1 - Castellnou Edicions

G u ii a D i dd àà cc tt ii cc aa
198
va començar a donar-li cops a la panxa, a mossegar-lo, a esgarrapar-lo, a donarli
puntades de peu..., i en Farell res, que no es movia, com si fos de ferro.Tots
els ciutadans de Barcelona eren als terrats, balcons i finestres, mirant la gran
prova de força. I tots estaven bocabadats, perquè veien que fort que era en
Farell, que semblava fresc com una rosa. El Gegant de Barcelona, en canvi, de
tant de donar cops inútilment, va acabar amb la llengua fora, tot suat i gairebé
sense força per bellugar un dit.
Finalment, en Farell va agafar el Gegant de Barcelona per l’orella, el va aixecar
com si fos lleuger com una ploma i el va llançar amb força per damunt les cases.
El Gegant de Barcelona va quedar ballant com un titella dalt d’un terrat.
Aleshores, els nens i nenes van començar a cantar al vençut Gegant de
Barcelona:
El Gegant de la ciutat
ara balla, ara balla.
El Gegant de la ciutat
ara balla pel terrat.
En Farell, content d’haver guanyat aquell presumit, va dir a tothom que estava
molt agraït per les atencions rebudes, però que s’estimava més viure al camp. I
dient adéu a la gent de Barcelona i al Gegant de la ciutat, perquè tot i la prova
de força s’havien fet molt amics, se’n va tornar cap a Caldes pel costat de la
muntanya de Collserola. Quan ja l’havia deixada enrere, se li va fer de nit, i, per
no caminar a les fosques, es va posar a dormir allà mateix. Però vet aquí que
aquella nit va ser tan freda, que de mica en mica se li va anar gelant el cor i després
la resta del cos, fins que en Farell va quedar convertit en una muntanya.
I encara ara, si des de la plaça de Vallvidrera mireu cap a l’oest, hi veureu el
gegant que es va tornar muntanya, estirat com si dormís.
(Versió lliure d’una llegenda popular feta a partir d’un text recollit per Joan
Amades)