ANEM -HI! - Casal de Catalunya

CASAL DE CATALUNYA DE BUENOS AIRES //// CHACABUCO 863 //// Guardonat amb la Creu de Sant Jordi
////ANEM-HI!
Any12 //// Número 76 //// Novembre06-Febrer07
SABOR DE GRÀCIA I CAN CUN OMPLEN EL CASAL DE RUMBA CATALANA
Sons de rumba

Anem-hi!●76●EDITORIAL
La revista, també en blanc i negre
Aquest número de la revista veu la llum
quan Catalunya acaba d’iniciar un
nou cicle polític. Amb els mateixos
partits de l’anterior legislatura, però
amb algunes cares noves (especialment la del
president José Montilla) i amb un tarannà més
sobri, el nou govern emprèn el primer mandat
postestatut. Des de la nostra posició marginal
respecte de la política catalana, com a col·lectiu
humà desplaçat, forçadament o de grat, del
nostre país d’origen, saludem com una cosa
positiva, com una prova irrefutable de l’alta
qualitat cívica de la nació catalana, el fet que
una persona nascuda fora de Catalunya hagi
pogut assolir la màxima instància executiva del
país.
Els comentaristes que glossen les expectatives
d’aquest nou govern, comparant-lo amb el de
Maragall, ens parlen d’una actuació menys
colorista (amb menys càrrega ideològica
i més de gestió) i d’un president més gris.
Bé: no sabem si això serà així en el cas del
govern Montilla, però aprofitem la metàfora per
presentar l’enèsim canvi d’imatge de la nostra
revista, ara també en blanc i negre. Per tal
d’ajustar el pressupost, hem hagut de renunciar
al color a la meitat de les pàgines. Confiem
que l’interès dels continguts i la bona feina del
nostre dissenyador conspiraran per fer invisible
aquesta renúncia.
En un editorial anterior parlàvem de la nostra
intenció de convertir l’ANEM-HI! en una finestra
que ens mostrés la realitat tant de Catalunya
com de Buenos Aires i de l’Argentina. Doncs
Cartes dels lectors
Amics: l’ANEM-HI! de setembre-octubre m’ha
agradat, pel meu gust, més que l’anterior; l’he
sentit més “casalenc”, i felicito novament a tots:
consell de redacció, redactors, col·laboradors,
etc.
Però en un dels articles, molt simpàtic, per
cert, i amb paraules tan catalanes que fan
goig de llegir, com “xanques”, hi trobo escrit
quatre o cinc vegades la paraula “conquistar”.
Està acceptada, segurament, però la paraula
catalana és “conquerir”. Per què no tenim cura,
doncs, del nostre idioma i posem “conquerir”,
que és netament catalana i bonica?
Hi ha un article molt interessant escrit en
castellà on s’anomena Catalunya i s’escriu
amb “ñ”. La nostra terra de naixença és
Catalunya amb “ny”, perquè la “ñ” en català no
existeix. No seria més bonic i a més correcte
que quan escrivim a l’ANEM-HI!, “Catalunya”,
bé, la nostra finestra número 76 ens mostra
de manera molt destacada dos paisatges
que han vingut a engalanar el casal durant
la passada primavera. Tres membres de la
companyia teatral La Mentidera Teatre, de
Girona, acompanyats d’un quart actor català
van acolorir el dia a dia del casal durant
diverses setmanes. Nosaltres vam acollir els
seus assaigs i a canvi ells ens van oferir una
preestrena de l’obra Lúcid, que a hores d’ara
ja han presentat a Catalunya. També es van
deixar entrevistar, com ho va fer el director
d’aquest muntatge, el qual seguirà vinculat
al Margarita Xirgu durant l’any vinent. L’altra
nota que ressalta particularment és la que
ens presenta una part sovint menystinguda de
la nostra cultura: la rumba catalana. I és que
dos dels principals referents d’aquest gènere
musical genuïnament barceloní, els grups
Can Cun i Sabor de Gràcia, ens van oferir
sengles concerts al casal. En aquest número
escoltarem la veu dels seus líders i podrem
saber més coses de la música de Peret, del
Gato Pérez i de Los Manolos.
Però això no és tot. D’altres personatges
que també trobareu en aquest número són
el president del Barça, Joan Laporta, que va
estar a l’Argentina i va visitar el casal; en Fabio,
un exalumne del casal, resident a Catalunya,
que ens explica la seva experiència amb el
català a la pàgina de llengua; o Juan Larrea,
un dels membres de la Primera Junta, que va
proclamar la independència de l’Argentina i
que era català. D’aquest darrer ens en parla
Claudio Suaya, periodista, crític i investigador
sigui el text amb l’idioma que sigui, ho fem
correctament?
Perdoneu i gràcies a tots vosaltres per l’esforç
que feu, però val la pena.|
Molt cordialment,
RESPOSTA ANEM-HI!
Ignasi Almirall, soci 3229
Benvolgut amic. En primer lloc, volem
agrair-li l’interès amb què segueix la revista,
que es manifesta en les múltiples cartes
i col·laboracions que ens envia i que mai
li agrairem suficientment. Normalment no
responem les cartes dels lectors, perquè ens
////per Joaquim Obrador
de cine que va viure a Girona i a Barcelona els
anys de la última dictadura militar argentina,
treballant en diaris i revistes de Barcelona, i que
actualment té família vivint a Girona. A la nota
que ens brinda fa un paral·lel entre la figura
de Larrea i la de Joaquín Piña, el Bisbe de
Misiones que s’ha erigit recentment en figura
destacada de la política argentina i que també
és català d’origen.
I pel que fa a les coses de casa nostra, en
aquest número podreu conèixer una mica
l’arxiu del casal, si feu un cop d’ull a l’entrevista
amb Fina Solà, l’arxivera que ens va visitar per
tal de fer una prospecció del fons documental
de la nostra institució centenària. També tindreu
notícies de la coral, que ens explica la seva
visita a Córdoba, del programa de ràdio L’Hora
Catalana, i de les puntaires, entre molts altres
temes.
Alguns col·laboradors que ens havien
acompanyat en números anteriors repeteixen
en aquest. També n’hi ha que s’estrenen. Des
d’aquí us volem encoratjar perquè ens seguiu
enviant els vostres escrits, que faran una revista
més rica i variada. I, per tal que no se’ns acusi
de ser massa retòrics, explicitarem aquesta
declaració d’intencions mitjançant una proposta
concreta: convertiu-vos en comentaristes d’art
o de música. Visiteu alguna de les mostres
que s’exposen al casal o assistiu a algun dels
concerts que s’hi fan i feu-nos arribar la vostra
crònica.|
sembla que el que s’hi expressa cal respectarho
escrupolosament i no afegir-hi cap però. En
aquest cas, no obstant, potser cal exposar el
criteri que regeix els nostres usos lingüístics.
En el primer cas, tractant-se de dos mots
correctes tots dos en català, la cosa és
senzilla: es tracta de triar i, tal com diu la dita:
tants caps, tants barrets. El segon ja és més
delicat. És tracta d’un nom propi i com a tal
podríem no traduir-lo. Però aleshores hauríem
d’explicar per quina raó escrivim “Nova York”
o “Nueva York” i no “New York”, per donar
un exemple anàleg. Creiem que és millor
respectar la coherència del text i, si l’idioma en
què està escrit té una traducció d’aquest nom,
doncs em sembla que és millor emprar-lo. De
la mateixa manera, quan escrivim “Espanya”
en un text en català ho farem amb “ny” i no
amb “ñ”. Ens sembla un criteri més racional,
2
3
Las caras del Casal#1
Se llama Patricia Callegari,
tiene 38 años y es operaria de
mantenimiento. Nació en Capital
Federal, pero actualmente vive
en Marcos Paz. Cada día tiene que viajar
más de dos horas para llegar al trabajo.
La cuenta es fácil: si empieza a las 9 h.,
significa que tiene que levantarse a las 6 h.
de la mañana. En cuanto a la hora de salida,
nunca la sabe hasta que llega, porque,
además de trabajar para el casal, por las
tardes a menudo se queda trabajando para
la sala Margarita Xirgu. Su relación con el
casal empezó el 4 de octubre de 2005 (justo
antes de la “trobada”). Realiza tareas de
limpieza y mantenimiento.
-¿Cuál es tu primer recuerdo del casal?
-Cuando llegué recuerdo que estaba todo
en obras, porque estaban refaccionando
la fachada y el piso superior para la
“trobada”. Tengo muy buen recuerdo de ese
evento. Aunque fue muy cansado, porque
trabajamos mucho, me pareció muy lindo.
-¿Cuál es tu rincón favorito del edificio?
-Me gusta la sala Pau Casals, por los
balcones y la vista que tiene.
-¿Con quién querrías compartir una cena de
la gente que circula por el casal y por qué?
-Con Jael (la secretaria), para charlar con
ella y conocerla un poco mejor.
-¿Cuál sería para vos la mejor virtud y el
peor defecto de los argentinos?
-El defecto es que algunos hombres son
muy machistas. La virtud de los argentinos
es que saben comer bien.
-¿Qué te gusta hacer en tu tiempo libre?
-Estar con mis nietos, con mis hijos y limpiar
en casa.
-¿Qué música te gusta?
-La música romántica.
-¿Cuál es el último libro que has leído? ¿Te
gustó? ¿Y la última película?
-No leo. De la última película no recuerdo el
nombre. Normalmente las eligen mi marido
y mis hijos.
-¿Elizabet Bernazzi, Nicole Newmann o
Mafalda?
-Nicole Newman.
-¿Mario Pergolini, Facundo Arana o el
“Che”?
-Facundo Arana.|
////por Joaquim Obrador
Patrícia Callegari
AGENDA●Anem-hi!●76

ALQUILER
TEMPORARIO
ZONA CENTRICA
Equipado p/4 personas
4383-4145
15-4870-5174
citybayres@hotmail.com
www.argentina-rentapart.com.ar
D
E
P
A
R
T
A
M
E
N
T
O
ESTUDIO JURÍDICO
MELENDEZ PAREDES
ABOGADOS
Consultas gratuitas para los
socios del casal
Consultes gratuïtes per als
socis del casal
Tel.Fax: 4371-4166/
4375-2576
Tucumán 1585,
3 P. “B”
Materias primas para
panificación y pastelería
Tel: 4566-3764/
4567-5566 Fax: 4567 5050
www.taxonera.com
info@taxonera.com
4 5
8-11
CATALUNYA/RUMBA//La rumba
catalana torna a aixecar el vol
//Entrevistes a Joan Castillo i
Sicus Carbonell//Barcelona Social
Club: La rumba catalana al segle
XXI//Les 10 rumbes d’or
14-17
CASAL/TEATRE//Entrevista als
actors de Lúcid // Les 5 preguntes
// Entrevista a Rafael Spregelburd
ANEM-HI!
28-29
BSAS TURÍSTIC/Capoeira: arte y
juego marcial // Una milonga con
aires roqueros
26-27
PENYA NICOLAU CASAUS//Joan
Laporta, presidente del Barça,
visita el casal// Notícias de la
“penya”
SUMARI●Anem-hi!●76
EDITORIAL/CARTES DELS LECTORS////2
LAS CARAS DEL CASAL////3
ENTREVISTA A FINA SOLÀ////6-7
EXÀMENS DE CATALÀ AL CASAL////18
EL CATALÀ ÉS UNA LLENGUA POLÍTICA////19
LA MERCÈ AL CASAL////20-21
MIRANT ENRERE////22-23
CATALANES EN LA POLÍTICA ARGENTINA////24-25
PENYA NICOLAU CASAUS////26-27
SANT ESTEVE A 30 0 ////32
ANEM-HI! REVISTA EDITADA PEL CASAL DE CATALUNYA DE BUENOS AIRES//// Chacabuco 863 (1069)
Buenos Aires, revista@casal.org.ar, Tel. 4300 4141 (rotatives), Fax 4300 0359
////CONSELL DE REDACCIÓ//Jordi Font, Jael Masllorens, Cèlia Notton, Joaquim Obrador, Mireia Vallès/
///CAP DE REDACCIÓ// Joaquim Obrador////CORRECCIÓ//Jael Masllorens////COL·LABORADORS//Penya
del F.C. Barcelona “Nicolau Casaus”, Rosa Ma. Bas, Ariel Calderón, Julieta Candia Pablo Chinellato,
Rosa Domingo, Marc González, Jordi Mallol, Pere Marcat, Jael Masllorens, Joaquim Obrador, Viviana
Sanchis, Claudio Suaya (claudiosuay@yahoo.com.ar), Luciano “Ave negra” Subiza, Fabio Vibaldelli,
Guillem Vidal////CAP DE DISSENY+ MAQUETACIÓ//Marc González, marcgsala@hotmail.com

Anem-hi!●76●CASAL●L’ARXIU L’ARXIU●CASAL●Anem-hi!●76
“L’ del
casal recull
de
finals del s.XIX” ////per Joaquim Obrador
Fina Solà treballa actualment a l’arxiu del Museu Marítim de
Barcelona, un interessant museu emplaçat a l’emblemàtic edifici de
les Drassanes Reials de Barcelona, al peu de les Rambles. A més,
és sotssecretària de l’organització Arxivers Sense Fronteres (AsF).
Durant la segona quinzena del mes d’octubre, la Fina va ser entre
nosaltres, com a part d’un viatge que la dugué per diferents casals
del con sud d’Amèrica. En aquesta entrevista ens dóna les raons del
seu viatge i ens permet de conèixer millor una part important del
nostre patrimoni.|
ENTREVISTA A FINA SOLÀ
6
7
E
xplica’ns què hi has vingut a fer
exactament al casal.
- He vingut per fer una prospecció
del fons documental del Casal de
Catalunya de Buenos Aires i d’altres casals
del con sud. Això vol dir, bàsicament, fer una
estimació del tipus de documentació existent,
de les dates que cobreix l’arxiu, dels metres
lineals que té i de l’estat en què es troben els
documents. Aquest darrer punt és fonamental
per saber si cal digitalitzar i microfilmar
aquests documents.
- D’on surt la idea de fer aquesta prospecció?
Es limita al nostre casal o té un abast més
ampli?
- A l’associació Arxivers Sense Fronteres
ja fa temps que pensàvem que calia fer
aquesta prospecció. A la fi ens vam posar
en contacte amb el departament de casals,
amb la Secretaria General de Cooperació, i el
projecte es va concretar. La idea és de fer-ho
a tots els casals catalans, però s’ha decidit
de començar pels de Llatinoamèrica, que són
els de més pes. En aquest viatge jo he fet els
casals de Rosario i Montevideo, a més del de
Buenos Aires, i al novembre està previst de fer
els de Mèxic i La Havana.
- I què t’hi has trobat a l’arxiu del casal? Quina
mena de documentació hi ha i en quin estat
es troba?
- Hi ha els llibres d’actes del casal des de
1886 (llibres de comptabilitat, d’assemblees
generals i de juntes directives); hi ha
correspondència institucional des dels anys
30 del segle passat (amb altres entitats
catalanes, franceses i argentines, sobretot, i
amb els socis del casal); i també hi he trobat
moltes factures. Com a document curiós, hi ha
una alta d’un treballador a la seguretat social
que és de finals del segle XIX. Segurament,
però, el que més crida l’atenció és el que
no hi he trobat: no hi ha donacions d’arxius
de particulars, cosa que no és habitual en
institucions com la vostra, ni hi ha a penes
fotografies, que és el tipus de document que
la gent té més tirada a conservar. Pel que fa a
l’estat de conservació, el fons estava bastant
descurat, en general. Hi havia documents
en quatre llocs diferents dins el casal (ara
s’ha destinat un espai per unificar-los). Els
únics documents que estaven ordenats eren
les factures; per a tota la resta mai hi ha
hagut una intervenció tècnica arxivística. Els
documents, a més, es troben en un estat força
precari degut sobretot a la humitat. En alguns
hi ha fongs i els que estaven grapats o agafats
amb clips estan molt rovellats. És per això que
recomanaré que se’n faci una restauració i
una microfilmació urgents.
- Explica’ns breument com es crea i quina
tasca desenvolupa l’associació d’Arxivers
Sense Fronteres.
- Es tracta d’una ONG de caràcter
internacional que es va fundar a Barcelona
l’any 1998. El seu objectiu principal és la
preservació del patrimoni documental que
es troba en perill, ja sigui degut a factors
humans (sobretot les guerres) o ambientals
(catàstrofes naturals). La intervenció més
“Quan un arxiver es
posa a treballar és
possible que tingui
700 anys de feina
acumulada”
“Potser el comú
de la gent no és
conscient del valor
dels arxius, en
canvi els dictadors
ho tenen claríssim:
usen els arxius
perquè els faciliten
molt la tasca
repressora”
emblemàtica és la que vam dur a terme a
Sarajevo després de la guerra. En aquell cas,
més que anar a restaurar els arxius, el que
es va fer és anar a formar arxivers. També
hem treballat al Brasil, on vam microfilmar
l’arxiu del bisbe català Pere Casaldàliga,
que ens va demanar que ho féssim abans
l’església no s’endugués l’arxiu al Vaticà.
Ara, a més d’aquest projecte amb els casals,
estem preparant una intervenció al Sàhara
Occidental.
- Per què és tan important de preservar els
fons documentals?
- El patrimoni documental és la nostra
memòria. Si el perdem acabem desconeixent
la nostra identitat, ja que la identitat ens
la dóna la memòria i la memòria escrita té
més valor. En les societats humanes, no es
pot prescindir dels arxius. Quan un arxiu es
destrueix, desapareix el rastre de moltes
persones, de les relacions entre elles i amb
les coses. Potser el comú de la gent no és
conscient del valor dels arxius, en canvi els
dictadors ho tenen claríssim: usen els arxius
perquè els faciliten molt la tasca repressora.
Aquests fons documentals es coneixen amb el
nom d’arxius del terror.
- Estem parlant, per exemple, del controvertit
cas dels papers de Salamanca? Què en
pensa una arxivera d’aquest cas?
- Doncs sí. L’arxiu de Salamanca és un cas
d’arxiu creat a partir de l’espoli de tots els
arxius civils. La informació que havia servit
per ordenar i conèixer la composició del cos
social esdevé un puntal bàsic de la repressió
d’aquesta mateixa societat. En el cas dels
mal anomenats papers de Salamanca (se
n’hauria de dir documents), és evident que es
tracta d’una reclamació legítima. Ara ja s’han
retornat tots els documents que pertanyien
a les administracions públiques i s’està
preparant la segona fase en què es retornaran
els documents que pertanyien a fons privats.
- La tasca dels arxivers, per tant, és
fonamental. La figura de l’arxiver és valorada
com es mereix actualment?
- Ara mateix, a Catalunya hi ha consciència
del valor que té la preservació dels fons
documentals. N’és una prova la llei que va
aprovar el parlament l’any 2001, que en
determina la importància i que estableix que
tots els ajuntaments de municipis de més de
10.000 habitants han de tenir un arxiver que
organitzi i faci accessible la informació als
ciutadans. Totes les institucions públiques
compten amb personal tècnic arxiver, així com
les universitats. La tasca de l’arxiver requereix
una formació específica i normalment es
desenvolupa en col·laboració amb tot el
personal de la institució, però sobretot amb el
tècnic informàtic i amb l’advocat. No la pot fer
qualsevol. Actualment, i des de fa tres anys, a
la Universitat Autònoma de Barcelona existeix
l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de
Documents (ESAGED). Això vol dir que cada
any es graduen 50 arxivers i tots surten amb
feina. A més, hi ha molta feina acumulada en
aquest ofici: el primer president d’Arxivers
Sense Fronteres, Ramon Alberch, solia
dir que quan un arxiver es posa a treballar
és probable que tingui 700 anys de feina
acumulada.|

Anem-hi!●76●CATALUNYA●RUMBA CATALANA
El casal a RITME de rumba
Entre les visites que hem rebut darrerament al Casal de Catalunya, no han estat les menys sorolloses les
de dos dels grups més destacats de la rumba catalana. El passat mes d’octubre va tocar Sabor de Gràcia
i, un mes més tard, van ser els Can Cun els encarregats de mantenir-nos a ritme. A la revista hem volgut
aprofitar l’ocasió per interessar-nos per aquest fenomen musical específicament català. A les pàgines
que segueixen hi trobareu una nota que explica la història de la rumba catalana, des de la seva creació
als anys 50, passant pel seu desenvolupament contradictori al sí d’una societat, la catalana, que no l’ha
acabada de fer mai seva del tot, i arribant fins a la creació, aquest any, de l’associació Rumbacat, que
pretén promoure la rumba i involucrar les institucions en el reconeixement d’aquest gènere musical com
un fenomen cultural propi. A continuació, escoltarem la veu de dos dels representants més emblemàtics
de la rumba que es fa avui dia a Catalunya i de la qual en són dos grans ambaixadors. D’una banda
Sicus Carbonell, fundador de Sabor de Gràcia, a qui vam entrevistar a Barcelona, just abans que visités
l’Argentina i el nostre casal i just després d’haver tornat d’una altra gira pels EUA, Veneçuela i Puerto
Rico. Sabor de Gràcia va debutar fa dotze anys amb un disc que tenia de portada un dibuix del Gato Pérez,
un altre personatge cabdal de l’univers de la Rumba. No menys internacional és l’estampa de l’altre
personatge que entrevistem. Es tracta de Joan Castillo, fundador del grup gironí Can Cun, amb qui vam
poder intercanviar unes paraules just abans que comencés la seva actuació al teatre Margarita Xirgu i a
qui vam demanar que ens confeccionés una llista de les 10 rumbes que considerava imprescindibles. Per
últim, coneixerem un dels darrers i més sonats projectes discogràfics relacionat amb la rumba catalana:
“Patriarques de la Rumba”, un CD en el qual es rescaten de l’anonimat algunes de les figures que han
acompanyat la rumba al llarg de tota la seva història.|
8
9
Concert dels Ojos de Brujo, grup multiestilístic que, entre d’altres, utilitza la rumba catalana
RUMBA CATALANA●CATALUNYA●Anem-hi!●76
La rumba catalana torna a aixecar el vol
////per Guillem Vidal
Mig segle després d’haver-se originat la rumba catalana, el gènere musical per antonomàsia dels gitanos de Gràcia i Hostafrancs
continua a les catacumbes. Tot i el ressò internacional d’algun dels seus noms propis –Gato Pérez i, sobretot, Peret– i la difusió
a so de bombo i platerets que se’n fa cada cop que, a Barcelona, s’hi celebra un esdeveniment d’elevada magnitud –Jocs
Olímpics o Fòrum–, la ciutat continua sense tenir locals on es programi rumba catalana de manera estable. Ara, però, diverses
iniciatives coincideixen a reivindicar aquest gènere menyspreat, i diversos grups de música, sobretot els de l’anomenat So Barcelona, se’l
fan seu. La rumba catalana, a principis del segle XXI, té una altra oportunitat de fer-se valer. Als anys cinquanta i seixanta, ja sigui pels
músics cubans que arribaven a Barcelona amb orquestres de balls o pels gitanos de la ciutat que tornaven de vendre roba a Colòmbia i
Veneçuela, la salsa que emergia a Nova York va penetrar amb força a les comunitats gitanes del barri del Portal i de la plaça del Raspall
de Gràcia. Aquesta influència, afegida a la passió que sentien els gitanos pels “tanguillos” i les tècniques –el ventilador, el martell– que
hi aplicaven la família González, de Gràcia, l’oncle Polla, l’oncle Mero i, sobretot, Antonio González, El Pescaílla, va originar la rumba
catalana. Des d’aleshores, aquesta música ideada principalment per ballar ha tingut noms molt exalçats –l’esmentat El Pescaílla, Peret,
Gato Pérez– però també s’ha vist llargament maltractada. Primer, perquè tot i ser un fenomen íntegrament barceloní, a partir dels anys
setanta es va associar a un espanyolisme fomentat pel règim de Franco. Segon, perquè El Pescaílla es va casar amb un inapel·lable
símbol del folklore espanyol: Lola Flores. I tercer, perquè fins a l’aparició en escena de Gato Pérez, el primer paio del gènere, que va
quedar fascinat per aquesta música durant les festes de Gràcia, la rumba catalana s’havia considerat com a paradigma del kitsch. Ara,
però, irònicament, uns quants dels grups propis d’aquesta Barcelona moderna, multicultural i desacomplexada del moment integren la
rumba dins del seu imaginari musical amb tot l’orgull del món. La rumba, però, no ha acabat del tot de transcendir els casaments i altres
saraus socials gitanos en què va néixer. Peret va actuar arreu del món, Sabor de Gràcia –un dels valors actuals de la rumba catalana– ha
actuat recentment i ho farà pròximament als Estats Units, els Jocs Olímpics van posar Peret i Los Manolos en primer pla i el Fòrum va
organitzar un petit festival de rumbers amb el títol de Rumba All Stars. Però la realitat és que, a diferència del jazz o del flamenc, cap local
a Barcelona programa de manera estable rumba catalana. De fet, és més probable, actualment, escoltar rumba catalana en una casa
d’esquàters (grups que formen o han format part d’aquest circuit, com ara Gertrudis, Costo Rico, Dijous Paella, Ojos de Brujo, Muchachito
Bombo Infierno, Andreu i els Rumberus, han adoptat la rumba catalana dins del seu registre), que no pas en sales comercials. La rumba
catalana, però, sembla viure a Barcelona un enèsim moment d’inflexió: una nova associació reuneix gent de diferents col·lectius amb
objectius com ara aconseguir el reconeixement de la rumba catalana com a música tradicional i autòctona de Catalunya i impulsar el Dia
de la Rumba Catalana; un projecte discogràfic recupera veterans insignes del gènere; escoles com el Taller de Músics no la menyspreen
dins els seus programes formatius i les noves generacions són conscients del patrimoni rumber català. «A El Pescaílla no se l’ha reivindicat
gaire, potser perquè no l’han considerat del tot català. Però ell era un gitano de Gràcia, ben català, i no se li ha fet mai cap homenatge»,
recordava Andreu Suñé, d’Andreu i els Rumberus. La rumba catalana, la música dels gitanos de Barcelona però també dels de Mataró,
Lleida i Perpinyà, sembla viure una altra oportunitat.|

Anem-hi!●76●CATALUNYA●RUMBA CATALANA
ENTREVISTA A JOAN CASTILLO. DEL GRUP CAN CUN
“Potser la rumba no s’ha
acceptat del tot a Catalunya”
////per Jael Masllorens
-Pel que he vist, sou un grup que viatja molt sovint i no és pas el primer cop
que veniu a l’Argentina. D’on surt aquesta passió viatgera?
- És el tercer cop que venim a l’Argentina, però en el primer viatge no vam
passar pel casal. Hi vam aterrar tot just el segon any que vam ser al país.
De fet, Can Cun és un grup pensat per tocar fora de Catalunya. Allà podem
tocar-hi sempre que volem, mentre que tocar a l’estranger, on no coneixen
la rumba catalana, és un repte. Així, hem estat a Cuba, a Jordània, a
Tunísia, a Xile, a Alemanya, a l’Argentina o al Japó, per dir només alguns
països. Els locals on anem no sempre estan vinculats amb Catalunya o
amb Espanya. Sovint ens passa que anem a tocar en algun lloc que depèn
de l’amabaixada i, a partir d’aquí, fem contacte amb d’altres locals que
s’interessen per la nostra feina.
- Expliqueu-nos com neix i què fa Can Cun.
- Vam crear el grup l’any 1997. Actualment la formació la composem el meu
germà Alfonso Castillo a la guitarra flamenca solista, Pep Vergés al baix,
Enric Canada que toca els “bongos” i la percussió, Jordi López a la caixa de
ritmes (“cajón flamenco”), Ramon Alzina a la flauta i un servidor a la guitarra
rítmica i veu. També hi ha una noia cubana que balla. Malauradament, al
concert d’avui només serem dos de nosaltres i un músic argentí que hem
agafat perquè ens ajudi amb la percussió, ja que la resta del grup no ha
pogut viatjar. Pel que fa a la nostra música és una barreja de rumba catalana
ENTREVISTA A SICUS CARBONELL. DEL GRUP SABOR DE
GRÀCIA I PRESIDENT DE RUMBACAT
“Mai no m’han demanat tants
bisos com a Chicago”
////per Guillem Vidal
- Què és i què propugna Rumbacat?
- És una associació formada per gent de grups com Los Manolos, Paté de
Ron i Sabor de Gràcia, però també per periodistes, tècnics de so, mossos
d’esquadra... Volem promoure la rumba catalana, que és un gènere nostre,
nascut a Barcelona, perquè no mori. Hi ha grups que fa molts anys que
estan en això, però també hi ha tot un teixit de rumbers a Catalunya que cal
explotar. Volem crear una marca: RC. Si les institucions ens ajuden, volem
impulsar al juliol el primer festival internacional de rumba catalana, amb un
concurs de noves bandes i concerts de gent d’aquí i gent de fora, com els
gitanos de Perpinyà, on la rumba és molt viva. També volem crear un arxiu
històric de la rumba catalana, una escola taller en col·laboració amb l’Orfeó
Gracienc, una primera revista de rumba catalana...
- Com va rebre Chicago Sabor de Gràcia?
- Mai no m’han demanat tants bisos com a Chicago. I fa quinze anys que
sóc músic professional. Que et demanin quatre bisos en una terra on no has
tocat mai i l’actuació s’allargui fins a les dues hores i mitja és increïble.
- Què els deu agradar de la rumba catalana?
- És un ritme de carrer. De fet, a Europa, és l’únic invent de música de carrer
del segle XX. Els és totalment desconeguda. De fet, ens preguntaven si
Sabor de Gràcia havíem inventat aquest gènere!
- Tots els grups del que ara anomenem So Barcelona beuen de la rumba?
- Xavi Turull, d’Ojos de Brujo, ha tocat amb tots els rumbers. Tots aquests
i de “son” cubà. La meitat dels temes són catalans i la meitat cubans. A
més, fem un espectacle molt didàctic en el qual intentem que la gent pugui
conèixer el gènere a més de gaudir escoltant-lo.
- Parlant de reconeixement, et sembla que a Catalunya s’accepta la rumba
com a expressió artística pròpia?
- No hi ha un sentiment de pertinença plenament reconegut. La sardana
és catalana. L’havanera és catalana. La rumba encara no s’ha acceptat. Hi
ha una intenció popular i ara també institucional, encara que sobretot de la
gent que estem vinculats al món de la rumba, perquè així sigui, però això no
s’ha aconseguit encara ni de bon tros. També és cert que la rumba té aquest
caràcter “arrabalero”, d’exclosa, que fa que no l’acceptin amb naturalitat ni
tan sols en l’àmbit del flamenc. I és que la rumba va ser acceptada com a pal
del flamenc, mercès a la versió que Camarón de la Isla (el Bob Marley del
flamenc) va fer de la famosa rumba “Volando voy” de Kiko Veneno; encara
que no va ser fàcil aquesta acceptació. Per això la feina de difusió que fem
és tant important.|
grups han mamat rumba, i no només aquests. També ho han fet Chambao,
Melendi... El tema més conegut d’Alejandro Sanz, de fet, és una rumba
catalana a mig temps.
- La pregunta del milió per a qualsevol rumber: qui va inventar la rumba
catalana, Peret o El Pescaílla?
- Peret ha estat el rei, el màxim exponent de la rumba catalana. A El
Pescaílla se li atorga el mèrit d’haver creat el moviment de la mà, el
ventilador. Jo, personalment, crec que la rumba catalana tal com la coneixem
és la del Peret, que és qui l’ha fet internacional. Però cadascú ha estat
creador de la seva pròpia rumba. El Pescaílla feia una rumba molt més
melòdica, fins i tot feia coses de Frank Sinatra amb un anglès inventat.
Una rumba molt d’arrel, molt gitana, molt de portes endins. Peret va fer una
rumba més alegre i comercial, amb un so molt propi, també. Els Amaya hi
van introduir els mitjos temps i les baladetes. El Chacho va ser el primer
gitano que hi va posar piano. El Gato va ser el primer paio a fer rumba
catalana, i hi va donar molta riquesa tant en harmonies com en lletres,
totalment urbanes. En certa manera va crear una pròpia rumba, diferent de
la d’El Pescaílla i Peret. Aleshores van sorgir els Manolos, Ai Ai Ai, i encara
ara surten grups que demostren que la rumba encara és viva.|
10
11
Barcelona Social
Club: la rumba catalana
al segle XXI
////per Guillem Vidal
En un projecte que recorda la cinematogràfica Buenavista Social
Club, cinc veterans de la rumba catalana que han estat gairebé
sempre a l’ombra uneixen esforços en un disc.
El Tio Toni, el Tio Paló, el Tio Joanet, el Tio Rafel i El Xino
no solament són els patriarques de la rumba sinó que són una part
essencial de la seva història. El Tio Toni va ser el “palmero” de Peret
durant tota la seva carrera. Amb ell, va actuar a Eurovisió l’any 74 i va
rodar set pel·lícules. No és gratuït, doncs, que en una de les parets del
menjador de casa seva hi pengi una pintura de Peret dedicada al “millor
palmero del món”. És gitano del carrer de la Cera, li agrada “la rumba
més aviat calmada” i, si bé Lola Flores li deia sovint que era un “rei
paquistanès”, tothom el coneix com El Palmero de las Gafas. Al gracienc
Tio Paló, en canvi, se’l qualifica de “James Brown de la rumba”. “Tot el
que fa ho fa amb gràcia”, diuen d’ell els seus companys. Té 68 anys, va
començar a cantar rumba quan en tenia 13 però mai no ha gravat cap
disc. El Tio Joanet, mataroní, també ha exercit de “palmero” de Peret
durant uns quants anys. Segons el Tio Toni, “canta meravellosament bé
tot i que, ballant, no té gaire gràcia”. El Tio Rafael, de Lleida, mai no ha
cantat més enllà de les festes gitanes, però això no li ha impedit mai
ser considerat “l’oncle del garrotín”, un dels “palos” agermanats amb la
rumba que ell domina a la perfecció. I, finalment, el Tio Pepe. El Xino,
com li diuen. És d’Hostafrancs i “és el més romàntic de tots plegats”.El
Tio Toni, el Tio Paló, el Tio Joanet, el Tio Rafael i el Tio Pepe són els
“patriarques de la rumba”. En una iniciativa que s’inspira en el projecte
discogràfic i cinematogràfic Buenavista Social Club (que va recuperar
veterans músics cubans de l’oblit més absolut), els cinc rumbers han
estat instats per les generacions més joves a gravar un disc que es ven
amb un DVD: Cosa nostra (K Indústria), que ens recorda que, tot i estar
ben amagada, la rumba catalana mai no s’ha esvaït de Barcelona. No
es dediquen professionalment a la rumba però això no els impedirà
presentar el disc en un escenari de la ciutat d’aquí a unes setmanes
ni deixar aquests dies ni un moment d’oferir entrevistes. Els seus avis
ja tocaven “tanguillos” i tots els seus néts toquen rumba catalana. D’El
Pescaílla diuen que “era molt gitano”: o sigui, que era un sol. I el dilema
sobre la paternitat de la rumba catalana, si és d’ell o de Peret, el resolen
amb un diplomàtic: “de tots dos, al 50%.” Els Patriarques de la Rumba,
quan es retroben, treuen una guitarra i es posen a cantar i ballar allò de:
“al garrotín, al garrotan, a la vera, vera, vera de San Juan.” Com han fet
tota la vida.|
RUMBA CATALANA●CATALUNYA●Anem-hi!●76
Les 10
rumbes d’or
////per Joan Castillo
1Qualsevol de les versions que de la música cubana va fer El
Pescaílla (per exemple el Sarandonga del Trío Matamoros) per la
manera d’interpretar els temes cubans adaptant-los a la guirarra
rumbera i fent fer els primers passos a la rumba.
2
Mig amic de Peret; una rumba que parla del seu pare. Perquè té un
sabor molt fresc i constitueix un preludi del que després serà la seva
rumba, amb el sabor gitano-salsero que copiaran tots els rumbers
fins als nostrs dies.
3
El ventilador del Gato Perez, per la manera com descriu la base
de la rumba catalana que és el moviment de la mà dreta sobre
les cordes de la guitarra. Amb aquesta rumba defineix una part
essencial del gènere, que és una activitat en què el Gato va sobresortir
molt especialment: definir i donar nom a les coses.
4Caramelos de Los Amaya, perquè va mantenir el sabor de la rumba
en un moment en què aquesta havia quedat totalment relegada a
l’àmbit més marginal i carcerari. Els Amaya van saber aguantar el
tipus amb una rumba comercial però de qualitat.
5Volando voy de Kiko Veneno, perquè gràcies a la interpretació que
en va fer Camarón la rumba va ser acceptada pel flamenc com un
“palo” més. Així la rumba va creuar la porta que els flamencs més
puristes només obren als qui s’ho guanyen a pols.
6Bamboleo dels Gipsy Kings, perquè van fer ressorgir la rumba. Van
reinventar el ventilador amb una nova tècnica de mà amb diverses
guitarres a la vegada, donant-li un pes i una força inusuals fins
aleshores. Comptaven també amb la inconfusible veu del seu líder.
7
El meu avi de Los Manolos, perquè van saber vendre la rumba en
català a nivell internacional amb la barreja d’imatge i so. Van fer del
“show business” la seva bandera tot i que la impecable execució dels
temes els va donar la categoria que es mereixien.
8Sota la palmera, dels Ai Ai Ai, pel que van tenir d’innovadors dins del
gènere. Van fer uns arranjaments moderns amb ritmes nous. A partir
d’ells han sorgit un gran nombre de grups que fusionen la rumba
amb d’altres estils, però ells van ser-ne els pioners.
9Qualsevol tema dels Ojos de Brujo, pel que tenen de mostra de
la nova Catalunya. Un país en el qual és habitual la fusió d’ètnies
i races. Van sorgir després dels Ai Ai Ai, però han estat els més
innovadors.
10
Qualsevol tema dels Can Cun perquè hem sabut innovar dins
de la rumba catalana mantenint el sabor i l’essència dels seus
orígens, amb els nostres temes estrella: Carmela, Maria y Kiko.

Anem-hi!●76●BITÀCORA BITÀCORA●Anem-hi!●76
12
13
Corrientes:
animals,
creences
populars i
alguna cosa
més
////il·lustració i text, per M.G.Sala
Viatget a la província de Corrientes. Del 13 al 19 d’agost. Primera
parada: Mercedes, la tercera localitat en importància de la província
que delimita amb Paraguai, Brasil, Uruguai i les províncies
argentines de Chaco, Santa Fe i Entre Ríos. A Mercedes viuen
uns familiars de la tieta de la meva cosina Nunú. Mercedes, tot i tenir
40.000 habitants, és un autèntic poble. Poc moviment als carrers, tot són
cases d’una planta, hi ha poquíssims semàfors i comerços i la vida sembla
assossegada. És més, sembla que mai passi res. Un lloc tranquil i avorrit.
Així que el segon dia ens dirigim a l’“estancia” La Estrella, situada a 12
km. de Mercedes, on viuen uns altres familiars. Preciós lloc, enganxat a la
carretera i on es dediquen al vacú. Tenen milers de vaques. Quan arribem,
estan capant, marcant a foc i posant injeccions als jònecs. El ritual és una
mica bèstia per a qui no l’hagi presenciat mai. Els “gauchos” els lliguen les
potes amb una corda i, amb un ganivet, els tallen els... A continuació, amb
uns tisores els tallen un tros de les orelles per marcar-los i el mateix fan amb
un ferro ardent. Després els posen una injecció, els treuen les cordes de
les potes i... a volar. La cosa no dura més de 10 minuts però es fa molt més
llarga, encara que després els jònecs se’n van tan campants a menjar herba.
Després de tastar un estofat de carn excel·lent de l’“estancia” anem de visita
al santuari del Gauchito Gil, un fenomen de religiositat pagana i popular que
explica la injustícia comesa contra Antonio Mamerto Gil Núñez, un “gaucho”
del segle passat. Dóna la casualitat que el santuari està al peu de la Ruta
123, enganxat a l’“estancia” La Estrella. El lloc és un monument kitsch de
primer ordre. Està ple de venedors ambulants que han fet del lloc un autèntic
campament permanent, fins i tot amb algunes miniconstruccions de maons.
Al basar que rodeja el santuari es pot comprar des d’una tovallola de Harry
Potter fins a un equip musical, passant per l’últim “Lp” de La Oreja de Van
Gogh, una llum d’or-llauna, vídeos pornogràfics, i, com no, marxandatge
variat del Gauchito Gil. Vaguen pel lloc alguns “pibes” col·locats que intenten
tocar sense massa èxit una pilota i alguns devots peregrins. Quan els
automòbils passen per la carretera toquen el clàxon dedicat al Gauchito Gil,
en un d’aquells costums de “per si de cas”... L’indret és tan ple de banderes
roges que si Lenin aixequés el cap no dubtaria ni un segon en saber per
on començar la revolució comunista. Encara que segurament no entendria
res de res. A la capella on s’amunteguen els exvots, el “freakisme” adquireix
cotes màximes. Samarretes firmades per jugadors de l’albicelest, bicicletes,
vestits de núvies de tots els models, un títol del First Certificate, fotos “a
punta pala”, ganivets, matxets i tot el que a un se li pugui acudir.
De dimecres a divendres anem als Esteros del Iberá, una reserva natural
de primera magnitud de l’Argentina, amb abundant fauna i flora. “Yacarés”
(cocodrils), “carpinchos”, micos, cérvols, cigonyes, cardenals i moltes
bestioles més, els noms de les quals no recordo. El lloc, paradisíac, estava
mig buit i té una capacitat màxima de 105 llits. No érem més de 20 turistes
al poble de Colonia Pellegrini. La infrastructura hotelera i turística del lloc és
per riure o plorar. El primer allotjament per turistes no té més de 10 anys.
Per arribar a Pellegrini, a més de 100 km. de Mercedes, s’hi ha d’anar amb
una “combi” (una furgoneta atrotinada) que només fa un viatge de Mercedes
a Pellegrini al migdia i de Pellegrini a Mercedes a les 4 de la matinada!!!
Curiós que encara no hagin decidit treure una mica de profit a un lloc tan
espectacular. El clima va estar molt bé, i fins i tot em vaig cremar, encara que
a les nits feia fresqueta. El menú dels dos llocs on es podia menjar no era
gaire generós. Es podia escollir entre “milanesas”, pizza o empanades. Així,
quan el divendres a les 4 de la matinada vam tornar a Mercedes, ningú volia
veure aquests tres plats ni en pintura.
El dissabte a les 5:30 de la matinada vam arribar a Buenos Aires. D’adormit
i de “boludo”, que dirien aquí, em vaig deixar el passaport a l’autobús. Però,
per sort, al cap de dos dies el vaig recuperar!!! .|

Anem-hi!●76●CASAL●TEATRE TEATRE●CASAL●Anem-hi!●76
D’esquerra a dreta: David Planes, Meritxell Yanes, Oriol Guinart i Cristina Cervià, actors de Lúcid en la versió catalana
“Lúcid és una
autèntica muntanya
russa emocional”
El passat dissabte 13 de novembre els
socis del casal vam poder assistir al
passi de Lúcid en format de “work
in progress”. Aquesta obra és un
encàrrec que la sala La Planeta de Girona va
fer al dramaturg argentí Rafael Spregelburd,
i s’estrenarà el mes de desembre en el
marc del Festival Temporada Alta, per ser
presentada després a Barcelona. Per tal de
preparar l’obra amb el director, els quatre
actors catalans s’han estat tres mesos a
Buenos Aires i han assajat cada dia al nostre
casal. Els ha acompanyat en qualitat d’ajudant
de direcció la Victoria Szpunberg, dramaturga
catalana d’origen argentí, que és qui recollirà
el testimoni del director en la supervisió del
muntatge un cop l’obra comenci a rodar per
terres catalanes. Lúcid té una versió castellana
que s’està assajant paral·lelament i que
estrenarà la companyia de Rafael Spregelburd
a la sala Margarita Xirgu el mes de març de
2006.
Uns dies abans de la presentació de l’obra,
ens vam trobar amb els quatre actors de
l’elenc català i ens van explicar alguns detalls
d’aquest projecte. La Cristina, la Meritxell i el
David són de Girona, on el món teatral és mes
ENTREVISTA ALS ACTORS
DE LÚCID: CRISTINA
CERVIÀ, ORIOL GUINART,
MERITXELL YANES I
DAVID PLANES
////foto i text per Joaquim Obrador
reduït que a Barcelona, i són els que fa més
temps que es coneixen. Si bé la companyia
amb què ara es presenten, La Mentidera
Teatre, la van fundar oficialment fa un any, en
fa aproximadament deu que treballen junts.
Han muntat diverses obres, han participant en
“bolos” de subsistència, animacions infantils,
campanyes teatrals en instituts, propostes
poètiques per a les biblioteques i visites
turístiques guiades teatralitzades. La Cristina
també va formar part durant molts anys d’una
de les companyies teatrals més prestigioses
de Girona: El Talleret de Salt. L’Oriol és de
Barcelona i va estudiar a l’Institut del Teatre,
14
15
que descriu com el lloc més econòmic per
fer tot allò que un actor ha de fer per tal de
preparar-se. Concedeix, quan la Cristina ho
indica, que també és el lloc més prestigiós.
És l’últim actor que es va incorporar a aquest
projecte i compta amb una llarga experiència
en el món del teatre barceloní.
- L’obra d’un jove autor argentí presentada
al teatre Margarita Xirgu per quatre actors
catalans. Ens podeu explicar com us ho vau
cuinar, tot això?
- Fa un any, a l’octubre del 2005, dins el
marc del Festival Temporada Alta de Girona
es va organitzar un curs dictat per Rafael
Spregelburd. Era un curs en què treballàvem
conjuntament actors i escriptors. Nosaltres
tres (la Cristina, en David i la Meritxell) hi
vam participar com a actors i la Victoria com
a dramaturga. La Meritxell ja havia estat fent
cursos i veient teatre a l’Argentina, coneixia
aquesta manera de treballar conjuntament
actors i directors, i va ser la qui ens va
engrescar a apuntar-nos. Ens va agradar
moltíssim l’experiència i, tot just acabat el
curs, ens va començar a ballar pel cap la
possibilitat de fer alguna cosa amb aquest
senyor. Al final vam aconseguir patrocini
per venir a assajar l’obra a l’Argentina i aquí
estem.
- No hi ha bons directors a Catalunya que
hàgiu hagut de venir a Buenos Aires per
preparar aquest muntatge?
- No és que no hi hagi bons directors, però
l’estil és completament diferent. En Rafael és
actor, a més de dramaturg, i el seu procés
creatiu a l’hora de muntar una obra ho
evidencia, ja que fa partícips els actors de la
dramatúrgia, del procés de construcció de la
trama mateixa. Aquesta manera de fer allà no
existeix i a nosaltres és el que ens va captivar.
Per tant no es tracta de si és català o argentí,
sinó d’una manera de treballar que als actors
ens resulta molt més interessant.
- I vosaltres l’heu pogut seguir, aquest procés
creatiu?
- De fet el procés pròpiament de creació del
text no el vam poder protagonitzar nosaltres, si
bé el vam seguir de ben a prop en tot moment.
La manera de treballar de l’Spregelburd
implica que els assaigs durin molts mesos o
fins i tot anys, mentre que a Catalunya duren,
com a molt, dos mesos. Aquest procés de
creació no el podíem pas fer nosaltres, ja que
hagués demanat una estada molt llarga de
l’Spregelburd a Catalunya, cosa que l’agenda
no li permetia, o bé una estada nostra a
l’Argentina per un període similar, cosa que
tenia un cost massa elevat per a la producció.
De manera que l’obra la van anar creant amb
l’elenc argentí i, a mesura que enllestien les
escenes, ens les enviaven perquè el traductor
les passés al català. Nosaltres ens hem
trobat amb un text que ja estava fixat, però,
a diferència del que és habitual, hem pogut
veure com s’anava conformant.
- Un cop a Buenos Aires heu tingut contacte
amb els actors argentins que fan el vostre
paper? Com és això de tenir un clon?
- Hem fet un treball conjunt a l’hora de
preparar la posada en escena. De primer ells
ens van passar les escenes que tenien més
treballades, però, com que assajaven dos
cops per setmana i nosaltres cada dia, aviat
ens vam trobar mostrant-los nosaltres escenes
a ells perquè veiessin les marques. És divertit
poder veure un altre actor preparant el teu
mateix personatge, i el resultat és curiós,
perquè de fet no ens hem arribat a copiar i
han acabat sortint dues obres diferents. El
director ha creat unes marques iguals, però
evidentment el caràcter i la manera de fer dels
actors han fet que cada muntatge tingui una
orientació pròpia.
“El que ens hem
trobat en aquest
país és que hi ha
molta gent que té la
seva feina i que als
vespres es troba i
fa teatre. D’alguna
forma ens recorda
la manera de fer
de l’etapa de més
esplendor del teatre
català,que ara
viu una certa crisi
d’emmirallament
- Expliqueu-nos una mica què cal esperar
d’una obra creada amb aquest sistema. Com
és Lúcid?
- Quan la llegeixes per primer cop fas el
viatge que s’espera que faci l’espectador i
t’adones de seguida que no és una obra que
et permeti estar-te còmodament assegut
a la butaca esperant que les escenes se
succeeixin de manera coherent. No és
que sigui intel·lectualment complexa, però
exigeix un esforç, perquè hem de seguir el
plantejament que se’ns ofereix, malgrat que
l’obra violenti constantment l’expectativa
lògica que ha creat ella mateixa, de manera
que acaba sent una autèntica muntanya
russa. L’Spregelburd, en els seus cursos
de dramatúrgia, sempre explica que tota
història en conté una segona, una tercera
i tantes històries implícites com es vulguin
comptar. A vegades la clau per entendre el
que ens explica una història la trobem en
alguna de les històries submergides, una
mica com en una novel·la policíaca. És com
si fos una ceba: encara que t’expliqui una
història de manera directa, o encara que tu
et vulguis quedar amb la part més superficial,
no deixa d’haver-hi aquest gruix de capes que
pots anar descobrint. Lúcid té vuit escenes;
doncs bé: la primera et presenta una situació
amb quatre personatges, dels quals dos
reapareixen a la segona, però ara tenen una
relació completament diferent. Encara no refet
de la sorpresa, la tercera escena et torna a
l’espai de la primera, però el to torna a canviar
radicalment. Realment demana un esforç, i
no només per a l’espectador. A vegades als
assaigs hi havia coses que d’entrada no les
entenies i que potser acabaves comprenent
dies després, en el context d’una altra escena.
Al final, t’adones que tot està molt ben lligat.
Fins i tot en la versió catalana, el mirament pel
text era molt de detall: ens trobàvem discutint
els matisos de significat o les connotacions
d’alguna paraula que en Rafael sospitava que
no eren exactament els mateixos que tenia la
paraula corresponent del text castellà original.
- Com heu vist la realitat teatral de Buenos
Aires?
- El que ens hem trobat en aquest país és que
hi ha molta gent que té la seva feina i que als
vespres es troba i fa teatre. Aquesta realitat,
si es vol menys professionalitzada, fa que
el teatre sigui molt més viu. D’alguna forma
ens recorda la manera de fer de l’etapa de
més esplendor del teatre català, que ara viu
una certa crisi d’emmirallament. A Catalunya
el teatre es pensa des dels despatxos de
producció, perquè les companyies teatrals
s’han convertit en empreses. Abans una
companyia era un grup de gent que tenia
alguna cosa a dir, que muntava una obra i
s’ho passava bé, i aquest era el motor dels
projectes. Ara es pensa el teatre amb mentalitat
mercantil, es creen les obres pensant en la
taquilla. A més allà tot està molt polititzat.
Com que tothom depèn de diners públics i
dels càrrecs institucionals que gestionen el
món del teatre, es creen uns equilibris entre
els professionals que absorbeixen part de
l’energia que s’hauria de dedicar a pensar en
el teatre. D’alguna manera s’oblida que el més
important en teatre hauria de ser el que es vol
fer i no el que les circumstàncies et permeten
o el que suposadament el públic demana.
Aquí, en canvi, són totalment lliures. No tenen
pressions ni econòmiques ni polítiques i quan
experimenten ho fan amb una total llibertat
perquè no han de mantenir compromisos
adquirits de cap mena.|

+CRISTINA
Anem-hi!●76●CASAL●TEATRE
1. La nit de reis, de Shakespeare, perquè va
significar un salt qualitatiu per a la companyia
on treballava tant pels mitjans de la producció
com pel director.
2. Un personatge de Shakespeare. Potser un
personatge masculí. Seria un repte.
3. M’agradaria poder fundar un espai de
creació i d’intercanvi que em permetés seguir
muntant projectes com el de Lúcid.
4. Francesc Orella / Bruno Ganz.
5. Buenos Aires m’ha enamorat per moltes
raons.
LES
5
PREGUNTES
+DAVID
+ORIOL
1. Natura morta, perquè va ser tot un repte.
2. Qualsevol personatge de Txèkhov. Són
personatges que no semblen estar fets per
a mi per l’edat i les característiques físiques,
però que m’encantaria poder fer en algun
moment.
3. Si no perdo la il·lusió ja serà molt. I si,
mentrestant, puc anar arribant a fi de mes,
doncs fantàstic.
4. Munsa Alcañís / Alan Rickmann
5. Anava a dir Buenos Aires, però no: ni l’una
ni l’altra. Me’n vaig a la muntanya.
1. QUIN ÉS EL MUNTATGE ON HAGIS PARTICIPAT DEL QUAL EN GUARDES UN RECORD MÉS
ESPECIAL? 2. QUIN PERSONATGE T’AGRADARIA REPRESENTAR? 3. ON VOLS ARRIBAR
EN EL MÓN DEL TEATRE? 4. CITA UN ACTOR CATALÀ I UN D’ESTRANGER QUE T’AGRADIN
ESPECIALMENT. 5. BUENOS AIRES O BARCELONA?
1. Lúcid, perquè és on sóc ara, però recordo
totes les obres en què he participat.
2. Una bona comèdia de Shakespeare,
dirigida per un bon director.
3. Arribar a tenir 60, 70 i 80 anys i seguir
trepitjant els escenaris amb la mateixa il·lusió
d’ara.
4. Jordi Boixaderas / Buster Keaton
5. A Girona s’hi està molt bé!
////foto i text per Joaquim Obrador
////il·lustració per Marc González
+MERITXELL
1. Lúcid, perquè per a mi és un somni fet
realitat.
2. Jo voldria arribar a fer de Perejila (riu
tothom menys l’entrevistador). És una
broma! Suposo que qualsevol Shakespeare
o Txèkhov. De tota manera, no hi ha un
personatge que em cridi de manera especial.
3. Seguir en la línia del que ha estat
aquest muntatge. No parar d’evolucionar i
experimentar constantment.
4. Laia Marull / Katherine Hepburn
5. Buenos Aires em té lligada emocionalment.
16
17
“En Cataluña el teatro
es un negocio mientras
que en Argentina es una
forma de vivir”
ENTREVISTA A RAFAEL SPREGELBURD, DRAMATURGO,
ACTOR,Y DIRECTOR DE LÚCIDO
////por Joaquim Obrador
Tu relación con Cataluña empieza
con este proyecto o habías tenido
contacto con el teatro catalán
anteriormente?
- Mi primer contacto con Cataluña fue en
el año 1996, cuando hice el curso Nuevas
tendencias escénicas en la sala Beckett. Ese
año viajé con Andrea Garrote, que es una
actriz de mi compañía, y presentamos el
espectáculo Dos personas diferentes dicen
“hace buen tiempo”. A partir de entonces mi
relación con la sala Beckett ha sido continua.
El año 98 volví a Barcelona con el espectáculo
Varios pares de pies sobre un piso de
mármol, basado en textos de Harold Pinter,
para participar en un encuentro que se llamó
la Tardor Pinter en el que se presentaban
obras que homenajeaban al autor inglés. En
el año 2000 estuvimos de nuevo en la sala
Beckett, pero esta vez en el marco del festival
de teatro El Grec, presentando La modestia.
Por último en 2005 se hizo un ciclo de teatro
argentino leído en el teatro Romea y Victoria
Szpunberg, junto con otra directora llamada
Anna Rodríguez, dirigió el semimontaje de mi
obra Un momento argentino. Y ahora le toca a
Lúcid. Con esta obra se presenta por primera
vez una obra mía en catalán. Hasta ahora
siempre había estrenado en castellano porque
viajaba con mi compañía.
- ¿Te parece que son comparables las
realidades teatrales de Buenos Aires y de
Barcelona?
- En Argentina los actores son los que
tienen el poder dentro del sistema teatral,
los que se organizan, deciden qué quieren
hacer, y, llegado el caso, escriben su propia
obra. En Cataluña esto empieza a aparecer
siguiendo la estela de Argentina y no el
modelo español, pero por ahora los actores
catalanes no están en condiciones de decidir
qué obra van a montar. Están a la espera de
que un director los llame para un proyecto
institucional. Puesto que aquí los proyectos
institucionales casi no existen y todo se
hace en la periferia, es muy fácil generar un
proyecto teatral. En Buenos Aires hay 400
salas de teatro alternativo, mientras que
en Barcelona solo hay 5 y todas las demás
forman parte de un circuito comercial que solo
busca hacer un buen negocio. Por supuesto
que dentro del circuito comercial también
se puede producir buen teatro (de hecho, el
teatro que se hace en Cataluña me parece,
en general, muy bueno), pero es indiscutible
que lo que se mira es la rentabilidad de los
proyectos. En cambio en Argentina se hace
teatro porque es una manera de vivir y creo
que eso es lo que fascina tanto a los actores
catalanes cuando desembarcan aquí y se dan
cuenta de que no estamos a la espera de la
llamada de un productor, sino que generamos
nosotros mismos los proyectos. Estas
realidades divergentes quedan reflejadas en
las carteleras: mientras que en Buenos Aires
un 90% de las obras en cartel son de autores
argentinos y un 10% de extranjeros, en
Cataluña es exactamente al revés: solamente
hay un 10% de autores catalanes actuales y el
90% restante se lo reparten entre los clásicos
catalanes y los extranjeros. La conclusión
resulta evidente: se trata de un teatro de
directores. Esto aquí no existe: la mirada
contemporánea parte desde la escritura de
los textos.
- ¿Conocías el Casal de Catalunya y la sala
Margarita Xirgu? Cuéntanos cómo esperas
que sea tu futuro en esta sala.
- Conocía el teatro desde hace mucho tiempo.
Vine a ver muchos espectáculos aquí. Pero
durante mucho tiempo estuvo prácticamente
cerrado y se perdió los años de mayor
efervescencia de la nueva dramaturgia. Es un
lugar fabuloso que no participó de todo eso.
Ahora habrá que ver cómo sale la apuesta.
Yo desembarco el año que viene aquí con
muchísimas ilusiones: voy a estrenar tres
obras en 2007 y mi nombre va a quedar muy
TEATRE●CASAL●Anem-hi!●76
TEATRE●CASAL●Anem-hi!●76
ligado al del resurgimiento de la sala, que
todo este año estuvo vinculada al Colon y
que a partir de ahora va a buscar instalarse
en el circuito teatral alternativo. En cuanto
al Casal, quisiera agradecerle que nos haya
permitido ensayar en sus instalaciones todo
el tiempo con el elenco catalán. Eso es algo
que no todas las salas te permiten. De hecho,
conseguir un lugar para ensayar constituye
uno de los principales quebraderos de cabeza
de las producciones teatrales en Buenos
Aires, donde se producen a la vez entre 400
y 600 obras. La presentación de Lúcid del
próximo sábado, de hecho, la hacemos en
señal de gratitud hacia el casal por habernos
tratado tan bien.
- ¿Por qué eligieron el Xirgu, que en principio
no parece ser el teatro más indicado para
acompañar tus textos?
- Está claro que éste no es el tipo de teatro
donde el público que me conoce esperaría
ver mis obras, y tal vez sea cierto que resulta
muy grande para hacer teatro de cámara,
pero tiene buena acústica. Cuando nos
presentamos en el Teatro del Pueblo tampoco
parecía el lugar más propicio y, sin embargo,
nos fue muy bien. Quizá porqué el público de
Buenos Aires va a buscar lo que le interesa
allí donde esté. De todos modos, creo que
las características de la sala de exhibición no
son tan importantes a fin de cuentas, como
se demuestra en las giras: me parece más
bien un prejuicio de los directores. Lo que está
claro, en todo caso, es que el Xirgu resulta
un espacio muy cómodo para hacer teatro.
Lo elegimos de entrada porque una de las
obras que vamos a estrenar el año que viene,
La paranoia, requiere un teatro con mucho
recorrido de camerinos (ya que parte de la
obra se filma en vivo en ese espacio) y eso es
algo muy difícil de encontrar en Buenos Aires.
Entonces le planteamos al director artístico
del teatro la posibilidad de estrenar las otras
dos obras y llegamos a un acuerdo.|

Anem-hi!●76●CASAL●CLASSES DE CATALÀ
Exàmens de català al casal çàtàl·l
////per Rosa Ma. Bas
L’Àrea de Llengua de l’Institut Ramon Llull (IRL) convoca
les proves per a l’obtenció dels certificats de coneixements
de llengua catalana que expedeix. La resolució del director
de l’Institut es publica al Diari Oficial de la Generalitat de
Catalunya. Per presentar-s’hi no s’exigeix cap requisit acadèmic previ,
i poden examinar-se persones de qualsevol nacionalitat que, fora
del domini lingüístic, vulguin acreditar el seu coneixement de llengua
catalana i que tinguin més de 14 anys en el moment de realitzar les
proves. Juntament amb d’altres localitats, a l’Amèrica del Sud, les
proves són exemptes de pagament. A partir de la data de la publicació
oficial de resultats, la normativa general de proves de l’IRL estableix
que les persones que estiguin interessades a demanar informació
sobre les proves o fins i tot la revisió d’examen, han d’enviar la
sol·licitud per correu postal a l’Institut Ramon Llull (Diputació, 279,
planta baixa, 08007 Barcelona) dins del termini de 20 dies naturals.
Segons les directives de l’IRL, l’organització i administració de les
proves escrites a Buenos Aires va ser conduïda per la professora Rosa
Maria Bas, la qual va comptar amb la col·laboració dels professors
Joaquim Obrador i Laura González per a l’administració de les proves
orals, que van ser enregistrades. La convocatòria va ser un èxit. S’hi
van presentar 30 alumnes dels nivells Bàsic, Elemental, Intermedi i
de Suficiència. Les proves, un cop realitzades, van ser retornades a
la seu de Barcelona de l’IRL per tal de procedir a la seva correcció.
Els resultats seran publicats a la cartellera de l’IRL i a la pàgina web
www.llull.com, a partir del 23 de febrer de 2007.|
+ CIUTATS ON S’HAN FET LES PROVES
ALEMANYA BERLÍN, BIELEFELD, BOCHUM, BREMEN, FRANKFURT,
HALLE, HAMBURG, KIEL I MÜNSTER //// ARGENTINA BUENOS AIRES,
MENDOZA, PARANÁ, ROSARIO I SANTA FE //// BÈLGICA BRUSSEL·LES ////
BRASIL SAO PAULO //// COREA DEL SUD SEÜL //// CUBA L’HAVANA
//// EQUADOR GUAYAQUIL I QUITO //// ESLOVÈNIA LJUBLJANA ////
ESPANYA GRANADA, MADRID, SALAMANCA, SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA,
SARAGOSSA, SEVILLA I VITÒRIA //// ESTATS UNITS LOS ÁNGELES,
URBANA I WASHINGTON //// FRANÇA AIX-EN-PROVENCE, GRENOBLE,
LIÓ, LORIENT, PARÍS, RENNES I TOLOSA DE LLENGUADOC //// GRAN
BRETANYA BIRMINGHAM, CAMBRIDGE, CARDIFF, EXETER, GLASGOW,
LANCASTER, LEICESTER, LIVERPOOL, LONDRES, MANCHESTER, OXFORD,
SHEFFIELD I SWANSEA //// HOLANDA AMSTERDAM //// HONGRIA
BUDAPEST I SZEGED //// IRLANDA CORK //// ISRAEL JERUSALEM ////
ITÀLIA BOLONYA, CÀLLER, NÀPOLS, PISA, SÀSSER, TRENTO I TRIESTE ////
LUXEMBURG LUXEMBURG //// MARROC TÀNGER //// MÈXIC MÈXIC
DF //// POLÒNIA CRACÒVIA, POZNAN I VARSÒVIA //// REPÚBLICA
TXECA BRNO //// RUMANIA BUCAREST //// RÚSSIA MOSCOU I SANT
PETERSBURG //// SÈRBIA I MONTENEGRO BELGRAD //// SUÏSSA
ZURIC //// URUGUAI MONTEVIDEO //// XILE SANTIAGO DE XILE ////
18
19
El català és una
llengua política,
no una llengua de
supervivència
////per Fabio Vibaldelli
Fa més de dos anys, quan encara vivia a l’Argentina, vaig
prendre la decisió de començar a estudiar català. Si em
pregunteu per què ho vaig fer, us respondré que, llavors, tenia
gairebé presa la decisió de venir a viure a Catalunya, i com
que sabia que a Catalunya s’hi parla el català... Però també s’hi parla
castellà, direu, i aleshores tornareu amb la pregunta: per què? Avui,
després d’un any i mig de viure i treballar a Catalunya, crec que podria
mirar de contestar aquesta pregunta.
Que a Catalunya s’hi parli el català i el castellà implica que el català no
és una llengua de supervivència. Si jo visqués, per exemple, a França,
hauria de parlar francès vulguis no vulguis. De no fer-ho em moriria
de gana o seria titllat de boig per anar tot el temps bellugant braços
i mans i fent expressions amb la cara per tal de donar a entendre el
que vull. Em preguntareu, per tant: si el català no es una llengua de
supervivència, què es? La resposta a aquesta darrera pregunta ens
dóna la resposta a la pregunta anterior: per què el vaig estudiar?
Crec que el català és (i podria dir avui que per això el vaig estudiar de
valent) una “llengua política”, almenys per a mi que sóc estranger i el
català no és la meva llengua materna. És a dir que, encara que pugi
parlar castellà sempre, he notat que parlar català obre portes. Per
exemple, a les entrevistes de feina que vaig tenir, com que els meus
entrevistadors sabien que era estranger i que feia poc temps que vivia
a Catalunya, sempre em parlaven en castellà, però jo, tan bon punt
finalitzàvem de parlar dels detalls tècnics propis de la meva professió,
d’alguna manera m’ho manegava per parlar una estoneta en català.
Crec que ha estat una jugada molt important a l’hora d’aconseguir la
feina que tinc avui, però també a l’hora de ser ràpidament conegut
entre els veïns de l’edifici on visc, o de trencar el gel a les primeres
reunions de treball. Mireu, si no us he convençut encara, amb quina
frase solien presentar-me els meus amics: “aquest és en Fabio, que
encara que fa tan sols dos mesos que és aquí, ja parla català”.
Crec que el fet de posar-se a aprendre català es una qüestió d’ambició
i d’esforç per assolir allò que hom desitja, ja que de vegades és molt
gran la temptació de deixar-se arrossegar pel fet que no és una llengua
de supervivència i no fer-la servir. És clar que també cal no exagerar:
el que jo faig és mirar de no pressionar-me massa en aquest sentit.
És a dir que, de vegades, començo a parlar en català i, si veig que
m’entrebanco massa, segueixo en castellà.
D’altra banda, m’he adonat que moltes vegades puc parlar-lo amb
certes persones i no pas amb d’altres. I no em pregunteu per què,
perquè no ho sé. No hi tornem! Això serà tema d’un altre article, si
alguna vegada en puc esclarir la raó.|
CLASSES DE CATALÀ●CASAL●Anem-hi!●76
à

Anem-hi!●76●CASAL●MIRANT ENRERE MIRANT ENRERE●CASAL●Anem-hi!●76
LA MERCÈ
AL CASAL
Com cada any, el Casal de Catalunya de Buenos
Aires va organitzar una colla d’actes per
commemorar el dia de la Mercè. Les activitats van
començar a la capella del col·legi Jesús María
on, després de la missa, els creients van poder
adorar la imatge de la Moreneta que fins fa poc
engalanava una de les vitrines del casal, i que
algú va robar no fa gaire. Després de la tradicional
ballada de sardanes de la plaça Catalunya i de la
interpretació musical que ens va oferir la coral,
els més de 100 comensals que s’havien apuntat
a la celebració van poder gaudir d’un menú
preparat especialment per la gent del restaurant.
A la sala Gaudí des de mig matí les puntaires van
fer exhibició de les seves habilitats. Després del
dinar, el president va procedir a fer lliurament de
medalles acreditatives als socis que complien
25 anys d’afiliació. Els actes es van cloure amb
les danses tradicionals de l’esbart infantil i el
passi d’un documental sobre l’exili realitzat per la
Meritxell Soler.|
20
21

Anem-hi!●76●CASAL●MIRANT ENRERE MIRANT ERERE●CASAL●Anem-hi!●76
Cinquè Congrés
Nacional de la Gent
Gran
////per Jordi Mallol
Que la gent gran té un espai important dins de Catalunya, es
va corroborar al congrés realitzat al Palau de Congressos
de Catalunya els dies 4, 5 i 6 d’octubre. Van assistir-hi
més de 1.100 delegats i delegades de tot el territori català,
a més d’uns 46 delegats i delegades de les Comunitats Catalanes
de l’Exterior. L’acte inaugural va estar a càrrec de la consellera de
Benestar i Família, Carme Figueras, i de Ricard Armengol, director
d’Actuacions Comunitàries i Cíviques i vicepresident primer del
Consell de la Gent Gran de Catalunya. Es van tractar tres ponències:
“Un compromís de futur” , “Drets i deures de les persones grans” i
“Per un envelliment digne i responsable”. Tot plegat en un marc molt
democràtic: es van analitzar els temes i votar les esmenes, fins arribar
a la Proposta del Manifest, aprovat per àmplia majoria. A l’acte de
cloenda hi va assistir l’aleshores president de la Generalitat, Pasqual
Maragall, i a continuació es va servir un dinar per a tots els assistents.
Aquest és un resum molt condensat de l’activitat. Necessito afegir
la vivència personal, que va ser més que positiva, i esmentar que
l’organització va ser també perfecta, sense cap errada. L’atenció als
delegats de l’exterior va ser amable i cordial, tant per part dels altres
congressistes com de les autoritats i funcionaris de la Generalitat.
Ens van fer sentir protagonistes d’aquest congrés i crec que nosaltres
els vam correspondre. Aquesta experiència ha sigut molt positiva i
enriquidora. Al proper congrés, que es realitzarà d’aquí a quatre anys,
ens consultaran sobre els temes per debatre. Si és cert que la visió
d’ells és molt distinta a la nostra, per les circumstàncies que cadascú
viu al seu país, segurament podrem aportar alguna idea.
Esperarem quatre anys. Mentrestant, seria interessant proposar que
ens visitessin. Tenint en compte la diferència dels costos de vida a
l’Argentina, l’ideal seria organitzar viatges des de Catalunya al nostre
país per mirar d’integrar els catalans de l’exterior amb els catalans
residents a Catalunya. Una altra opció seria que els catalans que no
han tornat mai a Catalunya tinguessin un suport per poder viatjar i
tornar a veure la seva terra, però aquest és un anhel que no encaixa
amb els projectes pressupostaris vigents.|
L’Hora Catalana:
ràdio en català els
dissabtes de Buenos
Aires
////per Viviana Sanchis
Ja fa més de tres anys que L’Hora Catalana torna a acompanyarvos
per fer-vos saber el que passa a Catalunya, mentre gaudiu
de bona música, apreneu les millors receptes de la cuina
catalana i us assabenteu de les activitats i les novetats del Casal
de Catalunya de Buenos Aires i d’altres entitats catalanes.
Cada dissabte, d’1 a 3 h. de la tarda, Glòria Prats, Viviana Sanchis
i Josep Lluís Buil us oferim, a més, curiositats, humor i entrevistes,
esperant que tot plegat us faci sentir més a prop de la nostra terra, i
seguint el camí marcat per Santo Ferri, Solé Jordana i Ignasi Almirall.
La música catalana de tots els temps ocupa un lloc destacat en el
programa. Els més de 1500 temes de la nostra discoteca abasten tots
els ritmes i èpoques, des de ballets vuitcentistes fins el pop més actual,
sense faltar-hi mai la sardana.
Entre els entrevistats que han passat pel programa, heu pogut escoltar
a artistes com Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Núria Feliu, els
components de Mesclat, d’Els Pescadors de l’Escala, dels Whiskyn’s,
el director de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, Carles Coll, els
Can Cun i Feliu Ventura, entre d’altres. O personatges de la política
catalana, com és el cas del president del Parlament, Ernest Benach,
el president de CiU, Artur Mas; o l’aleshores conseller en cap, Josep
Bargalló, i el secretari de Cooperació Exterior, Albert Royo. I també
periodistes de Catalunya Ràdio, artistes plàstics i molts altres amics.
Podeu ser part activa del programa trucant per telèfon a l’emissora
durant el programa o enviant un correu electrònic en qualsevol moment.
La vostra opinió i participació és molt valuosa. Com diu la dita popular
“entre tots ho farem tot”... i entre tots farem L’Hora Catalana.
Us esperem, doncs, el proper dissabte.
I recordeu que escoltar L’Hora Catalana també és fer pàtria.|
22
23
IV Encuentro de Encaje de Bolillos en el
Casal de Catalunya de Buenos Aires
El IV Encuentro de Encaje de Bolillos,
que fue organizado por las encajeras
del Casal de Catalunya de Buenos
Aires, se llevó a cabo el sábado 7
de octubre de 2006 en la sala Pau Casals,
mientras que en la sala contigua tenía lugar
una interesante exposición de trabajos.
Concurrieron al evento 120 encajeras
pertenecientes mayoritariamente a los “casals”
de Montevideo, Rosario, La Plata y Buenos
Aires, pero también llegaron participantes
de Mar del Plata, Pergamino, San Antonio
de Padua, Berazategui, Avellaneda y otras
localidades del Gran Buenos Aires y de la
Capital Federal.
El encuentro se inició a las 10 de la
mañana con la recepción de las numerosas
participantes. Mediante unas cordiales
palabras de bienvenida de tono informal y
con el posterior intercambio de experiencias,
se llegó al momento de iniciar los trabajos de
bolillos, que se prolongaron hasta la hora del
almuerzo que tuvo lugar en el restaurante del
“casal”. Una vez concluido el ágape, a
Con motivo de cumplirse cien años
desde su creación, y como parte de
los festejos, el Casal Català de la
ciudad de Córdoba organizó el 1er.
Encuentro de Coros de Entidades Catalanas
de Argentina, donde fue invitado a participar el
coro de nuestra institución.
El evento tuvo lugar el sábado 21 de octubre
de 2006, en el Aula Magna de la Facultad de
Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de la
Universidad Nacional de Córdoba.
Participaron cuatro grupos: la Coral Montserrat
del Casal dels Països Catalans, de la ciudad
de La Plata, dirigido por Hernán Gatti; la Coral
Anselm Clavé, del Centre Català de Rosario
con la dirección de Mario Zeppa; nuestro coro
del Casal de Catalunya de Buenos Aires,
bajo la dirección de M. Alejandra Tapia y
con la colaboración de M. Gabriela Tapia; y
por supuesto la Coral Josep Maria Castelló
del Casal Català de Córdoba, dirigida por
Jorgelina Giordano.
Nuestra institución estuvo muy bien
representada por los coreutas, que además de
recibir expresivos y calurosos aplausos, fueron
felicitados por el grado de profesionalismo
y calidad demostrado en todos los temas
las 2 de la tarde, se abrió al público el salón
donde se hallaban expuestos los trabajos de
las distintas agrupaciones de encajeras. Una
hora más tarde se procedió a la entrega de
los certificados acreditativos y de recuerdos
El coro en Córdoba
////por Gloria Brener
interpretados.
El encuentro culminó con un agasajo para
los coros invitados, que se realizó en el
propio Casal Català de Córdoba, donde dos
poderosas patas de cordero al horno se
dejaron acompañar por exquisitas salsitas
caseras preparadas por las socias del
“casal” y fueron regadas con un buen vino
para suavizar las cuerdas vocales.
Como culminación de tan hermosa fiesta, los
////por Alicia Torres
conmemorativos de la jornada. Finalmente, a
las 4 de la tarde, mediante unas palabras del
Sr. Jordi de Escalada, se dio por concluido el
evento.
Queremos por este medio agradecer su
dedicación al Casal de Catalunya, a su
presidente y a todos los que nos han apoyado
para poder realizar esta fiesta que tantas
satisfacciones nos ha dejado. Esperamos que
los concurrentes y visitantes lo sintieran de
la misma manera. Desde aquí también les
mandamos nuestro sincero agradecimiento.|
El horario de las clases de encaje de bolillos,
que hasta ahora eran los jueves de 14 a 17 h.,
puede que se vea ampliado para el próximo
año con la incorporación de una nueva clase
los martes.
Para cualquier duda o consulta, contactar con
Alicia Torres:
aliciasabeltorres@yahoo.com.ar
Tel.: 4671-4732
directivos del “casal” cordobés entregaron
a los directores de los coros participantes
un hermoso trofeo conmemorativo de tan
importante evento, que esta casa sumará
con orgullo a los ya conquistados por nuestro
“casal”.
Nuestro coro estaría encantado de poder
retribuir en breve esta cálida invitación, para
contribuir a estrechar los lazos que el canto
coral forja entre nuestras comunidades.|

Anem-hi!●76●CATALANS AL MÓN●POLÍTICA ARGENTINA POLÍTICA ARGENTINA●CATALANS AL MÓN●Anem-hi!●76
1806 y 2006, dos años y dos
siglos entre ambos. Y dos
–y más– catalanes que dejan
la huella de su ideal en la
historia política argentina. Ellos
confirman que el tiempo es
circular y, a la vez, anulan esa
tonta obsesión de las fronteras,
los límites y las banderas. Joan
Larreu i Espeso y Joaquín Piña,
separados por tantos años,
representan tan solo una lección
de ética en la Argentina.
De la Plaza Mayor, en cuyo Cabildo
Juan Larrea hacía oír su voz en
1806, frente a la inminencia de las
primeras invasiones inglesas a esta
tierra, ante un vacilante delegado del rey de
España, el virrey Santiago de Liniers; solo
queda, justamente, el Cabildo, algo reformado
pero casi igual, en la que ahora es la Plaza
de Mayo. Es el símbolo de la liberación de
España que los criollos lograrían años más
tarde, el 25 de mayo de 1810, con el aporte
del mencionado Joan Larreu (conocido y
nombrado en adelante como Juan Larrea),
Domènec Matheu i Xicola, Blas Parera (autor
del himno nacional argentino), Ramon Larreu y
otros catalanes que buscaron aquí su ideal de
libertad e independencia.
Hasta hace unos días, el obispo emérito de
Iguazú, provincia de Misiones, era el Padre
Joaquín Piña, un catalán natural de Mataró,
como la gran mayoría de sus compatriotas
nombrados antes en esta nota. Misiones es
una de las provincias más pobres del país,
con una población en gran parte indígena
–y marginada–, con altos porcentajes de
desnutrición y analfabetismo. También tiene
algunos atributos positivos: su tierra roja
característica y su vegetación exuberante,
donde las ruinas jesuíticas rivalizan como
atracción turística con las cataratas del Iguazú.
Piña, el hombre que inaugura la participación
de los catalanes en la vida política argentina
en el siglo XXI, dejó su cargo en el obispado
el día 8 de diciembre, luego de que el 56,57%
de los misioneros lo eligieron al frente de la
lista del FUD (Frente Unidos por la Dignidad),
superando al oficialismo encabezado por
el gobernador Carlos Rovira. En verdad, el
obispo Piña presentó su renuncia al Vaticano
a mediados del año pasado cuando cumplió la
edad reglamentaria de 75 años.
Resultan singulares los nombres y las obras
de esos hombres catalanes en instancias
tan decisivas de la vida argentina. Al punto
que, cuando esto no era Argentina, sino la
cabeza de un virreinato que dependía de un
rey que era preso de Napoleón, se formó un
impensable Batallón Voluntarios Urbanos de
Cataluña, que tuvo por capitán a Juan Larrea.
Este, que había nacido en Mataró en 1782,
donde se había formado en la marina, llega a
Buenos Aires en los primeros años del siglo
XIX para dedicarse al comercio de vinos,
quesos y cueros, con el que se extenderá
a Paraguay, Perú y Chile. El citado batallón,
que tuvo una importante actuación en la
defensa de la ciudad frente a los ingleses,
fue creado por Jaume Nadal i Guarda, Jaume
Lavallol, Oleguer Reynals y muchos otros,
y se constituyó en una fuerza permanente,
rompiendo la prohibición de que el pueblo
tuviese armas, y obligando al dubitativo Liniers
a atacar el fuerte que habían tomado los
Catalanes
en la
política
argentina
////por Claudio Suaya
Joan Larreu (després conegut com Juan Larrea) Joaquín Piña
Juan Larrea había
nacido en Mataró
en 1782, donde se
había formado en la
marina
24
25
ingleses en la segunda invasión.
Después de haber comandado un barco
en 1808 y participar de las conspiraciones
independentistas, Larrea formó parte de la
Primera Junta de Gobierno en 1810, en el
sector opuesto a Saavedra, el conservador
presidente de la junta que mantenía vínculos
con España y pretendía mantener el régimen
de honores y privilegios aristocratizantes luego
de la Revolución de Mayo. Fue miembro activo,
junto con Domènec Matheu, de la Asamblea
Constituyente del año 1813, que aboliría la
esclavitud, eliminaría el tributo permanente
que los indígenas del virreinato del Río de la
Plata pagaban a los reyes de España, pasando
a considerarlos hijos primogénitos de América
e igualando sus derechos a los de todos; y
firmaría la extinción de los títulos nobiliarios y
la eliminación de la tortura. Larrea es quien,
por otra parte, propone la Fiesta Nacional del
25 de mayo, la que hoy se celebra, y con su
propio dinero organizó una armada y dio lugar
a la Marina de Guerra, poniendo a su frente al
Almirante Guillermo Brown.
Curiosamente, luego de la victoria del día
29 de octubre de este año, el obispo Piña
declaró: «esta gesta es, para los misioneros,
comparable a la abolición de la esclavitud
que se decretó en la Asamblea del año XIII.»
Aunque distintos sectores comprenden de
distintas maneras la intervención de este
último catalán, por lo menos la crónica es
sencilla: el gobernador Rovira, que está
gastando su segundo mandato, intentó
modificar la Constitución provincial (en realidad
un solo artículo) para permitir la reelección
indefinida del gobernador. Ante el descrédito
de la política partidaria y de los hombres
que la ejercen como profesión, la oposición
decidió encolumnarse tras la figura del
obispo Piña, que no eludió el compromiso y
que se encontró con el sorpresivo apoyo del
arzobispo de Buenos Aires, Monseñor Jorge
Bergoglio (figura fundamental en Roma), lo
que permitió ganar la aprobación del Vaticano.
El gobernador Rovira, por su parte, contó con
el apoyo del presidente de la nación. Piña
acusó al presidente Kirchner de proyectar sus
anhelos en el mal ejemplo de Misiones; el
presidente acusó a Bergolglio de nacionalizar
el enfrentamiento entre la iglesia y el
peronismo (conflicto que se mantiene, con sus
más y sus menos, desde mitad del siglo XX).
Piña denunció
fraudes, duplicación
de documentos,
intimación a los
indígenas y quema
de iglesias
Piña denunció fraudes, duplicación de
documentos, intimación a los indígenas y
quema de iglesias. El presidente decidió viajar
a Misiones a respaldar a su amigo Rovira:
«el diablo llega a todos», sentenció, «los que
llevan pantalones y los que usan sotanas.» El
Papa aceptó la renuncia de Piña justo en este
momento y esto tampoco gustó al gobierno,
que interpretó que era dejarle las manos
libres al ahora presidente de la Convención
Constituyente, que se reunirá y sesionará para
no aprobar la causa por la que fue convocada.
«No está actualizado, porque ya no se usan
sotanas; la última vez que fui al Vaticano me
tuvieron que prestar una, porque no tenía»,
supo contestar con humor el triunfador de la
elección de Misiones.
El obispo Joaquín Piña, que ha cambiado
substancialmente el panorama de la vida
política argentina, asegura que no tomará
cargos políticos, que «el gobernador Rovira
es autista y dictador, que son muchos los
gobernantes que quieren quedarse en el poder
y yo, justamente, con tantas ganas de dejarlo,
che...».
Este hombre que se declara catalán y que
conserva el acento, recuerda su infancia
en Barcelona (nació en 1930) y afirma que
está acostumbrado a vivir bajo dictaduras:
«mi padre solía decir que tenía un hijo del
rey, uno de la república y otro de Franco.»
Curiosamente, como su compatriota Larrea,
estuvo en Paraguay. Hace poco menos de
doscientos años el hombre de la Primera Junta
extendería su comercio en el país guaraní.
Piña, por su parte, fue cura del pueblo de
Santa Rosa durante más de diez años bajo
la terrible dictadura de Alfredo Stroessner
y recuerda sus gestiones para ayudar a
detenidos y los asesinatos de personas. El
sacerdote que está a cargo de la Diócesis de
Iguazú desde 1986, declara como tesis que
«en la Argentina no hay problemas de pobreza
sino de distribución de la riqueza.» .|

Anem-hi!●76●PENYA NICOLAU CASAUS PENYA NICOLAU CASAUS●Anem-hi!●76
Joan Laporta,
presidente del
Barça, visita el
casal
////por Pablo Chinellato
El martes 3 de octubre, el señor Joan Laporta, presidente
del FC Barcelona, llegó a la Argentina acompañado de una
importante comitiva integrada por miembros de su comisión
directiva y otras autoridades del club.
Los principales motivos del viaje fueron dos: en primer lugar, cerrar un
convenio de colaboración de fútbol base entre el club catalán y Arsenal
de Sarandí, de nuestro país, por el cual el Barcelona aportará dinero e
infraestructura para las divisiones inferiores y, a cambio, tendrá derecho
preferente sobre un jugador formado en la cantera de Arsenal, todo ello
bajo la supervisión de un enviado del club en Buenos Aires.
En segundo lugar, la apertura del Centro Solidario de Formación
y Deporte de la Fundación Fútbol Club Barcelona, en la ciudad
santafesina de Arroyo Seco, cercana al lugar en el que nació Lionel
Messi.
Con una agenda bastante cargada para los tres días de estadía
en nuestro país, Laporta fue recibido el mismo martes por el
vicepresidente argentino, Daniel Scioli, junto con el presidente de la
AFA, Julio Grondona, en el Senado de la Nación, donde hizo algunos
comentarios acerca de las expectativas del nuevo Centro Solidario. Más
tarde, se realizó una conferencia de prensa en Puerto Madero con los
dirigentes de Arsenal, donde explicó cómo será el convenio por cinco
años entre ambas instituciones.
Al día siguiente la expedición blaugrana se desplazó hasta Arroyo
Seco, donde llegaron al mediodía, para visitar el recinto que albergará
el centro para el desarrollo de la infancia y el deporte. Allí fueron
recibidos por las autoridades del lugar y, en medio de una gran
expectación popular, Joan Laporta recibió las llaves de la ciudad y
firmó en su libro de honor.
En la tercera jornada, se llevó a cabo un emotivo acto en la Legislatura
de la Ciudad de Buenos Aires, en el que el presidente del FC
Barcelona fue nombrado “Huésped Ilustre de la Ciudad”. Allí, Laporta
aprovechó la ocasión para pronunciarse sobre el histórico acuerdo
entre el club y UNICEF, por el cual el Barça lucirá por primera vez
en su historia publicidad en la camisetas de las diferentes disciplinas
deportivas, además de aportar parte de sus ingresos a la lucha contra
el hambre y la pobreza de los niños de todo el mundo.
Más tarde, los miembros del Casal de Catalunya de Buenos Aires
tuvimos el honor de recibirle en nuestras instalaciones. Lo primero
que hizo fue ingresar en la sala del consejo, junto con el presidente
Jordi Font y los miembros del Consejo Directivo, para firmar en el
Libro de Honor. Luego visitó cada uno de los salones del casal,
deteniéndose en la oficina de la Penya Barcelonista Nicolau Casaus,
donde se intercambiaron presentes con el presidente Alberto
Caloggero y con algunos socios de la “penya”, además de conversar
acerca del excelente presente futbolístico del Barça. Por último, dio
una conferencia en el Salón Blanco, donde, además de agradecer el
recibimiento de que había sido objeto, afirmó sentirse muy orgulloso
del aire de catalanismo y barcelonismo que se respira en nuestra casa.
Más tarde, entre saludos, charlas, fotos y autógrafos (a los que accedió
en todo momento) se retiró el presidente del club más grande del
mundo en la actualidad.|
26
27
CENA FIN DE AÑO. El pasado jueves 7 de diciembre celebramos junto
a socios y amigos la gran paella de fin de año en las instalaciones del
casal. Más de 100 personas se hicieron presentes y disfrutaron de una
exquisita comida, de la entrega de los premios Relaciones 2006, de
la elección de Miss Penya 2007 y participaron de importantes sorteos.
Desde estas páginas queremos agradecer la participación de todos los
que estuvieron presentes.
PROGRAMA RADIAL. Nuestro equipo radial tuvo el orgullo de
transmitir en vivo por la AM 1240 al FC Barcelona en su participación
en el Mundial de Clubes Japón 2006. Se transmitió el primer
partido el 14 de diciembre a partir de las 7 h. y la final el día 17
en el mismo horario. Se pudo escuchar por Internet en la página
www.cadenauno.com, con Nicolás Ceballos como relator y los
comentarios de Fernando Frontera. Además, continuamos con nuestro
programa radial “Magazine deportivo – la Penya y el Barça” que se
transmite los sábados de 12 a 13:30 h. (16 a 17:30 h. de Catalunya) por
la AM 1240, radio Cadena Uno. El programa cuenta con la conducción
de Fernando Frontera y su equipo de colaboradores. Llámenos durante
el programa al 4542-6500.
CONVENIOS. Se cerró en la Provincia de Mendoza un convenio de
colaboración entre el colegio Godoy Cruz Antonio Tomba de la capital
mendocina y nuestra “penya”. La escuela cuenta con una población de
800 alumnos que participan de actividades educativas y deportivas,
ya que el establecimiento del Club Godoy Cruz Antonio Tomba (en
primera división del fútbol argentino) es de orientación deportiva.
También se llegó a un acuerdo para la utilización de sus instalaciones
y de colaboración mutua con el Centro Deportivo de la Asociación
Mutual Eslovena Triglav, situado en Villa Real, en la calle Manuel Porcel
de Peralta 1458 de Capital Federal, donde se practican todo tipo de
deportes. Las actividades son variadas y se desarrollan en espacios
cerrados y al aire libre.
TARJETA DE CRÉDITO. Nuestra “penya”, tratando de lograr beneficios
NOTICIAS de la Penya
recíprocos, ofrece a nuestros socios una tarjeta de crédito Visa, Banco
Itaú Buen Ayre, con nuestra “penya” como patrocinador, con el fin de
conseguir publicidad, difusión y ayuda económica para desarrollar
nuestros proyectos deportivos solidarios. Los interesados deben enviar
su nombre y apellido completo, su DNI o LE, LC y un número telefónico,
al siguiente correo: penyaba@hotmail.com. Para más información nos
pueden llamar al 155 856 0291 o al 154 989 4011.
PREMIOS ALUMNI. Se desarrolló la cena de fin de año del Círculo
de Dirigentes y Ex Dirigentes del Fútbol Argentino, durante la cual se
entregaron los Premios Alumni 2006. El Sr. Alberto Caloggero, invitado
en representación del FC Barcelona, entregó el Premio Alumni a la
Mejor Jugadora de Fútbol Femenino año 2006. Transmitió Fox Sports
en directo. El Alumni de Oro se lo llevó el árbitro Horacio Elizondo.
Visiten nuestro sitio web www.penyaba.com.ar donde encontrarán
toda la información de la Penya, su historia, actividades, boletines
informativos y fotos. Si lo desean, nos pueden hacer llegar sus
comentarios o preguntas a la dirección de correo electrónico
penyaba@hotmail.com.|
¡¡¡¡ La Penya Nicolau Casaus les desea a todos
que pasen unas felices fiestas y que comiencen el
próximo año con paz, salud y prosperidad !!!!
//// Comisión de Prensa y RRPP
//// Penya oficial Nº 409 del F.C.Barcelona.
//// Fundada el 16 de Agosto de 1986.
//// En su 20° Aniversario
www.penyaba.com.ar
penyaba@hotmail.com

BSAS TURÍSTIC●Anem-hi!●76
Anem-hi!●76●CATALANS AL MÓN●ELS NADALS BSAS TURÍSTIC●Anem-hi!●76
Ariel Calderón
CAPOEIRA
Arte y juego marcial ////per
28 Hace poco más de diez años, el Centro Cultural Ricardo
29
En 1937, Manuel do Reis Machado (“mestre” Bimba) desarrolló la
Lucha Regional Bahiana, más conocida como “capoeira” regional,
manteniendo la esencia de la “capoeira” tradicional pero sumando
velocidad, acrobacia y una postura más erguida. Para diferenciarse
del nuevo estilo, los “capoeiristas” de la vieja escuela, más expresiva
y cercana al ritual, la llamaron Angola. Un ilustre prócer de esta
escuela fue Vicente Ferreira (“mestre” Pastinha). Tal es así que hoy
puede apreciarse la belleza de ambos estilos, complementarios y no
excluyentes, Angola y Regional.
África y la América nativa.
Así los esclavos huían a la selva, donde se organizaban en
comunidades. Acerca de la más grande de estas comunidades
dice Eduardo Galeano en su famoso libro Las venas abiertas de
América Latina: «[...] los esclavos cimarrones de Brasil habían
organizado el reino negro de los Palmares, en el nordeste de Brasil, y
victoriosamente resistieron, durante todo el siglo XVII, el asedio de las
decenas de expediciones militares que lanzaron para abatirlo, una tras
otra, los holandeses y los portugueses. Las embestidas de millares
de soldados nada podían contra las guerrilleras tácticas que hicieron
invencible, hasta 1693, el vasto refugio. [...] Los esclavos que habían
conquistado la libertad la defendían con habilidad y coraje porque
compartían sus frutos: la propiedad de la tierra era comunitaria y no
circulaba el dinero en el estado negro.» No se conoce en la historia de
la humanidad una rebelión de esclavos más prolongada que esta.
Rojas decidía incluir dentro de su currículum talleres de
“capoeira” dictados por el “mestre” Marcos Gytaúna. En
aquel entonces muchos se preguntaban si la “capoeira”
era una danza, un arte marcial o una comida típica de Brasil. Hoy en
día, si bien muchos siguen preguntando lo mismo, la actividad cuenta
con muchos adeptos en nuestro país y el pasado mes de noviembre
se realizó el XIII “batizado” (bautismo) de la Asociación Argentina de
Capoeira, evento donde los principiantes celebran su ingreso a la
“capoeira” y los ya iniciados reciben sus nuevos cordeles.
En los días que corren, la “capoeira” trascendió los límites geográficos
de Brasil y los límites sociales que la acotaban. En nuestro país
se puede entrenar con profesores de muy buen nivel (consultar en
www.capoeira.com.ar). Como en un comienzo, el entrenamiento de la
“capoeira” se apoya en lo lúdico. Al igual que los cachorros de leones
u otros predadores descubren su potencial bélico jugando con sus
hermanos, cuidando de no lastimarlos, el “capoeirista” emprende su
camino sabiendo que entrena con su camarada, no con su enemigo.
La música es parte fundamental del aprendizaje, “berimbao”,
“atabaque” y “pandeiro” suenan en una “roda” (ronda o rueda) donde
los “capoeristas” baten palmas y hacen coros a la vez que “jogan”
(juegan) la “capoeira”. El camino de la “capoeira” permite, a través del
juego, liberar el potencial del cuerpo y el espíritu a la vez que ubica al
“capoerista” en un lugar de creación y no de simple copia.|
Muchas veces mencionada como el arma secreta, los negros debían
ocultar sus prácticas y sus creencias dando lugar al sincretismo. Pues
entonces cuando adoraban a San Jorge en verdad rendíanle culto a
Ogún, uno de los “orixás” (deidades) del “candomblé”. Santa Bárbara
representaba a Lemanjá, “orixá” del mar, y así cada “orixá” tenía su
correlato en un santo del catolicismo. Aún después de abolida la
esclavitud en Brasil (13 de mayo de 1888), la “capoeira” continuó en la
clandestinidad, al punto de ser sancionada en el código penal, norma
que rigió hasta 1920.
Si limitamos la contemplación a las piruetas, firuletes y patadas,
quizás nuestras reflexiones queden truncas, para una más acabada
comprensión debemos remontarnos a los albores de la colonia
portuguesa en lo que hoy es Brasil. A diferencia de la mayoría de
las artes marciales orientales, en su gran parte practicadas por
ejércitos regulares, la “capoeira” fue desarrollada por esclavos como
instrumento de combate irregular para la liberación. Disfrazando
de danza su entrenamiento guerrero para no ser reprimidos por
los capataces, los esclavos fueron desarrollando sus habilidades
y su coraje inspirados en las danzas del “candomblé” (su religión
africana), el “batuque” y el espíritu guerrero de los “criolos” (criollos),
así llamaban los esclavos negros a los nativos del Amazonas, quienes
fueron también esclavizados en un principio. Es entonces la “capoeira”
genuinamente brasileña y latinoamericana, un puente guerrero entre

76●Anem-hi!●BSAS TURÍSTIC
ORQUESTA TÍPICA FERNÁNDEZ FIERRO
Una milonga
con aires roqueros ////por Luciano “Ave negra” Subiza
No todas las milongas son iguales. A metros del Abasto se
encuentra el Club Atlético Fernández Fierro. Este lugar,
ubicado en la calle Sánchez de Bustamante 764, un poco
bohemio, otro tanto psicodélico, es la sede de la Orquesta
Típica Fernández Fierro. Esta agrupación musical está formada por
un grupo de jóvenes amantes del tango, con Pugliese y Piazzola
como referentes. La orquesta forma de la siguiente manera: piano,
contrabajo, tripleta de bandoneones, chelo, viola y dúo de violines,
y cantor, el “chino” Laborde. Si bien su música se ajusta al canon
tanguero tradicional, la estética imperante desorienta, y uno cree que
se encuentra en pleno antro rocker. Pero lo esencial, la música, lo
transportará al Buenos Aires del 30 y 40.
La función se puede acompañar de cerveza, vino y empanadas, y los
precios son realmente bajos. Para quienes pueden -o quieren- bailar,
existe una pista de baile.
Esta orquesta gira por todo el mundo y el país, pero adoptó este
lugar, transformándolo en un santuario del tango alternativo, lejano al
circuito comercial. La OTFF constituye una oferta musical y existencial
única en esta ciudad donde, lamentablemente, el tango es cada vez
más un producto y menos una pasión. Si se encuentra en Buenos
Aires no pierda la oportunidad de verla. No lo olvidará.
Para información sobre funciones y formas de llegar, consulte la
página web www.fernandezfierro.com.|
30
31
NADALA D’UN CATALÀ A L’ARGENTINA
Sant Esteve a 30 °
Hi ha qui diu que l’esperit de Nadal
es manifesta en l’expansió dels
bons sentiments, en una tirada de
les ànimes envers la compassió,
l’agermanament i la superació de les
diferències que, en altres èpoques, duen els
homes a l’insult i les nacions a la guerra. Hom
se sent germà dels amics, amic dels germans,
home entre els homes i enemic de la vilesa.
També és per fer un balanç, el Nadal, una
introspecció en cerca de l’essencial. És clar
que aquestes virtuts nadalenques, més sovint
que rarament, pateixen mutacions, filles de
la publicitat i el consumisme desfrenats, que
les deixen convertides en hipocresia mal
dissimulada tenyida d’un etilisme groller,
en regals que són pactes de mínims i en
propòsits de curta volada.
Ja és el segon Nadal que visc a l’Argentina.
Avui és sant Esteve, cosa que aquí és
absolutament irrellevant. Jo sóc a casa, sol,
prenent “mate” i escoltant un músic argentí.
Al carrer hi ha prop de trenta graus. Arriba
un estiu que s’ha fet de pregar; s’instal·la
avui darrere la reixa de la meva finestra i em
porta records vagues compassats –rrrrrrrrrasrrrrrras–
pel cant d’una cigala, en algun poble
de la seca plana lleidatana. És ben curiós,
no us sembla? El mecanisme del record,
vull dir, que no em duu a cap efemèride
mitjanament significada, sinó, més aviat, a
ingràvids instants intranscendents, a moments
de calorada, potser esperant un autobús o un
amic, o simplement el pas d’una tarda radiant
però inconsistent, una tarda sense signes de
cap mena, fora del signe que fem a cada tarda
només pel fet d’existir en ella, de passar-hi
cautelosament, mirant de no bellugar-nos-hi
més de l’imprescindible per estalviar-nos
suors, i olors, i desodorants.
Una tarda xardorosa, immòbil enmig de la
llum i del no-res. Pensareu que es tracta
d’un record estúpid, mentre trieu el torró
que més us abelleix de la calòrica taula
de l’hivern europeu –de la taula tan plena
d’imponderables del nostre Nadal petit.
Només heu de fer un esforç relatiu, que us
traslladi uns mesos enrere en el temps o uns
milers de quilòmetres en l’espai, i seguir-me.
La calor i les nadales, combinades, tenen un
efecte desorientador i em perdo una mica en
el laberint de les sensacions. Em veig impel·lit,
d’una banda, a l’enyor del Nadal, on em mena
l’insidiós intel·lecte, guiat principalment pels
sentits de la vista i l’oïda; però, d’altra banda,
i de manera no menys insidiosa, el tacte i
l’olfacte emmenen, inopinadament, la vessant
més instintiva en mi, que sóc tot jo, envers
paisatges d’estiu on beneeixo els cims lluents,
les taules parades de rieres del Pirineu, les
tardes allargassades en una terrassa al peu
del mar o en una plaça de poble, gronxant
una espardenya amb la punta del peu.
És un signe estrany i complex, el Nadal.
¿Qui de vosaltres no ha sentit algun cop la
contradicció última, íntima, irresoluble que
alena sota l’esperit nadalenc, malgrat que
CRÓNICA●CATALANS AL MÓN●Anem-hi!●76
40°
0°
////text per Pere Marcat, il·lustració per M.G.
la il·lusió i l’alegria siguin ben bé certes i
contundents? Contradicció que, al capdavall,
no és altra que la que alena sota l’esperit
de cada ú de nosaltres, personatges
contradictoris, fills de tants de déus i tantes
guerres, mirant de trobar el regal més indicat
pels qui ens estimen. I si a Catalunya són
estranys els efectes de les festes, imagineu
com d’estranys no seran en un país on el
Natalici va de bracet de l’estiu que crida el seu
desvergonyiment pels carrers de la ciutat: res
menys afí al recolliment i a l’autoexamen que
l’estiu esclatant, els escots esclatants i els
balcons esclatants de Buenos Aires!
La pell i els narius m’informen que resulta
supèrflua la redempció cristiana, que la
contrició hivernal és totalment incomprensible,
que l’estiu és tot fet de promeses i de llum
i d’olors exacerbades, que no hi ha lloc per
al misticisme. Però la pupil·la em diu que hi
ha estables arreu, on incomptables jesusets
són acotxats per maries innúmeres, que els
arbres i els carrers estan guarnits d’estels
d’orient i de garlandes lluminoses; per les
orelles sé que és hora de brindar i de felicitarse
amb efusió les festes i desitjar-se el millor
de tot cor; veig que el paradís es ven a cada
cantonada en forma de joia, de perfum, de
disc compacte o de joguina, mercadejat
per pares noels doblement ridículs de tan
abrigats. Enmig de tot plegat, em queda un
gust agredolç, com quan et sents feliç però et
saps voltat de misèria.|