PDF Diario EL PAÍS

QUADERN.
DIJOUS, 7 D’ABRIL DE 2011, NÚM. 550
LLETRES
Escriptors
davant el ‘Tirant
lo Blanc’
Pàgines 2 i 3
ENTREVISTA
Toni Cucarella: “Si hi ha
un vincle amb la
literatura són els lectors”
Pàgina 5
OPINIÓ
Xavi Sarrià escriu sobre
la tenacitat i la
constància d’Enric Valor
Pàgines 6 i 7
NOVETATS
Panorama de
títols i autors en
narrativa i poesia
Pàgines 8 i 10
Sis segles
després de
Martorell
Les lletres valencianes mostren
la seua vitalitat en la Fira del
Llibre quan fa ja sis-cents anys
del gran autor clàssic
jesús císcar

2 . EXTRA LLIBRE QUADERN Dijous 7 d’ abril de 2011
Escriptors davant el ‘Tirant’
Els narradors i narradores valencians reflexionen sobre l’obra de Joanot Martorell
XAVIER ALIAGA
Amés d’un gran expositor
de novetats i un contenidor
considerable d’activitats
paraliteràries, la Fira del
Llibre que comença avui a
València pot ser també una bona
excusa per a reflexionar sobre
el fet literari i sobre aquelles
obres que han marcat una
època i que, malgrat que passen
els fulls del calendari, en mantenen
la vigència. I l’obra narrativa
per excel·lència de la nostra
literatura, Tirant lo Blanc, de
Joanot Martorell, és una de les
fites claus per a entendre una
cultura. Quadern ha volgut que
un grapat dels nostres narradors
i narradores, alguns amb
relació directa amb l’univers de
l’obra i l’autor, uns altres amb
obres vigents que formaran
part del mostrari de la Fira, reflexionen
a la seua manera sobre
l’impacte personal i literari
d’aquesta obra. El resultat és divers:
records associats a viatges,
a lectures iniciàtiques, o a
accessos més formats i assenyats,
relacions editorials amb
el volum, reflexions sobre la volada
de la prosa de Martorell,
sobre la modernitat del llibre.
Fins i tot una carta a l’autor en
rigorosa “valenciana prosa”. El
Tirant i els nostres lletraferits.
>> Elvira Cambrils (Pego, 1955),
s’estrenà com a novel·lista amb
El bes de l’aigua (Edicions del
Bullent, 2010).
“El Tirant estava a punt de
complir 500 anys quan ens vam
deturar a prop d’una de les torres
de la muralla de Bizanci, a
la riba dreta del Corn d’Or, per
a evocar les aventures del cavaller.
Havíem recorregut la gran
avinguda paral·lela al canal entre
tocs de clàxon i frenades
brusques a causa dels malabarismes
dels taxis grocs que s’esmunyien
d’un carril a l’altre. El
trànsit era bulliciós, bigarrat,
ple d’olors, com la vida d’Istanbul.
Plaerdemavida i Carmesina
van surar alegres del llibre
sense importar-nos les mirades
encuriosides dels transeünts.
Amb el temps, Tirant lo Blanc
quedaria unit a la vella torre de
Constantinoble i, tocada per la
mateixa dèria que Joanot Martorell,
aquesta escena s’escolaria
en la ficció”.
>> Enric Lluch (Algemesí, 1949).
Autor de narrativa infantil i juvenil,
el seu darrer llibre és la
novel·la per a adults Després del
silenci (Onada Edicions, 2010).
”No vaig tenir ocasió de
conéixer, ni de menut ni de jove,
l’obra de Martorell. Eren altres
temps. Molts anys després
vaig saber de l’existència dels
nostres clàssics i vaig poder llegir,
en original —que ja és tenir
valor—, els primers capítols del
Tirant. Reconec que em vingué
ample. Quan la maduresa m’ho
va permetre, a més de les malediccions
envers les persones
que m’havien negat el coneixement
dels nostres autors, vaig
poder enfonsar-me en la lectura
pausada —i adaptada— de la
novel·la. I de sobte vaig descobrir
que, tot i no haver tingut
l’oportunitat de llegir-la amb
anterioritat, la seua influència
m’havia arribat, filtrada, a través
de molts d’aquells autors
que havia llegit i que, segurament,
havien tingut l’ocasió de
beure d’unes fonts originals
que a mi em negaren”.
>> Francesc Mompó (L’Olleria,
1955) Autor de narrativa juvenil
i poeta, el seu darrer llibre
és el poemari De la fusta a l’aigua
(Onada, 2011).
”Hi ha tres obres que considere
que qualsevol valencià amb
un poc de formació no pot
deixar de llegir al llarg de la vida:
El Llibre dels feyts, la poesia
d’Ausiàs March i el Tirant lo
Blanc. Dels dos primers no toca
parlar avui, però del tercer enfilaré
l’agulla amb algunes coses
que em cridaren l’atenció. Confessaré
que, quan em vaig acarar
a la lectura d’aquesta cavalleresca
novel·la, jo ja tenia un
bon bagatge per a poder extraure’n
el suc. Tot i això, per damunt
de l’aparent foscor del
llenguatge medieval, m’agradaria
destacar la frescor casolana
que desprén la prosa de Martorell.
Tot el llibre està jaspiat per
“Amb el temps, ‘Tirant
lo Blanc’ quedaria
unit a la vella torre
de Constantinoble”
“La seua influència
m’havia arribat, filtrada,
a través de molts
autors que havia llegit”
“Crec que és
el gran llibre,
el llibre estendard
de la nostra cultura”
una paremiologia actual que
sempre fa olor de la teua terra.
A tall d’exemple en traslladaré
dos o tres: ‘On hi ha amics no
calen estovalles’, parlant de la
cota d’armes —peça de vestir
per a la batalla—, ‘la de Diafebus
era tota brodada de cascalls, e
deia lo mot: Lo que a altri fa
dormir a mi disperta’, ‘Quan u
no vol, dos no es discorden”.
>> Silvestre Vilaplana (Alcoi,
1969) és autor de la novel·la
històrica L’estany de foc (Bromera,
2010) i de la biografia de Joanot
Martorell Un cavaller sense
fronteres (Bromera, 2010).
”Crec que el Tirant és el gran
llibre, el llibre estendard de la
nostra cultura. D’entrada, perquè
és la novel·la que demostra
que tenim una llengua amb què
fa 600 anys ja es podia elaborar
una obra mestra de la literatura
universal. Una obra que, a
més, ha sigut i és capaç d’influir
en els creadors més destacats
de tot el món. I aquesta esplendor
indiscutible continua sent
motiu d’orgull, fins i tot en una
cultura com la nostra avesada a
menysprear el que és propi. A
més, crec que el Tirant té la virtut
que sempre et fa sentir la
seua grandesa, fins i tot en la
lectura de cada petit detall de la
novel·la i siga quin siga el punt
de vista des del qual t’hi apro-
pes. El Tirant no et decep mai”.
>> Andreu Sevilla (València,
1963). Autor de la novel·la de
ficció històrica al voltant del Tirant
La penombra de la coloma
(Autoedició, 2010).
”Si no sabérem que és real i

QUADERN Dijous 7 d’ abril de 2011 EXTRA LLIBRE. 3
ben real, el Tirant semblaria
tret d’una fantàstica bibliografia
de Borges. Escrit en una
llengua minoritària (a partir
d’una suposada traducció al
portugués d’un original anglés),
sobrevisqué a la vida atzarosa
de l’autor, que se’n va
desprendre abans de morir.
Dormí al calaix d’un prestador
lletraferit (que es decidí a
imprimir-lo, però no arribà a
veure’l), exposat a l’oblit i a
maniobres apòcrifes, origen
d’apassionants debats sobre
la seua autoria. Editat ple de
pistes falses, és un compendi
de citacions i plagis genero-
sos d’altres llibres (les
cròniques, Llull, March, Corella,
etc.) que ens obliga a llegir
d’una altra manera (com
Kafka els seus precursors, segons
l’escriptor argentí), i va
inspirar a Cervantes i a Shakespeare
dues obres memorables.
Aqueix llibre vetust, viu
i enigmàtic, és, alhora, el nostre
llibre més modern, i val,
per si mateix, tota una literatura”.
>> Manel Alonso (Puçol, 1962)
Poeta i narrador, el seu darrer
llibre és el recull de relats
Els somriures de la pena
(Onada, 2011).
”Un exemplar de la novel·la
Tirant lo Blanc presideix
l’entrada de ma casa. Quan
m’acoste al Tirant lo Blanc
m’agrada assaborir amb delectança
la seua prosa, descobrir
i redescobrir lèxic i els
girs del llenguatge que empra.
També m’atrau en gran
mesura la relació que Joanot
Martorell crea entre els diversos
protagonistes de la novel·la,
m’encanta la humanitat
que traspuen alguns dels personatges,
gaudisc d’allò més
A l’esquerra, una lectora consulta el llibre
que Silvestre Vilaplana ha publicat sobre
Joanot Martorell i el seu temps. A la dreta,
les planes obertes d’una edició del Tirant lo
Blanc. / jesús císcar
dels jocs d’amor i d’erotisme
que recrea, més que de les escenes
de lluita i de batalla. Al
principi la meua relació amb
ell era una mica tortuosa,
però a mesura que com a lector
he crescut he anat sentintme
més còmode llegint-lo i de
tant en tant pren en mi el
desig de llegir algun passatge
en veu alta i l’agafe entre les
mans. També m’agrada acostar-me
a l’obra del cunyat; ho
faig més sovint, sóc un enamorat
dels nostres clàssics”.
>> Vicent Josep Escartí (Algemesí,
1964), professor i novel·lista,
especialitzat en l’època
medieval, la seua darrera
obra és L’abellerol mort (Bromera,
2009).
”Amb el Tirant m’uneixen
diferents episodis de la meua
vida. El primer, una lectura
de l’edició de Barcino, quan
encara tenia 17 anys. Després,
l’any 1989-1990 em vaig ocupar
de fer, juntament amb Albert
Hauf, la primera edició
filològica del text que es feia
des de València. Abans només
hi havia l’edició incunable, la
de Palàcios —llavors inacabada—
i la paleogràfica de Cabanes.
D’altra banda, més recentment
vaig haver d’editar,
també, la versió castellana
que es publicà a Valladolid, el
1511. Però, a banda d’aquestes
“Si no sabérem que
és real, semblaria tret
d’una fantàstica
bibliografia de Borges”
“Una novel·la
que és totes
les novel·les
possibles”
“La seua lectura
és un viatge
a una infantesa
inexistent”
tasques de relació autor/editor,
és evident que l’influx de
Martorell es pot trobar no
sols en la meua obra com a
estudiós, amb diferents estudis
sobre el Tirant i el seu
món, sinó també en la meua
obra literària, on reconec que
hi ha més d’un episodi inspirat
directament en aquella
gran novel·la de cavalleries
que sempre fa de bon llegir”.
>> Vicent Usó (Vila-real, 1963).
Novel·lista, la seua darrera novel·la
és El músic del bulevard
Rossini (Proa, 2009). El seu
darrer llibre és l’obra col·lectiva
Subsòl (Bromera, 2010).
”Vaig acostar-me per primera
vegada al Tirant lo
Blanc com una reivindicació.
Necessitava conéixer de primera
mà aquell clàssic que
l’educació franquista —estrictament
castellana— m’havia
ocultat. I em vaig trobar un
llibre que respon a l’etiqueta
de clàssic en molts sentits: un
relat de lectura perfectament
vigent que és, alhora, un compendi
completíssim del món i
l’època en què va ser escrit;
una narració que combina estils
coetanis i n’anticipa de
nous. I que no sols alberga
gèneres distints, sinó també,
en algun cas, en fa la crítica.
Un text, sobretot, que, cada
volta que hi torne, em fa regals
nous. Una novel·la que
és totes les novel·les possibles”.
>> Raquel Ricart (Bétera, 1963).
Per la seua darrera novel·la,
Les ratlles de la vida (3i4), va
guanyar el premi Andròmina
dels Octubre.
”M’hauria agradat llegir Tirant
lo Blanc amb onze anys o
dotze. Llavors hauria viatjat
pel mapamundi buscant l’illa
de Rodes, hauria entrevist en
els meus somnis desperts,
arrebossada al llit mentre
m’adormia, aquells palaus
tan ben descrits, les estances,
els vestits, les cerimònies, les
justes, les batalles
voluntàries i les necessàries,
a camp clos, a camp obert, en
alta mar. Hauria patit amb cada
ferida de Tirant, m’hauria
enamorat del cavaller i
hauria volgut ser Carmesina.
Dels meus ulls haurien
destil·lat vives
llàgrimes en llegint que
el Gran Caramany lligava
una corda d’or i seda
al coll de la seua filla i la
llançava al mar amb la
capsa de les joies. Llavors
hauria deixat d’entendre
moltes coses, és
clar, jocs de paraules,
ironies, referents literaris.
Però el record
d’aquelles nits de vives
imaginacions m’haurien
fet tornar al Tirant, de
tant en tant. Per això la
seua lectura és un viatge
a una infantesa inexistent,
a un territori semblant
al dels somnis, on
tot s’esdevé possible”.
>> Salvador Company (València,
1970) Professor de literatura
i novel·lista. Amb Silenci
de plom (Edicions 62, 2008)
va guanyar el premi Joanot
Martorell.
”Mossèn Martorell: Quan
encara era un jovencell e vós
tan mort com ara, s’esdevingué
que en unes bodes gens
sordes, enmig de rics paraments
e taules ben servides
de moltes e diverses viandes,
un cavaller e ensems regidor
de cultura dix per la sua gorja
folles paraules e orades
sentències sobre lo vostre llibre
famós. Una, però, era certa:
vós dèieu haver-lo escrit
—traduït, si haguéssem de
creure la vostra dedicatòria—
en llengua vulgar valenciana.
Aprés una bella estona —havia
jo romàs en silenci—, li
demaní com era que en ell hi
havia mots tan bells e catalanescs
com llur, petit o sortir.
Mes lo regidor ni contestà ni
callà, e jo, ja fart, li dix si per
ventura havia obert mai lo
dit llibre, e ben tost respongué
en estil de semblants paraules:
—No, però no em cal obrirlo
per a saber que tinc raó!
Trameteu-li, us ho pregue,
una lletra de batalla”.
ASSAIG
Joanot Martorell
en el seu temps
JOANOT
MARTORELL. UN
CAVALLER SENSE
FRONTERES
Silvestre Vilaplana.
Edicions Bromera.
Alzira. 128 pàgines
.
Una aproximació a la figura històrica
de l’autor del Tirant lo Blanc permet
acostar-se al singular context de la
societat valenciana del segle XV. Vilaplana
hi cerca també els components
autobiogràfics del llibre, derivats de la
condició cavalleresca de Martorell.
NOVEL·LA
Un llibre
meravellòs
TIRANT LO
BLANC
Joanot
Martorell.
La Magrana.
Barcelona, 2010.
960 pàgines
.
Joanot Martorell va obrir la porta a
una nova manera de narrar. El seu
Tirant se situa en el llindar de la novella
moderna i fa de les batalles, aventures
i amors del cavaller valencià una
referència ineludible. Víctor Labrado
és el responsable d’aquesta edició.
ASSAIG
Vindicació d’una
obra universal
LLETRA DE
BATALLA PER
TIRANT LO BLANC
Mario Vargas Llosa
Edicions 62
Barcelona, 2010
88 pàgines
.
La contribució impagable de Vargas
Llosa al reconeixement internacional
del Tirant lo Blanc com la primera
gran novel·la moderna, en l’estirp
dels “suplantadors de Déu”, com anomena
els grans novel·listes posteriors,
parteix d’aquest enèrgic text.
CATÀLEG
En el naixement
d’una nova època
JOANOT
MARTORELL I LA
TARDOR DE LA
CAVALLERIA
Consorci de
Museus. València,
265 pàgines
.
Amb motiu del 600 aniversari del
naixement de Joanot Martorell, el
Consorci de Museus de la Generalitat
Valenciana va organitzar una
exposició sobre l’autor del Tirant Lo
Blanc, la decadència de cavalleria i el
naixement d’una nova època.

4 . EXTRA LLIBRE QUADERN Dijous 7 d’ abril de 2011
Un remolí fabulós d’històries i de vitalitat
La curiosa nòmina de personatges fa de ‘Tirant lo Blanc’ una mina de lectures
FRANCESC CALAFAT
Fa uns mesos va concloure el
sis-cents aniversari del
naixement de Joanot Martorell,
autor d’aquell miracle anomenat
Tirant lo Blanc, i, com cal en
ocasions tan solemnes, se’n recomanava
vivament la lectura. Les
raons fonamentals que se solen donar
és que és un clàssic valencià i
que és un sac de rialles, el més
divertit de la nostra literatura, i un
repertori sorprenent d’escenes picants.
No és un mal reclam per a
començar. Podem entendre que,
darrere de la defensa tossuda dels
llibres clau, hi ha alguna cosa més:
el seu tracte no és només una
qüestió de famolencs, sinó una manera
d’exercir l’empatia, de ser receptius
a temperaments, mentalitats
i passions que no són les nostres
i desenvolupar una actitud crítica.
Al capdavall, l’aventura de la
lectura coincideix amb l’objectiu
bàsic, segons opina Martha C. Nussbaum,
de l’ensenyament humanístic
i d’un liberalisme raonable,
molt allunyat, com vostés comprendran,
dels desficacis habituals
de les autoritats governamentals
valencianes.
De fet, el Tirant lo Blanc és un
viatge de doble direcció. Un viatge
per la geografia coneguda (Anglaterra,
Sicília, Rodes, Constantinoble,
terres del Magrib…). I un periple
personal de formació. Les diferents
circumstàncies l’esculpeixen,
mentre crema etapes: guerrer,
estratega, audàcia diplomàtica,
general, ambició i l’aparició
de l’amor que li farà canviar la
visió de les dones. La lectura de la
fabulació de Joanot Martorell ens
submergeix en el túnel del temps i
anem a parar a un dels fonaments
fundacionals de la novel·la moderna
europea, perquè és una polifonia
polièdrica d’universos i mira-
Tirant lo Blanc’
és una polifonia
polièdrica d’universos
i mirades
Una de les coses que
més criden l’atenció és
l’energia, la vivesa
comunicativa
des, d’on emergeix una ambigüitat
fabulosa que arreplegarà i
desenvoluparà el Quixot de Cervantes,
amb l’existència de multituds
de vasos comunicants que
connecten les dues obres, com diu
Albert Hauf.
Alguns medievalistes, per la
por dels abusos, afirmen que el
Tirant no és una novel·la moderna,
sinó una obra del seu temps.
Però d’altres, en canvi, aposten
pels drets del lector a fer-la més
viva, en apropiar-se dels components
més propers d’acord amb la
sensibilitat d’ara, com són les
històries picants, l’esperit
rabelaisià del joc carnal i el fet de
demostrar sovint un món girat al
revés. Els lectors no volen
mòmies de paper, volen ésser vius
i carregats de contrastos, lligats al
temps, al seu, però també al nostre.
Aqueix és segurament l’objectiu
últim de l’operació: apoderarse’n
sense desfigurar-lo.
Una de les coses que més criden
l’atenció és l’energia, la vivesa
comunicativa, la urgència de contar
històries que transmet Joanot
Martorell. En això recorda obres
tan dispars com Les mil i una nits i
el Decameró. De fet, els personatges
parlen i parlen. A cada moment.
Abans dels combats, en les
combats i després dels combats.
Fan el mateix en els actes íntims.
Són paraules ambulants. Fins i tot
quan Tirant venç la “batalla” i entra
en “lo castell”, la princesa Car-
mesina no para de xarrar i relata
en termes ben crus l’acte amorós, i
sembla que l’estiguen violant. Així,
el narrador, entre l’elementalitat i
la sofisticació, com un prestidigitador,
trau de la seua capsa màgica
tot un munt de mons que conformaran
el món del Tirant, graduat
per mitjà d’un realisme puntós i
fotogràfic. És a dir, una novel·la total,
que en diria Vargas Llosa, perquè
és novel·la de cavalleria,
històrica, militar, de costums socials
i psicològica. El resultat és
una història múltiple i d’aparença
caòtica que avança a colps de canvis
constants de perspectiva.
El Tirant lo Blanc és una
exaltació de l’ideari cavalleresc i
de la religió. En el pla seriós, Marto-
Personatges del
Tirant lo Blanc en la
interpretació que n’ha fet
l’artista Manuel Boix.
rell hi inocula el virus de la ironia
que mina una visió tan perfecta.
Ho observarem amb el cavaller Kirieleison
de Muntalbà, a qui abans
de combatre contra Tirant se li rebenta
la fel en un atac d’ira i dolor
davant la tomba dels seus reis. Sorprén
que els reis, en lloc de figures
venerables, siguen una galeria de
calamitats de comèdia bufa: el rei
de Sicília és, en realitat, fill bord
d’un forner i l’emperador grec, un
vell banyut, espasa grossa a la mà.
On guanya l’humor per golejada
és en les transaccions del desig
i la carn. La balança es declina,
primer de tot, cap a la timidesa de
l’heroi a qui li cal la gosadia i el
desvergonyiment de Plaerdemavida
per a ficar-lo al llit i, amb el cap
entre els enamorats, dirigir l’assalt
al castell. Un altre moment d’alta
graduació és quan el xic toca amb
una cama “lo secret” i no té por del
ridícul en dur-la després tota engalanada.
La picardia de Plaerdemavida
es desborda quan relata com
un somni les “noces sordes” entre
Diafebus i la donzella Estefania
que observa d’amagat.
La part més important de la novel·la
se situa a Constantinoble, on
veurem el Tirant més complex i la
seua veritable ambició (Cèsar o
res, dirà). S’hi enamora bojament,
però l’amor li serà el trampolí per
a escalar en el poder. I no s’està de
fer servir l’astúcia, i tota mena d’ardits,
per a satisfer les precipitacions
de la carn. És un home de virtuts,
també de grans febleses. És inoperant
en els moments afectuosos
i poc destre, ja que passa la vida
caient (cau del cavall i es trenca
una cama dues vegades).
Els personatges masculins són
titelles o tenen un paper polític rellevant
(com Diafebus i Hipòlit),
però el seu protagonisme va lligat
a figures femenines, que són realment
les que actuen. Representen
el contrapunt espontani i pràctic a
les fantasies dels homes. En les relacions
eròtiques són desimboltes
i contaminen la novel·la d’un goig
de viure que supera amb escreix
l’habitual de l’època. Protagonitzen
episodis desvergonyits i enjogassats
i provoquen malentesos hilarants.
Plaerdemavida és el personatge
més simpàtic i entremaliejat,
fa de Celestina per als enamorats.
Carmesina és un personatge
meravellós, perquè és enigmàtic,
La part més
important de la
novel·la se situa a
Constantinoble
La novel·la és
el cant del cigne de la
fantasia fastuosa de la
cavalleria
complex i amb una psicologia plena
de replecs. És una adolescent a
qui se li desperta la serp del desig i
l’únic que pot fer és mirar, dirigir i
coparticipar en escenes carregades
de pebre pujat. Si Plaerdemavida
és l’àngel de la guarda de Tirant,
la Viuda Reposada és l’àngel
negre. No es resigna a veure com
se li escapa la fantasia, el bell Tirant,
i trama un joc diabòlic per a
atraure’l. L’emperadriu és un altre
personatge innovador, protagonista
d’un dels jocs més descarats i
jocosos del llibre. Es desentén del
seu paper passiu i decideix aprofitar,
ja ben granada, les darreres
coetades del desig amb el jove
Hipòlit, que s’assembla al seu fill
mort. Ressonàncies freudianes
abans d’hora. Hem deixat de banda
Carmesina, perquè és el personatge
més marcat per l’amor costés,
encara que l’enamorada de Tirant
ha de complir els deures socials
i polítics i no satisfer-li totes
les impetuositats. Li agraden el galanteig
i les carícies, però ha de
controlar la situació i, alhora, no
pot emprenyar-lo, ja que d’ell depén
l’imperi. L’acció es converteix
en un graciós malabarisme d’estira
i arronsa.
El Tirant lo Blanc és un d’aquells
llibres fabulosos que ofereixen
una mina de lectures i de passatges
de goig, de lectures polièdriques,
jocs d’espills que se superposen,
veus i perspectives mutants
que encadenen un progrés aparentment
caòtic i que, de vegades,
poden semblar contradictòries.
Això passa al final. La novel·la és el
cant del cigne de la fantasia fastuosa
de la cavalleria. Per aquest motiu
els personatges que n’ixen més
ben parats i sobreviuen, com
Hipòlit, són els més espavilats i
pragmàtics.

QUADERN Dijous 7 d’ abril de 2011 EXTRA LLIBRE. 5
TONI CUCARELLA Escriptor
“Si hi ha un vincle que em manté
lligat a la literatura són els lectors”
XAVIER ALIAGA
Eldesembre del 2006, Toni
Cucarella (Xàtiva, 1959),
el pseudònim literari de
Lluís Antoni Navarro, anunciava
que abandonava tota activitat
literària i tancava el seu bloc
de creació. “Almenys, durant
una llarga temporada”, va argumentar
en aquell moment. Un
abandonament fruit del desencís,
de la situació d’un País
Valencià que ignora els seus
creadors, de la fragmentació social
i cultural del domini
lingüístic català, del tancament
de portes a Catalunya als autors
perifèrics; en el seu cas, malgrat
haver lliurat una de les grans
novel·les en llengua catalana
dels inicis de segle, Quina lenta
agonia, la dels ametlers perduts
(3i4, 2003). La decisió de plegar
veles convertia la desigual i irada
Heretaràs la terra (3i4, 2006)
i la novel·la juvenil Ulysses i el
fantasma foraster (Perifèric,
2007) en les seues darreres petges
de creació literària.
Encara romanen inalterables
els motius del desencís.
Però la retirada ha esdevingut
parèntesi amb l’aparició
d’Hòmens i falagueres i altres relats
(3i4, 2011), un recull on l’escriptor
xativí arreplega narracions
disperses en el temps,
però cosides pel nexe d’unió
dels personatges humils i derrotats
per les circumstàncies.
Històries colpidores, dopades
amb dosis menudes d’un humor
lleu i neguitós i la mestria de
l’autor per a trenar les narracions
i fer emergir el lèxic popular
sense posar en perill la volada
literària dels textos. Nou relats
que tenen gust de poc. Prou, tanmateix,
per a tornar a alimentar
el contacte amb els lectors.
Aquella és una raó. L’altra és
econòmica, com confessa Cucarella
sense circumloquis absurds.
“Per què he tornat? Per
una raó que és ridícula en si mateix,
per diners. Dir que hi tornes
per diners sent escriptor en
català és una cosa ridícula. Però
hi havia coses que no calculava
quan m’ho vaig deixar: tinc els
fills fent la carrera universitària
i això ja no està a l’abast de butxaques
assalariades. I l’única
manera que tinc a l’abast de pluriocupar-me
és escriure, per
això m’ho he replantejat. Res
més”.
”Ja no hi ha la il·lusió aquella
de vull ser escriptor quan siga
gran. Contra allò ja no puc lluitar,
contra el desencís d’una literatura
fragmentada en la qual
ja no pots aspirar a res més que
ser el millor escriptor del barri”,
prossegueix. En tot cas, “no vull
ser irrespectuós envers la gent
que em llegeix. Si hi ha un vincle
que em manté lligat a la literatura
són els lectors, la gent que em
preguntava per què no hi tornava.
O aquells que deien que això
dels blocs està molt bé, però necessiten
alguna cosa en paper”.
Això ens du a la pervivència o
L’escriptor Toni Cucarella. / jesús císcar
“Ja no hi ha la
il·lusió aquella
de vull ser escriptor
quan siga gran”
“Totes les històries
passen a Xàtiva, una
mena de fantàpolis
on passa de tot”
no del format físic i les seues
conseqüències. “Encara som
molts els seguidors de la
Galàxia Gutenberg. Possiblement,
tota aquesta història dels
llibres electrònics, que acabaran
imposant-se, per bé dels arbres
(riures), canviarà l’orientació
de les editorials. O del món
literari. Cada vegada és
publicarà menys en paper, però
més literatura en paper. Aquesta
literatura de consum ràpid, o
d’entreteniment, passarà al llibre
electrònic. I tots els consumirem
com a elements de consulta,
o d’accés a la informació.
Però el llibre, com a objecte artístic,
guanyarà, perquè quedarà
per a la literatura. I
conviurà amb l’altre món, però
serà un procés llarg”.
Clos el parèntesi, tornem al
procés de creació retrobat, a la
gènesi del nou llibre, en un format,
el del relat curt, que no
publicava des de Llet agra i altres
històries com sagrades
(Brosquil, 2002). “A mi m’ha costat
molt tornar a trobar la disciplina
d’escriure. L’única manera
era adquirir un compromís
de publicació. Si haguera esperat
a tindre una novel·la, que és
el que a mi m’agrada, tot i que
el relat també m’interessa, haguera
tardat cinc anys o sis.
Mentre arriba això, he arreple-
gat material fet al llarg de
deu anys, i coses que s’havien
quedat per acabar, a
la caixa de ferramentes, totalment
inèdites”, diu en
referència al relat que dona
nom al recull, Hòmens i
falagueres, iaPolifemo del
Olmo. Unes altres històries
havien estat publicades al
bloc que tancà, és el cas
del reflexiu La nit que Obama
va guanyar les eleccions.
I una altra secció correspon
a publicacions en
revistes i volums col·lectius.
Un cas a banda és Fusteria
Orts, que formava
part de Quina lenta agonia,
però, en acabant, no apareixia
en la versió final.
Malgrat la dispersió, el
recull presenta una
cohesió interna considerable
cimentada en un entorn
recognoscible de personatges
humils i planers
que aspiren a superar les
seues limitacions i derrotes.
“És un dels punts troncals
de la meua literatura.
De quin món parle? De les
persones del carrer, gent
amb la qual em sent molt
lligat perquè he compartit
el seu món, l’únic del qual
puc parlar amb propietat.
En aqueix sentit sí que és
cert que les històries tenen
un punt comú. I també que
totes les històries passen a
Xàtiva, una mena de
fantàpolis on passa de tot”.
Un altre fil conductor és
una certa devastació emocional
compensada amb
tocs d’esperança i pinzellades
d’humor amarg. “Sempre
m’he mogut entre l’humor
negre i el gris, l’únic
que, d’una altra banda, et
fa pensar. Tot i que al principi
m’interessava l’humor
com una mena de discurs
literari, el picaresc de Cool
fresc, o el carnavalesc d’El
Poeta. Però La lluna vista
des de la terra a través de la tele”,
diu en referència al seu primer
recull de relats, del 1991, “va ser
com un banc de proves per a
tancar una etapa i saber quin
camí havia de prendre. I el camí
va ser canviar el discurs de l’humor
i cercar altres móns i altres
maneres d’explicar-los”.
Girem el coll per mirar cap
endavant. En projecte, una
reedició en 3i4 de L’última paraula,
una novel·la editada originalment
en Columna el 1998. I
respecte de producció novel·lística
nova, Cucarella nega que, en
conjunt, aquests relats acabats
de publicar siguen un nou banc
de proves. “Si de cas, els dos darrers,
que són nous, potser els
reprendré en un futur, però ara
estic amb una novel·la que no
tindrà res a veure”, informa, sense
entrar en més detalls. Però ja
sabem prou: Cucarella ha tornat
per quedar-se. Una llarga temporada,
almenys.
A LA LLETRA
I què llegir?
Albert Garcia i
Hernàndez
Hi ha una figura discreta
dins del món de les
editorials: el lector. La
seua tasca és llegir textos i informar
sobre l’oportunitat de
publicar-los o no.
Els lletraferits deuen pensar
que és una feina envejable:
dedicar-se a llegir! També ho
pensa la gent quan veu un fuster
i s’imagina com deu ser viure
amb l’olor de la resina, modelant
la fusta, creant objectes.
Cal posar els peus a terra: també
ha d’ajustar peces d’aglomerat
dins d’armaris que no presenten
ni un sol racó amb un
angle de noranta graus. Hi
passarà hores i hores fins a
aconseguir-ho. Després haurà
de suportar els crits de la mestressa
de casa: “Total, per quatre
baldes!”.
La feina de lector no està
ben pagada. Si pertany al departament
de ficció, llegirà novel·les
de dues-centes a set-centes
pàgines, o més, i normalment
cobrarà el mateix.
Ha de tenir paciència: els
originals francesos tornaran a
estendre’s amb novel·les
històriques que ni tan sols tindran
cap condiment atractiu
dels Dumas o dels Hugo. Els
italians insistiran a imitar el
model de Dan Brown en El codi
Da Vinci amb deliris localitzats
al Renaixement. Haurà de
patir les inclemències dels estils,
com ara la novel·la negra.
En una ocasió, el lector anava
apuntant els noms de cada personatge
per si de cas al final
era l’assassí (aquesta obsessió
per a sorprendre al final), però
quan n’escrivia el cognom, ja
havia estat mort. Haurà d’empassar-se
pàgines i pàgines de
l’estil de Sexe a Nova York, escrites
encara per al públic femení,
però, cada dia més, també,
en versió masculina. La
pretensió de tots és convertirse
en un best-seller i obtenir
un contracte sucós de l’editorial.
I com es pot saber si un
relat tindrà èxit (de vendes) o
no? Se n’han fet apostes que
han fracassat i, en canvi, petites
editorials han tingut la sort
de trobar-se un producte comercial
que els ha salvat de la
indigència.
De tant en tant, però, hi ha
la sorpresa. Sorpresa doble:
que l’original oferisca bona literatura
(cosa absolutament excepcional)
i que l’editorial tinga
el valor d’arriscar-se.
Pot ser el cas d’Arroz con
mango (Ed. La esfera de los libros,
S.L., Madrid, 2011) de Beatriz
Pottecher Gámir, text que
cal abordar disposat a trobarhi
literatura. Barroca, sí, però
bona literatura. Amb una riquesa
lèxica i amb un domini
de la sintaxi insòlits entre les
publicacions actuals.
He llegit algunes opinions
personals de la Pottecher amb
motiu de presentacions del seu
llibre. M’han sorprés. Però també
em sorprenien les opinions
de Borges o de Vargas Llosa
mentre les seues obres es mantenien
a una altura impecable.

6 . EXTRA LLIBRE QUADERN Dijous 7 d’ abril de 2011
Tenacitat
i constància
El cantant d’Obrint Pas i escriptor parla d’Enric Valor
Xavi Sarrià
Dissabte passat vam viure
una d’aquelles per a recordar.
Una d’aquelles
nits que esclata la València oculta
que alguns veuen morta, però
que batega encara dins el cor de
milers de persones anònimes.
Més de vuit mil joves van omplir
Benimaclet per demostrar
que es poden trencar els prejudicis,
els tòpics i les mentides oficials
imposades des del Palau
de la Generalitat. Una marea de
goles que ens va inundar
d’il·lusió. Des de l’escenari, emocionava.
M’ho mirava i em quedava
sense paraules. Com és possible
que, malgrat tots els entrebancs
i retallades, malgrat tot
els boicots i censures, encara hi
haja milers de joves decidits a
desafiar la por i demostrar que
encara som vius? I de sobte vaig
fer un repàs mental a la història
i, inevitablement, em van vindre
al cap aquells herois quotidians
que amb els seu propi esforç
han aconseguit que joves
com nosaltres continuem parlant
la nostra llengua avui dia. I
un d’aquells herois fou, sens
dubte, Enric Valor.
Perquè Enric Valor és un
exemple de l’extraordinària biografia
d’aquests herois quotidians
que també es deien Fuster,
Sanchis, Estellés, Ferrer o
Salvador i tants altres noms potser
no tant coneguts, però igualment
imprescindibles. Unes generacions
que es van comprometre,
que van prendre partit, que
es van enfrontar al llarg túnel
del franquisme amb la tenacitat
i la constància pròpies d’un corredor
de fons. Aquesta és
l’herència més valuosa que ens
van deixar: la tenacitat i la
constància. La capacitat de superar
l’adversitat i l’habilitat de ferho
amb les victòries minses, quotidianes,
però motivadores de la
vida diària. Tots ells han estat
víctimes de la desmemòria que
regna a les nostres institucions i
els seus altaveus. El cas d’Enric
Valor n’és, també, una mostra
clara. Molts de nosaltres hem
tingut la sort d’estudiar la seua
obra literària i gramatical més
popular, però la seua dimensió
política i humana, la que supera
l’àmbit filològic, només ha pogut
ser recuperada gràcies a innumerables
iniciatives cíviques,
com la que ha fet possible l’Any
Enric Valor, i privades, com el
treball de Rosa Serrano, que han
ajudat a recuperar i a descobrir
la rellevància del personatge,
així com un context polític i social
on es va desenvolupar.
Molts de nosaltres
hem tingut la sort
d’estudiar la seua obra
literària i gramatical
Nosaltres
som el resultat
d’aquell
esforç
Si encara no l’heu llegit, correu
a aconseguir un exemplar
de les Converses amb un senyor
escriptor on Serrano va resumir
llargues hores de converses
amb Valor. Una mena de tresor
en forma de reflexions i vivències
que ens recorden temps
que ara semblen no haver existit,
com si el rastre de la
història s’haguera perdut al
mar on s’aboquen les veritats
incòmodes. I per això ens costa
d’imaginar-nos un jove Enric
Valor recorrent els carrers
d’aquell Alacant on es vivia plenament
amb “un català marítim”,
com deia ell, “proper al
d’Eivissa” i on les inquietuds polítiques
començaven a organitzar-se
en partits regionalistes
que ell ja volia anomenar nacionalistes.
O de com es va sumar
als esforços vertebradors que
recorrien aquest país que no
tardaren a quallar en fets com
les esperançadores Normes de
Castelló. O com el seu compromís
social el feu ingressar
en el Partit Comunista i que
aquesta militància el portà a
lluitar en aquella guerra que
esgarrà totes les aspiracions
d’un país incipient que s’hagué
de refugiar als carrerons en
blanc i negre de la València de
postguerra. I fou en aquella
València on Valor i tants altres
joves van continuar treballant
d’amagat, de portes endins, en
tertúlies per on passaven els valencianistes
supervivents de
tots els corrents. Com és sabut,
aquelles il·lusions s’enfangaren
en l’anomenada batalla de
València, que acabà amb un
trist seguit de renúncies, però
també victòries, com l’aprovació
la Llei d’Ús i Ensenyament
del Valencià. Una llei que,
malgrat les llums i les ombres,
va ser rebuda com una de les
claus decisives per a recuperar
la llengua i redreçar el país. El
somni d’una generació de joves
educats en la nostra llengua.
Un somni difús, però real. Uns
joves en els quals Valor va dipositar
gran part de les seues esperances.
I és ací on entrem nosaltres.
Nosaltres som el resultat
d’aquell esforç. I tenim l’exemple
d’aquesta tenacitat i
constància que ens ha fet progressar
durant tots aquests
anys. Perquè sí, seguim ací.
Existim. Formem part d’un
País Valencià que viu més enllà
dels grans titulars de premsa,
les obres faraòniques, els grans
esdeveniments i els escàndols
de corrupció que els generen. I
si existim és gràcies als milers
de persones que continuen treballant
pel país sense esperar
res a canvi. Uns nous herois
quotidians que han estat capaços
de bastir un entramat de
resistència basat en una societat
civil amb una demostrada
capacitat de mobilització i
organització. Un entramat de
persones supervivents del treball
de la postguerra i la
Transició, a la qual ens incorporem
ara els més joves, els qui
hem pogut créixer amb una actitud
crítica respecte de la
situació del nostre país, els qui
ens hem alliberat dels prejudi-
Una imatge d’Enric Valor en l’exposició
que sobre la seua obra es
va fer a la seua antiga de la Universitat
de València, La Nau. / jesús císcar
cis cap a la nostra llengua i la
nostra identitat. Però també,
els qui ens enfrontem a la crisi
del model social sorgit d’aquella
Transició, així com a una
globalització creixent que sempre
juga en contra de les cultures
minoritzades. I és que el
nostre, com bé deia Valor, és un
país on l’esperança i la incertesa
sempre caminen juntes.
Afortunadament, aquestes
generacions estan responent
arreu del país. Actes com el de

QUADERN Dijous 7 d’ abril de 2011 EXTRA LLIBRE. 7
dissabte poden ser un aparador
on visualitzar-les. I sí, ja
sé que és un exemple poc
rigorós, que és ridícul mesurar
les nostres forces amb
aquest baròmetre, que el que
importa és la realitat que desperta
cada matí. Però també
és cert que ens cal recordar
d’on venim per a entendre
que el nostre no ha estat un
camí gens fàcil, que potser estem
encara més prop del
punt de partida que de cap
altre. Que, com diu Diego Gómez,
cal que arribe el moment
històric en què tinguem
un president de la Generalitat
que haja estudiat en
valencià. I potser té raó, diran
els optimistes, o potser
Cal assumir
que el relleu
està a les
nostres mans
Hem de demostrar
que d’alguna cosa van
servir tots els seus anys
de lluites i penúries
no arribarà mai aquest dia, o
potser quan arribarà, la llengua
haurà perdut la batalla
del prestigi que, comptat i debatut,
és la decisiva en una
realitat sociolingüística com
la nostra. No ho sé. No és l’hora
de fer política ficció. Però
sí d’analitzar el passat per a
enfocar el futur.
Perquè allò que és evident,
és que ja no hi ha excuses que
valguen. Que no val a dir que
si som pocs o si som molts.
Que cal posar fets sobre la
taula. Assumir que el relleu
està a les nostres mans. Que
tard o d’hora tots aquests joves
en els qui tant van confiar
les generacions d’Enric Valor
hem de demostrar que d’alguna
cosa van servir tots els
seus anys de lluites i
penúries. I ho hem de demostrar
fent un pas endavant,
desempallegant-nos de la por
i de la resignació crònica.
Aprenent dels errors del passat,
adaptant-nos i evolucionant,
reinventant-nos i aportant
propostes constructives.
I, evidentment, generant l’interés
necessari entre els més
joves perquè la nostra llengua
i cultura siguen el vehicle
de les seues inquietuds.
Només així farem que el nostre
treball valga la pena. Amb
la tenacitat i la constància
dels corredors de fons.
Aquest és, malauradament, el
ritme de la cursa que ha marcat
la nostra història. La que
van enfrontar Enric Valor i
tants altres. La que ens cal
seguir enfrontant entre totes
i tots.
ASSAIG
Compromís amb la
llengua i la cultura
ENRIC VALOR:
ESTUDI I
COMPROMÍS PER LA
LLENGUA
Josep Daniel Climent
AVL. València, 2011
380 pàgines
.
A més d’un narrador i novel·lista, Enric
Valor va ser un activista cultural i un
lingüista de gran projecció en el context
valencià. Aquest llibre aborda les diferents
facetes de la seua personalitat i
els estudis i investigacions a què va dedicar
una bona part dels seus esforços.
CATÀLEG
Rondallista, novel·lista
i gramàtic
ENRIC VALOR:
EL VALOR DE LES
PARAULES
Acadèmia Valenciana
de la Llengua
València, 2011
422 Pàgines
.
Amb motiu del centenari del naixement
de l’escriptor de Castalla, una exposició
organitzada per l’Acadèmia Valenciana
de Cultura ha revisat la seua biografia,
les seues aportacions a la cultura valenciana
i els seus perfils com a rondallista,
novel·lista, gramàtic i lexicògraf.
NARRATIVA
Històries d’una
terra dura
LA IDEA DE
L’EMIGRANT
Enric Valor
Tàndem Edicions
València, 2011
172 pàgines
.
El segell que ha publicat l’obra completa
de Valor ha fet dues noves edicions
de dos dels seus títols, La idea de l’emigrant,
sobre la duresa de la vida rural i
l’experiència de l’emigració, i Un fonamentalista
del Vinalopó, i altres contarelles,
recull de relats d’origen tradicional.

8 . EXTRA LLIBRE QUADERN Dijous 7 d’ abril de 2011
De dalt a baix i d’esquerra a dreta, Andreu Sevilla, Santiago Forné, Silvestre Vilaplana i Elvira Cambrils. / jesús císcar / maque falgás
NARRATIVA I PROSA
Un grapat de novel·les
La prosa, de la novel·la al relat, i de la realitat a la ficció
FRANCESC CALAFAT
El protagonisme literari
durant una bona part de
l’any passat va recaure,
no podia de ser de cap altra manera,
en el Bulevard dels francesos,
de Ferran Torrent, per descomptat,
però des de la Fira del
Llibre precedent cap ací s’han
editat un grapat de novel·les
que cal tenir presents, ja que
en algunes potser no hem parat
prou l’atenció.
En l’àmbit de la històrica,
Andreu Sevilla s’estrena com a
novel·lista, i amb bons resultats.
A partir d’una estructura
bastant consistent La penombra
de la coloma (2010,
autoedició) teixeix sobre una
galeria de personatges, que
van des dels escriptors fins als
estaments baixos, una complicada
recerca del manuscrit del
Tirant lo Blanc en la València
de la fi del XV. L’autor obté un
clima literari sòlid que fa
creïble una prosa exuberant
que, tot i pecar d’excés de vegades,
flueix amb naturalitat. Uns
objectius ben diferents estimulen
la narrativa de Silvestre Vilaplana,
que recorre al passat
amb el noble propòsit de descobrir
la nostra història. En
aquesta ocasió basteix en L’estany
de foc (Bromera, 2010) un
thriller sobre la fèrria percaça
del darrer exemplar de la Bíblia
traduïda al valencià. Un
període tenebrós i una mentalitat
malaltissa emmarquen la
persecució i l’angoixa de les
persones que miren de salvaguardar
el secret. Un producte
àgil i ben graduat que, tot i una
certa previsibilitat, assoleix de
sobra l’objectiu proposat.
Elvira Cambrils, en la seua
primera novel·la, El bes de l’aigua
(Bullent, 2010), enfoca amb
ambició el lligam de dos temps.
La protagonista recula fins al
primer terç del segle XX per recuperar
una defensora dels
drets de la dona. El procés li
permet de mirar de prop les incerteses
personals. A través del
pèndul narratiu ens acosta a
l’univers d’una població de la
Marina Alta de la Segona República,
on seguirem una colla
d’individus d’una gran força humana
i que mostraran un seguit
de preocupacions socials i
polítiques en un temps tatuat
pels somnis i per les adversitats.
Encara són múltiples els
paral·lelismes entre les dues
èpoques, el nervi narratiu descansa
en el passat.
Un procediment semblant
empra en Després del silenci
(Onada, 2011) Enric Lluch, on
el protagonista decideix, una
vegada ha faltat la seua mare,
esbrinar un fet que l’ha obsedit:
per què va fugir de casa el pare
i per què és tan odiat per la família.
El viatge dolorós al passat
dels anys prebèl·lics és
conduït amb delicadesa i
eficàcia per part de l’autor.
Santiago Forné, en Conta’m
la veritat sobre l’amor (Tria,
2010), fa una aposta força arriscada
per les dimensions i per
una escriptura realista. Víctor
Virchili, professor de filosofia,
conta i analitza amb morositat
la manera com flueix la seua
vida i, sobretot, el país, les dones….
La tensió rau en la seua
singularitat, sobretot en
l’autoanàlisi distant i freda que
genera molts instants d’humor
o hilaritat. És un individu
pròxim al lector, però esdevé
mig monstre, perquè ho diu
tot, i els seus diàlegs poder ser
enervants. Si el maremàgnum
del personatge funciona és
gràcies a un model de llengua
viva i un bon ritme de la prosa.
En l’últim tram de l’any anterior
es van editar alguns
títols de veritable interés. Primerament,
Subsòl (Bromera),
que al marge de la qualitat d’alguns
dels relats, ha sigut una
experiència fèrtil, perquè ha reunit
set autors de pes en un lli-
En l’últim tram de
l’any anterior es van
editar alguns títols de
veritable interés
Hi ha obres que
s’allunyen de la ficció,
però escrites amb
voluntat literària
bre unitari. Després, Juli Alandes
abandona l’anarquisme i
factura amb tocs personals una
novel·la negra, El crepuscle dels
afortunats (La Magrana, 2010),
on situa l’acció en un món rural
valencià decadent, trastocat
per la follia de la construcció
desmesurada. De bon llegir i gotes
d’humor, descriu atmosferes
socials carregades i el món
tèrbol en què es mou la política
local. Per acabar, cal destacar
Les ratlles de la vida (Tres i Quatre,
2010) de Raquel Ricart, un
bon llibre que, a través de quatre
generacions de dones, de
les seues vides menudes, de les
històries que senten o conten,
les caigudes i les recuperacions,
entre l’emotivitat i la
màgia, projecta un fris històric
d’un segle.
Entre les novetats cal remarcar
tres llibres de contes: Efectes
secundaris (Bullent, 2011),
del jove escriptor Jovi Lozano-
Seser; Els somriures de la pena
(Onada, 2011), de Manel Alonso,
que recrea la infantesa i recupera
els records dels
vençuts; i Hòmens i falagueres i
altres relats (Tres i Quatre,
2011), el retorn de Toni Cucarella
després d’haver renunciat a
publicar; i ho fa en uns relats
que visualitzen els valors del
seu art narratiu. D’altra banda,
Felip Tobar s’estrena com a novel·lista
amb Ribera de boires
(Tria, 2010), que narra les peripècies
al·lucinats d’un estudiant
singular.
Per tancar, obres que s’allunyen
de la ficció, però escrites
amb voluntat literària. Comencen
amb un llibre breu, però
d’impacte, Viure amb la senyora
Parkinson (Moll, 2011), d’ignasi
Mora, on es narra amb
una mica d’humor els tractes i
les tensions amb la malaltia; tot
seguit hi ha El solatge del temps
(Bullent, 2011), on Tobies Grimaltos
fixa els records de la infantesa
perquè és una manera
de no perdre la identitat; i, per
acabar, Xavier Serra, en Biografies
parcials (afers, 2011), retrata
personatges nascuts abans
de la guerra tan interessants
com Pere Maria Orts, Josep Antoni
Comes o Doro Balaguer.
NARRATIVA
El retorn
d’un narrador
HÒMENS I
FALAGUERES
I ALTRES RELATS
Toni Cucarella
3i4, València, 2011
129 pàgines
.
Per sort per als seus nombrosos lectors, el
xativí Toni Cucarella es desdiu de la seua
intenció d’abandonar la literatura i retorna
amb un recull de relats que parlen de diferents
moments històrics, però cohesionats, al
voltant d’una emotiva i vívida galeria de personatges
i situacions capaços de commoure,
colpir i, de vegades, arrancar-nos un lleu
somriure neguitós.— xavier aliaga
NARRATIVA
Humor i lucidesa
davant la malaltia
VIURE AMB LA
SENYORA PARKINSON
Ignasi Mora
Editorial Moll
Palma, 2011
85 pàgines
.
A l’escriptor Ignasi Mora (Gandia, 1952) li
diagnosticaren la malaltia de Parkinson, un
esdeveniment vital capaç de desmantellar
emocionalment qualsevol. Mora, tanmateix,
va recórrer al talent literari per contar la
seua experiència personal amb una prosa
lúcida i irònica. Un colpidor document amb
dimensió humana i, alhora, literària.
JUVENIL
Les emocions
de l’aventura
EL CLUB DELS
QUATRE SECRETS
Francesc Gisbert
Perifèric Edicions
Catarroja, 2011. 136 pàgines
.
Francesc Gisbert (Alcoi , 1976) és un autor
fascinat per les històries estranyes i d’intriga.
Amb aquesta novel·la va guanyar el premi
de narrativa juvenil Benvingut Oliver. S’hi conta
la història de quatre amics que s’han
constituït en una mena de club de detectius
per resoldre certs misteris. Els casos a què
han de fer front esdevenen relats plens
d’emocions i de gust per l’aventura.
NOVEL·LA
Un llibre
perillós
L’ESTANY DE FOC
Silvestre Vilaplana
Edicions Bromera
Alzira, 2011
400 pàgines
.
Per a la intolerància, sempre hi ha hagut
llibres perillosos. Aquesta novel·la, que va
guanyar el Premi Blai Ballver de Xàtiva, narra
la història d’un grup de persones que preserven
en secret, a les darreries del segle XV,
un llibre que la Inquisició persegueix amb
violència. La lluita per evitar que la voluntat
inquisitorial es consume, amb la desaparició
de l’últim dels exemplars, alimenta la intriga.

QUADERN Dijous 7 d’ abril de 2011 EXTRA LLIBRE. 9
PUNT DE MIRA
Sobre llibres (i crítics?)
Joan F. Mira
S’acabaren, infeliçment per
a alguns, els anys de la
creença insensata en
l’abundància creixent de moneda
fàcil. Ara toca pagar deutes,
tal com ha passat sempre, i qui
no els pagava anava a la presó, o
era reduït a l’esclavatge. Espere
que també s’acabe aviat la idea
que l’expansió dels facebooks,
els twitters, els blogs o blocs i
alguns altres invents que m’interessen
poc, ens ha de canviar la
vida, si sovint només canvia el
nombre d’hores que perdem sense
profit. Allò que no ha sigut
l’any passat, o l’altre, és un any
de beatitud satisfeta, que, d’altra
banda, és una fantasia funesta
en què sovint cauen els humans.
El benestar, per a la major
part de la raça humana, ha
consistit sempre a menjar prou,
sentir-se protegits contra malalties,
violències i desastres, i no
fer mala sang en les relacions
amb els veïns. Seguretat,
alimentació, aixopluc i pau són
els requisits que els mites
clàssics miraven d’assegurar, i
així la gent no se sentia tan desemparada.
Només una petita minoria
pensem que el nostre benestar
també augmenta escoltant
bona música, o llegint bons
llibres, amb la idea, real o irreal,
Un home observa els títols que s’arrengleren en els prestatges d’una llibreria. / jesús císcar
que els llibres ens augmenten el
cabal de felicitat en la terra. Per
això, segurament, ens preocupa
una mica el seu estat, la seua
producció i potser la seua qualitat.
Quant a la producció, no cal
que patim encara pel seu futur:
a pesar dels laments —justificats—
d’editors i de llibreters, podem
estar segurs que l’any passat
hi va haver, a l’ample món i
potser al nostre món petit, més
o menys el mateix nombre de
volums publicats i de llibres llegits
que en cap altre any de la
història.
Una altra cosa, ben diferent,
és la faena de separar el gra de la
palla, de trobar l’art en les
pàgines impreses, i ací tinc la
impressió que els nostres crítics
són una mica massa tous. Que
allò que fan, sobretot, és glossar
o comentar, cosa ben útil i
necessària, però que no solen criticar,
emetre judicis: dir “això és
molt bo, o bo, o regular, o dolent”,
i explicar per què. La prudència
és virtut necessària, però
tinc por que la circumspecció
dels crítics no forme part més
aviat dels vicis difícilment superables.
Els autors, d’altra banda,
som vanitosos i sensibles, vicis
sense els quals probablement
ens dedicaríem a activitats
menys arriscades. Però, justament
per la nostra vanitat i la
nostra inseguretat, algú ens ha
de dir si ho hem fet bé, i donarnos
alguna alegria; i si ho hem
fet malament, encara que ens
irrite. I sobretot, algú els ho ha
de dir als lectors. Cada any, quan
s’acosta Sant Jordi, la muntanya
de llibres nous torna a ser impressionant,
inabastable. Però si,
com a resultat d’un saludable rigor
en la crítica, la conclusió fóra
que no hi ha prou llibres excel·-
“Tinc la impressió
que els nostres
crítics són una mica
massa tous”
“Cap literatura
està obligada a
produir grans obres
cada any”
lents en la nova collita, no patim,
que no passa res. Cap literatura
està obligada a produir grans
obres cada any: ja en vindran.
Que els crítics ens expliquen
quins llibres paga la pena llegir, i
per què, i que ens estalvien molta
lectura inútil, per favor. I després,
si no n’hem quedat satisfets,
sempre podem tornar als
clàssics, que no s’acaben mai.

10 . EXTRA LLIBRE QUADERN Dijous 7 d’ abril de 2011
POESIA
“Mística ametlla que tot ho genera”
Collita magnífica en la producció poètica valenciana actual
MARIA JOSEP ESCRIVÀ
Tota tria és personal i obliga
a haver de prescindir
de noms, i de títols.
Dramàtic, quan parlem d’una
temporada poètica que, en termes
vinícoles, es podria considerar
“de collita magnífica “.
Partim d’un llibre col·lectiu,
For sale, o 50 veus de la terra
(Edicions 96), on, aplegats sota
l’amargor contradictòria del
títol, tots aquells poetes valencians
proclamen, amb cants o
amb planys, que no són en absolut
aliens a la terra que trepitgen.
Un d’ells, l’experimentat
Ramon Guillem, va publicar la
primavera passada Abisme i
ocell (premi VAE de Burjassot;
Bromera), un poemari de grata
lectura bastit, en la part que
m’ha estat més corprenedora,
sobre vives emocions primàries,
com és el cas del dedicat
al pare (“La bicicleta blava”)
que, “de tant en tant, / com
una festa / portava granotes”.
També en la primera fila de
firmes poètiques, Joan Navarro
n’ha aportat, a la nòmina
selecta de títols, dos de referència
obligada: A deslloc
(premi Carles Salvador; Denes),
en la línia demiúrgica
amb què Navarro reinventa i
reordena el món des d’un
llenguatge poètic inconfusible,
i Grafies o Incisions (Diálogo),
de factura acuradíssima,
en coautoria i diàleg artístic
amb el pintor Pere Salinas.
La tercera entre els veterans,
sàvia en l’art de fer
afluir la relació profunda,
païda en veu baixa, entre poeta
i món, és Anna Montero.
Vicent Berneguer i Isabel Garcia Canet. / jesús císcar
Els poetes valencians
no són en absolut
aliens a la terra
que trepitgen
Teranyines (premi Ausiàs
March; Edicions 62) és un llibre
d’una honestedat i una
precisió verbal commovedores.
Transcriuríem “cristalls”,
o “teranyines”, impecables,
punyents, lúcids, si tinguérem
espai. I posats a escollir
una sorpresa especial, segurament
perquè és anhelada:
La terra interior i altres
poemes (Denes), on Vicent Berenguer
recull i actualitza la
seua obra des del 1989 (La
terra interior, Imitació de la
soledat i L’home no confia en
la ciutat), a la qual afegeix 21
poemes nous, alguns, com
“Presències” o “L’alt de la Barcella”,
senzillament envejables.
De Lluís Roda ens continua
captivant l’habilitat per a
revisitar, lluny de tòpics estantissos,
els grans temes de
sempre, de vegades, com en
Nadir (premi Jocs Florals de
Barcelona; Proa) desmuntant
referències clàssiques (“Com
porc que cerca una trufa / I,
trobant-la, no la pot haver. /
Així jo he grufat, infructuós, /
cercant-vos persistentment“);
o practicant sonoritats quasi
pirotècniques. Insòlit animal
poètic —parle de l’autor—
que se m’acut d’enllaçar amb
un altre de rareses similars,
Tono Fornes, amb un Dones
que caminen de pressa (Aguaclara)
que —sospite— ha pas-
sat immerescudament
desapercebut davant dels
ulls dels (encara) resistents
lectors. Una tercera
de les insòlites, amb títol
de recomanable lectura,
és Pepa Úbeda, i La meua
frontera (Columna).
Begonya Pozo, amb
Poemes a la intempèrie
(3i4), i Carles V. Siscar,
amb Carn endins (3i4),
van obtenir ex aequo el
Senyoriu d’Ausiàs March;
els dos, poetes relativament
nous d’assolida maduresa.
Begonya amb una
veu compromesa i implicacions
afectives d’alt voltatge;
Carles Siscar amb
un treball efectiu sobre
l’erotisme del llenguatge
i la relació matèrica entre els
cossos, els llocs i les paraules.
Entre els nascuts pels volts
dels 80, atenció a Pau Sif i al
seu Viatger que s’extravia (Documenta
Balear), pulcre i cosmopolita;
i a Isabel Garcia Canet,
autora del recent L’os de
la música, (Bromera) en la
seua línia de profunditat reflexiva,
però sense desatendre
la quotidianitat tangible.
Àngels Gregori (New York,
Nabokov & Bicicletes. Bromera)
continua preferint la imatge
xocant, i la frescor expressiva.
I per acabar, un nom acabat
de descobrir: Ivan Brull.
Cantaments (Onada) ens ha
captivat amb el misteri
tremolós de la senzillesa,
com la del vers inoblidable
que dedica a una mata pertinaç
de raïm de pastor: “La
teua solitud és tot un poble”.
POESIA
Relectura d’una lírica
emotiva i vitalista
LA TERRA
INTERIOR
I ALTRES POEMES
Vicent Berenguer
Editorial Denes
Paiporta, 2011
130 pàgines
.
Com explica Sam Abrams en el pròleg,
aquest volum “és un balanç o resum de la
carrera poètica de Berenguer vista en perspectiva
des del present”. Aquest resum,
però, parteix d’una relectura que l’autor fa
de la seua ja extensa producció, una relectura
rigorosa, que ha prescindit d’alguns
poemaris i n’ha corregit uns altres. El resultat
és una oportunitat magnífica d’acostarnos
al realisme líric, de caire reflexiu, de la
poesia de Berenguer, un escriptor d’obra
emotiva i vitalista, però també reflexiu,
amb poemes “subtilment intel·ligents”.
POESIA
Capes successives
d’instants
MALA
MEMÒRIA
Ferran Archilés
Perifèric Edicions
Catarroja, 2011
50 pàgines
.
Més conegut pel seu estimable treball
d’historiador, Ferran Archilés (Castelló de
la Plana, 1971) va guanyar amb aquest poemari
el premi Manel Garcia Grau. A partir
de referències literàries, artístiques i musicals,
i també de la inspiració d’algunes ciutats,
fa una indagació sobre el pas del
temps des d’un punt de mira doble: el de
l’individu i el de la col·lectivitat. “Són capes
successives d’instants, / com jocs impressionistes
en la llum / de dies que davallen
cap al principi / d’estiu...”, escriu en un dels
poemes significativament titulat Poètica.

QUADERN Dijous 7 d’ abril de 2011 EXTRA LLIBRE. 11
ESPURNES
Una ratlla en la nostra literatura
Martí Domínguez
LES RATLLES DE LA VIDA
Raquel Ricart Leal
Edicions 3 i 4
Premi Andròmina 2010
Ciutat. 274 pàgines
.
Convé dir-ho d’entrada:
som al davant d’un bon
llibre. El panorama literari
valencià és curt, poc variat, i
una novetat d’aquest estil, amb
una nova veu tan destacada, és
una molt bona notícia. He llegit
Les ratlles de la vida amb interés
creixent, sobtat de l’estil de
l’escriptora, dels seus rics recursos
narratius. En el text s’explica
la vida d’una família d’un poble
del nostre secà (Bétera) i
s’hi empra les dones com a fil
conductor de les diferents
històries que s’hi van narrant.
Potser Raquel Ricart podria haver
parlat una mica de la vida
del camp, dels usos de la terra,
dels conreus, de les estacions, i
recuperar la vida d’aquells
temps. Però aquest llibre és un
univers tancat sobre la vida
d’unes dones que, tot i viure en
un ambient rural, quasi no hi
interaccionen. A l’autora no li
interessa l’evocació etnològica,
ni la reconstrucció d’ambient,
sinó el rastre de la memòria, el
que pensaven i sentien aquelles
dones, el que creien, aquell uni-
INFANTIL
Contra el gris
de la ciutat
LES CUTIMANYES DE
LA CIUTAT GRIS
Hilke Sievers (versió en valencià
de Llorenç Giménez)
Editorial Denes. Paiporta, 2011
.
Hilke Sievers és l’autora del relat
i les il·lustracions d’aquesta història
d’una ciutat gris on les cutimanyes
es mengen els colors i
Hannah i Noah la volen neta i verda.
INFANTIL
Una curiosa
superheroïna
ESTEL I ELS
ÀNGELS
Lourdes Boïgues
Ed. del Bullent
Picanya, 2011
94 pàgines
.
La protagonista d’aquest llibre és
Estel Estelar, una curiosa
superheroïna que ja va protagonitzar
una entrega anterior. Il·lustrada
per Anna Roig, aquesta aventura
la portarà a establir contacte, ja
no amb els extraterrestres, sinó
amb els mateixos ángels.
vers a un pas, de vegades, del
realisme màgic de García Márquez
o d’Isabel Allende. L’estranya
relació amb la vida, amb
el misteri de la mort, amb la
sorpresa del primer amor (o del
primer desig carnal), el tràngol
de la primera menstruació, el
repte de la primera trobada
sexual. Un univers al qual s’accedeix
des d’unes vides humils i
senzilles i, així i tot, plenes de
vivències i interpretacions.
Però, per sobre de tot, destaca
la veu segura de l’autora,
Un univers al que
s’accedeix des
d’unes vides humils
i senzilles
L’autora té
una veu pròpia,
personal,
intransferible
aquell clarinet límpid que s’imposa
sobre el xim-xim de l’orquestra.
Al meu parer, aquest és
un dels grans valors del llibre.
No era fàcil contar tot allò. De
ASSAIG
Personatges amb
un país de fons
BIOGRAFIES
PARCIALS
Xavier Serra
Editorial Afers
Catarroja, 2011
200 pàgines
.
Aquest segon volum de Xavier
Serra completa la visió polièdrica
de la història del País
Valencià que s’ha proposat. I ho
fa ara amb sis retrats de personatges
nascuts abans de la guerra:
Doro Balaguer, Josep Antoni
Comes, Josep Iborra, Pere
Maria Orts, Germà Colón i Vicenç
Rosselló. Un ventall de figures
ben interessant.
REVISTA
Vint-i-cinc anys
de filologia
CAPLLETRA
Número 50
Institut Interuniversitari
de
Filologia
Valenciana
.
La Universitat de València organitza
el 13 d’abril en la Fira del
Llibre de València la celebració
del número 50 de Caplletra una
“revista internacional de filologia”
que va començar a publicarse
el 1986, ara fa tot just un
quart de segle.
L’escriptora Raquel Ricart. / jesús císcar
vegades, el lector busca una
acció més clara, més lineal,
amb més “trama”. Han acostumat
el públic als best-sellers,
que són una mena de guions
cinematogràfics trepidants,
plens de fets
tan abassegadors
com, al capdavall, insípids.
Com el foc
d’argelaga, tot queda
en flama. En Les ratlles
de la vida no passa
res, o quasi res, i,
en realitat, passen
moltes coses: morts,
malalties, enganys,
desavinences entre
pobres i rics, la guerra…
El que passa és
la vida. Però la manera
com Raquel Ricart
modela la història, la
riquesa de l’idioma,
la senzillesa amb què
va donant relleu als
personatges, el solatge
que ens deixa, vet
ací el veritable valor
del llibre. L’autora té
una veu pròpia, personal,
intransferible, i
aquesta veu és la que
ens atrapa des de les
primeres planes. La
manera com narra la
vida en aquell poble
pot recordar una mica l’univers
de Jesús Moncada o, fins i tot,
els drames rurals de Víctor
Català; també té algunes reminiscències
de Toni Cucarella (i
aquella bona novel·la que és Quina
lenta agonia, la dels ametlers
perduts).
Siga com vulga, Raquel Ricart,
com l’àvia Maria, és una
narradora de mena, i nosaltres
ens delim amb les seues contalles.
Com dóna vida a Ermerinda,
a Regina, a Rosa, a Maria…
Com va desgranant les distintes
històries. Com ara quan Regina
pregunta a la seua àvia: “—Què
tens a la cara, iaia? —Les ratlles
de la vida. —I què vol dir això?
—Cada ratlla que veus és una
història. —Me la pots contar?
—Quina de totes?”. I així l’àvia
comença a contar-li històries:
“Les ratlles de la infantesa, que
li creuaven les galtes i eren ratlles
que contaven la història
d’una tal senyoreta Gemma que
tenia els ulls blaus com l’avi,
peixos de colors i la mort entre
els dits; les ratlles de les dues
bandes de la boca, que es marcaven
més quan somreia i contaven
la història de l’aigua
beneïda que li havia portat
l’amor de l’avi Ximo. Les ratlles
de la por, que li omplien el front
i la boca de quadrets irregulars,
perquè n’hi havia de verticals i
d’horitzontals, i eren històries
de parts, i també històries de
guerra”.
Cada aventura, cada sotrac,
cada accident, deixa una ratlla a
la cara de l’àvia. I Raquel Ricart,
com una amorosa cartògrafa,
ressegueix tots aquells plecs i
els interpreta. I, m’ho he de
creure, l’exegesi d’aquell mapa
—d’aquella cartografia íntima i
vital— és una joia.

12 . EXTRA LLIBRE QUADERN Dijous 7 d’ abril de 2011
CARTES DE PROP
El llibre i qui l’escriu
Enric Sòria
En una ocasió, dinant amb
un editor molt culte i refinat,
que dissertava sobre
l’excessiva obsessió crematística
dels escriptors joves, vaig haver
de recordar-li una coneguda
sentència de Samuel Johnson:
“Qui escriu i no ho fa per diners,
és un imbècil”. Ras i curt. No li
va fer gens de gràcia, a l’editor,
aquesta cita. I s’entén. Com a
bons empresaris, els editors volen
minimitzar costos. La literatura
és la matèria primera de la
seua indústria, i els escriptors
en són els subministradors. Per
això, se’ls procura mantindre
en un estadi anterior
al sindicalisme
i la seguretat social,
amb contractes lleonins
a percentatge,
cessions de drets
amb la menor excusa
i tota una panòplia
de martingales
que seria massa
llarg d’enumerar i
que en qualsevol altre
ram es considerarien
abusives, tot
rivetejat amb afalacs
a la vanitat de
l’artista, perquè no
deixe de produir.
Johnson sabia bé
el que es deia, com
també sabia —ell,
que va ser un dels
grafòmans més irreprimibles
de la literatura—,
que l’escriptor
de veritat,
més que per diners,
escriu per vici. Com
en una addicció, la
força que l’empeny
a escriure és invencible
i el compel·liria
a emborronar papers
fins i tot en una
illa deserta. És un fet que no
convé airejar gaire, però és
cert: els escriptors escriuen perquè
no poden evitar-ho, i, a
més, tenen la dèria que la gent
els llegesca. Si no troben qui els
publique, abans s’autoeditaven
i ara creen blogs, que és més
barat i molt més efectiu. Amb
tot, aquest és un vici que consumeix
temps i esforços: cal ali-
mentar-lo, llegir els clàssics i
els col·legues, aprendre a redactar,
forjar un estil i un ideari
(perquè alguna cosa cal dir, al
capdavall), compondre els textos,
corregir, i un llarg etcètera.
A més d’un vici, no hi ha dubte
que es tracta d’un treball.
D’ací l’advertiment de Johnson:
perquè és un treball, cal exigir-ne
la remuneració. L’escriptor
hi té dret, des del moment
que algú altre s’interessa per
aquest producte dels seus
afanys que és el text. Inserits en
un llibre, els textos són coses
que es compren i que es venen.
Un retrat de Samuel Johnson.
Algú els ha fets i algú vol fer-ne
ús. Gràcies a gent com Johnson
o com Goethe, que eren artistes
amb el do de manejar-se bé en
els àmbits més prosaics de la
realitat, el dret dels escriptors a
extraure algun benefici material
dels seus treballs va anar
regulant-se, a desgrat de les protestes
dels editors del seu
temps, que, com els de tots els
temps, consideraven que els autors
no haurien descendir mai
dels auris cims de l’art per a rebaixar-se
a la vilesa dels tractes
pecuniaris. Encara avui, la inèpcia
de la majoria dels escriptors
en aquests assumptes és proverbial
i, com el meu contertuli, els
Johnson tenia raó: si
deixem que ens
estafen, no som més
que uns imbècils
editors lamenten que tan exemplar
tradició vaja perdent-se.
Amb tot, Johnson tenia raó:
si deixem que ens estafen, per
molt magistral que siga el que
escrivim, no som més que uns
imbècils. Això, els editors no
ens ho diran mai. Ens ho hem
de dir nosaltres. Tot i així, si
per excepció un escriptor sap
fer diners amb els seus llibres,
té assegurada l’enveja dels col·legues,
la desconfiança de la crítica
i les severes admonicions
de qui el publica contra la venalitat
del seu art. Qui fins ara no
deia res era el públic, que ha
anat comprant i pagant llibres
des que n’hi ha. Al darrere de
tota la polèmica sobre el llibre
digital hi ha la sospita que
aquest costum podria canviar
també.
Els qui estimem els llibres sabem
que estan dissenyats per a
durar, i és poc probable que les
noves tecnologies els eradiquen.
No és menys cert que el
llibre digital té els seus avantatges,
i no costa imaginar que acabe
predominant sobre el llibre
en paper. En el fons, des del
punt de vista de l’autor, això
tant fa. L’escriptor vol ser llegit,
en paper, en pantalla o en qualsevol
format que conceba el futur.
L’aspecte econòmic de la
qüestió és més espinós. El llibre
digital és més barat que l’altre
—-i els drets percebuts, molt inferiors—
i, a més, se’l pot piratejar
amb facilitat. La idea que
l’accés a la cultura ha de ser lliure
és bonica de formular, però
oblida que la cultura no plou del
cel com el mannà. Hi ha gent
que s’hi dedica, i aquesta gent
menja i paga el lloguer. Els escriptors
no han fet vot de pobresa.
De moment, els editors es
miren amb recel les innovacions
tecnològiques, i busquen la
manera de traure’n algun profit.
Per descomptat, aconsellaran
als escriptors que es consagren
al seu art i no desvien l’atenció
cap a tan trivials assumptes.
D’això, ja se n’encarregaran ells.
Com sempre, són molt considerats.
En canvi, ara que celebrem
la setmana del llibre, aquests
productes meravellosos que
existeixen perquè algú els ha escrits,
jo els convide a reflexionar,
també als lectors, sobre la
frase d’aquell gran escriptor
que va ser Samuel Johnson.