing, això que és tan difícil
d’explicar però que et fa moure, vaja, la música
negra americana del 1900 al 1960.
T: La generació del Farràs és la generació
dels músics que es van formar escoltant
discos. En la meva generació vam conviure
els dos grups. Van aparèixer l’Aula i el
Taller, però jo no vaig estudiar en aquestes
acadèmies, sinó que vaig fer-ho a través
dels discos, per això em sento més identificat
amb la vella escola. La tercera generació,
la d’ara, està totalment centrada en les
acadèmies, per bé i per mal. Ara no hi ha
cap músic que no passi per alguna d’aquestes
acadèmies i això també fa que tots els
músics sonin segons patrons molt similars.
El que tenia la vella escola era que cadascú
es formava escoltant allò que realment li
agradava, i això determinava el seu so. En el
història del jazz trobaràs que tots els grans
tenien un o dos ídols que copiaven i a partir
d’aquí feien evolucionar el seu so i el seu
llenguatge.
F: L’Ignasi, a banda de jazzman, és molt més
músic que jo. Jo sóc més de la línia melòdica.
Toca molt bé, fa uns solos preciosos on mescla
Teddy Wilson, Art Tatum… i això no ho ensenyen
a les escoles, és una forma de tocar mot
maca, molt elegant, dels anys 30-40. Ara, si vol
ser modern deixa’l córrer, fa uns acords que jo
no els entenc de res.
T: Això de molt músic no m’agrada. Que
potser tinc recursos més amplis per la meva
formació clàssica, no ho sé. A mi, abans de
descobrir el jazz ja m’agradava molt improvisar
en els llenguatges que coneixia, el pop i
el clàssic. Quan vaig descobrir el jazz m’hi
vaig trobar molt a gust i també m’agrada fer
petites picades d’ull a altres llenguatges que
incorporo a l’hora d’improvisar. Ser músic no
té a veure amb els recursos tècnics sinó amb
allò que ets capaç d’expressar. La història del
jazz està plena de gent que amb una tècnica
suposadament deficient ha aconseguit
expressar-se amb personalitat. En aquest
sentit, el Josep Maria té una capacitat
d’expressió molt gran i és molt músic.
F: Mira, crec que hi ha tres coses molt bàsiques
que un músic ha de tenir: personalitat, carisma i
capacitat de comunicació. Hi ha músics que
toquen molt bé però que els falta això.
Un cop vau decidir tirar endavant la gravació,
com vau decidir el repertori, els arranjaments,
etcètera?
F: En realitat, aquest disc s’ha fet duna manera
molt simple: si al llarg de tots aquests anys havíem
tocat 30 temes junts, en vam triar 10 o 12.
T: Feia molts anys que ho dèiem i al final ens
vam posar les piles. Només vam canviar
alguns plantejaments, arranjaments, tempos,
etcètera, per forçar-nos a que el disc quedés
més fresc. I vam incloure tres originals:
“Plaça Vella”, “Nits de farra” i “Temps de
canvis”. No es tractava de fer música original
arranjada i tancada, sinó que buscàvem
improvisar, que tingués un aire obert, per
tant, no era bo assajar-ho molt.
F: El “Remember Clifford”, per exemple, és
en duo perquè els altres havien desaparegut
i va sortir bé a la primera presa, era la primera
vegada que la tocàvem en duo i així va
quedar.
12 Entrevista Entrevista 13

T: De fet, els temes que vam repetir més no els
hem posat. Amb el jazz és molt important la
interacció entre els músics i que sigui fresc.
Heu portat el projecte al festival de Terrassa
i després fareu el circuit Ressons, a la tardor,
no?
T: Sí, a més a més, a l’agost tocarem al festival
de Gouvy, a Bèlgica, també amb quartet i la
col·laboració del Jesse Davies.
Ignasi, el fet de tenir un segell propi, Swit
Records, et dóna més llibertat per fer realitat
projectes com Plaça Vella?
T: Tenint segell propi pots fer un disc quan et
ve de gust, però suposa molta més feina. Vaig
iniciar-lo fa tres anys, a partir del fons discogràfic
d’un catàleg antic, i això em permet
14 Entrevista
tenir obra pròpia. Ja no puc queixar-me a les
discogràfiques perquè no em fan promoció,
m’he de fer la meva i la conclusió és que resulta
més complicat del que em pensava.
Com ha estat l’acollida de Plaça Vella, per
part del públic?
T: Només fa dos mesos que ha sortit i ara el
reeditem, n’estem fabricant mil més. Com a
discogràfica hem fet una aposta per un disseny
diferent, hem canviat el format de plàstic
al cartró, disseny de la Natàlia Cuadrado,
i això li està donant més difusió. També
estem reeditant el Jazz a les fosques, de
l’any 99, que estava descatalogat i sortirà
també en cartró.
T’has plantejat fer edicions de vinil, ara que
sembla tornar a estar de moda?
T: Com a discogràfica no m’ho havia plantejat,
però sí que acabo de signar un contracte amb un
segell japonès per publicar en vinil In a
Sentimental Groove, l’últim disc de trio. Això
m’ha fet pensar que almenys al Japó hi ha un
mercat per al vinil. Aquí no ho sé, però en un
futur no ho descarto.
F: Abans un disc de vinil te’l miraves… jo recordo
els primers discos de pedra que duraven dos
minuts i mig i la gent els disfrutava! Els discos
de vinil tenen alguna cosa que t’omple més.
T: Sí, diuen que el so del CD permet més dinàmiques
que el del vinil però si s’aprofitessin
totes aquestes dinàmiques te’l posaries al
cotxe i no sentiries res, per això es comprimeix
moltíssim, fins i tot més que abans.
Ignasi, el darrer mes de maig vas guanyar
la 25ª edició de la Great American Jazz
Piano Competition, al festival de Jacksonville,
Florida. Què representa per a tu,
aquest premi?
T: De moment, anar als Estats Units ja ha estat
tota una aventura. Tenint en compte que el
premi Monk de piano només es dóna cada 10
anys, doncs aquest potser és el més prestigiós
que es fa cada any. Em va sorprendre que no
tenia límit d’edat, mentre els participants no
tinguin contracte amb una discogràfica gran.
En altres paraules, no han de ser coneguts als
Estats Units. Es fa com a obertura del festival
i tenen molta cura seleccionant els membres
del jurat. En passades edicions ho han estat
Herbie Hancock, Ahmad Jamal, Cedar Walton,
Horace Silver… Entre els músics que l’han
guanyat hi ha Marcus Roberts, Kenny Drew Jr.
i Lynne Arriale. Entre els finalistes d’edicions
anteriors, hi ha noms tan coneguts com Brad
Mehldau, Harry Connick o Bill Charlap.
Com funciona el concurs?
T: Et fan enviar tres temes on hi ha d’haver
piano solo i trio. Amb això fan una selecció a
cegues de cinc finalistes, que es convoquen
el dia abans que comenci el certamen en un
teatre de més de mil persones. El festival es
fa al carrer, dura tres dies i convoca a uns
60.000 assistents. El concurs és l’únic concert
de pagament i costava 30 dòlars! Si això
es fes aquí no sé què passaria. Al festival hi
tocaven Jimmy Cobb, Steve Turre, Stanley
Clarke, Jason Marsalis, Roberta Flack, Patti
Austin, Dave Brubeck, Dr. John… Amb aquest
cartell, la gent encara pagava 30 dòlars per
veure el concurs i estava tota a platea plena
i mitja part de dalt també.
Déu n’hi do!
T: De fet, l’any 96 van deixar de fer el concurs
per temes d’esponsorització i la gent va protestar
tant que l’Ajuntament de Jacksonville el
va reprendre. A mi la gent em parava pel
carrer per demanar-me autògrafs! Em va sorprendre
moltíssim l’interès del públic per
aquest concurs.
Creus que tot això t’obre portes als Estats
Units?
T: Em va fer pensar, perquè sempre havia
cregut que era un mercat en què els músics
d’aquí no hi teníem res a fer, però ara veig
que no és impossible anar a tocar a Estats
Units. Em va semblar que allà la gent entén
el jazz i per això sap apreciar el que li estan
donant. Una de les coses que constato aquí
és que si abans al capdavant dels grans festivals
hi havia grans coneixedors i aficionats
al jazz, ara hi ha tècnics que només saben
llegir revistes i publicitat.
Creieu doncs, que el jazz que fem a Catalunya
és exportable a la resta del món?
F: Jo crec que aquí a Catalunya ha millorat tot
molt, han sortit molt bons músics, crec que
està millor que abans. Ara he vist el que fa el
Chamorro amb aquesta big band tan jove i
toquen molt bé aquests nanos! Quan jo tenia
20 anys, si volies fer una big band havies de
cridar a músics clàssics que llegien bé, però
allò sonava encartonat.
T: Abans era difícil trobar bons músics per
tocar junts i ara es nota un canvi, hi ha més
competivitat però el nivell global també puja.
També es notarà en els pròxims anys i es
podrà dir que el jazz és una de les músiques
representatives del nostre país. A Catalunya i
concretament a Barcelona és on es reuneixen
els millors músics de jazz del país.
F: Jo també crec que tenim més músics que
no pas públic de jazz. Abans l’aficionat era
molt fanàtic, però ara que el jazz és molt
modern hi ha públic que s’avorreix i ja no hi
torna.
T: S’estan barrejant moltes coses i al públic
en general li es difícil saber què vol dir jazz.
Han tingut experiències negatives perquè
no han connectat. A l’Auditori, per exemple,
tenen molt clar que cal fer una programació
conservadora si volen omplir-lo. Això
en el jazz no està tan clar i, aleshores,
posen un grup de rock que tingui un saxo o
algun altre element jazzístic. Em sembla
molt bé que els festivals estiguin oberts a
tot tipus de música però actualment em
sembla és on costa més sentir un concert
de jazz. Estan desplaçant aquesta música i
el propi públic diu que el jazz no interessa
perquè és un rotllo.
F: És com això del latin jazz, que no és altra
cosa que l’afrocuban que feia el Gillespie. Ja
li ho vaig dir al Trueba: “esto del latin jazz es
una rama, esto no es el tronco del jazz”.
T: Les etiquetes fan molt mal. Hi ha dos
elements que jo li demano al jazz: el so i el
ritme. El so és l’element expressiu i el
swing provoca una sèrie de reaccions de
benestar i satisfacció en els oients. Pot
barrejar-se amb altres ritmes, però hi ha de
ser. Per a mi això és prioritari, m’és igual
que sigui molt complicat o simple. En el jazz
clàssic ho tenien claríssim, però en el jazz
actual els músics es queden amb un plantejament
cerebral i deixen de banda aquests
valors. Un grup amb saxo, contrabaix, piano
i bateria pot tenir molt poc a veure amb el
que jo entenc com a jazz. La idea europea
del jazz s’allunya de la gran capacitat
expressiva del so i del ritme, que són els
elements que lliguen amb la tradició de la
música negra americana que a mi em van
atrapar. Encara que sigui molt modern, si la
música conté aquests dos elements la gent
hi connectarà, perquè el jazz no t’entra per
l’intel·lecte, sinó pel cor i pel ventre, et fa
moure i això va més enllà de la tradició
clàssica europea. Per sentir música improvisada
europea prefereixo escoltar música
clàssica, que a nivell intel·lectual arriba
molt més lluny.
Entrevista 15