VOLUM IV - SUMARI - Ajuntament de Mont-roig del Camp

AJUNTAMENT DE MONT-ROIG DEL CAMP - PLA D'ORDENACIÓ URBANÍSTICA MUNICIPAL
c) els sistemes de reciclament naturals dels materials són insuficients, que en
altres paraules vol dir que les deixalles sòlides, líquides i gasoses, tòxiques o no,
esdevenen problemes de primer ordre.
La dinàmica territorial porta a desdibuixar l’esquema jerarquitzat i estès en l’espai de
la tipologia del sòl, amb els pols urbà i salvatge (o “natural”), i la clina intermèdia que
inclou els diversos espais rurals. L’activitat humana que es tradueix en ocupació del
sòl per nous usos afecta sobretot el sòl no urbanitzable. Els fenòmens de
“periurbanització” i “rururbanització” consisteixen en l’ocupació de sòl periurbà, o
interurbà, rural, d’una manera no sempre ordenada per a posar-hi tot allò que ja no
hi cap a la ciutat, o allò que demana un terreny més barat, o bé s’ocupa amb usos
d’aspecte i importància no prevista explícitament en l’ordenació existent (indústries,
centres logístics, magatzems, explotacions agrícoles industrialitzades, etc.). S’hi
afegeixen els usos que per imperatiu de l’interès públic, es posen en terrenys
interurbans i periurbans, més barats i més extensos 11 . El fenomen de la
“vorurbanització” és una variant de tot plegat lligada a les vies de comunicació 12 . Des
del punt de vista de la dinàmica general del territori i del canvi d’usos del sòl, es pot
parlar del procés d’artificialització, terme que engloba tota mena de tipologia
d’ocupació del sòl. El resultat final és que en molts indrets es posen en contacte
tipologies de sòl que mai havien estat junts i que formen fronteres difícilment
estabilitzables (o sostenibles).
A banda de la superfície que ocupa cada tipologia de sòl, és important la manera
com aquesta superfície es distribueix. L’espai urbà difon pel territori en taques de
grandària que va des de la d’un edifici, a la d’una urbanització de centenars de cases
unifamiliars... La difusió segueix a cops les vies de comunicació però no sempre, i
així ens trobem sovint com les urbanitzacions han crescut sense comptar amb
infrastructures suficients, sense cap continuïtat amb els centres urbans més propers.
Entre aquests espais urbans dispersos, els periurbans, les vies de comunicació i la
resta d’infrastructures que travessen el país, resulta que la superfície d’espais
ocupats per vegetació i comunitats naturals (i la dels propis sòls agrícoles), s’ha vist
no només reduïda, sinó fragmentada. La fragmentació de l’entorn més natural va
acompanyada, com la imatge en negatiu, de la desaparició de la fragmentació dels
espais urbans o artificialitzats. Això està tenint efectes biològics interessants,
11 Vegeu per exemple: X. Abadia, 2003. El fenomen periurbà a l’Àrea Metropolitana de
Barcelona. Perspectives Territorials, 5:91-124.
12 Trobareu definicions d’aquests i altres neologismes a Ramon Folch, 1999. Diccionario de
Socioecología. Ed. Planeta, Barcelona.
202