Baixar - Cassà Digital

L'acordió
Normalment, els músics ens acabem estimant els
nostres instruments. Tantes hores de dedicació,
tants esforços i tantes emocions compartides fan
que aquell estri que els altres veuen simplement
com un objecte, als nostres ulls esdevingui una
icona que venerem, cuidem i estimem. Tant es
així, que he de confessar que he fet més d’una
manyaga al meu piano i, en determinades
ocasions molt emotives, fins i tot algun petó. Potser
deveu pensar que estic llampat, però considerant
que el piano és el millor aliat que tinc en la meva
dèria d’anar més enllà de ser un aprenent de
músic, tal vegada comprendreu que tanta
complicitat acabi desembocant en aquest afecte,
si voleu potser un xic antinatural, però
definitivament real.
En algunes ocasions, aquesta relació músicinstrument
fins i tot es pot veure influenciada per
determinades circumstàncies de la vida que la fan
encara més entranyable. Mireu si no, el cas del meu acordió:
El meu acordió i jo ens vàrem conèixer, ja fa anys, en un sopar
a cal Parigüelo. L’hi va portar en Francesc Rossell perquè m’hi
familiaritzés i així pogués acompanyar les cançons dels Trefins.
Va ser com un amor a primera vista. M’estimava aquell instrument
perquè es va convertir en l’excusa perfecta per participar
activament en la gresca i, a mesura que li vaig anar traient partit,
en el complement ideal del nostre grup. Tant va ser així que al
cap d’un temps vaig decidir fer-li una proposta al mestre Rossell:
«Noi, m’has de vendre l’acordió.» La resposta va ser d’allò més
taxativa: «Ni pensar-hi. És com si fos de la família i no me’n
despendria a cap preu.» Com que en els successius intents el
resultat va ser exactament el mateix, no vaig tenir altre remei
que resignar-me a utilitzar aquell instrument manllevat i a
acceptar que mai no seria meu.
Vet aquí però que un dia es va presentar l’amic Rossell a casa
meva amb una acti-tud que em va deixar absolutament
bocabadat: «Vinc per dir-te que et vull regalar l’acordió» -em va
etzibar. I abans que em pogués refer de la sorpresa hi va afegir:
«Quan escriguis alguna sardana, me la dediques i, a canvi, et
quedes l’acordió.» «Però escolta...» -vaig intentar raonar jo. «Res!
no se’n parli més.» L’home anava tan decidit que em vaig desdir
de demanar més explicacions de per què, de cop i volta, em
venia a regalar aquell instrument que, malgrat tants intents, mai
L'Avi L'Avi Manel
Manel
Fleca
Pastisseria
Cafeteria
Gelats sense sucre
C/ Bonavista, 15
Tel. 972 46 35 98
17244 Cassà de la Selva
Menjar:
Crêpes
Amanides
Plats combinats
Pizzes
Etc.
L'autor de l'article, amb el seu protagonista, Francesc Rossell
no m’havia volgut vendre.
Al cap d’un temps vaig començar a escriure la sardana.
Considerant que en Rossell és molt apreciat pels seus alumnes
(la qual cosa, tenint en compte com sol ser d’esquerp el jovent,
ja és dir), vaig decidir que es diria «Mestre i amic». Anava fent,
sense presses, fins que un dia algú em va comentar que en
Rossell patia una malaltia greu. Aquella mala notícia va fer que
ràpidament em muntés la pel·lícula que explicava el regal de
l’acordió: «En Rossell s’ha vist la mala i, per si de cas, vol que el
seu estimat instrument quedi en mans amigues i, de passada,
tenir una sardana dedicada al seu record.» -em vaig imaginar.
Ràpidament vaig anar per feina, en uns dies ja tenia la sardana
acabada i, d’acord amb els Amics de la Sardana, el dia destinat
per a l’estrena.
Però vaig fer tard. Pocs dies abans de la data prevista, em va
trucar la mare d’en Rossell per dir-me que les coses no anaven
bé i que el seu fill es trobava ingressat en una clínica de
Pamplona. Us he de dir que em va impressionar la serenitat
d’aquella dona que, malgrat la situació tant desagradosa, encara
patia per nosaltres. «No aneu malament, estreneu igualment la
sardana.»-em va dir. Jo li vaig contestar, procurant donar èmfasi
a les meves paraules per amagar un cert temor, que ja la
guardaríem per al dia que el seu fill estigués en condicions
d’acudir-hi.
Sortosament, aquella pel·lícula que fa un moment us deia que
m’havia imaginat estava destinada a tenir un final feliç. Al cap
d’un temps, el meu amic va experimentar una millora gairebé
miraculosa i uns mesos més tard del previst vàrem poder estrenar
la sardana amb la consegüent alegria de tots plegats. «Ara ja et
puc tornar l’acordió.», que li vaig dir. «De cap manera.»-em va
contestar. «Tractes fan lleis. Jo em quedaré la teva dedicatòria i
tu el meu acordió.» I així va ser com aquell instrument va esdevenir
testimoni de la feliç curació del meu amic i penyora de la nostra
amistat.
Precisament ara que en Francesc Rossell m’ha dit que d’aquí
a uns mesos pensa jubilar-se i tornar-se’n cap a Manresa, us he
volgut contar aquesta història per fer-li un senzill homenatge i
agrair-li les moltes coses bones que deixarà al nostre poble. A
banda del meu acordió, és clar.
Antoni Mas i Bou
6 NÚM. 698 - ABRIL 2011