Baixar - Cassà Digital

La convulsió juvenil (1959). Una joventut
apàtica (1960). La joventut (1971)
Quan tens un bon mestre, i l’escoltes, no
hi ha dia que, del que et diu, no aprenguis
coses noves. Quan tens un bon mestre,
l’escoltes i hi coincideixes amb algun dels
seus arguments et poses molt content:
“Penso igual que el mestre!”, i això et
satisfà.
Els tres escrits, de referència al títol, fa
un munt d’anys que van ser publicats i
penso que, potser, avui estan d’una
actualitat més exagerada. I perquè? Doncs
per què, crec que les condicions educacionals
entre fills, pares i escola no han
millorat sinó que s’han anat refredant amb
el pas dels anys fins arribar a un “tantsemenfotisme”
total. La prova la tenim en
els nivells baixíssims de les valoracions
que es donen a l’eficàcia en els estudis
dels alumnes d’avui als diferents centres
d’ensenyament, i a tots els nivells. Els estudis
demostren que els resultats són dels
més baixos d’Europa. I fins a quin punt la
culpa dels mateixos la tenen les relacions
entre pares-fills, alumnes-professorat.,
pares-professorat? Els plans d’estudi
estan adaptats a la realitat? Hi ha
convergència entre les noves tecnologies,
la seva utilització, el professorat, l’alumnat,
els pares? Se’n fa ús o abús? Se’n
controla la seva utilització o hi ha un descontrol
exagerat? Cal aplicar-les amb rigorositat
o donar temps al temps ensenyant,
els primers anys, “a fer les sumes amb el
cervell: un llapis i un paper” deixant les
màquines de calcular i/o els sistemes informàtics
pels cursos superiors? ... Tot plegat
és molt complex, però la realitat és una:
que, una vegada acabats els estudis primaris,
secundaris i superiors, els resultats
no són els desitjables i el percentatge de
joves que s’han quedat pel camí tampoc:
és exagerat.
Extret de l’escrit “Convulsió juvenil”
1959. “... jo crec, modestament, que,
davant els seus pares, els fills han de tenir
una forma o altra d’educació, unes determinades
maneres, un llenguatge verídic,
un to espontani i permanent. Però, com el
podrien tenir si fan tanta gràcia als seus
progenitors, si davant d’ells es queden
bocabadats, si els consideren tan
diferents dels altres, tan intel.ligents?”
“...l’anomenada camaraderia, la companyonia
entre pares i fills, ha creat una
considerable confusió que es projecta,
quan arriba el moment , en l’educació, en
la instrucció i, a la llarga, en els negocis
en tots els seus aspectes. A base de tant
d’amor, de tanta efusió i de tantes facilitats,
els joves acaben per creure que els seus
papàs són uns perfectes i amables imbècils,
sobretot quan han començat a tenir
un cert emergent, a la universitat, per
exemple, amb els companys i les seves
amigues i s’han iniciat les primeres converses,
que poden ser tímides i acaben
essent d’un realisme cínic, que era
precisament el que havien tractat de
desviar els avis...”
“... la cosa em sembla més aviat clara:
sobre el que passa en la joventut d’avui,
que és enorme, gairebé tota la culpa recau
en els papàs indefectiblement. Parlo,
és clar, en general. No hi ha altra manera
de fer-ho.”
“Aquests joves passen per les escoles...
així ho decidiren els papàs, amb l’objecte,
primer, de no tenir-los sempre a sobre, i
després amb l’objecte d’obtenir un títol
acadèmic... aquests joves, en general, no
tenen cap curiositat, ni aspiren a saber
res de res, són formes de vegetabilitat inescriptibles...
quan arriba un examen
qualsevol, els demanen la cosa més elemental,
i , com que no la saben, els professors,
fent el cor fort, els han de suspendre.”
“...aquest xicots passen per la
Universitat, no arriben a tenir títol - per
incapacitat manifesta – i acaben per seure
en una o altra cadira del despatx familiar
i sense el més petit interès per arribar a la
més mínima experiència. Són éssers
absolutament parasitaris, amb la innocuitat
típica del ramat humà , però sempre,
naturalment, al volant del seu cotxe” “...
sota una aparença d’una bullanga perma-
nent i d’una inconsciència absoluta, son
grisos, vegetals, ganduls i discrets.” Em
permeto afegir-hi que avui, 2011, crec que
la majoria no en són massa de discrets.
“Hi ha una altra joventut – naturalment
minoritària – que sembla més preocupada,
per no dir angoixada. Comprenen que les
coses no són tan senzilles com semblen...
Comprenen molt bé que ser fill de fabricant,
o de comerciant, o de banquer, o de
constructor, o de botiguer, o de paleta, és
aproximadament no res...”
D’aquests també en coneixem, i en
podriem fer un bon llistat.
Extret de l’escrit “Una joventut apàtica –
1960.” “Vostès coneixen aquests joves.
Són els qui trobant-se al seu despatx ,
situat a l’ombra del seu papà, es passen
les hores fent sortir per la màniga de la
seva americana, el rellotge de polsera,
de bona marca suïssa i dient o almenys
pensant:
-Encara falta una hora! Que és pesat!.”
“És la joventut de l’apatia. És la joventut
del Déu dirà; però, com que Déu no té
gaire loquocitat , s’entén que el qui dirà
serà el papà, o el soci del papà, o aquell
senyor tan gris, que val un imperi, que
dirigeix les coses del papà i que sempre
sap el que s’ha de fer...”
Aquests xicots dels anys seixanta són
els que avui porten, o portaven, les
empreses heretades dels seus pares, dels
seus avis, i que moltes han tancat. Són
els que no han escoltat , que no han tingut
orelles ni voluntat de seguir els camins
de l’experiència, lluny d’interessos
econòmics, per reorientar les empreses i
treballar per aconseguir salvar-les en
aquests moments difícils. Moltes s’haurien
aguantat si hi hagués hagut la voluntat i
la valentia, vomitant l’orgull a la paperera,
de cedir-ne la direcció a un equip que
treballés per enfortir-la i no, com s’ha fet
moltes vegades, deixant la direcció a qui
treballarà per acabar-la d’enfonsar i
tancar-la. Malgrat pesi, avui, aquesta és
la crua realitat “aquí, allà i acullà”.
Extret de l’escrit “La joventut – 1971”
“Per a arribar a saber el que s’ha de fer
en la vida es necessita una mica de
tradició, de discreció, de paciència,
d’humilitat. Ens trobem en un moment de
domini de tots els factors contraris...”
Joan Maymí Coloreu
[1] “Articles amb cua” Josep Pla. Edicions
Destino. número 31. Pàgines 399, 440, 604.
12 NÚM. 698 - ABRIL 2011