Alfred Pérez-Bastardas projectes de col·<strong>la</strong>boració i unió que es proposa <strong>la</strong> Col<strong>la</strong> Cargol. Albert Bastardes Parera sent <strong>la</strong> necessitat de “dirigir” <strong>la</strong> Col<strong>la</strong>, per ser el gran (a voltes aplicant censura), potser amb un sentit patriarcal i també perquè ja té cinc fills que l’ajuden en tots els afers que comportarà fer rutl<strong>la</strong>r aquell projecte. És a dir, enyorament sentimental i patriòtic, esforç d’agermanament davant uns moments d’una incertesa social i política, por a un pervindre incert, records amargs tinguts durant <strong>la</strong> guerra civil i en aquel<strong>la</strong> postguerra amb experiències col·lectives i personals dures, encara que no tràgiques, poden ser els components de l’aventura familiar de <strong>la</strong> Col<strong>la</strong> Cargol. El record de <strong>la</strong> guerra civil és en <strong>la</strong> memòria històrica de <strong>la</strong> família un mal son que cal oblidar però que hi es present en el subconscient, que deixa una sensació de por, de perill, de desfeta, de frustració i de neguit històric. Hi ha històries i experiències diferents entre els homes que van a <strong>la</strong> guerra i les dones que treballen i es queden a <strong>la</strong> Ciutat: Alfred Pérez-Iborra i Albert Bastardes Parera al front de guerra i el segon finalment ingressat al camp de concentració de Medina de Rioseco (Val<strong>la</strong>dolid); Rafel Bastardes Parera marxa a França i Andorra; Joan Bastardas Parera, ha d’entrar a files el 1939, acabada <strong>la</strong> guerra, i en surt força ben parat degut al reconeixement d’una ma<strong>la</strong>ltia que serveix per a ésser desmobilitzat. Els bombardejos toquen prop de l’Hotel Ritz, però no afecten les cases del darrera on viuen <strong>la</strong> família en el carrer Bruc. Com tothom, els records i <strong>la</strong> constatació que tot ha canviat enfonsen les esperances i les antigues vivències de cata<strong>la</strong>nitat. La família se sent cata<strong>la</strong>nista, i es reclou a casa. Hi ha por i temor. El franquisme unifica <strong>la</strong> consciència de derrota i frustració. No es par<strong>la</strong> de <strong>la</strong> guerra ni de <strong>la</strong> revolució, i en canvi els fills demanen què va passar, perquè i com. Potser <strong>la</strong> Col<strong>la</strong> Cargol podia ser també un bon refugi, un alè d’esperança i d’aire fresc. Resistència passiva, resistència cultural, resistència ideològica en el marc reduït familiar, mentre no hi hagués cap altre possibilitat. Aquest, serien potser els rerefons del sentiment que van propiciar <strong>la</strong> creació d’aquel<strong>la</strong> Col<strong>la</strong> Cargol , signe d’agermanament dins mateix dels propis membres d’una mateixa família. En algun moment es va pensar que <strong>la</strong> Col<strong>la</strong> podria ampliar-se amb més gent provinent d’altres famílies lligades als Bastardes o potser donant més ressò a El Cargolí, però per això calia ja un projecte diferent i més proper a una publicació pública que no pas a una de familiar; també calien diners, organització i voluntat i tot plegat era lluny dels propòsits inicials. Per tant, <strong>la</strong> “normalitat” de <strong>la</strong> Col<strong>la</strong> Cargol vol ser vista com una necessitat objectiva per mantenir-se serens i fer passar el mal son històric que de fet encara patíem. Tot és normal, per sostreure’s a <strong>la</strong> anormalitat de <strong>la</strong> vida pública i social de Catalunya. i quan els fills superen els vint anys, <strong>la</strong> Col<strong>la</strong> Cargol comença a declinar. Algunes celebracions es fan iguals però <strong>la</strong> realitat s’imposa,; <strong>la</strong> problemàtica social i política comença a passar al davant de tota activitat familiar. Queden els Nadals, l’Arbre i el dinar, però tots es van fent més grans i tots tenen necessitat de realitzar-se amb independència, fora d’aquel<strong>la</strong> Col<strong>la</strong>, perquè <strong>la</strong> vida social i política, econòmica i professional porta per altres camins, on aquelles activitats familiars i de col<strong>la</strong> esdevenen un record i un sentiment dolç. 16
LA “COLLA CARGOL” (1952-1961) 17