Baixar - Cassà Digital

Europa, La Vall de Bianya, Kandersteg,
Bagà, Griébal, Poblenou del Delta,
Estana, Eurojam, Beget, Le Lot (a França),
Toses, Carros de Foc, Vallfogona del
Ripollès, Sort, Andorra, Terracina (a Itàlia),
ruta Camprodon-Oix, Camino del norte...
I per molt que siguem ambaixadors per
tot el territori, a vegades fins i tot a
l’estranger, no oblidem que som catalans,
els nostres costums i la nostra història. El
país sempre ha estat un pilar de
l’escoltisme, i per nosaltres sempre ho
serà. Per molt que els nostres veïns a un
camp internacional mengin xili o raviolis,
nosaltres els ensenyarem a menjar pa
amb tomata.
I em sembla que us estic explicant la
vida, eh? Miro enrere i em sento gran,
perquè és clar, jo he passat per totes les
unitats del cau. A llops cridant allò de «Tant
com puc» iniciant-me en el món de
l’escoltisme. A ràngers ja era més
grandeta i començàvem a fer projectes
més sonats. A pioners estàvem una mica
a l’edat del pavo, però allò que ens
proposàvem ho aconseguíem, perquè ja
teníem idea i recursos. I a truc, tot era un
camí planer, preparant-nos per ser caps.
Els clacaires són i han estat tots aquells
infants i joves que han cregut que
l’escoltisme era una manera de créixer i
de viure i que al llarg de vint anys han
gaudit amb La Claca.
Els caps, amb la seva dedicació i
preparació, cada dissabte passen el seu
temps amb nosaltres, i alguns caps de
setmana sencers… les vacances a
l’estiu... Els veus sempre amb llibretes
amunt i avall, on apunten els jocs que
després fem.
La Claca, però, no seria res sense els
Dos moments de la sortida
clacaires, ni sense els caps, però tampoc
sense les famílies que deixen els seus
fills, els seus béns més preuats, perquè
els eduquin.
Així doncs, passen els anys i aprenem
coses com que la Claca és… (aquí va
aparèixer un cap amb un mirall i va donar
una volta per tota la sala on estàvem
reunits). Perquè La Claca són tots els
infants i joves que la formen i sense els
quals res no tindria sentit. Per molts anys!
Comitè vintè aniversari
TOTS ELS CLACAIRES
Els llops i les daines, els més joves de
l’agrupament, també vam assistir a la
sortida conjunta amb tot l’agrupament.
Com hem dit, som els més menuts i com a
molt fa tres anys que som dintre
l’agrupament i els vint anys que ja hem
complert ens semblen una eternitat, però
no per això vam gaudir menys de la
sortida.
Ens vam trobar el dissabte de bon matí
a l’estació i vam enfilar el camí que ens
portaria fins a Can Què, a Esponellà. Un
cop arribats a la casa vam descarregar
motxilles, material i guitarres dels cotxes i
vam fer una petita excursió tot
l’agrupament junt, inclosos pares i castors;
sí, sí, castors, un grup de noiets més petits
que els llops i les daines, i és que aquest
grupet ja s’està preparant per formar part
del nostre agrupament. Tots junts vam fer
el camí a peu, a poc a poc però sense
gaires parades, fins arribar al costat d’un
salt d’aigua on vam dinar. Després de dinar
vam estar fent jocs allà mateix mentre amb
petits grups anàvem a veure
l’espectacular salt d’aigua que
afortunadament per nosaltres portava un
gran cabal. Quan tots el vam tenir vist vam
tornar cap a la casa seguint la mateixa
tònica, tranquil·lament però sense
descans. Aquesta vegada vam seguir un
camí diferent per arribar fins a la casa. Un
cop hi vam ser tots ens vam repartir amb
diferents grups, tots barrejats, de castors
a trucs, i vam començar una gimcana que
es va veure frustrada per la pluja tot just
començar. Vam haver de córrer per no
mullar-nos, tot i que va ser força inútil. En
veure que no parava la pluja vam decidir
que ens canviàvem de roba, berenàvem
tranquil·lament i ens posàvem a fer la
gimcana per dintre la casa. Vam armar un
bon rebombori però va valer la pena. Un
cop acabada la gimcana vam tenir temps
per dedicar-lo a la nostra unitat. Teníem
un tema pendent, el nostre projecte.
L’havíem triat uns dissabtes abans, però
calia aclarir moltes coses, i si el que volíem
fer era un bon telenotícies, primer de tot
havíem d’escollir les notícies que volíem
explicar i així ho vam fer. En tenim de tots
tipus: d’esports i del cau, d’inventades i
de reals. Ara toca posar el projecte en
marxa. Després d’una tarda tan atapeïda
d’activitats era el torn d’anar a sopar i
seguidament fer la vetllada que els
pioners i els trucs ens havien preparat;
per cert, molt divertida. Tot l’agrupament
junt vam estar cantant, ballant, rient i
saltant fins que va arribar el moment de la
reflexió, el Bona Nit. Aquell moment en
què ens posem seriosos. I aquesta
vegada, vam fer una reflexió sobre el cau
i els anys que hi passem tot encenent les
espelmes d’un pastís d’aniversari, el pastís
64 NÚM. 698 - ABRIL 2011