001-200 Records carrero.qxd:maqueta AND ... - Tusquets Editores

BANANA YOSHIMOTO
RECORDS D’UN CARRERÓ
SENSE SORTIDA
Traducció del japonès d’Albert Nolla

Índex
La casa dels fantasmes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
¡Maaare! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57
La llum que duem a dins . . . . . . . . . . . . . . . . . 111
La felicitat de la Tomochan . . . . . . . . . . . . . . . . 129
Records d’un carreró sense sortida . . . . . . . . . . 145
Epíleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 193
Glossari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 195

Dedicat a Fujiko B. Fujio*
* Nom artístic de Hiroshi Fujimoto (1933-1996), dibuixant de manga i
creador de sèries tan emblemàtiques com Doraemon, Kiteretsu o Pa – man. Va
publicar, amb Motoo Abiko (1934), obres com Obake no Qtaro – amb el pseudònim
Fujiko Fujio. (N. de l’E.)

La casa dels fantasmes
–¿I per què no véns a casa meva, Setchan? Tinc ganes
de menjar nabe, però fer-ne per a un sol no val la pena.
Jo només li havia dit: «M’agradaria convidar-te a sopar
per agrair-te el que has fet per mi a la feina».
I aquella havia estat la resposta de l’Iwakura.
No vaig saber com prendre’m una proposta com
aquella venint d’un noi que vivia sol.
Vaig pensar que, tractant-se d’ell, no devia tenir segones
intencions. A més, pel que jo sabia, el seu pis
era prop del meu.
Fos com fos, ell ho havia dit com si res, amb una
expressió d’allò més normal, i en sentir-ho el cor no
se m’havia aturat.
L’Iwakura tenia alguna cosa estranya, a mig camí entre
l’alegria i la tristesa, com un cel ennuvolat al cor de
l’hivern, que impedia que me n’enamorés. No li veia
l’empenta ni l’exaltació que et fan venir ganes de cór -
rer i que són tan importants en l’amor juvenil.
–Així, ¿vols que vingui a cuinar a casa teva? –vaig
dir finalment.
Ell va dir que sí i vam decidir la data amb tota tranquil·litat.
11

Estàvem asseguts en un banc, sota l’enorme zelkova
que hi havia al campus de la universitat on estudiàvem.
Jo tenia pocs amics, i els pocs que tenia no venien
gaire a classe perquè havien de treballar. Era una situació
molt habitual en les universitats privades de segona.
Com que sovint estàvem sols, l’Iwakura i jo ens
vam fer amics de manera natural.
Ens havíem conegut en un pub del barri on jo havia
treballat uns quants dies substituint una amiga i on
ell feia de bàrman.
Des de llavors, cada cop que ens trobàvem a la universitat
dinàvem junts o xerràvem una estona.
Era fill únic. Els seus pares tenien una pastisseria
força coneguda a la ciutat, però com que ell no volia
continuar el negoci, feia tot el possible per espavilarse
i estalviar diners. Aquella actitud determinava molt
el seu estil de vida. Sabia que si durant els anys de la
universitat no estalviava i no decidia quin camí volia
seguir, s’hauria de passar la vida enfornant pastissets enrotllats.
Treballant al pub traspuava l’amargor característica
de qui ja té el futur decidit.
–No sé de què et queixes. Si els pastissets enrotllats
són boníssims –li deia jo, que no hauria menjat altra
cosa.
–No és que no m’agradin –deia ell–. El que passa
és que la meva mare és massa perfecta. És una dona
massa alegre, simpàtica i treballadora.
12

Efectivament, la seva mare era famosa al barri veí
per la seva alegria i el seu bon tarannà. Jo sovint havia
sentit que la gent comprava a la seva botiga pel seu bon
tracte.
–I... i em sembla que jo sóc massa bon noi.
–Ja ho sé.
N’hi havia prou de caminar amb ell pel carrer per
adonar-te de la seva bondat i la seva gentilesa. Per exemple,
quan passejàvem pel parc i el vent feia tremolar
els arbres i la llum, ell aclucava una mica els ulls i feia
cara d’estar bé. Si vèiem un nen que queia ell feia cara
d’espant, i si vèiem que la mare l’ajudava a aixecar-se
ell feia cara de quedar-se alleujat. Tenia la sensibilitat
natural típica de les persones a qui els pares han transmès
alguna cosa absolutament preciosa.
–I si em quedés a casa tota la vida, deixant-me endur
pel corrent, acabaria sent encara més bon noi.
–¿I quin mal hi ha, en això?
–No n’hi ha cap, però penso que això no és ser bo
de veritat. Qualsevol que visqui en pau i disposi de
temps i diners pot ser simpàtic, ¿no? Però, si continuo
així, la meva bondat només serà relativa i dins meu hi
creixerà una part fosca i desagradable. I pot ser que
arribi al final dels meus dies amb aquesta bondat superficial.
Ja sé que sóc bo, però m’he d’esforçar per
cultivar aquesta part bona.
–¿Per això fas tot el que pots per viure humilment
i estalviar?
–Jo no diria tant. Em limito a fer el que puc i el que
decideixo en cada moment –va dir l’Iwakura–. Si no ho
13

faig així, ja veig que acabaré treballant a la botiga sense
haver intentat fer res diferent. I llavors ja no podré
escapar-me del corrent.
Per entrar a la universitat on anàvem calien molts
diners.
Jo havia nascut en una època en què els meus pares
tenien molta feina i m’havien inscrit a la llar d’infants
d’aquella universitat, de manera que per entrar a
la carrera només havia hagut d’anar passant de curs.
Els meus pares tenien un restaurant de cuina occidental
força conegut al barri del costat. Sortia a totes
les guies turístiques i atreia famílies que volien menjar
fora o treballadors solters que es podien permetre
el luxe de sopar bé sense haver-se de desdinerar en un
restaurant francès.
Com que jo tenia clar que volia continuar el negoci
que havien començat els meus avis, m’era ben igual
els estudis que fes. Només volia estudiar una carrera per
saber alguna cosa a banda de la feina que m’esperava
al restaurant. Com que la carta era sempre la mateixa,
només havia d’aprendre a fer truites farcides d’arròs, la
salsa demi-glace i l’arròs pilaf, i després treure’m la llicència
de cuinera.
El meu germà gran, en canvi, no havia volgut saber
res del restaurant i havia marxat de casa quan
encara anava a l’institut. En aquell moment treballava
una pila d’hores al dia en una agència de publicitat.
El desig vague de l’Iwakura de no continuar el negoci
dels seus pares em recordava l’actitud del meu ger-
14

mà, i potser va ser una de les raons per les quals ens
vam fer amics.
Havia passat moltes nits sentint les queixes del meu
germà.
Era un noi extremament curiós, en el sentit positiu
del terme. Sempre parlava amb tothom i era incapaç de
seguir un patró marcat cada dia, de fer les mateixes coses
en una hora i d’una manera determinades. Sempre necessitava
estímuls, i el que més li agradava era que passessin
coses noves. Els únics que podien pensar que el
meu germà estava fet per quedar-se al restaurant eren
els meus pares, que hi estaven directament implicats.
–No està fet per a això –els deia jo sempre–. Deixeu-me’l
a mi, el restaurant.
A les nits, a la seva habitació, el meu germà feia
un somriure forçat i s’intentava convèncer dient que
tenia molta traça, que era molt forçut o que els pares
volien que ell continués el negoci.
També l’amoïnava la idea que algú li prengués el
lloc que teòricament havia de ser per a ell.
En aquell moment es deixava veure de tant en tant
per casa dels pares, hi menjava de franc i se n’anava.
Com que s’ho passava bé i no semblava que tingués intenció
de formar una família, al final tothom es va convèncer
que ja no tornaria per fer-se càrrec del negoci.
Després de rumiar molt sobre el meu oferiment de
quedar-me al restaurant, els meus pares devien arribar
a la conclusió que potser estava fent un sacrifici i, per
por que no fes com el meu germà, van pensar que potser
havien de deixar que provés altres coses. M’imagi-
15

no que encara no s’havien recuperat del xoc de descobrir
que el seu fill, que hauria hagut de ser l’hereu, no
suportava la idea de continuar el negoci familiar.
Per això, com que no volien que després canviés
d’opinió i m’hagués de quedar per força al restaurant,
es van curar en salut i em van fer anar a la universitat
perquè tingués temps de pensar-m’ho bé.
Jo, però, no vaig canviar d’opinió, i el fet d’estudiar
una carrera es va convertir en una experiència més
de la vida.
Per a mi, fer-me gran al costat dels meus pares era
d’allò més natural, i imaginar que un dia ocuparien el
lloc de l’àvia, que ja era morta, i de l’avi, que era una
institució i encara venia de tant en tant a donar un cop
de mà amb els clients habituals, era la cosa més segura
i més important del món. Per això no entenia gens
l’actitud del meu germà, que havia marxat de casa perquè
no suportava aquella perspectiva.
Des de ben petita que he estat massa seriosa, i sempre
m’ha agradat «continuar» les coses. Encara ara faig
cal·ligrafia, fa poc que he deixat de calcular amb un
àbac tot i ser molt bona en càlcul mental i des dels
deu anys que faig ceràmica. I també fa vuit anys que
no em perdo el viatge al mateix balneari d’Iwate amb
tres amigues de la infantesa.
Així, doncs, tampoc no entenia per què l’Iwakura
rebutjava tan rotundament la possibilitat d’heretar el
negoci dels pastissets enrotllats, que era d’allò més engrescador,
tant pel producte que oferia com per la manera
com rutllava. Si hagués volgut fer una altra cosa
16

potser l’hauria entès, però com que no tenia cap altre
projecte no sabia gaire què pretenia.
Quan parlava de les coses i dels seus sentiments
tampoc no entrava en detalls, i per això semblava que
rebutgés per uns motius d’allò més vagues la situació
en què es trobava.
Com que tant els de casa meva com els de casa
seva portaven uns negocis que tenien una llarga tradició,
sempre teníem temes de conversa i ens aveníem
força.
Tant ell com jo sabíem que el paper que hi teníem
no era gaire important, però tot i així estàvem acostumats
a tenir un cert sentit de la responsabilitat.
El dia que havíem quedat, vaig comprar els ingredients
que necessitava per fer nabe i vaig anar per primer
cop al seu pis.
Ell m’havia explicat que la casa estava situada en
un terreny que era del seu oncle, que s’havia de demo -
lir i que fins llavors podia viure-hi pagant només cinc
mil iens de lloguer al mes... Però de fet era molt pitjor
del que m’havia imaginat.
Era una casa de fusta atrotinada, amb els vidres trencats,
l’escala exterior trinxada i algun tros del passadís
completament podrit.
En veure l’estat en què es trobava em vaig espantar.
Em va semblar increïble que visqués sol en un lloc
com aquell.
Ben mirat, era lògic que no hi visqués ningú més.
17