la “colla cargol” - Institut d'Estudis Catalans

LA “COLLA CARGOL” (1952-1961)
amb la relació d’activitats culturals i lúdiques que es van realitzar entre 1952 a 1961,
amb tots els detalls possibles com a constància del que hem explicat en aquesta memòria
històrica familiar.
Una família catalanista
en ple franquisme
La línia argumental i els “discursos” literaris que apareixen en el relat dels documents
de la Colla Cargol, no mencionen mai el context franquista on es desenvolupa d’una
manera tant planera, familiar, i lliure tota l’activitat de la Colla Cargol; Això potser és
degut a que es vol sostreure's d’aquella atmosfera tancada de la dictadura. Calia deslliurar-se’n
intentant ignorar-la. No sé si aquest també fou un propòsit latent en aquesta història,
perquè no s’esmenta, encara que hi sigui present constantment i més tard alguns
membres joves de la Colla, acabin col·laborant en organitzacions polítiques clandestines.
Però és cert que tota la memòria col·lectiva-familiar estava emmarcada dins les
coordenades de la guerra i de la dictadura franquista, amb aquell ambient d’opressió,
on la por i la repressió tenia un paper primordial. Fou potser un replegament cap a
dins?; en podria ser un dels factors, inconscient o no; en tot cas, és el conjunt de tots ells,
juntament amb la voluntat de mantenir el caliu familiar els que jugaren un paper essencial.
La guerra civil i la revolució social es visqueren amb algunes diferències substancials;
el retorn a la normalitat sans i estalvis, d’alguns membres de la família després de temps
dispersos per la guerra, va ser decisiu. En aquest context neix la Colla Cargol, però
també per la voluntat d’Albert Bastardas i dels seus germans Rafel i Mercè; la mort de
la mare, la necessitat de trobar-se, constatant una i altre vegada uns valors de família,
cristians, catalans, d’unió, de possibles tradicions perdudes, de descobertes territorials, de
sentir-se agrupats per ideals que eren compartits, en gran mesura, per tothom, foren el
fonament principal per donar a aquella comunió una plataforma de “colla” com a instrument
de pertinença, amb un sentiment de Pàtria, en la defensa d’una llengua i d’una
tradició familiar que se sabia era políticament emmarcada pel seu pare, (tot i que en cap
moment es fa una reivindicació des d’un punt de vista polític concret). La història i reivindicació
política del pare i avi Albert Bastardas Sampere, comença amb la publicació
dels treballs historiogràfics del darrer net que neix en vida d’ell, Alfred Pérez-Bastardas,
i de la formació del seu Arxiu ara en mans de l’Institut Municipal d’Història de
Barcelona, a la Casa de l’Ardiaca.
Creiem que les temences i la necessitat de fer activitats que ajuntin la família davant
un país en total bancarrota, socialment, culturalment i política, propicien la intencionalitat
de fer i de resistir en tots els àmbits de la vida social i familiar, el que dona sentit als
15