Baixar - Cassà Digital

Apunts de l’últim quadern
Vides i vivènces a l'entorn
d'un llibre ressuscitat
La intimitat de les reflexions es perd amb
les explicacions, però encara que sigui
així, una raríssima casualitat m’empeny,
aquest mes, a parlar d’un altre abril de
cinquanta (o quaranta-nou o cinquantau)
anys endarrere, lligat a una sèrie de
vivències que em costa deixar al tinter i
que, per altra banda, harmonitzen de tal
manera amb la ja històrica festa del llibre,
que és bo comentar-les, per celebrar-la
millor. Almenys amb mi mateix.
El nucli del relat és precisament un llibre
concret, d’edició molt antiga, titulat: Los
exploradores españoles del siglo XVI, del
famós hispanista nord-americà Charles
F. Lummis. L’exemplar que tenia a casa,
desaparegut fa molts i molts anys, ha
ressuscitat miraculosament ara. En realitat
és una reencarnació: la mateixa ànima
amb un altre cos.
No m’atreveixo a fer-ne un resum de tot
el que ha passat últimament, però el cas
és que em varen assabentar que a Alacant,
en un establiment de llibres de segona
mà, quedava l’únic volum a tot Espanya
d’un llibre vell de seixanta anys, amb les
quatre edicions esgotades i fora de circulació,
de la col·lecció Austral com aquell
que tenia, i sobre els colonitzadors d’Amèrica.
No vaig perdre el temps… I ensopegat!
Es tracta d’una recuperació paral·lela
enormement satisfactòria. És cert que desprès
de tants anys, m’impressiona –no
m’ho pensava- el petit i pobre aspecte
d’aquelles publicacions d’altres temps de
més penúria, amb paper dolent i lletra
menuda ben apretada per estalviar. Tanta
investigació i lloable erudició, reconcentrades
fins al sacrifici dels lectors, fan meditar,
una vegada més, sobre com han canviat
les coses, al davant de l’ostentosa presentació
de qualsevol novel·la d’avui dia.
L’altre llibre, l’apreciat predecesor
desaparegut, me’l va regalar el meu
company Jaume Gispert de can Serinyà,
flequer amb el seu pare, a la cantonada
on el seu fill Pere regeix la corredoria
d’assegurances que prové de l’avi i del
pare. En Jaume, mort sobtadament ja fa
molts anys, era un excel·lent amic amb qui
compartia les lectures més selectes i les
bones pel·lícules d’aquella època. Cal dir
que escrivia al Luz i Guiauna irònica
secció sobre temes locals i que era un
home especialment devot. Recordo
NÚM. 698 - ABRIL 2011
curiosament que era un amant impertèrrit
del ciclisme.
Aquell exemplar del qual jo era
posseïdor era tan ben considerat que va
desaparèixer molt aviat, perquè, a aquells
temps, que eren uns altres, era obligat
estalviar per més que gaudíssim de la
pruïja per «enllustrar-nos», i per això, entre
els coneguts a qui ens agradava llegir,
ens passàvem mútuament les obres
importants, de manera que els bons llibres
donaven voltes i més voltes, fins que,
lògicament, es perdien. En aquest cas, el
nostre inoblidable amic, meu i del meu
germà Esteve, Ròmul Riera «tots dos finats
ja fa anys», veterinari, gran afeccionat a la
lectura i a la pintura, va recomanar l’obra
que tenia a les mans a un parent una mica
distret, naturalment avui també difunt, al
cel sigui i amén... Ho dic també pel llibre.
Un dia d’aquell abril que estic evocant,
com deia al principi «o bé devia ser a finals
de març», em va venir a veure Manel
Bosch, aleshores director de La Caixa, per
demanar-me que fes una conferència el
dia de Sant Jordi, com les que la institució
tenia per norma oferir als cassanencs
cada any per aquella diada, a la biblioteca.
Ja ho he dit: de tot això fa mig segle i aquí
tothom és mort, però en Manel resideix a
Girona amb la família i encara ha de
travessar l’Onyar «que res té a veure amb
l’Aqueront» tantes vegades com li sigui
convenient. Referent a mi, recordo que,
de jove, aquell temps era la meva època
d’utilitat pública, i donava conferències
sorprenentment sol·licitades, fins i tot a
extramurs, de la mateixa manera que,
anys abans, jugava a futbol a l’equip de
Cassà i poc després formava part de
l’Ajuntament i d’altres entitats. En aquells
moments de la visita, un servidor estava
casualment rellegint entusiasmat el llibret
sobre el qual versa l’escrit i vaig trobar
adient explicar les aventures que llegia.
Quina millor manera de dignificar els
llibres, el dia de la seva festa, que exaltarne
un? Al senyor director li va semblar bé
i els programes per al dia 23 a la
biblioteca, anunciaven: «Els exploradors
espanyols del segle XVI».
L’obra inspiradora de la convocatòria
era una reedició de l’originària, traduïda
de l’anglès a principis del segle XX,
llargament prorrogada per l’eminent
polígraf Rafael Altamira. L’autor fou una
mostra de tants i tants hispanistes de la
gran i nova nació americana, allunyada
dels ressentiments propis dels vells
antagonismes europeus. Precisament
coincidí el naixement dels EEUU amb la
desintegració de l’imperi espanyol i,
prescindint dels encara recents litigis de
Cuba i les Filipines, els seus historiadors
admiraven la grandiositat de l’epopeia
hispànica que reconeixien infinitament
superior a la del propi Far-West, com a
compendi de les virtuts que el poble
americà més valorava, i que ha sigut tema
recurrent del cine projectat arreu del món,
sense final previst.
A l’hora de preparar la xerrada, veia clar
que tot allò, força ignorat, que a mi em
captivava, havia de ser el que més
interessaria als oients. Sobrepassades les
meritòries travessies atlàntiques i a part
de la glòria dels grans conquistadors, vaig
anar per l’heroïcitat dels subalterns,
exploradors i descobridors, acompanyats
d’un nombre immens d’intrèpids desconeguts
en el transcurs de dos segles de
penoses lluites. Les proeses de soldats,
frares i gent de tota mena a través de sacrificats
itineraris de milers de quilòmetres i
anys de durada, tot ben emmarcat amb
noms, dades, dates i fites per l’autor. I,
com en el llibre, mai vaig fer història
d’ultratges ni de cap aversió prèvia als
indígenes, per incivilitzats, cruels i
ferotges que fossin, a la vegada que
repetia d’ell, que l’èpica colonització de
les amèriques deixava fora de competició
totes les conquistes posteriors, ja amb
altres mitjans, dels imperis o les metròpolis
europees.
Revisc l’acte amb aquella expectació de
l’auditori que emplenava la sala, entre el
qual recordo moltes cares atentes que
avui, naturalment, ja no hi són. Per cert,
que el Luz y Guia ’aquell temps en
prengué nota amb molt bona crítica.
J. Barceló B.
13