la “colla cargol” - Institut d'Estudis Catalans

Alfred Pérez-Bastardas
projectes de col·laboració i unió que es proposa la Colla Cargol. Albert Bastardes Parera
sent la necessitat de “dirigir” la Colla, per ser el gran (a voltes aplicant censura), potser
amb un sentit patriarcal i també perquè ja té cinc fills que l’ajuden en tots els afers que
comportarà fer rutllar aquell projecte.
És a dir, enyorament sentimental i patriòtic, esforç d’agermanament davant uns
moments d’una incertesa social i política, por a un pervindre incert, records amargs tinguts
durant la guerra civil i en aquella postguerra amb experiències col·lectives i personals
dures, encara que no tràgiques, poden ser els components de l’aventura familiar de
la Colla Cargol. El record de la guerra civil és en la memòria històrica de la família un
mal son que cal oblidar però que hi es present en el subconscient, que deixa una sensació
de por, de perill, de desfeta, de frustració i de neguit històric. Hi ha històries i experiències
diferents entre els homes que van a la guerra i les dones que treballen i es queden
a la Ciutat: Alfred Pérez-Iborra i Albert Bastardes Parera al front de guerra i el
segon finalment ingressat al camp de concentració de Medina de Rioseco (Valladolid);
Rafel Bastardes Parera marxa a França i Andorra; Joan Bastardas Parera, ha d’entrar a
files el 1939, acabada la guerra, i en surt força ben parat degut al reconeixement d’una
malaltia que serveix per a ésser desmobilitzat. Els bombardejos toquen prop de l’Hotel
Ritz, però no afecten les cases del darrera on viuen la família en el carrer Bruc. Com
tothom, els records i la constatació que tot ha canviat enfonsen les esperances i les antigues
vivències de catalanitat. La família se sent catalanista, i es reclou a casa. Hi ha por
i temor. El franquisme unifica la consciència de derrota i frustració. No es parla de la
guerra ni de la revolució, i en canvi els fills demanen què va passar, perquè i com. Potser
la Colla Cargol podia ser també un bon refugi, un alè d’esperança i d’aire fresc.
Resistència passiva, resistència cultural, resistència ideològica en el marc reduït familiar,
mentre no hi hagués cap altre possibilitat.
Aquest, serien potser els rerefons del sentiment que van propiciar la creació d’aquella
Colla Cargol , signe d’agermanament dins mateix dels propis membres d’una mateixa
família. En algun moment es va pensar que la Colla podria ampliar-se amb més gent
provinent d’altres famílies lligades als Bastardes o potser donant més ressò a El Cargolí,
però per això calia ja un projecte diferent i més proper a una publicació pública que no
pas a una de familiar; també calien diners, organització i voluntat i tot plegat era lluny
dels propòsits inicials.
Per tant, la “normalitat” de la Colla Cargol vol ser vista com una necessitat objectiva
per mantenir-se serens i fer passar el mal son històric que de fet encara patíem. Tot és normal,
per sostreure’s a la anormalitat de la vida pública i social de Catalunya. i quan els fills
superen els vint anys, la Colla Cargol comença a declinar. Algunes celebracions es fan
iguals però la realitat s’imposa,; la problemàtica social i política comença a passar al davant
de tota activitat familiar. Queden els Nadals, l’Arbre i el dinar, però tots es van fent més
grans i tots tenen necessitat de realitzar-se amb independència, fora d’aquella Colla, perquè
la vida social i política, econòmica i professional porta per altres camins, on aquelles
activitats familiars i de colla esdevenen un record i un sentiment dolç.
16