Descarrega en PDF - Valors.org

Any VII
Núm. 77
Desembre
2010
3 euros valorsAny
MONOGRÀFIC
La tendresa,
FOTO: SERGIO RUIZ
alorsvalors.org valors.org
JOSEF AJRAM
BRÒKER I ULTRAFONDISTA
“QUE NINGÚ S'AUTOLIMITI
I SOBRETOT QUE NO ES DEIXI
AUTOLIMITAR”
més enllà de Nadal
EL PROJECTE VALORS CREIX
S’ESTRENA ‘VALORS.TV’,
UNA SÈRIE DE TELEVISIÓ
BASADA EN LA REVISTA
A PARTIR DEL MES DE GENER A COMUNICÀLIA
Mostrar tendresa i sensibilitat és
habitual durant les festes, però
durant la resta de l’any la tendresa
s’equipara a una vida ensucrada o a
una persona dèbil i feble
ARTICLES DE FRANCESC TORRALBA,
ANA RUANO, ANNA NAVARRO I
VICTÒRIA MOLINS ·REPORTATGE DE
LA CASA D’ACOLLIDA DE MARINERS
STELLA MARIS, A BARCELONA
+ VALORS
CADA DILLUNS, DE 9 A
10, A RÀDIO ESTEL,
‘VALORS A PEU DE CARRER’
RECUPERA-HO A REVISTAVALORS.PODCAST.ES

MONOGRÀFIC
La tendresa sempre
11-
25
El període nadalenc
és un període on tots
una mica ens
obliguem -o ens
permetem, potser
també- expressar
tendresa. Podem ferho
quan ens donem
els regals, quan
comprem un detall per
una altra persona, en
compartir algun dels
dinars o sopars que
sovintegen en
aquestes dates... Amb
un punt de pudor, això
si, de prudència,
perquè expressar
tendresa, sensibilitat,
ensenyar els nostres
sentiments... no és una
cosa que estigui a
l’ordre del dia, que
estigui socialment
adaptat, i menys
encara en el cas dels homes, als quals ens toca mostrar fermesa, seguretat,
convenciment, força. Per això aquest mes de desembre, a Valors, volem parlar
de la tendresa, de la necessitat de reivindicar aquest valor i disassociar-lo d’allò
que se’n diu popularment «la nyonyeria». La vida també té un costat tendre,
sensible, que hem de canalitzar, deixar que flueixi i creiem que ho hem de
reivindicar. Ho fem de la mà d’un grup d’articulistes que obre Francesc Torralba,
autor de La tendresa (Pagès editors), Ana Ruano, Anna Navarro i Viqui Molins.
D’altra banda, l’any 2011 s’obrirà amb grans novetats per Valors: el projecte
s’amplia amb l’estrena d’una sèrie de 13 capítols titulada Valors.tv que s’emetrà
a través de la xarxa de televisions locals Comunicàlia gràcies a un acord amb
l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català, l’APPEC, i el suport dels amics
de l’editorial Proteus.
valors
SERGIO RUIZ/VALORS
REVISTA MENSUAL DE REFLEXIÓ I DIÀLEG
Pàgina web: http://www.valors.org
Joan Salicrú és codirector de 'Valors'
Número 77. Desembre 2010.
Josef Ajram
i els límits
EDITA Associació Cultural Valors DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL DE REDACCIÓ Antoni Codina, Jordi Cussó, Dolors
Fernàndez, Francesc Grané, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols, Toni Rodon i Marc de San Pedro COL·LABORADORS Francesc Amat,
Joaquim Amargant, Ramon Bassas, Albert Botta, Anna Punsoda, Francesc Grané, Miguel Guillén, Xavier Manté, Albert Pera, Francesc Ponsa,
Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Maria Salicrú-Maltas, Marc de San Pedro, Rosa Pursals, Ramon Radó, Joan Safont, Josep Maria Solà,
Eulàlia Tort, Joaquim Trenchs i Judith Vives L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA Pol Bartrés, Joan Basagaña, Gemma Figueras i Núria Radó
HAN COL·LABORAT EN AQUEST NÚMERO Victòria Molins, Anna Maria Navarro, Francesc Torralba i Ana Ruano DIBUIXOS Javier
García EDICIÓ i CORRECCIÓ Anna Olm FOTOGRAFIA Sergio Ruiz COMPAGINACIÓ Joan Salicrú IMPRESSIÓ Impremta Prims
COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ Raul García ADREÇA C/ Portal de Valldeix, 17
08301-Mataró Tel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59 ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.org DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004
5
Josef Ajram, que combina ser
bròker i ultrafondista,
reflexiona sobre els límits a
l’entrevista d’aquest número.
Podeu recuperar la seva
intervenció al ‘Valors a peu de
carrer’ a
revistavalors.podcast.es.
Anna Punsoda
reclama escollir
9 A ‘Les dones (i aquells dies), la
nostra col·laboradora Anna
Punsoda reivindica no viure
descartant, la vida, sinó
prendre decisions
conscients i
responsables
sobre un mateix
i els qui
l’envolten.
multimèdia
· Recupera la conferència
de Bassat a Tecnocampus
a www.youtube.com/
revistavalors i
www.vimeo.com/valors.
· Llegeix les millors frases
de la intervenció de Núria
Chinchilla al cicle
‘Economia i valors’ a
www.twitter.com/
revistavalors.
sumari
Publicació adherida
a:
Amb el suport de

valorant l'actualitat
4valors
PASSANT REVISTA | Maria Coll
La irresponsabilitat té un preu
Una notícia curiosa. Segons va publicar La Vanguardia el passat dijous
2 de desembre, el govern cubà, a l'inici de la temporada de bèisbol,
l'esport més popular de l'illa, ha fet una crida nacional perquè el públic
torni al camp les pilotes que els batejadors enviïn a les grades.
Aquesta notícia ha escandalitzat els cubans, ja que la tradició d'emportar-se
a casa les pilotes es remunta a fa anys, quan es va fer pagar entrada
per veure els partits de la selecció nacional i van començar a jugar amb pilotes
importades, de força més qualitat que les cubanes. Fins ara Raül Castro havia
fet els ulls grossos, però en plena crisi l'executiu no es pot permetre aquest despendi:
cada pilota costa al govern 7,2 dòlars, la qual cosa representen 110.000
dòlars en pilotes perdudes al final de la lliga.
La notícia ens pot semblar una anècdota, però en temps de crisi és molt significativa.
Segons la darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) les
dues principals preocupacions dels catalans són l'atur (66,3 per cent) i el funcionament
de l'economia (30,1 per cent). Propostes per millorar la situació
econòmica també va ser la principal exigència que els catalans van sol·licitar als
partits que es van presentar en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.
I tots ells van a-nunciar polítiques d'estalvi i retallades administratives en cas
d'arribar a dominar el Palau de la Generalitat. Ara bé: com han descobert els
cubans i moltes famílies amb problemes econòmics, abans d'iniciar una política
d'estalvi hi ha un pas previ, evitar malgastar. I, en aquest sentit, la responsabilitat
és ciutadana i no exclusivament política.
És a dir: si a nivell familiar ara més que mai evitem malgastar, per què permetem
que el govern inverteixi en despeses que serien evitables? A nivell d'exemple,
el rescat d'un boletaire perdut perquè ha fet cas omís a les senyalitzacions
de perill costa trenta euros cada hora de treball per efectiu dels
bombers, 39 euros cada hora d'un vehicle i 2.220 euros l'hora d'un helicòpter
del govern. Entre l'1 i el 15 de setembre d'enguany es van haver de rescatar
catorze boletaires. Facin, doncs, els càlculs.
Però hi ha altres exemples. Les destrosses del Bicing han costat enguany a
l'Ajuntament de Barcelona setanta mil euros, menys que l'any passat, però l'empresa
concessionària demana 3,5 milions extres per vandalisme. El consistori
de la capital catalana retira cada dia dels carrers 1.800 xiclets, la qual cosa suposa
un cost de cent mil euros l'any. Un 0,9% de la població viatja en els autobusos
dels TMB sense pagar, la qual cosa representa un increment del 19,6%
respecte el 2009. Això ha obligat el consistori a ampliar els dispositius de seguretat,
que representa una despesa extra de 37.800 euros.
I així, sense haver de quantificar les accions més extremes, podríem parlar
d'evasió d'impostos, d'ús abusiu de medicaments de la seguretat social, de malbaratament
de primers recursos, com l'aigua, o l'acceptació d'un sistema d'economia
submergida... Tot té com a conseqüència unes despeses econòmiques
que s'haurien pogut evitar. Òbviament, des de l'administració, calen mesures
d'estalvi més severes per fer front a aquesta crisi, però lluitar per superar-la no
només és cosa dels polítics. Cal conscienciar-nos que la irresponsabilitat social
té un preu que paguem entre tots i que ara, però, de fet, mai, ens podem permetre.
Maria Coll és codirectora de 'Valors'/ mcollpigem@hotmail.com
“Abans
d'iniciar una
política
d'estalvi hi ha
un pas previ,
evitar
malgastar.
I, en aquest
sentit, la
responsabilitat
és ciutadana
i no
exclusivament
política”

ENTREVISTA A JOSEF AJRAM, BROKER I ULTRAFONDISTA, AUTOR DEL LLIBRE "¿DÓNDE ESTÁ EL LÍMITE?".
“Que ningú s'autolimiti i sobretot
que no es deixi autolimitar”
Veient el llibre que ha escrit, la pregunta
cau pel seu propi pes: on són els límits?
Sempre he associat el concepte límit als
objectius que un es posa. Identificar el límit no
vol dir "on rebentaré", sinó el nostre proper
objectiu. De fet, penso que mai ningú hauria de
trobar el seu límit. Constantment, tothom hauria
de tenir un petit límit a superar. Petits objectius i
petites modificacions que ens fan donar el màxim
de nosaltres mateixos en la nostra vida diària.
Sovint ens topem sovint amb aquests límits.
És tan fàcil això de decidir els nostres límits?
Penso que ens autolimitem molt. És un tema
d'actituds i, si alguna cosa m'ha demostrat la vida,
és que si tens un objectiu i lluites per ell les
probabilitats d'assolir les fites que et proposes són
molt altes. Posar-te un objectiu ambiciós pot ser
complicat. Però convido a tothom a que ningú
s'autolimiti, sobretot que no es deixin autolimitar.
Potser la seva trajectòria n'és un bon exemple.
Comença a invertir en borsa, les coses
van bé i un dia guanya 110.000 euros. L'endemà
els perd però, un dia després, els torna
a guanyar. Si caiem, tornem-nos a aixecar.
Per descomptat. La història que expliques em
va succeir el 27 d'abril de 2007 per un cop de mala
sort. Vaig perdre molts diners. Aleshores marxes
a dormir i tens dues opcions: o quedar-te a casa o
seguir anant a treballar. Jo vaig decidir anar a
treballar i seguir demostrant el que ja havia fet
en els darrers anys i vaig tenir la sort de recuperar
pràcticament la totalitat del que havia perdut. A
la vida no hi ha fracassos. Ningú s'hauria de sentir
fracassat. El que hi ha són sotracs, problemes o
dificultats que ens han d'ajudar a agafar embranzida
i passar per sobre d'aquests problemes.
Hi ha vegades que per superar límits hem de
renunciar a coses.
Efectivament. I probablement ens equivocarem,
però si no ho intentem no ho sabrem mai. En borsa
“A la vida no hi ha fracassos.
Ningú s'hauria de sentir
fracassat. El que hi ha són
sotracs, problemes o dificultats”
diem que qualsevol operació ha de tenir una
pèrdua limitada i un benefici limitat. Si prenem una
decisió personal o professional, hem de saber quin
risc podem assumir i fins on volem perdre.
Sentint-te un pot arribar a la conclusió que
els límits s'identifiquen amb grans proeses. En
realitat, però, tots tenim límits a superar.
El primer límit que tothom hauria de tenir per
superar és intentar sentir-se feliç. Pensar que s’és
propietari de la seva vida i de les seves accions.
Recordo quan treballava de jove, moltes hores,
una frase que em va dir un amic i que m'ha marcat:
"T'estàs equivocant deixant de banda els amics
i les relacions socials en general. Jo et recomano
que treballis vuit hores, dormis vuit hores i dediquis
un terç de la vida a tu mateix".
Un dels límits més generals és la por. Com ho
fas per superar-la?
No hi ha una formula. Cal limitar riscos. Hem de
provar de fer coses, però en cada acció saber què
podem perdre. I valorar si ens compensa aquesta
decisió de risc. Tot té el seu risc. No hi ha res segur.
A la vida es reprodueix la matriu rendibilitat-risc
que també es dóna en l'economia. Tothom s'equivoca.
Per tant, la clau és controlar que aquest error
tingui un cost mínim a efectes personals. És important
equivocar-se, perquè aprens dels errors. E.T.
+ valors
Escolta l'entrevista sencera a
revistavalors.podcast.es
VALORS
PERFIL
Josef Ajram
(Barcelona, 1978),
nascut de pare siri i
mare espanyola,
actualment combina
dues facetes a la
vida, la de bròker i la
d’ultrafondista.
Acaba de publicar
¿Dónde está el
límite? (Plataforma) i
és articulista en
diversos mitjans de
comunicació. Viu
amb la idea de repte
permanent: el proper
és una competició
que farà per parelles
a Xile, concretament
creuar els Andes. Té
bones vibracions de
cara a l’any que ve:
“Serà bastant intens i
apassionant, en què
donaré força
importància als raids
d'aventura. Sobretot
intentar divertint-me
amb l'esport, que
prou obligacions hi ha
al món laboral...”,
explica.
5valors

valorant l'actualitat
6valors
EL PERSONATGE | Ramon Radó
Tard
El 12 de novembre, Ariel Sharon va ser traslladat al seu ranxo al desert del Nèguev, escortat
per una llarga comitiva mèdica i policial. Després de pràcticament cinc anys a l'hospital
Sheba de Tel Hashomer, Sharon torna a casa seva per esperar la mort, ja que no presenta
cap indici que pugui millorar del coma en què es troba des del 4 de gener de 2006. En
aquell moment, era primer ministre d'Israel i les enquestes li pronosticaven una victòria aclaparadora
en les eleccions del 28 de març. Ja sigui com a militar o com a polític, la figura de Sharon ha generat
sempre força controvèrsia. Amb vint anys, Ariel Sharon, àlies "Arik", va participar a la Guerra
de la Independència de 1948. També va participar a la Guerra del Sinaí i la Guerra dels Sis Dies,
però la seva fama va arribar amb la Guerra del Yom Kippur, el 1973. Tot i que les seves tropes no
havien d'entrar en combat, "Arik" va tallar els subministraments d'una part de l' exèrcit egipci, va
creuar el Canal de Suez i va arribar a només 100 quilòmetres d'El Caire. Arran d'aquelles accions,
Sharon va convertir-se en un heroi de guerra per molts israelians, però també va haver d'afrontar
un consell de guerra per haver desobeït ordres. Ja com a polític, el seu paper en la Guerra del
Líban també va ser fortament qüestionat. Sharon era el ministre de Defensa quan el 1982 es va
produir la massacre als camps de refugiats de Sabra i Xatila: la Falange libanesa va matar un
nombre indeterminat de palestins (entre 460 i 3.500), davant la passivitat de l'exèrcit israelià.
Heroi nacional per alguns, criminal de guerra per d'altres, l'any 2001 Sharon va ser escollit
primer ministre. En plena Segona Intifada, Arik arribava al poder com a representant de l'ala
dura de la dreta israeliana. Tot i continuar la construcció del mur de separació a Cisjordània,
Sharon va sorprendre obrint-se a una nova negociació amb l'Autoritat Nacional Palestina i portant
a terme la retirada unilateral de la Franja de Gaza, una decisió que va costar-li enfrontaments
amb la part més conservadora del Likud, liderada per Benjamin Netanyahu.
Mentre la popularitat de Sharon entre els israelians no parava de créixer, també ho feien les
dificultats per a tirar endavant les seves polítiques, obligant-lo a fer equilibris constants entre el
govern i el seu propi partit. Per tal de poder actuar amb més llibertat, Arik va abandonar el
Likud i va fundar el Kadima (en hebreu, "endavant"), un partit centrista i partidari de negociar
la pau amb els palestins. Tres mesos abans de les eleccions, però, Sharon va patir el vessament
cerebral que el va deixar en estat vegetatiu.
Cinc anys després, tot i que el Kadima va guanyar les darreres eleccions, Benjamin Netanyahu és
el president israelià després d'un acord del Likud amb altres formacions polítiques. Sharon continua
en coma. El recent trasllat a casa seva s'ha produït precisament quan es commemorava el quinzè
aniversari de l'assassinat d'Yitzhak Rabin, un altre militar israelià que va acabar fent carrera política.
Rabin, que també va participar en la Guerra de la Independència i la Guerra del Sinaí, era el cap de
l'Estat Major durant la Guerra dels Sis Dies que va esclafar l'exèrcit d'Egipte. Com a primer ministre,
però, Rabin va abandonar una visió purament militar del conflicte i va signar amb Iàsser Arafat els
Acords d'Oslo. Qui sap si les trajectòries de Rabin i Sharon haurien estat paral·leles si el fundador de
Kadima hagués tingut més temps per a desenvolupar els seus plans de pau. Per culpa d'un vessament
cerebral, el general implacable va arribar massa tard per ser un constructor de la pau.
Ramon Radó és periodista / ramonrado@hotmail.com
cada mes el pots trobar a...
valors A Mataró:
· Llibreria Mas (Pl. Cuba).
· Centre de Solidaritat La Peixateria. · Llibreria de l'Hospital de Mataró.
· Llibreria Márquez (C/Argentona). · Esglésies de Sant Josep, Sant Pau, Sagrada
· Llibreria Márquez (Muralla Sant Llorenç). Família, Montserrat, Esperança i Maria
· Llibreria Robafaves. (C/ Nou)
Auxiliadora.
“Qui sap si les
trajectòries
de Rabin i
Sharon
haurien estat
paral·leles si
el fundador
de Kadima
hagués tingut
més temps
per a
desenvolupar
els seus plans
de pau”
Ariel Sharon i Moshé
Dayán durant la guerra
del Yom Kippur, el 1973.
A la resta del Maresme:
· Església de Premià de Mar, Vilassar de
Mar, Llavaneres i Caldes d'Estrac.
A Barcelona:
· Llibreria Claret (C/Roger de Llúria).

ESCALA DE VALORS | Francesc Grané
Nadal, la necessària reinterpretació
Un mes abans de Nadal, les autoritats de molts signes polítics han celebrat l'encesa dels llums de Nadal.
Que Nadal sigui un esdeveniment socioeconòmic no ens hauria de molestar: avui veiem clar que els
esdeveniments socioeconòmics són també una bona notícia. Especialment ho veiem quan la manca
d'activitat econòmica porta a la precarietat i a la desesperació de milers de persones. La Bona Nova, per
tant, passa per totes les dimensions de la vida humana. Altra cosa és reduir l'economia a la única
metodologia per a la salvació humana. Això, que a nivell teòric va denunciar Marx, ha resultat ser el discurs d'una
part important del discurs oficial progressista, compartit per una part important del pensament cristià. Me'n vaig
adonar a l'enterrament d'un gran home, Jordi Mas, un missioner que ha estat cinquanta anys de la seva vida al
Camerun i que fa pocs dies van enterrar a La Garriga, el seu poble natal. En acabar l'enterrament, una llarga fila de
persones representatives d'associacions, van passar per donar el seu condol. Curiosament, gairebé ningú va dir
que Jordi Mas era un sacerdot que havia viscut des de l'Evangeli. Tothom va parlar que per a Jordi Mas l'important
era donar el pa, ensenyar a pescar... Tothom va parlar d'economia. I algú va aprofitar per carregar contra l'Església,
és clar, posant de manifest que Jordi Mas era "dels altres", dels no-oficials, i bla-bla-bla, bla-bla-bla... Fins i tot va
dir, donant-se-les d'intel·lectual crític, que Jordi Mas no vivia d'un "misticisme trinitari" (sabia de què parlava,
aquell home?). Certament que, qui hagi estat un temps llarg a l'Àfrica, s'haurà adonat i haurà experimentat que, més
enllà del preservatiu -que sembla que és la única cosa que existeix per a certs partits polítics-, l'estructura més
sòlida que funciona a l'Àfrica és l'Església, a base d'homes i dones -la majoria fores de sèrie- que són un testimoni
impressionant. Però en l'enterrament de Jordi Mas se'l va assimilar a un líder polític, al creador d'un seguit d'ONGs,
a un quasi dissident dins l'Església... res més lluny del què ell vivia de si mateix, i res que parlés del nucli motivador
de la feina que va fer. Però en Mas era un altre home. I la motivació central
“Els relats de Nadal
demanen una nova
interpretació partint de
la persona humana”
del què va anar a fer és políticament incorrecte. Un motiu Transcedent que
el movia al canvi social, però que aquest canvi social no tenia sentit en si
mateix. Que no només de pa viu l'home, i la dona. Ni de preservatius. Que no
només d'ajuda al desenvolupament, sense dir que no sigui fonamental.
En la jerarquia del discurs públic, la raó econòmica, en la seva vessant
d'utilitat, ho és tot. També ha guanyat la partida en parcel·les del món del
cristianisme. I en això, els relats de Nadal tornen a portar-nos a la confusió.
Els relats de la infància de Jesús són els textos més malentesos de tota la literatura. Literàriament, són els textos
escrits més tardanament. Com a qualsevol text de caràcter simbòlic, cal fer-ne una interpretació que combini la
realitat històrica del moment i les circumstàncies en què van ser escrites, amb la realitat de l'ara i aquí. La interpretació
que arrosseguem des de fa unes dècades és una interpretació màgica barrejada amb pinzellades de base socioeconòmica
un tant naïf: algú que neix entre els pobres, econòmicament parlant, per reivindicar un canvi social que
ens portarà a la utopia. Però, com en el funeral d'en Jordi Mas, els elements centrals són ignorats. Perquè requereixen
una lectura més profunda, i durant un temps, políticament incorrectes.
Els relats de Nadal demanen una nova interpretació que parteixi d'una concepció de la persona humana més
global, més fonda. Una interpretació de caràcter interdisciplinar. Una concepció on s'entengui que, en el seu
Ser, la persona viu amb un forat antropològic, una buidor connatural. Cal partir d'una concepció de persona
que no en té prou en base del prestigi o de la satisfacció de les aspiracions socials i econòmiques, tot i que aquestes
siguin imprescindibles. Requerim de noves interpretacions. I aquí, els relats ens ofereixen claus imprescindibles:
el llenguatge de l'invisible -els àngels, els estels, els cors celestials- per a parlar-nos del món invisible
on arrela la possibilitat per a una nova existència humana. Un naixement, el de la nostra existència, quan la
persona s'obre i es deixa portar a una nova forma de vida humana. El Misteri és, afirmen els relats de Nadal, una
forma de vida humana real. I cadascú té la possibilitat de deixar que visqui en la seva vida.
I les concrecions socials i polítiques d'això són particulars, seculars. Formen part de l'articulació de la democràcia.
I, com diu Habermas, "en el conflicte (entre "sistema" o raó tècnica i "vida") jo defenso la tesi de Hegel,
que les religions pertanyen a la història de la raó mateixa".
F. G. és doctor en Ciències de la Comunicació, professor de la URL i dirigeix Eulogos Media /fgrane@eulogosmedia.com
7valors

valorant l'actualitat
L’
escriptora i acadèmica Ana María Matute, recentment
premiada amb el Cervantes, creu que "la maldat segueix
existint, l'odi, l'ànsia de poder, la tremenda enveja...". No
li falta raó: en els temps que corren no es difícil topar-se amb
notícies que ens espanten i que tenen el seu origen precisament
en aquesta maldat. A Matute la irrita "la injustícia i la crueltat, el
menyspreu per la vida de l'altre". Un altre dels grans de les lletres
hispàniques, Mario Vargas Llosa, dibuixa a la perfecció el retrat
de la maldat: "A diferència dels animals, que només maten per
alimentar-se o defensar-se, l'home mata també per cobdícia, per
zels, per enveja, per ànsia de poder, per fanatisme, prejudici, racisme,
estupidesa o una inclinació irracional del seu ser a destruir
8valors
LA FRASE | Miguel Guillén
«Mentre l'home plori
haurem aconseguit
molt poca cosa»
(Ana María Matute, El Periódico, 24-11-2010)
“Tenim raons per seguir
creient en aquest mateix
ésser humà que és capaç
de fer coses meravelloses”
LLOCS | Isabel Yglesias
La cuina de casa
L
a cuina de casa fa olor de net i de bo, de paciència i
de temps, de presses i de records. Els silencis s'hi
omplen de sintonies familiars, d'aquella ràdio que
acompanyava els esmorzars dempeus de bon matí i
que marcava, puntual, les hores del dinar - i l'únic soroll que
s'hi sent abans d'apagar-ne la llum és el tic-tac del rellotge
de paret, amb l'anar i venir del motor de la nevera.
A la cuina de casa hi trobes trastos que no entens per què hi
són, però que són tan imprescindibles com la cafetera més
nova: obridors que ja no obren, draps que ja no eixuguen
però que ningú gosa llençar o imants sovint ben lletjos però
que ja formen part del nostre imaginari particular. Els calaixos
atapeïts guarden les estovalles de quadres dels dies de cada
dia i les estovalles petites, les individuals, que paren la taula
dels sopars de diumenge, que volen ser lleugers però que
acaben repassant les restes (i les postres) dels dinars en família.
A la cuina de casa enyores aquells esmorzars de cap de
i fer mal als altres. Això és el mal".
Els assassinats, la violència, la corrupció,
les guerres... Parlem de
substantius que inunden les pàgines
dels diaris dia sí i dia també,
i que posen de manifest que la
maldat de l'ésser humà no té límits.
L'il·lús pot arribar a somiar amb
un món sense maldat, però aquell
que ja porta un temps caminant per
aquests móns de Déu sap que efectivament
no hi ha solució, i que
haurà d'aprendre (si és que mai es
pot) a conviure amb aquest mal endèmic que l'ésser humà porta
al seu interior. Però Ana María Matute no vol caure en el pessimisme
i prefereix "oblidar les coses dolentes i recordar les
bones". Ja ho hem dit, "la maldat segueix existint", però "també
l'amor i la bona gent. Però mentre l'ésser humà plori no haurem
aconseguit gran cosa, i encara es vessen moltes llàgrimes". Efectivament,
hem de continuar lluitant per evitar aquestes llàgrimes,
però també és cert que hem d'intentar quedar-nos amb aquest
"amor" i aquesta "bona gent" de la que parla Matute. Com a mínim
hem d'intentar-ho. És cert, hi ha motius per estar “emprenyats”
amb l'ésser humà, amb nosaltres mateixos, però també tenim
raons per seguir creient en aquest mateix ésser humà que és
capaç de fer coses meravelloses. Avui tinc raons per ser optimista
i vull compartir aquest sentiment amb vosaltres. Digueu-me il·lús,
potser teniu raó, però sense una actitud optimista tot aniria molt
pitjor... Jo estic amb la Matute.
Miguel Guillén és politòleg /miguelguillenburguillos@hotmail.com
setmana, que tenien de fons concursos
d'endevinar pobles i els tràfecs
de l'anar a plaça i el bullir del caldo
per la setmana. És l'escenari còmplice
d'aquells ressopons de matinada
–o esmorzars d'abans d'anar al
llit- de les confidències xiuxiuejades entre plat i plat en els
dinars de diumenge i de les valoracions mentre es recull una
mica després d'un sopar d'amics.
La cuina de casa és testimoni de la iniciació en les arts dels
fogons: l'arrebossar les croquetes de la mare i les primers truites
a la francesa que per fi no es trencaven en girar-les malgrat
haver cremat l'oli i no saber trobar el punt de sal. També ha
patit els primers intents de cuina creativa: amanides que barregen
massa coses, algun pastís massa complicat encara o algun
peix que no acaba de sortir bé al forn.
No hi fa mai fred perquè és la sala de màquines de la casa, el
punt de trobada i el moment de repòs. Immutable malgrat passin
els anys, a la cuina de casa hi fa xup-xup el Nadal.
Isabel Yglesias és advocada

LES DONES I (AQUELLS) DIES | Anna Punsoda
Cadascú, la seva pedra
Q
uan tenia disset anys vaig entrar a treballar en un restaurant de menjar ràpid i
barat: els quarts, les hores em queien com lloses a sobre, a cada moment mirava
trista el rellotge, se m'apilaven els plats bruts per escurar davant els ulls desconfiats
del meu cap. La música a tot drap, la fortor dels fregits, les noies que treballaven
amb eficàcia i una certa alegria mentre s'explicaven les nits fresques d'estiu. Els
jocs de mirades, explícites, entre elles i els clients recremats que assaltarien després.
Aleshores va obrir-se entre el món i la meva consciència una distància immensa, vaig
engolir de sobte una terrible sensació d'absurd. Quina misèria, el meu cos petit i el seu desconcert
anònim, en aquella platja barata de la costa francesa! I pensava en la vida insignificant
de tots els homes insignificants que la terra, l'eterna afamada, s'havia empassat. Un darrera
l'altre, tots anem passant. El món, em deia, és un Sísif sense consciència del seu girar, és com
un Sísif superat. Em marejava, com em marejo encara quan en un llibre d'història es compten
per milions els morts que deixa una guerra o una epidèmia. Cadascú amb el seu insomni i
amb la seva vanitat, amb les nits d'amor que ens deixen la pell coberta d'un olor i d'un tacte
sempre evocables. Aquell tacte de coberta de llibre sense estrenar. Finíssim, capaç d'excitar
un mort, de ressuscitar una ànima frígida i resseca. Vaig pensar que hauria de buscar-me una
feina que m'obligués a tenir el cervell ocupat perquè, si no, acabaria ximpleta.
Després, quan ja feia periodisme, vaig entrar de becària en una agència de noticies. Es tractava
de treure el cap en actes suposadament importants per redactar un telegrama que demà
ja seria antiquat. No era pesat, però hi havia aquell gallet que ordenava i repartia les feines a
qui tothom feia la gara-gara fins que es tancava al despatx. La lògica
dels favors i la rivalitat m'eixugava les il·lusions, em bloquejava, i vaig
pensar que hauria de buscar-me una feina on no em calgués lle-par el
cul d'un cartellet honorífic tan pobret d'esma. Em vaig dir: apren-dràs
un idioma i traduiràs pel teu compte, al teu ritme, a casa, sense deure't
exclusivament a ningú. Greu error perquè sempre ens devem a algú: el
problema és quan aquest algú no som nosaltres mateixos. El problema
és viure descartant. Hem d'escollir, no apartar el que no ens satisfà. Cal
passió, no anar passant. Perquè el sentit, si hi és, ha de ser actiu: intervenir, penetrar, fer força,
insistir per tornar a encaixar en un món d'on ens ha expulsat l'autoconsciència. Cal tornar al
món reduint-ne les dimensions: fer de nosaltres i de les nostres relacions, de la nostra vocació,
un univers immanent on recomencem obstinadament de forma lliure, on millorem la nostra
música sobre petites variacions. Pujar i baixar la pedra com si la càrrega inútil fos un tresor i la
mà que la llença algú que volgués posar-nos a prova.
Vaig pensar que, si no canviava el marc mental, sempre em sobrevindria l'absurd davant una
llarga filera de plats per escurar, o d'informes per estudiar, o de rodes de premsa. Vaig pensar
que, del Sentit, només en sé que no el puc abastar, que em fa tombar al llit restant-me forces,
xuclant-me in-quieta. I que, qui sap si tenia raó Maragall i viu repartit entre capitostos
desconfiats i cartellets de despatx que fan bé la seva feina. No ho veiem, però en cada gest on
posem força i amor, la vida s'explica per ella mateixa; i ens empeny, a nosaltres i a la pedra, per
l'abrupta carena del recomençar.
Anna Punsoda és llicenciada en Ciències de la Comunicació
annapunsoda@gmail.com
“No s’hi val a viure
descartant. Hem d'escollir,
no apartar allò insatisfactori.
Cal passió, no anar fent”
9valors

valorant l'actualitat
A
ls anys seixanta, de quan estudiava enginyeria i em
plantejava com un enginyer s'hauria de plantejar la
professió, recordo la resposta d'un tècnic apareguda a
la revista El Ciervo contestant la pregunta que l'inconformista
Alfonso C.Comín ens feia a tots els lectors: «I tu, que puedes
hacer?». Aquest tècnic responia: posar els meus coneixements
i la meva tècnica al servei del millorament de la Creació i
dels homes i esgotar-me en el treball.
Un dia d'aquest mes vam anar a veure la Sagrada Família
per dintre i vam quedar meravellats i de seguida em va venir
al pensament la frase d'aquell tècnic relacionant-lo amb en
Gaudí. Treballador fins l'esgotament, lliurat del tot a la seva
obra matins, tardes i nits, sense fer soroll i amb humilitat,
sense cap benefici econòmic, vivint en la pobresa, per dedicarse
exclusivament a l'obra de la Sagrada Família
Diuen que si el sant no fa un parell de miracles, l'Església
no el declararà sant ni el posarà als altars ni al santoral i ara es
busquen fets miraculosos atribuïts a la intercessió d'en Gaudí
per començar a fer-lo beat. Per ser beat, em sembla que és suficient
un miracle però per ser sant dos. És fort això d'obligar
a un sant a fer un miracle i dir-li: «Si no fas un miracle no et
fem sant». En aquesta feina hi intervenen postuladors, cano- Xavier Manté és enginyer / x.mante@telefonica.net
10valors
CONTRAVALORS | Xavier Manté
Sant Gaudí
FORA D'ÒRBITA | Francesc Amat
Les filtracions de WikiLeaks als mitjans de comunicació
han estat portada freqüent als diaris. I malgrat l’impacte
mediàtic, la gran majoria de converses i informes que
fins ara s’han difós no passen del nivell de xafarderia política
entre diplomàtics i dirigents polítics –amb algunes excepcions.
En tot cas, la qüestió fonamental és fins a quin punt les informacions
publicades posen en perill la seguretat internacional o, al
contrari, contribueixen a la transparència i a la capacitat dels
ciutadans de controlar les decisions dels líders polítics.
WikiLeaks és una organització d’activistes que té com a objectiu
“fer arribar al màxim nombre de persones el màxim d’informació
possible”. És un objectiu perfectament legítim, fins i tot oblidantnos
del caràcter excèntric del seu lider: WikiLeaks no posa
l’èmfasi en la veracitat i selecció de les informacions sinó tan
sols en maximitzar-ne la quantitat, de manera que les informacions
continuen arribant al gran públic d’acord amb el criteri
dels periodistes i opinadors que en subratllen determinats continguts.
Ara bé, la informació és poder i pot enriquir el debat
públic sobre els afers internacionals. Els darrers anys hem vist
com els governs poden manipular informacions i moti-var el
seu comportament en base a premises falses –les suposades ar-
nistes, cardenals i teòlegs que sembla ser que tenen un nas
especial per olorar la santedat d'una persona que el Poble de
Déu ras no té. La meva mare ja ens ho deia: «O s'és sant o no
se n’és per més miracles que faci o no faci». Per més que ho
diguin o no els savis doctors, no fos cas que al cap dels anys
es veiés que el que semblava un miracle no era res més que
un fet que es podria explicar amb raons no sobrenaturals.
Per ella i per mi, un sant es aquella persona que la seva vida
i la seva obra són un exemple i un ajut per millorar les teves.
I si Gaudí no mereix ser sant, ja em sabreu dir a quin sant
modern ens hem d'encomanar els tècnics, els enginyers i els
arquitectes, per a que ens serveixi de model a fi de posar la
nostra vida tècnica al servei de la societat, de la bellesa, de
la senzillesa, del millorament del món, dels pobres i de Déu?
Penso que Gaudí no és un sant a qui demanar-li favors, per
demanar-li que un edifici no ens caigui o que la fortuna ens
visiti, perquè ens contestarà que perquè no caigui hem de
treballar amb rigor i serietat i per allò de la fortuna ens mostrarà
la felicitat i despreocupació dels seus ocells i bestioles que
pul·lulen per la Façana del Naixement. Segur, és sant.
WikiLeaks o el poder de la informació
mes de destrucció massiva en són un exemple-. De manera que
un augment de la informació pot incrementar el control democràtic
de la ciutadania. Per altra part, les relacions de poder i
l’equilibri polític internacional respon a un equilibri de forces
no sempre explícit. I les informacions publicades podrien arribar
a capgirar aquest equilibri. Per exemple, hi ha qui assegura que
la probabilitat d’un atac d’Israel a Iran ha augmentat donat que
s’ha fet públic que líders del món àrab ho veurien amb bons
ulls. De fet, com que les informacions fan explícita la visió nordamericana
aleshores l’equilibri polític podria paradoxalment evolucionar
al seu favor. En qualsevol cas, alerta amb pecar d’ingenuïtat,
perquè més informació no sempre garanteix millors resultats.
Si l'objectiu d'un govern és la seguretat pública pot haverhi
casos en què posar límits a la informació disponible siguin
necessaris. De la mateixa manera que els estats deleguen part
de la seva política de seguretat a l’OTAN, que actua coordinant
polítiques sense el control directe de la ciutadania, és desitjable
que els governs mantinguin informació privada i de qualitat sobre
les seves actuacions.
Francesc Amat és economista i investigador
famat@mail.march.es / cescamat.blogspot.com

PARAULES MESTRES | Jordi Cussó
Un espectacle que també educa
A
cabo de llegir el llibre del Dr. Joan Majó, Després de tocar fons, i recullo les seves darreres
paraules: «L'educació és el secret per sortir de la crisi i el secret del nostre benestar futur.
L'educació és una cosa de tothom, no solament en el sentit passiu d'educar-nos, sinó també en
el sentit actiu d'educar. A més de l'escola i la universitat, educa la família, eduquen les amistats,
eduquen les empreses, eduquen els sindicats, eduquen els partits polítics, eduquen les ONG,
eduquen les novel·les i les pel·lícules, eduquen els mitjans de comunicació, la ràdio, la premsa, la televisió
i els videojocs. Si faig aquesta llista tan extensa és per fer veure que de manera conscient o inconscient tots
som agents educatius. Tothom, tota la vida, és mestre, i tothom tota la vida, ha de ser deixeble. En nostre
problema principal rau en l'educació i l'educació és cosa de tots». D'altra banda aquesta setmana escoltava
una conferencia del Sr. Gregori Luri on deia: «S'educa amb l'exemple i em pregunto si hi ha alguna altra
manera d'educar que no sigui amb l'exemple. Ja existeixen màquines d'instrucció, però, per educar, s'ha de fer
des de l'exemple. De fet, no hi ha manera possible de no donar exemple, ja que per activa, per passiva, per
omissió, es vulgui o no es vulgui, sempre s'està donant exemple».
Això em porta a preguntar-me com ens eduquem socialment, és a dir, quin exemple com a ciutadans ens
donem els uns als altres. No em refereixo a si som bons mestres, pares o mares, sinó simplement com a
persones que som, quines actituds expressem en els nostres gestos quotidians. Quins són el conjunt de
valors que transmetem en el dia a dia a l'interior de la societat? Perquè aquest exemple és el marc de fons
d'un gran espectacle social que els nostres infants i joves capten amb gran facilitat des del primer moment
de la vida. No hi ha dubte que tots volem transmetre valors, però tot això s'ha de fer des d'un marc de credibilitat,
perquè sense credibilitat l'exemple social es distorsiona i desqualifica de manera inconscient. Si
tenim un escenari i els actors representen una obra concreta, és fonamental que "els decorats de fons"
estiguin d'acord amb el que s'escenifica, cas contrari creem desconcert i confusió en els espectadors. En un
decorat dels Pastorets no hi podem representar una obra de Shakespeare. I no existeix un decorat que
serveixi per a qualsevol obra, a no ser que no posem cap decorat, la qual
cosa demana un esforç molt gran per part dels espectadors i dels mateixos
actors. Cada obra necessita del seu marc adequat. Però sovint no ens aturem
a pensar en aquest marc ni ningú ens ensenya a descobrir-lo. Creem
famílies, escoles, empreses, fundacions, etc, sense tenir en compte
aquest marc de fons, i les coses que expliquem, expressem diem o volem
educar, no tenen la ressonància que nosaltres voldríem o esperaríem.
Quan no hi ha caixa de ressonància, la teva veu es perd en l'espai,
quan no hi ha una pantalla blanca allò que projectes es perd en l'espai.
No vol dir que no hi sigui bo aquell projecte o contingut simplement no es fa visible com jo hagués esperat
o desitjat, perquè l'escenari l'ha deformat o amagat.
I això és el que els infants, joves, adults i ancians notem, descobrim i sentim en l'exemple quotidià. Seguim
vivint cada dia, estimant, treballant, desenvolupant la nostra tasca educativa, com si tal cosa, però
constatem que hi ha un cert desencís general, un fracàs que alguns qualifiquen d'escolar, però que jo
m'atreveixo a qualificar de vital o existencial. Volem transmetre una sèrie de valors, principis, costums,
hàbits etc, però amb l'exemple que donem creem desconfiança, desconcert. No hi ha alegria de viure, de
ser el que som i com som; no hi ha entusiasme per conviure, per relacionar-nos, per treballar, per resoldre
plegats els problemes. Per més coneixements i habilitats que adquirim, si ens desagrada el que som i el
que podem arribar a ser, serà molt difícil demanar als mes joves que estudiïn o es formin pel demà. El
problema no rau en els continguts que volem transmetre, sinó en les postures existencials que adoptem
en les incongruències que expressem. Perquè els més joves es meravellin amb la vida, condició bàsica
per aprendre, cal que tot el que veuen al seu voltant, els transmeti aquest desig i per això és fonamental
que el marc de referència social expressi i sigui coherent amb el desig que vol despertar.
“Constatem que hi ha
un cert desencís general,
un fracàs que jo
qualifico d’existencial”
Jordi Cussó és capellà i economista /jcjordicusso@gmail.com
11valors

MONOGRÀFIC
Tendresa més en
Durant el període nadalenc la tendresa és
un element present a les nostres vides, a
vegades fins i tot en excés, perquè ho fa
d’una manera postissa, imposada. Durant
la resta de l’any, però, més aviat passa el
contrari: ser tendre és vist com a
símptoma de debilitat, més que de persona
aprofundida, capaç d’expressar els
seus sentiments i emocions.

llà de Nadal
SERGIO RUIZ

la tendresa
Francesc Torralba
(Barcelona, 1967), és
filòsof i teòleg, ha
publicat més de
cinquanta llibres de
filosofia sobre temes
molt variats, entre els
quals ‘La tendresa’
(Pàgies Editors). És
professor de la
Universitat Ramon
Llull de Barcelona.
Emmarcat dins del
personalisme
contemporani,
planteja en la seva
obra una anàlisi de les
qüestions centrals de
l’existència humana
des d’una perspectiva
filosòfica que tracta
d’integrar la riquesa
de l’herència
judeocristiana i els
corrents filosòfics
moderns i
contemporanis.
“La tendresa ens
recorda que tenim
sensibilitat, que
estem fets per a
estimar i ser
estimats”
14valors
La tendresa, la ferida
i la nostàlgia
Francesc Torralba
E
ns entendreix la pregunta innocent d'un infant. Ens entendreix sentirlo
parlar dels seus projectes de futur. Ens entendreix la seva candidesa.
La tendresa és un valor, però, també, una emoció que cala per les
porositats de la pell. Lluny de ser una evocació carrinclona o un
sentiment llardós, la tendresa és ferida, perquè ens projecta cap a un
paradís definitivament perdut que, d'alguna manera, veiem expressat en aquell infant.
Aquella innocència ens fereix, perquè ens recorda allò que vam ser i allò que, de
fet, desitjaríem tornar a ser. Provenim de l'infant i estem cridats a ser infants. Per
això, la tendresa s'emparenta, profundament, amb la nostàlgia i la nostàlgia, lluny
de ser un sentiment agradable, és sofriment. Ens entendreix la seva mirada del
món, la seva innocència, la seva fragilitat, el seu entusiasme, la seva senzillesa de
criteris, perquè ens recorda allò que vam ser. D'aleshores ençà, ens hem endurit, a
cops d'experiència, de frustracions i de fracassos. El viatge deixa les seves petjades
en la pell i moltes traces en l'ànima.
La tendresa és, però, també, allò que salva. Ens permet descobrir una altra lògica,
una lògica que no es regeix pel càlcul, pel guany, per l'anàlisi de costos i de beneficis,
sinó per la lògica de la donació, de la gratuïtat, de la generositat. El cínic postmodern
no tolera la tendresa. Li cou en l'ànima, li recorda que és possible un altre món i ell
ja temps que ha dimitit i s'ha adaptat a la realitat d'aquest món. El cínic és, molt
sovint, el resultat final de l'utòpic frustrat. La seva filla pinta en un paper un gran
cor i ell, pensa, en el seu dedins, que tot allò són foteses, que en aquest món hem
vingut a lluitar i que no pots confiar ni en la teva ombra. Li dol que la seva filla ho
hagi d'aprendre a cops, però no hi ha altre remei. La tendresa és derrota en el món,
però augura un món distint, una lògica diferent.
El poeta romàntic alemany, Friedrich Hölderlin, va patir durant més de quatre
dècades, la follia. Quan passejava pels parcs, saludava els nens i els feia una
reverència. Veia en ells, el reflex d'un món etern, l'encarnació de l'ideal humà.
Friedrich Nietzsche ens adverteix que l'esperit ha de fer tres metamorfosis per assolir
la seva plenitud: de camell a lleó i de lleó a infant. L'infant solament pot néixer,
però, si el lleó mor. L'infant és l'oblit, el joc, el començament, el sí a la vida, la
innocència; l'infant viu més enllà del bé i del mal.
La tendresa ens fereix, però mentre ens fereix hi ha vida. Una pedra no pot ser ferida,
perquè no té sensibilitat. La tendresa ens recorda que tenim sensibilitat, que estem fets
per a estimar i ser estimats. Ser tendre no és una debilitat. És precisament no renunciar
a l'infant que encara portem a dins, és no renunciar a canviar aquest mon, a inocular-li
bellesa, bondat i gratuïtat, encara que tots els cínics esclafin a riure.
‘LA TENDRESA’ (PAGÈS EDITORS, 2007).
128 PÀG., 8 EUROS.

Forts però també tendres
L
a tendresa és un valor necessari i existencial, fonamental en les relacions
humanes. Existeix en els vincles més diversos:entre pares i
fills, entre mestres i alumnes, entre sanitaris i malalts, entre enamorats...
La tendresa es projecta en la paraula, en el gest, en la mirada. La
tendresa es palpable en instants no necessàriament llargs, de vegades sor-
prenentment curts."No necessito la lluna, l'escuma o la flama encesa. Només
em calen dos segons -o tres, o quatre- de tendresa", escriu Luís Eduardo
Aute. Perquè tots, sobretot els més desvalguts de la comunitat, però també
aquells que projecten imatge de fortalesa, estan necessitats de tendresa.
De fet, tots som receptors, però també donants de tendresa. El nen Jesús,
com tot infant, arrupit a la menjadora sol·licitava les carícies i les carantoines
de la mare, però la marededéu embadalida també es delia per un petó o
una abraçada. I és que, en la majoria de pessebres, a diferència de Maria,
Sant Josep apareix més fred i distant perquè històricament l'art, el cinema i
la publicitat han associat la tendresa al sexe femení i als dèbils. Però del
valor de la tendresa ningú en queda exclòs. La sobreexplotada icona dels
anys seixanta, el Che Guevara, recordava en un dels seus escrits que un
dels principals reptes vitals de tot home hauria de ser "enfortir-se sense
perdre la tendresa". Ara bé, haurà de ser al llarg de la vida quan aprendrem
"el com".
L'ORIGEN DELS MOTS | ANNA OLM
EDITORIAL
La qualitat de no endurit
La tendresa, tendrea en valencià, és la "qualitat de
tendre, de novell, de no endurit"; la "condició del qui
cedeix fàcilment a les impressions sentimentals";
també pot designar una "afecció plena de dolcesa" i la
"manifestació d'aquest afecte".
Aquest nom prové de l'adjectiu tendre (segle XIV),
derivat del llatí tener, -a, -um. En català antic i en
alguns dialectes es pronuncia tenre, tenra. Els diversos
sentits de tendre, literals i figurats, han passat als
derivats com tendresa, entendrir (segle XV) i tendrejar.
Tendre vol dir tou, poc fet, "poc resistent a la pressió
de fora; que no és dur; que es deixa fàcilment
mastegar, encetar o deformar" aplicat a materials; la
pintura tendra és "fresca, humida", encara no s'ha
endurit. En un vegetal o animal tendre, o bé una
[Un dels principals reptes vitals de tot home hauria de ser enfortirse
sense perdre la tendresa. Durant la vida aprendrem el com]
persona de tendra edat, significa jove, "novell, que no
ha arribat a la maduresa definitiva".
Es diu d'algú "delicat, que cedeix fàcilment a la força,
al sentiment, especialment a l'afecte, a l'amor", com a
l'expressió ulls tendres "delicats i propensos a
llagrimejar"; temps tendre seria "temps plover, en què
fàcilment plou". També és sinònim de "dolçament
afectuós", suau, sentit, sensible, sentimental; fins i tot
es pot referir a una persona "excessivament delicada".
Cal distingir quan tendre és l'infinitiu d'un verb: pot
ser la forma arcaica de "tesar, posar tens, tensar", o
bé una variant dialectal de tenir, per canvi del tipus de
conjugació, i en algun cas amb el significat "sostenir
dret, aguantar-se".
Anna Olm és professora
annaolmm@hotmail.com

la tendresa
La tendresa d’una llar
lluny de la llar
Uns sis mil mariners d'arreu del món troben cada any
la llum d'Stella Maris. Des de 1927, aquesta casa
vinculada a l'Apostolat del Mar de Barcelona esdevé
una espai d’acollida per a aquells que porten mesos
navegant i que recalen puntualment a Catalunya. Entre
els serveis que ofereix aquesta institució hi ha
transport gratuït entre el Port de Barcelona i la casa
de l’Stella Maris, servei d’Internet i telèfon, una
residència de 32 places per on passa un miler de
persones cada any, un club... també s’organitzen
activitats esportives com el campionat de futbol
Mediterrani-Mar negre i les jornades de Gent de Mar.
Una història amarada de valors que no deixa mai de
funcionar gràcies a l’empenta de la trentena llarga de
voluntaris que hi esforces hores i tones de tendresa.
16valors
PER ÒSCAR FERNÁNDEZ / FOTOS: Ò.F.
J
ust a sota el cementiri de Montjuïc, a tocar de la Ronda
Litoral de Barcelona. Segur que algun cop us hi heu
fixat. És una construcció rectangular d’obra vista,
senzilla, sense farciments. El rètol incrustat a la part
alta de l’edifici la identifica clarament: Stella Maris,
l’estrella del mar. Així s’anomena el centre de l’Apostolat
de Mar de l’Arquebisbat de Barcelona, l’organisme que
coordina, anima i promou l’acció eclesial relacionada amb el
món del mar: atén el mariner i les seves famílies en les seves
necessitats humanes i també espirituals. Això sí, sempre des
d’una perspectiva ecumènica, de retrobament de les diferents
branques del cristianisme i també d’altres religions presents
en el mapa del món. Tot i que els primers moviments a favor
de la dignitat dels mariners es remunten a l’Anglaterra de
finals del segle XVIII, el primer centre Stella Maris no va néixer
a la ciutat escocesa de Glasgow fins el 1921. Només sis
anys més tard ho feia el de Barcelona, el primer d’Espanya.
Actualment en deu diòcesis espanyoles hi ha un centre com
el català i a tot el món més de mil tres-cents centres dedicats
als mariners, repartits en 89 països.
El director del centre de Barcelona, Ricardo Rodríguez,
descriu la filosofia d'Stella Maris destacant l'afecte i l'amistat
com a motius principals: «Nosaltres acollim a la gent de mar,
amb afecte, amistat, i en el cas de què tinguis dificultats... a
casa teva t’escolten, nosaltres escoltem els mariners. I a casa
teva intenten ajudar-te i nosaltres els intentem ajudar». A
banda del caliu humà que ofereix l'apostolat, també posa a
l'abast tot un ventall de serveis que inclouen transport gratuït,
residència, visites a vaixells o l'organització d'activitats esportives.
En qualsevol cas, la vocació de servei està per sobre
de tot, i la premissa és no dir mai que no als problemes o peticions
que els arriben. «Davant de qualsevol petició raonable
mai no dir no. Tampoc dir si immediatament, però si un «ho
intentarem». I a partir d’aquí des de problemes que tenen ells

L'edifici d'Stella Maris és
visible des de la Ronda
Litoral de Barcelona.
A l’esquerra, Ricardo Rodríguez, director de l'apostolat, al seu
despatx. A la dreta, els mariners aprofiten per conectar-se a
Internet, un dels serveis amb més demanda. A baix a la dreta: el
club compta amb jocs recreatius i accés a Internet.
a bord, problemes legals... qüestions personals, des d’un que
té un cosí que viu aquí a Barcelona i que li agradaria contactar
amb ell... doncs l’ajudem a trobar-lo via Internet, pàgines blanques...
I després, si cal, el portes allà amb un cop de cotxe».
L'activitat d'Stella Maris no podria desenvolupar-se sense
els 35 voluntaris que habitualment col·laboren amb l'entitat.
sovint, es tracta d'una tasca basada en la disponibilitat i que
no entén d'horaris. és per això que Ramon Rodríguez, s'hi refereix
com els membres d'una família. «Els voluntaris que es
queden són forofos de la pastoral del mar. Són gent que ho
sent però profundament, amb un esperit de servei, un entusiasme...
i això, jo sempre, quan fem una trobada, un cop a
l’any, un sopar, jo sempro parlo de la família d’Stella Maris. Hi
ha gent que ho viu autènticament així». Dos exemples en
(segueix a la pàgina del darrera)
17valors

El servei de biblioteca compta amb llibres en
diversos idiomes. Al fons de la imatge el mariner
filipí entrevistat José Emanuel de la Rosa.
aquest sentit: en Segimon fa ja onze anys que col·labora amb
Stella Maris. Tot i que no tenia cap relació amb aquest apostolat,
en jubilar-se s’hi va interessar i ja és gairebé un «llop de
mar». Amb prou feines en Carles fa un any que hi col·labora,
però es mou amb facilitat per pujar al vaixell i establir converses
amb els mariners. «Tenia un company de feina a qui apreciava
molt i que es dedicava a fer-ho en el seu temps lliure… Més
tard vaig veure una ressenya al Full Dominical, vaig trucar i
aquí em teniu», explica. El voluntari afirma que hi ha un aspecte
psicològic que és fonamental per a aquestes persones que
passen més de sis mesos l’any fora de casa. «Els escoltes, hi
parles i intentes solucionar-los les dificultats; i si és molt
complicat els proporciones un advocat», assenyala, «i d’altra
banda els recomanes llocs interessants de Barcelona per
visitar». Segons en Carles, els fas de «cicerone».
La gent de mar necessita en arribar a port posar-se en contacte
amb els seus éssers estimats. Aquest és el cas d'en José
Emanuel de la Rosa, mariner filipí que porta mesos fora de
casa i que valora en positiu l'ajuda que li ofereix l'apostolat.
«Internet suposa una gran ajuda per mantenir la comunicació
amb les nostres famílies. Els d'Stella Maris són una gent magnífica,
procuren entretenir-nos, ens donen la benvinguda i, el
més important de tot, ens ajuden», comenta satisfet. De tant
en tant, els mariners agraeixen el tracte rebut i envien correus
electrònics o bé postals des de qualsevol racó del món. Fins i
tot, des de les antípodes. «A todos mis amigos en Stella Maris,
un cordial saludo y mi gratitud por los favores recibidos.
Hasta pronto, Jose María. Brisbane, Austràlia», llegeix d’una
carta el responsable de la institució, Ricardo Rodríguez.
L’Stella Maris té entre les característiques del seu ADN la
cura també de la part espiritual de les persones que atén. És
per això que aquesta agència de l’Apostolat del Mar de
18valors
la tendresa
Vols ser voluntari de Stella
Maris o col·laborar-hi?
Stella Maris basa la seva activitat en el voluntariat. Els
voluntaris, actualment uns 35, s’apleguen en
diferents activitats, i formen tots part de la gran
família de Stella Maris. Les activitats proposades són:
guàrdies a la residència, tasques pròpies de recepció i
acollida; visites a vaixells; transport de mariners del
vaixell al centre i viceversa; organització d’activitats
esportives i culturals; acollida al club; assistència social,
legal i mèdica, si cal; àrees administratives i de
comptabilitat; tasques tècniques com informàtica,
electricitat... Els voluntaris són sempre benvinguts a
Stella Maris i només calen coneixements d’anglès, una
certa agilitat física per transitar pels vaixells i
responsabilitat per complir els horaris. Les dedicacions i
els horaris varien segons l’activitat, però en principi el
més important és la constància. Si no us és possible
col·laborar amb l’entitat presencialment podeu fer-ho
de fomra econòmica. En aquest sentit, l’Apostolat de
Mar està impulsant una campanya de captació de
socis per tal que col·laborin econòmicament amb
l’entitat de forma periòdica.
Per a més informació: Pg. Josep Carner, 51, 08038
Barcelona, apomar@icab.es, tel. 934 431 965
(tardes)
Barcelona celebra l’Eucaristia amb regularitat i també organitza
celebracions ecumèniques. Com a membre de la International
Christian Maritime Association (ICMA), manté una relació
regular amb comunitats d’altres confessions cristianes. A més
a més, amb la voluntat d’evolucionar del perfil ecumènic a
l’interreligiós, ha establert un acord de col·laboració amb el
Consell Islàmic Cultural de Catalunya per a l’assistència
espiritual dels mariners musulmans.
La llum de l'estrella del mar continuarà brillant sempre que
hi hagi algú que la necessiti. La seva tasca humanitària,
fonamentada en l'afecte i l'empatia, és reconeguda a tot el
món més enllà de fronteres i estats.
«Els d'Stella Maris són una gent magnífica, procuren
entretenir-nos, ens donen la benvinguda i ens ajuden»,
comenta comenta José Emanuel de la Rosa, mariner filipí

MÚSICA
La tendresa de Lluís Llach
"Aquest camí que deixo enrera és llarg
però em vull lleuger del seu bagatge,
que res no em valen tants d'atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega, hi batega,
el fràgil art de la tendresa.
Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre,
estimo l'ànsia dels teus ulls,
l'impúdic arc del teu cos nu,
però amor t'estimo encara més i sempre, més i sempre,
sabent-te esclau de la tendresa.
Del dolç batec de la tendresa
que espera/estima
la tendresa
que exalta
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.
Ah, si no fos per la tendresa.
El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d'una revolta,
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por,
rebutjo un món que plora aquesta/es pena/es, tanta pena,
però tot d'un cop ve la tendresa.
Ah, si no fos per la tendresa
que espera/estima...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.
Ah, si no fos per la tendresa".
Lluís Llach publica Tendresa el novembre de 1998 al seu disc 9. També l'edita en
directe al seu darrer àlbum Verges 2007. El músic s'acompanya amb el piano i per un
violoncel. És una de les més belles i commovedores cançons de l'etapa de maduresa
del cantautor. En ella, Llach descriu la importància que per ell té la tendresa a la vida.
Pel cantautor aquest valor té el poder d'estimar, d'exaltar i de curar-nos quan ens fa
por la solitud. Qui estima ha de conèixer aquest "art", ha de ser "esclau de la tendresa".
En definitiva aquest valor genera l'existència de bones persones, gent senzilla. No som
res sense la tendresa. MARIA SALICRÚ-MALTAS
Maria Salicrú-Maltas és etnomusicòloga
maria.salicru@cllicenciats.cat
19valors

la tendresa
Q
uanta tendresa he après entre els més desafavorits! I,
cal dir-ho, quantes oportunitats m'han donat de
vessar-la en ells... Uns petits flashos del que he vist,
sentit o viscut diran més que moltes explicacions.
Davant la meva finestra veig un marrec de uns sis o set
anys que duu al seu germanet petit agafat de la mà. Passen
per el bar del costat i s'aturen contemplant un cartell que
anuncia gelats amb els apetitosos dibuixos i els seus preus.
El petit assenyala els cartell i amb la seva mitja llengua li
demana al germà. Aquest s'acosta al cartró fa veure que agafa
un, fent un gest d'admiració com si l'estigués llepant, mentre
es posa al coll el seu germanet, donant-li el gelat imaginari.
El petit riu i li dona una abraçada. Continuen tots dos tan
contents pel carrer i jo els segueixo amb una mirada plena de
tendresa.
***
Faig reforç escolar amb nens que pateixen les conseqüències
de la marginació. El poder estar amb ells d'un en un m'ofereix
una oportunitat molt bona per sostenir algunes converses que
m'han quedat gravades a la memòria per la seva tendresa.
Té dotze anys i una innocència per algunes coses de la vida
que contrasta amb la saviesa de carrer que normalment tenen
aquest tipus d'infants. Ha sortit en la lectura el tema del treball.
El noi ha deixat un moment de banda el llibre que tenim al
davant i m'ha mirat fixament. "La meva mare no treballa" -
m'explica-. Pensant en la crisi actual i en la tragèdia de l'atur
que pateix tanta gent, li pregunto si és que no troba treball o
és que està aturada. "No, -em diu- és que no pot treballar
perquè ha de cuidar de la meva germana". Una altra vegada
interpreto les seves paraules segons els meus paràmetres: "Ah,
és que has tingut una germaneta?". "No -respon- la meva
germana té quinze anys, però està malalta de naixement. No
pot caminar, ni pot parlar... Bé, la gent diu que no parla, però
jo sé que sí, a la seva manera. I jo l'entenc molt be, amb els
“Jo li explico contes i
ella riu. Ja sé que tothom
diu que no parla, però
jo si que l'entenc"
20valors
La tendresa dels més febles
Maria Victòria Molins
gestos i amb la mirada. Amb mi s'ho passa molt bé. Jo li explico
contes i ella riu. Ja sé que tothom diu que no parla, però jo si
que l'entenc."
Vaig continuar la classe però li vaig donar una abraçada
sentint de ben a prop la tendresa d'un germà que sap estimar
i entendre la seva germana malalta fins a aquell extrem.
***
La gent que el trobava sovint per aquells carrerons del meu
barri s'havien acostumats a veure'l sempre amb unes "ratlles"
de més o amb una d'aquelles dosis que fan dels seus
consumidors un lamentable espectacle de degradació. Era
amic meu i, des de feia un grapat de dies havia deixat de
punxar-se i havia recuperat una mica la seva aparença, malgrat
no podia dissimular-la massa. Estava tot content perquè
acabava de cobrar una paga i volia fer-me un regal. Jo em
vaig deixar portar, perquè veia l' il·lusió que li feia.
Vam entrar a un botiga de complements. Va assenyalar un
mocador de coll i amb gran sorpresa per part meva, li sento
dir a la dependenta, tot assenyalant-me: "És per la meva mare".
Després, dirigint-se a mi, diu: "Oi que t'agrada, mare", mentre
em donava un cop amb el peu. Jo vaig entendre perfectament
lo que el meu amic sentia i vaig contestar de seguida, com si
no res, que m'agradava molt.
En sortir em va fer aquesta explicació. "És que em sentia
tan orgullós de fer el que mai a la vida he pogut fer, perquè a
la meva mare, ni l'he coneguda..."

La tendresa dels més febles
Anna Navarro
Quan em paro a pensar quina relació té la meva professió
i el meu dia a dia amb la tendresa, no en tinc cap mena
de dubte.
Clarament vaig triar la meva professió pel contacte
humà, ja que no pots treballar sol. Necessites a l'Altre. I aquest
Altre habitualment és algú que no està bé, que pateix, poc o
molt, i que d'alguna manera necessita allò que tu coneixes i
saps fer. No m'imagino treballant sempre davant d'un ordinador
o darrera d'un munt de papers.
Els infants i els que pateixen segurament són els que més
tendresa ens desperten.
Al CDIAP (Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció
Precoç) de Mataró, el servei on treballo, arriben famílies amb nens
petits que presenten algun problema en el seu desenvolupament.
Problemes lleus o greus, però que per a cadascuna de les famílies
el seu és l'únic i el més important. Sovint se senten sols, tristos,
perduts o desconcertats, passen per moments molt durs. Res no
fa patir més a un pare o a una mare que un fill.
Què sents quan somriuen uns pares en veure com el seu fill
canvia o com després de moltes sessions de tractament aconsegueix
per fi mantenir-se assegut? Què sents quan t'expliquen
com van patir quan el petit estava a l'incubadora ple de cables?
Què sents quan et miren les famílies perquè el que els dius no
és justament el que voldrien sentir? Què sents quan et somriu
un nen que aconsegueix fer tot sol allò que tan li costava?... I
és que la tendresa es troba en les coses petites i senzilles, en
el que passa cada dia.
Com podeu veure és gairebé impossible no sentir tendresa,
però en la meva feina no ens podem quedar sols amb això: cal
ser professionals, propers, escoltar, estar presents i ser
empàtics. I el millor de tot és que cada dia aprenc: dels companys
de feina, dels pares i sobretot dels nens, que contagien
vitalitat. I tendresa.
Em quedo amb la meva professió, la meva feina i el meu dia
a dia.
Anna Navarro és fisioterapeuta pediàtrica
“Què sents quan somriuen
uns pares en veure com el
seu fill aconsegueix per fi
mantenir-se assegut?”
Camí
Com has vingut?
el racó poètic
PER ALBERT PERA
¿Qui t'ha ensenyat el camí obagós
de molses i falgueres?
Has arribat al lloc dels nenúfars desclosos
acceptant de bon grat
la dimensió d'un món diferent,
el diàleg compartit,
el feix, també, d'un home esquerp,
el repte de bastir un àmbit propici
de serenor i tendresa.
COMENTARI: En tots els camins
d'enamorament hi ha un pòsit de
tendresa. O hauria de ser-hi.
Albert Pera és poeta
i col·laborador de 'Valors'
21valors

la tendresa
endresa: quina paraula tan dolça i a la vegada tan
T
feble! Perquè s'associa aquest valor sempre a les
dones, quan els homes també són i tenen també
aquest sentiment? La tendresa és universal. Diria que
fins i tot les pedres la senten. Considero que el problema està
més en la nostra societat, una societat que no ens deixa mostrar
els sentiments. Això no és just. La tendresa és necessària per
sobreviure.
Per completar la justícia, el món necessitaria instaurar una
cultura de la cura, dirigida per una tendresa intel·ligent.
Necessitaria, en cert sentit, una maternalització de la societat,
alguna cosa que ens recordés la nostra petitesa i indefensió.
Aquesta idea m'agrada perquè cada dia trobo més gent que
viu tancada en una armadura psicològica impenetrable.
Persones que, tristament, viuen orgulloses de la seva
insensibilitat, de la seva duresa, del seu cor de pedra... També
jo penso que necessitem més tendresa, més calor que fongui
tantes barreres defensives, tants cops innecessàries... Cada
cop més vivim tancats en móns aïllats, es perd la calor, el
contacte, la connexió amb els altres. Ens estem robotitzant.
Arribem al punt de l'alienació: l'ésser humà és ja un estrany
per a si mateix. Tot aniria molt millor si ens traguéssim la
cuirassa més sovint. Vivim en l'època de "ens hem de defensar
per si ens ataquen". Ens aïllem i ens oblidem que els altres
són iguals a nosaltres; senten dolor, senten por i també riuen
i ploren. Però els tractem com si anessin a robar-nos alguna
cosa. Hem d'enviar a les escombraries les cuirasses amb les
que ens envoltem tant sovint encara que quan es fa si no ens
diuen bojos, ens tracten com a tals.
Tot i així, la tendresa és essencial en la vida. Sí que és cert
que cada cop ens xoquem amb més cuirasses autoimposades,
dones i homes. Tot és pura màscara final.
Però us dic un secret: la tendresa és una gran espasa «travessacors».
Només falta paciència. Tots els éssers humans
necessitem ser acariciats, amb una paraula, un gest, una mirada,
una abraçada...
Mahatma Gandhi deia que un covard és incapaç de mostrar
amor, ja que fer-ho està reservat per als valents. I així és: paradoxalment,
la tendresa no és tova, sinó forta, ferma i audaç
perquè es mostra sense barreres, sense por. És més, no només
la tendresa es pot llegir com un acte de coratge, sinó també de
voluntat per mantenir i reforçar el vincle desitjat d'una relació,
que es projecta en el futur, gràcies al desig i a la imaginació
creadora. La tendresa és en veritat el que fa fort l'amor i encens
la espurna de l'alegria en l'adversitat, el contratemps o les
22valors
La tendresa no és cosa de gènere
Ana Ruano
“La tendresa no és tova,
sinó forta, ferma i audaç
perquè es mostra sense
barreres, sense por”
circumstàncies grises i obscures de l'exis-tència. Gràcies a ella
tota relació esdevé més profunda i durable, perquè la seva
expressió no és més que un símptoma del desig de que l' altre
estigui bé independentment de sexe o cultura.
La tendresa implica, per tant, confiança i seguretat en un
mateix. Sense tendresa és impossible el donar-se decidit. I el
més paradoxal és que la seva expressió no és ostentosa, ja
que es manifesta en petits detalls: l'escolta atenta, respectuosa
i activa, el gest amable que no espera resposta, la demostració
veritable d'interès per l'altre, aliena d'expectatives de contrapartida...
Sumem tendresa. Sumem màgia. Podem fer un món millor.
Ana Ruano és psicòloga

UN CONTE QUE TÉ MOLT A VEURE AMB AIXÒ...
Pel carrer de la Tendresa
Joan G. Pons
Sóc un jove home. M'agrada passejar pel Parc de la Vida. És tant sorprenent. I m'agraden
i enriqueixen les sorpreses.
Tot passejant, trio el carrer de la Tendresa. Les seves voreres m'inviten a fer petjades
dolces, gairebé musicals.
Noto i el reconec, un copet a l'esquena. Em giro i ja el tinc davant meu. L' amic Follet.
-Hola Joan.
-Hola Follet…. Em dius el teu nom ?
-El nom meu és….. TENDREDOLÇ
-Segur ? Fa joc amb el nom del carrer.
-Tu has preguntat.
-I em sembla que…
-Joan, som molts Follets i ens adaptem al moment. Som FOLLETS de TEMPS PRESENT.
-Deixem-ho!!!! Què expliques ?
-M'ha fet patxoca veure't per aquest carrer.
-Què vols dir ?
-Doncs que tu Joan, com home, passegis per aquest carrer de la Tendresa.
-M'agrada el nom del carrer.
-T'agrada la tendresa ?
-Sí.
-La Tendresa és una paraula femenina… una….. I tu….?
-Avui em sembla que tens ganes de gresca… Insinues que jo com home no puc ser una
persona amb tendresa?
-Em costa acceptar-ho.
-Sóc una persona sensible i oberta a expressar-me amb tendresa.
-I no t'has trobat que la gent ho qualifica com debilitat, com manca de personalitat?
-No. Per mi TENDRESA és una actitud humana, prescindint de femenina o masculina, molt
dolça i acollidora. Parlar amb tendresa. Mirar amb tendresa. Són vivències meravelloses.
-Doncs és la primera vegada que ho sento això !! Em descol·loques, Joan.
-La Tendresa és contagiosa i afavoreix un clima de relació, diàleg, respecte, molt bons i
enriquidors. Ben lluny, per part meva, de creure i sentir que ser tendre és ser dèbil.
-Ets un bitxo raro.
-No t'ho accepto.
-Els homes que he conegut no són tendres. No ho valoren.
-Doncs ja pots començar a canviar d'amistats i a descobrir altra gent tendre.
-M'animes a crear i a cercar a més gent com tu ?
-Sí.
-Ja t'ho explicaré. Fins aviat !!
Vaig continuar passejant pel carrer de la Tendresa. I expressament no vaig voler mirar si
la gent que també passejava era dona o home.
Publicat a: Relats en Català
(http://relatsencatala.cat/
autor/joan-g-pons/571148)
23valors

la tendresa
les frases
"Quan arriba el moment
de la mort, la gran
reconciliadora, mai ens
penedim de la tendresa,
sinó de la severitat"
Mary Ann Evans.
«La tendresa és la columna vertebral que sustenta la
vida» José Víctor Martínez Gil.
«Creiem endevinar els sentiments dels altres, però no
podem, mai podrem. No té importància. En realitat és
la tendresa el que ens interessa. Aquest és el do que
ens commou, que em sosté, aquest matí, igual que
cada matí» Raymond Carver.
valors
DESITJO SUBSCRIURE'M A LA REVISTA 'VALORS' (11 NÚMEROS L’ANY) PER L’IMPORT
DE 32 EUROS
Nom
Adreça Codi Postal
Població Telèfon
Correu electrònic DNI
Forma de pagament
A través del Banc o Caixa (omple les dades bancàries)
DADES BANCÀRIES
Nom de l'entitat
Adreça Codi Postal Població
Titular del compte
Entitat Oficina D.C. Número de compte Signatura
Quantitat: 32 euros euros (Subscripció de suport, per ajudar la revista)
24valors
«La tendresa és la passió en repòs»
Joseph Joubert, assagista i moralista francès. Autor del
llibre Pensaments publicat postumament.
«Mai a la vida trobareu millor tendresa i més
interessada que la de la vostra mare» Honoré De
Balzac.
«A l'art, com a l'amor, la tendresa és el que dóna la
força» Oscar Wilde
«Una dona sense tendresa és una monstruositat social
de la naturalesa» Auguste Comte
butlleta de subscripció
Envia
aquesta
butlleta
al carrer Sant Josep
18-20
08301 Mataró
TAMBÉ POTS
SUBSCRIURE’T
MITJANÇANT:
TELÈFON
Truca al 620.749.138
(de dilluns a
divendres
de 9 a 21 h)
WEB
Omple amb les
teves dades la butlleta
que trobaràs a http:/
/valors.org
FAX
Envia la teva
butlleta al número
93.798.62.59

CINEMA |JUDITH VIVES
Tendreses
Sota el concepte de tendre s’hi poden identificar
diverses definicions. La tendresa ens evoca un tipus
de vincle. Ens remet a la joventut, a la inocència,
a tot allò que d’alguna manera encara s’ha de desenvolupar,
de créixer, d’endurir-se. També és una mena de
sinònim de l’afecte, d’un afecte sincer i sense manipulacions
vers als altres. I totes aquestes accepcions es veuen
representades a la pel·lícula Up, sorgida dels estudis
d’animació digital de la Pixar. Up és un relat intergeneracional,
sobre la relació entre un vell rondinaire i un nen
que es llençaran units a una fantàstica aventura per móns
llunyans i imaginaris en un vehicle impossible, una petita
caseta propulsada per centenars de globus de colors. En
realitat, les peripècies i els seus detalls poc importen.
Perquè del que ens parla Up és, precisament, d’aquest
valor de la tendresa que de vegades de deixem tant de
banda, i que està en la base de les relacions d’amor i d’amistat.
Tendresa en aquest infant que comença a aprendre
què és la vida, la més gran de les aventures. Tendresa en
la seva relació amb l’avi, un vidu per a qui l’afecte semblava
“Del que ens parla Up és
d’aquest valor de la
tendresa que de vegades
de deixem tant de banda”
Un dels moments de la pel·lícula feta a partir de la
tècnica d’animació digital.
ja una fita impossible després de perdre la seva dona. I
tendresa infinita en la seqüència inicial, una de les més
memorables i emocionants que hagi donat mai el cinema
d’animació. Es tracta d’un pròleg sense paraules que relata
la vida, des de la joventut fins a la vellesa, d’un matrimoni
de somiadors aventurers que pensen que mai arribaran a
veure acomplert el seu somni comú de descobrir un país
exòtic, però que acaben entenent, fins i tot quan la mort ja
els ha separat, que han estat els petits moments, les penes
i les il·lusions de la vida, el seu èxit més gran i valuós.
Judith Vives és periodista especialitzada en
cinema / espaiisidor.blogspot.com
25valors

CICLE ECONOMIA I VALORS
'La crisi és conjuntural, el talent és estructural’
La professora de IESE Núria Chinchilla va protagonitzar dijous dia 25 de novembre la segona
sessió del cicle ‘Economia i valors’ que l’Associació Cultural Valors organitza en col·laboració amb la
Fundació Bufí i Planas i el suport de Tecnocampus Mataró-Maresme.
La crisi és conjuntural, el talent és estructural. Aquesta
va ser una de les màximes que la professora de IESE
Núria Chinchilla va recordar dijous dia 25 de novembre
al Centre de Congressos del Tecnocampus Mataró-
Maresme a l’hora de pensar com es pot assumir la crisi
econòmica en què vivim immersos. Per Chinchilla allò
rellevant és què fem durant aquest període d’incertesa
econòmica, com ens reinventem: «La crisi ens permet
valorar l'amor, el sacrifici, el dolor i la mort i la nostra
vessant més espiritual, i això és positiu, però la crisi
s'acabarà, com tot, i la qüestió és com en sortim» va dir
davant unes quatre-centes persones que omplien
l’auditori del Centre de Congressos, a l’inici de l’acte
que es va cloure amb l’entrega dels guardons de la
tretzena edició dels Premis Bufí i Planas que entrega la
Fundació homònima. Dit això, però, la professora de
IESE va reclamar un enfocament personalista de la
qüestió i va assegurar que el desllorigador de la crisi
«és tenir persones equilibrades». A parer seu, la moral
de la desvinculació tan present a la societat, ha afectat
també les empreses i de retruc els treballadors. I per
tant, serà una persona equilibrada, ordenada, treballada
interiorment, la que pot conformar una nova societat.
«Si som capaços de veure allò invisible, serem capaços
de fer l'impossible», va dir en aquest sentit.
Un líder transcendent
Chinchilla va dedicar els darrers minuts de la seva
conferència a parlar del líder transcendent, oposat al
líder intrínsec o extrínsec. Per la professora de IESE, el
líder transcendent és aquell que «escolta i aprèn dels
altres, fomenta la discrepància, demana opinions abans
de donar la pròpia, està obert al feedback negatiu i frena
el positiu, comparteix els èxits i assumeix els fracassos,
redueix la distància entre status, té en compte les
persones amb talent i les necessitats específiques de
cada persona, fomenta l’autocrítica, no té por a canviar
d’opinió i té sempre actitud de servei». RED.
El cicle ‘Economia i valors’ se celebra al centre de congressos
de Tecnocampus Mataró-Maresme cada darrer dijous de mes
a les 7 de la tarda, excepte desembre.
COM ARRIBAR-HI: Autopista C32, sortida Mataró Sud.
26valors
LES FRASES
“El desllorigador de la crisi
és tenir persones
equilibrades”
“La crisi ens permet valorar
l'amor, el sacrifici, el dolor i
la mort”
“La crisi s'acabarà, com tot,
la qüestió és com en
sortim”
+ valors
Recupera l’acte resumit a
http://www.youtube.com/revistavalors
i l’acte sencer a http://vimeo.com/valors

Valors.tv: el projecte es completa
Valors estrena el mes de gener a través de la xarxa de televisions locals Comunicàlia uns
sèrie de tretze capítols on es repassen alguns dels valors tractats ja a la revista a partir de
l’experiència d’un personatge popular, com Joan Pera, Martí Gironell o Màrius Serra.
A partir del mes de gener, les televisions adherides a la
xarxa d’emissores locals Comunicàlia, amb presència a
tot Catalunya, podran emetre els tretze episodis de la
sèrie Valors.tv, una iniciativa de la revista Valors en
col·laboració amb l’Associació de Publicacions
Periòdiques en Català (APPEC) i el suport de l’editorial
Proteus. Personatges com Joan Pera, Màrius Serra,
Martí Gironell o Aisha Miró són els protagonistes dels
quatre primers episodis, que es podran veure durant el
mes de gener. La voluntat és fer viure al convidat un
seguit d’experiències relacionades amb un valor de manera
que en finalitzar el recorregut el propi personatge popular
sigui qui n’extregui les conclusions. Un cop emesa, la
sèrie es podrà veure també a través d’Internet al canal
Vimeo de Valors, a www.vimeo.com/valors. La sèrie, amb
capítols de 25 minuts, la produeix la firma mataronina
Clack, la dirigeix i presenta Joan Salicrú, la realitza Eloi
Aymerich i dins l’equip tècnic s’hi enquadren Oriol
Castillón, Marc Giner, Genís Serra, Ariadna Vázquez,
Mònica Porcel, Paula Mayor i Manel Vázquez.
Amb la posada en marxa de Valors.tv, es completa el
projecte comunicatiu iniciat l’any 2004 amb la sortida a
la llum de la revista. D’aquest manera, el que s’anomena
Projecte Valors consta ara d’una revista, un programa
de ràdio, una sèrie de televisió, una web pròpia i presència
a les xarxes socials d’Internet més rellevants.
10 minuts de silenci
per escoltar el Nadal
Un any més, i serà l’onzena vegada, un grup d’entitats
mataronines entre les quals l’Associació Cultural
Valors, Justícia i Pau del Maresme i Acció Catòlica
Obrera ha convocat pel 24 de desembre a les 7
de la tarda els Deu Minuts de Silenci per Escoltar el
Nadal. L’acte pretén reivindicar la serenor i la
lucidesa necessària per viure el període nadalenc -i la
resta de l’any- a partir d’una certa seriositat de fons.
L’activitat se celebra sempre a la plaça Santa Anna
de Mataró, on va néixer la iniciativa l’any 2000. RED.
Imatges de la gravació de dos dels primers
episodis, amb Joan Pera i Màrius Serra.
Imatge de l’activitat el 24 de desembre de 2007, a la
plaça Santa Anna de Mataró.
27valors

propostes culturals
28valors
Ara en sabrem la profunditat
A
Catalunya tenim un problema greu amb la cultura de la postguerra
i, sobretot, la que van protagonitzar les generacions actives creativament
durant el franquisme. Probablement, el mateix fet que les
féu valorar més enllà del seu àmbit de creació és la mateixa força que durant
molts anys ha restat silenciada. L'oblit d'Espriu i en bona part de la
Nova Cançó sembla com un triomf post mortem de l'immobilisme i la manca
de sentit crític que el franquisme imposava, i que havia estat un dels
motors que impulsaven a la recerca de nous llenguatges, a la d'alternatives
fàcilment més suggerents o a la de subterfugis que convidaven a un dels
camins més genuïns de la cultura: el de tornar a dir les coses des de perspectives
que ens les facin més profundes, potser més complexes, potser
més interessants del que se'ns presenta a simple vista.
Un dels fets més rellevants de la posada en marxa del futur Museu d'Art
Contemporani de Mataró, que comptarà amb mil peces provinents de la
Col·lecció Carmen i Lluís Bassat, i de la que aquests mesos es pot veure'n un
impressionant tastet a la Nau Gaudí, és aquest. Hi ha altres aspectes (les
potencialitats de la col·laboració públic/privat, la importància del col·leccionisme,
la suma importància de les ciutats de l'Arc Metropolità, el paper de
l'urbanisme en la cultura, etc...), però per raons òbvies, preferiria no fer-ho des
d'aquí. En termes eminentment artístics, ara podem recuperar un fil conductor
del que aporta l'art català d'aleshores lluny de la rabiosa actualitat que mata
tot el que és gras. Un magnífic catàleg que inclou escrits -entre d'altres- de la
comissària i directora Núria Poch i del crític José Corredor-Matheos, ja ens
dóna idea d'aquesta lectura. I sorprèn, així, un art que encara pot dir moltes
coses en una cultura postmoderna mancada justament de referents fiables.
Es tracta d'un autors que, sense renunciar a l'esperit d'avantguarda dels seus
'pares' (Miró i Picasso, fins i tot Torres-Garcia, diria, també presents a la
col·lecció), i conscients que justament aquesta tradició els porta a formar part
dels grans moviments artístics de la segona meitat del segle XX, emprenen
tots ells la recerca d'un estil, d'un llenguatge i una poètica pròpies. Amb
poques peces, per exemple, veiem el trajecte de Tàpies, de Ràfols-Casamada,
Clavé, Guinovart o Hernàndez Pijuan, un trajecte curull de bones mostres de
recerca i del caràcter inquiet d'aquesta gene-ració. I podem recuperar
personatges com Joan Brotat, molt oblidat i -en canvi- absolutament necessari,
o no permetre que li passi el mateix a Joan Ponç.
El temps passa molt de pressa i ho fa en forma d'imatges que se
succeixen com en un carrusel imparable i inabastable. O que
senzillament il·lustren, o són utilitzades, per determinades
urgències que ho deixen de ser... com veiem als centenars
de canals de TV, al Twitter o al Facebook. L'àncora del
repòs que ha de significar tota proposta museística, un
repòs necessari per a l'entusiasme, fa bé de recuperar
un art que fou molt útil i que ara és l'hora de veure'l com
a profund.
Ramon Bassas escriu regularment sobre art
al seu bloc, ramonbassas.blogspot.com
ART | Ramon Bassas
“Ara podem
recuperar un fil
conductor del
que aporta
l'art català
d'aleshores
lluny de la
rabiosa
actualitat que
mata tot el
que és gras”
Aspecte de l’interior de
la nau, amb els arcs
parabòlics de Gaudí en
primer terme.
la fitxa
L'exposició Col·lecció
Bassat. Art Contemporani
de Catalunya 1947-1969
es pot veure a la Nau
Gaudí de Mataró fins el 15
de maig de 2011.
Notícia al web municipal:
http://www.mataro.cat/
web/portal/contingut/
noticia/2010/11/
9491_coleccio_bassat.html

‘Geronimo Stilton. El musical’
E
l tàndem Manu Guix i Àngel Llàcer va fracassar
amb la seva primera aventura musical. Què! era
una obra plena de tòpics, cançons repetitives i
amb veus que encara els mancava qualitat interpretativa.
Però de l’experiència se n’aprèn i aquesta vegada l’espectador
surt del teatre Condal amb un bon regust de boca.
Els petits s’aixequen de les butaques contents, ja que
durant dues hores viuen immersos en el món màgic del
ratolí Geronimo Stilton, el seu ídol de lectura; i els grans
estan tan satisfets que s’obliden del cost de les entrades.
En aquest cas les lletres de les cançons són adequades
al públic infantil, els ritmes variats, la majoria dels actors
fan una bona feina interpretativa i tenen un bon nivell
bocal, l’escenografia virtual resulta molt resolutiva i la
història no és feixuga per a espectadors no habituals a
les sales d’espectacles. En definitiva, un musical molt
recomanable per anar a veure amb la mainada aquest
Nadal. Només hi ha un “però”, si volem acostumar els
nens a gaudir del teatre i respectar l’art escènic no es
poden vendre crispetes a l’entrada com si fos un multisales
de cinema.
Extrema resiliència
Hi ha llibres en què és igual si la literatura és
sublim o senzillament només entenedora i amena.
Les paraules només són el vehicle per explicar
una història. I, de fet, quan el relat és extremadament
colpidor més val explicar-lo amb paraules senzilles.
Aquest és el cas del llibre El secret del meu turbant,
guanyador de la darrera edició del Premi Prudenci Bertrana.
Es tracta de la biografia de la Nadia Ghulan, una
noia afganesa que després de ser víctima d'un bombardeig
i quedar desfigurada, a l'edat de vuit anys, va decidir ferse
passar per noi per a poder treballar a Kabul, ciutat
dominada pels talibans, grup que prohibia el treball
femení. Durant deu anys va amagar la seva condició de
dona i es va jugar la vida per poder alimentar la seva família.
Avui la Nadia viu a Catalunya on fa allò que no va
poder fer quan era un infant: estudiar i viure en llibertat.
En definitiva, una història de resiliència portada a l'extrem
i altament recomanable.
Un moment del film.
El ratolí protagonista de l’espectacle.
INFANTIL | Maria Coll
la fitxa
‘Geronimo Stilton. El musical’. Teatre Condal. Guió: Enric Llort,
a partir de la peça original de Geronimo Stilton. Direcció:
Àngel Llàcer. Direcció Musical: Manu Guix. Durada: 2 hores
amb entreacte inclòs. Preus: entre 20 i 36 euros.
Més informació a http://www.teatrecondal.cat/.
Maria Coll és codirectora de ‘Valors’
Nadia Ghulan i Agnès Rotger, autores
d’aquest volum escrit a duo.
LLIBRES | REDACCIÓ
(PD. Si us interessa comprendre la història de l'Afganistan
dels darrers trenta anys també són molt aconsellables les
novel·les Mils sols esplèndids i El caçador d'estels de
Khaled Hosseini)
la fitxa
GHULAN, Nadia i ROTGER, Agnès. El secret del meu turbant.
Editorial Columna (2010). 213 pàgines, 20 euros.
29valors

coses per canviar-se
a un mateix
30valors
CERCANT L'ESCLETXA | Joaquim Trenchs
Subjectivitat
Un mateix "fet" és llegit i viscut per a cadascú com a "realitat "diferent: un
àpat, un programa de televisió, un llibre, una ideologia política, un equip de
futbol, un personatge públic, un conegut... i així podríem anomenar tot allò
que configura i envolta per a cadascú el seu univers percebut. De la seva major o menor
vivència en naixeran actituds, valors, afinitats, concepcions del món... que la
nostra persona adopta per a ella mateixa en el seu caminar per la vida. Ara bé, i què fa
que un mateix "fet objectiu" pugui ser interpretat de maneres tan diferents? Aquí rau
la veritable grandesa -i petitesa- de la singularitat humana.
Llegim, interpretem i actuem en el món en funció de com hem construït la nostra
Realitat Psíquica. Realitat psíquica estructurada que es manté "reprimida", és a dir,
oblidada en la consciència i alhora present i dinamitzadora fins a punt inversemblants,
des de la raó, de les nostres eleccions, actes o inhibicions en el funcionament vital.
La subjectivitat regeix les nostres vides. I què determina o configura la construcció
de la subjectivitat?
Si la concepció i el naixement van acompanyats d'una indefensió en tots els ordres,
del que el nadó se n'anirà sortint per la maduració fisiològica progressiva dels aspectes
d'ordre corporal, motriu, llenguatge, control d'esfínters i un llarg etcètera, cal senyalar
també que aquesta maduració no seria possible sense el Desig d'un altre -la Mare o
el seus substituts- que parla i omple de significants la realitat corporal amb les seves
satisfaccions i insatisfaccions, esdevenint finalment éssers de llenguatge.
Marques de llenguatge, representacions d'imatges sonores inicialment per al subjecte,
en un registre més primari, d'ordre sensorial que impregnen, a la constatació
d'un real enigmàtic a la Vida, un simbòlic que regula aquest inicial univers del principi
del plaer per a l'infant.
Però el Principi de Realitat es va imposant i a través del Llenguatge, articulat i
connectat a les primeres vivències , i en un registre imaginari com a conseqüència de
l'aparició del pensament, se'ns possibilita l'«oblidar» -el reprimir- allò més primari,
obrint-se pas a la "metaforització" en la recerca d'Identitat, ara però des del Pensament
d'allò enigmàtic inicial i definitivament perdut.
Resposta fantasmàtica, subjectiva i inconscient a una pregunta -"Què vol l'Altre
de mi?"- construïda en les primeres etapes de la vida que assenyalarà paradoxalment, la
força i la direcció del nostre impuls vital, singular i diferenciat dels nostres semblants.
“Llegim, interpretem i actuem
en el món en funció de com
hem construït la nostra
Realitat Psíquica”
Joaquim Trenchs és
psicòleg jtrenchs@copc.cat

DEIXA'T PERDRE PER... | Eulàlia Puigderrajols
les pistes d’atletisme
Quan vaig entrar a les pistes d'atletisme em va venir
un aiguabarreig de calfreds i records força emotiu,
perquè va haver-hi una època en la qual tres cops
per setmana les freqüentava. Ara he canviat tant en els hàbits,
com en el recorregut les meves trotades.
L'escenari, però, ara és diferent per les importants millores
que s’hi han fet, en canvi l'obra que s'hi representa, és la
mateixa que fa trenta anys, tant en els personatges com en la
trama. L'acció comença passades les cinc: els usuaris són
per una banda estudiants, gent federada que estan sota les
ordres d'entrenadors d'atletisme... Enmig d'aquesta jovenalla,
una mica més tard, s'hi afegeixen uns altres atletes, diguem
més granadets -entre els vint llargs i cinquanta- que donen
moltes però que moltes voltes a la pista. Són els anomenats
"corredors de fons" . Els veiem a les curses populars i altres
més especialitzades. Aquests personatges, diferents entre
si, tenen una cosa en comú: són tenaços, comparteixen entrenaments,
club o colla, però no col·laboren entre ells. No fan
equip. El rival no és l'altre -que també ho és- sinó un mateix.
L'objectiu sempre és batre el propi rècord. Ni el fred ni la calor
ni les lesions (si no són molt dures) els aparta de les pistes ...
és una dèria, un estil de viure; l'entrenament no es deixa mai.
La temporada comença pels volts de setembre i té el seu
punt àlgid, al març, perquè molts volen assolir la cursa de les
curses: La Marató. El ritual quotidià és repetitiu: deixar la
“Els llocs són sempre
quotidians, perquè la nostra
vida no és de pel·lícula,
és el pa de cada dia”
ESCOLA D’ATLETISME UE BARBERÀ
bossa apilonada entre les dels altres atletes, compartir els
vint minuts d'escalfament, fer les sèries de rigor els dimecres
o el temps estipulat els dilluns i divendres... és la litúrgia
que segueixen molts d'aquells corredors que observats des
de fora donen voltes i més voltes al circuit sense cap sentit.
Quin? Enmig d'aquest actes tan individuals, sempre sorgeixen
«moments valors», quan algun personatge anònim t'ofereix
un preuat got d'aigua quan enfiles la darrera pujada
de la marató, o quan un company un dia que hem sortit a
fora pistes per fer més quilometratge recula per animar-te i
no deixar-te tirat enmig del camí. Ho he viscut i en puc
parlar. No dels èxits, sinó d'enmig les soledats trobar el
preciós regal de la solidaritat de l'amistat.
Cal estar atents, tot té un perquè... els llocs són sempre
quotidians, perquè la nostra vida no és de pel·lícula, és el
pa de cada dia. Ara bé si intentem donar-li la volta a cada
un d'aquests esmentats espais, posant-li el focus en altres
aspectes, descobrim moments deliciosos, moments aquests
sí de pel·ícula.
Eulàlia Puigderrajols és mestra
eulaliapi@gmail.com
valors
.com/valors
witter.com/
.com/revistavalors
valors
2.0acebook
31valors

coses per canviar
el món
32valors
Valorar els polítics
Dues persones grans parlen “de política”, motivats per les eleccions. Sento el comentari d’ un
d’ ells en passar jo pel seu costat: “Tots són iguals. Només miren per ells!”. Amb tots els
respectes per les opinions, però... no ! No tots els polítics són iguals. N’hi ha que consideren
que el món està ja fet i acabat i que la realitat econòmica i social és la que és, que no en pot ser una
altra i que cal mantenir el sistema vigent sigui com sigui. És a dir, mantenir les coses tal com som per
por a no espatllar-les encara més. Sempre i quan, sobretot, poguem anar “tirant de la rifeta” a tall
particular o personal. N’ hi ha també però que lluiten per a assolir un món nou i per a anar canviant
unes estructures econòmiques i socials descaradament desiguals. Que lluiten amb tossuderia per l’
alliberament dels pobles i per assolir una qualitat de vida més digna, de manera solidària, i sense
acceptar les herències injustes rebudes del passat. En efecte, no tots els polítics són iguals. Em temo
però que la conversa dels dos vianants incidia plenament en el contingut de la segona part de la frase
pronunciada per un dels vianants. En aquell “Només miren per ells”. Doncs, perdonin. Al costat dels
desvergonyits de torn que miren per les seves butxaques i dels que volen aprofitar-se de la seva situació
amb interessos obscurs... una immensa majoria dels polítics treballen de manera desinteressada, carregantse
de maldecaps i assumint les responsabilitats de govern simplement per complir amb el deure de servei,
afrontant reptes difícils i construint marcs reals de convivència per
ara i pels que vindran. Reivindico “el polític” compromès, massa
sovint vilipendiat. Aplaudeixo la dedicació d’ aquells que han fet
de la política el seu nord i el seu camp d’ actuació. De “polítics” ho
som tots, tinguem o no responsabilitats oficials. Només cal saber
si ens arrenglem al costat dels uns... o dels altres.
CULTURA DE PAU | Xavier Garí
Contes
De fa uns tres anys que llegeixo contes als meus fills abans d'anar- se'n a dormir, en estones
d'esmorzar que duren i duren, o bé de sopars que s'allarguen i m'acaben treient la gana. Aquests
contes els trobo realment cruels, expliquen futileses, no només no aporten valors sinó
que presenten contravalors impecablement ben construïts. La Caputxeta Vermella, La Rateta Presumideta,
La Blancaneus i els set nans, La Ventafocs... són alguns dels clàssics que esdevenen
trencadors dels cors verges dels infants. La terra adobada pels primers valors que els pares conreem
amb cura, es converteix en terra erma quan la col·lecció Disney més radical crema el terreny infantil. Els
menuts acaben veient que hi ha madrastres ferotges i llops agressius, que només la vida de princesa
és bonica, i que la visió masclista i submissa de la societat és un bon punt de partença. El darrer conte
que he hagut de fer fora de casa és el de Hänsel i Gretel, que tan cruelment relata l'abandonament que
una mare fa dels fills enmig del bosc per fer front a les penúries; després, el pare torna i els recupera,
i quan els nens li pregunten on és la mare, el gèlid pare informa "que ha rebut el que mereix, i ha mort...".
La meva filla, lluny d'entristir-se per aquests fets que em sobresalten, aleccionada segurament amb
l'exitosa nissaga de Ventafocs i Blancaneus, em demana veure novament Hänsel i Gretel una i altra
“Em posaré a escriure
contes per salvar la
primerenca etapa
educativa dels fills”
PETITES COSES | Ramon Salicrú
Ramon Salicrú és mestre / ramon.salicru@cllicenciats.cat
“Una immensa majoria
dels polítics treballen
de manera
desinteressada”
vegada... Ho tinc clar: ara em posaré a escriure contes
infantils per salvar la primerenca etapa educativa dels
meus fills, abans no treguin un dia tota aquesta
agressivitat i aleshores em pregunti d'on deu venir.
Xavier Garí és investigador en Cultura de Pau
www.culturadepau.org / xavier.gari@culturadepau.org

M
entre que Catalunya s'acosta al milió de persones
que pateixen pobresa alimentària hi ha
molts aliments que són destruïts per no haver
entrat a la cadena comercial. Tal és la lògica il·lògica
del món que vivim. Ja fa molts anys, quan combinava
la tasca estudiantil amb algunes hores de treball juvenil
a una empresa de restauració, m'indignava el fet que la
millor opció per deslliurar-nos dels excedents fos destruir-los.
Em deien que allò era un negoci i que si es
corria la veu que regalàvem els excedents a persones
necessitades en pocs dies tindríem una corrua de gent
a la porta fent cua esperant l'hora de tancar.
En aquell moment la meva poca vida acumulada feia
que no tingués suficients arguments per poder rebatre
les seves afirmacions. Actualment, amb força més vida
acumulada he anat aprenent a trobar alternatives i una
de les que més m'ha convençut és la feina que realitza
el Banc d'Aliments. El Banc d'Aliments és una fundació
privada sense ànim
“El Banc d'Aliments
gestiona per exemple
els excedents
d’algunes empreses”
ACCIÓ DIRECTA | Rosa Pursals
Lluitar contra la fam
alimentària ara i aquí
de lucre que lluita
contra el malbaratament
i la fam aquí. Ho
fa gestionant els excedents
d'empreses
que ja sigui pel benefici
de no haver de fer-se càrrec dels costos de la
destrucció dels productes, ja sigui per consciència social,
confien a aquesta fundació la gestió dels seus excedents.
Banc d'Aliments compta amb una estructura
ferma i homologada tant per mantenir els aliments com
per fer-ne una distribució racional i justa. A més ens
dona tot un ventall de possibilitats per poder participar
de la seva feina de manera activa. Podem organitzar
una recollida d'aliments a la feina o a l'escola o participar
amb grups d'alumnes a propostes tan interessants com
ser voluntari per un dia i poder copsar de manera directe
la feina diària dels voluntaris d'aquesta entitat. I si volem
fer una aportació personal, al seu web un buscador
ens informa sobre el punt de recollida d'aliments més
proper. Un projecte complert, ben estructurat i de desenvolupament
local que dóna resposta mitjançant la racionalització
i la solidaritat comunitària a una de les
necessitats més colpidores del moment.
Més informació
http://www.bancdelsaliments.org
Pastisseria - Xarcuteria
Menjars per Emportar
Servei de Càtering
www.miracle.es
33valors

ciències & tecnologies
34valors
L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA |
Pol Bartrès, Joan Basagaña, Gemma Figueras i Núria Radó
U
na de les pitjors conseqüències de l'analfabetisme
científic és la gran quantitat
de mentides o mitges veritats que corren
a través del boca-orella i que, en nom de la
ciència, justifiquen i
expliquen incorrectament
tot de fenòmens
que, malauradament,
acaben sent
falsos.
Des d'un punt de
Mites científics
“Els refredats els causa
el fred? Un cop d'aire?
El cabell moll?
Mentida!”
vista científic, molts d'aquests mites sense lògica
ni fonament, són fins i tot, divertits: els
cabells i les ungles continuen creixent després
de morts? Mentida. De fet, no té ni cap ni peus.
Quan un mor, moren totes les seves cèl·lules, i
per tant, deixen de fer la seva funció, sigui quina
sigui. D'on pot venir, doncs, aquesta "saviesa"
popular? Sens dubte, deu ser perquè un
cop morim, el nostre propi metabolisme pateix
una ràpida deshidratació, que fa que els teixits,
com la pell, s'encongeixin. A l'encongir-se la
pell del voltant de l'ungla, fa que es vegi gran
part de l'ungla que quan som vius queda recoberta
de pell, per tant, poc temps després de
morts, sembla que tinguem les ungles més llargues.
Amb els cabells passa exactament el mateix:
com que la cara i tot el que cos s'encongeix,
la mida relativa dels cabells augmenta, però no
perquè creixin, sinó perquè és el cos el que es
fa més petit.
Els refredats els causa el fred? Un cop d'aire?
El cabell moll? Mentida! El refredat és una
infecció lleu de les vies respiratòries causades
per alguns virus, els més comuns, els rinovirus.
Aquests virus conviuen amb nosaltres a través
de l'aire i, cada vegada que respirem n'inhalem.
Malgrat inhalar-los, no caiem malalts ja que,
per estar refredats necessitem que aquests
virus entrin a les nostres cèl·lules, cosa que
no és del tot fàcil, ja que nosaltres generem
barreres per tal de defensar-nos. Una
d'aquestes barreres que genera el nostre cos
és el moc: la gran majoria de
rinovirus queden enganxats
en una capa mucosa força
fastigosa que les nostres
cèl·lules de la tràquea
s'encarregaran d'anar
desplaçant fins a ser engolits
i digerits a l'estómac, de manera que així anirem
eliminant els virus sense perill d'agafar un
refredat. Ara bé, a l'hivern, els cilis (la part de
les cèl·lules de la tràquea que desplacen el
moc) s'alenteixen i els costa més desplaçar el
PENSAR LES NOVES TECNOLOGIES | Marc de San
Escriptura 2.0
P
rescindir de l’ús del paper -a casa o a la feinaper
a fer qualsevol tipus d’escrit o anotació,
pot semblar una fita llunyana i difícil d’assolir
en aquest camí que ens porta cap a un món cada
vegada més digital. Escriure a mà, sense paper, no
és una pràctica habitual i no deu ser-ho per manca
de tecnologia i d’arguments o conviccions mediambientals
(assistim al boom de les tecnologies
netes), sinó més aviat per qüestions d’usabilitat.
Pensar en digital, ho acostumem a associar al fet
de teclejar la informació; però la tecnologia, que
és instrumental, potser hauria d’adaptar-se a la

Pedro
moc, de manera que els virus tenen més
temps per entrar dins les nostres
cèl·lules, infectar-les i refredar-nos. I em
sap greu informar-vos que, per més
vitamina C que preneu, aquesta no serà
la responsable que es curi el vostre
refredat; això també és mentida.
De mites i malentesos en el món de la
ciència n'hi ha un munt. Molts d'ells
seguiran passant de generació en
nostra capacitat apresa d’escriure. De fet, la dita de
“El llegir no ens ha de fer perdre l’escriure” també la
podríem repensar dient “El teclejar no ens ha de fer
perdre l’escriure, a mà”. Però ¿Podrem mantenir l’escriptura
tradicional i sentir-nos alhora plenament
integrats al món digital? ¿Necessitarem sempre el
paper per apreciar i sentir el valor d’un document
manuscrit o una carta d’amor?
Hi ha aplicacions que ens poden començar a fer
canviar de punt de vista; és el que ens planteja
Noteshelf (http://appshopper.com/productivity/
noteshelf) un programari pensat per al nou artilugi
“Em sedueix pensar que
en un futur no massat llunyà
veurem com conviuen
la tecla i el llapis”
El rinovirus, i no una altra
cosa, és el responsable dels
nostres refredats.
generació sense adonar-nos-en. Però
una manera d'intentar evitar creure'ns
tonteries és llegint el recull de mites
científics que ha publicat aquest any
l'investigador Daniel Closa. Un llibre
absolutament interessant que us farà
allargar la carta als Reis!
Núria Radó és biòloga
nuria.rado@gmail.com
laltracaradelaciencia.bloc.cat
PER SABER-NE MÉS
· Daniel Closa. 100 mites de la ciència.
Cossetània Edicions.
d’Apple, l’Ipad (http://www.apple.com/es/ipad/) i
que diria que té molt de camp per guanyar. Noteshelf
permet escriure a mà -amb els dits o millor amb un
llapis adequat- i traçar lletres, signes o dibuixos amb
gran comoditat. Una aplicació que alhora s’integra
amb les capacitats de Dropbox (www.dropbox.com)
com a sistema d’emmagatzemant de fitxers en línia
que facilita l’arxiu i classificació de documents en
carpetes, permetent així la seva recuperació des de
qualsevol maquinari amb accés a Internet.
Documents escrits a mà que ja neixen digitalitzats,
etiquetats, classificats, arxivats indefinidament,
sense límits de volum, disponibles des de qualsevol
lloc, als que hi podem annexar fotografies @o fins i
tot arxius de so. Estem parlant d’aplicacions com
Noteshelf que ja es poden descarregar per un cost
mínim o de forma gratuïta per al cas de Dropbox.
Tot plegat, una mica temptador. Si més no, em sedueix
pensar que en un futur no molt llunyà veurem
com conviuen la tecla i el llapis, ampliant ambdós
les seves potencialitats actuals.
Marc de San Pedro és màster en Societat del
Coneixement / www.marcdesanpedro.cat
35valors

fem la maleta
36valors
Del Rin al Mosel·la
per Joaquim Amargant
La intenció era fer el mateix recorregut del viatge que vàrem fer pel Benelux -
Bèlgica, Holanda i Luxemburg- i Renània Palatinat el 1977, però ens menys dies
combinant avió i tren. Aquell any Espanya i Catalunya travessaven també una
greu crisi econòmica: la inflació arribava el 26 per cent i el govern d'Adolfo Suárez va
devaluar la pesseta. La diferència de preus era abismal: al mercat de la Plaça de Cuba un quilo
de pomes valia sis pessetes i a Brussel·les o Luxemburg en valia cent, al canvi. En aquells
anys a Europa encara hi havia tres milions d'emigrants espanyols. Ara és a l'inrevés: Espanya
ha acollit tres milions d'immigrants, un a Catalunya, en deu anys. Tres dècades després
d’aquella primera visita, sortim amb Ryanair de Girona fins a Baden-Baden per fer la volta i
tornar des de Weeze, prop d'Essen, Renània-Westfàlia. La intenció és anar a Luxemburg passant
per Estrasburg, però com que a França hi ha vaga de trens hem d’enfilar Alemanya
amunt direcció Saarbrücken i Trier, arribant ja de nit a la capital d’aquest petit país.
Luxemburg és la capital del gran Ducat i seu d'institucions de la Unió Europea -n’és
membre fundadora-. Ens topem amb un dia gris i fred però pugem a la gran paret de la
Ciutadella, des d’on es pot fer el recorregut a peu pel Chemin de la Corniche, una gran
balconada que diuen és la més bonica d'Europa -s’hi pot veure tota la ciutat-. Seguint
pel Circuit Wenzel es pot anar de la ciutat alta a la baixa passant per carrerons estrets fins
l'estació del tren. A la part moderna de la ciutat alta es visita la catedral gòtica de Nôtre
Dame; on les celebracions eucarístiques són en francès i en alemany, tot barrejat. Amb
tot, a les botigues i magatzems de l'Eixample de la ciutat baixa predominen els rètols en
portuguès, ja que la majoria dels seus compradors són d'aquella nacionalitat -només el
39 per cent dels luxemburguesos són nacionals del país, la resta estrangers-. No es pot
deixar perdre la visita a l'Abadia de Neumünter a sota la Ciutadella i al costat del riu
Alzette. Curiositat: de la Ciutadella també en diuen la dels espanyols ja que l'exèrcit i
enginyers castellans en varen construir una part durant el
temps que varen ocupar la ciutat, des de el 1556 al 1713, en
virtut del Tractat d'Utrecht.
En tren travessem el Ducat i anem a Trier, Trèves en francès,
la ciutat més antiga d'Alemanya, a Renània Palatinat,
al costal del riu Mosel·la. Trier és coneguda per "la segona
Roma" per la importància que va arribar a tenir durant aquella
època i les restes de l'imperi romà que encara s'hi
“A les botigues de
l'Eixample de Luxemburg
predominen els rètols
en portuguès”
conserven. Sobretot la Porta Negre a l'entrada de la ciutat antiga, que condueix a la gran
i bonica Hauptmarkt o Plaça del Mercat, amb els seus edificis de la baixa Edat Mitjana. A
l'esquerra i al fons d'un carreró hi ha el Dom, la immensa catedral amb façana romànica i
una part gòtica. Aquest edifici es va començar a construir fa 1.700 anys, quan Constantí
l'any 311 va concedir els cristians la llibertat de religió. De l'Imperi romà, a part de la Porta
Negre, es poden visitar l'Aula Palatina -ara Basílica Imperial-, Les Termes Imperials, Les
Termes del Fòrum, Les Termes de Santa
GOOGLE EARTH
Bàrbara, l'Amfiteatre i el Pont Romà, tot
en molt bon estat. Trier també és coneguda
perquè hi va néixer al 1818 el filòsof i
redactor del Manifest Comunista, Karl
Marx. A l'última part del viatge resseguim
amb tren el riu Mosel·la amb les seves
vinyes ben treballades als turonets als
costat de la riba fins arribar a Koblenz, a
la cruïlla de Rin.

La plaça major de l’alemanya Trier amb núvols amenaçants.
atura't-hi un minut...
Koblenz, a la confluència
Koblenz, a noranta quilòmetres de Colònia. El seu nom
originari ve del llatí confluente, confluent, suposadament
perquè en el triangle de la ciutat vella s'uneixen els
rius Mosel·la i el Rin. En aqull indret hi ha un gran monument
edificat al segle XIX per commemorar la unitat
germànica d'Otto Von Bismarck. En sobresurt una estàtua
amb el rei Guillem d'Alemanya dalt de cavall. A l'entorn,
una gran bandera Alemanya juntament amb les de
cada land alemany. Totes les esglésies d'aquella part
d'Alemanya tenen la petjada que hi va deixar l'imperi romà
reflectit en el seu personal estil. La més impressionant
de les esglésies i catedrals d'estil romànic barrejades
amb el gòtic és la Basílica de Sant Kastor, al costat del
Rin on ara s'ha construït un aeri que porta els viatgers a
l'altre costat, on hi ha la fortalesa d'Ehrenbreistein. Impressionant
també és la de Herr Jesu Kirche, com també
la de Sant Josef. En total en són vuit.
la fitxa
PRESSUPOST: Avió d’anada, 25
euros; tornada 16. Tren per
Alemanya i Luxemburg: 90 euros.
Allotjaments albergs 5 dies: 110 euros.
Joaquim Amargant escriu sobre viatges cada
mes a 'Valors' / quimamargant@terra.es
Consulta tots els viatges a www.valors.org
www.codina.es
37valors

hi havia una vegada...
38valors
Nadal en blanc
Text
Joan Carles González
Havien decidit girar l'esquena al nadal, així,
pronunciat en minúscula, obviar tant com
poguessin aquell grumoll de dies embafadors
per a ells, distants com eren de les
expressions de les masses, que no representaven
més que una llibertat condicional a la feina i que
feien més suportable l'hivern amb la seva gatzara
de consumisme i hipocresies embolcallades amb
cel·lofana i cintes de plata.
Se n'enfotien de l'ambient del carrer, de la sucrosa
alegria d'aquelles jornades, dels esparsos flocs de
neu que feien aixecar els palmells infantilment cap
amunt amb l'esperança ingènua de conservar-los
ni que fos un minut, de les firetes i les llums, de les
postals de felicitació, dels torrons i de tot allò...
La cosa era tancar-se al pis, dormir, escoltar música,
vagarejar, no fer res. Passar les vacances, en
fi, d'una forma austera i racional, amb alguna passejada
per aquí, gastant poc, posant els ulls ja en les
vacances d'estiu. Si per algun cantó sentien cantar
nadales, es miraven amb complicitat, sentint-se per
sobre de tot això que dic i deien simplement que no
als pares que s'entestaven en trucar-los un cop i
un altre per veure si vindrien a sopar o a dinar, que
ja tenen les gambes i el pollastre per farcir. «Ah no,
com és això?». Deixaven un marronós cercle de
resclosit a les vores del telèfon, penjant amables
però decidits, i també, sense saber-ho, amb un cert
dolor al ventre per haver trencat un no sé què de
vidre en el cor dels altres que, especialment les mares,
no es podrien empassar en tot l'any.
Va arribar la nit de Nadal i no van ni posar la televisió.
Ella llegia un llibre de Kierkegaard i ell un
còmic de Segrelles. Se sentien d'allò més intel·lec-
Il·lustració
Javier Garcia
http://javigaar.blogspot.com
tuals. Tocaren el timbre i eren uns nens que cantaven
i a canvi demanaven bombons i neules i ell,
mig en broma mig de veres, els digué rialler que fotessin
el camp, deixant aquella canalla amb la
il·lusió que els penjava d'un fil. Ella aplaudí la facècia
d'ell tot i que en un racó del seu esperit hi
havia un altre fil que, tibant, feia mal quan fregava
per les zones més properes a la infància.
Després va venir el dia pròpiament dit de Nadal.
Ella no ho articulava en la seva ment, s’hi negava,
però se’n recordava de quan era petita, dels regals
modestos, de la olor de la molsa, de les figuretes de
plàstic i les estrelles platejades que el pare ficava a
l'arbre, que a ella li semblava monumental; de com
s'enfilava el bon home dalt de tot i feia broma a punt
de caure.
Van estar bona part del dia sense parlar, amb una
tristesa estranya que els llepava els ulls. A l'hora de
dinar van trucar a un restaurant xinès i van demanar
fideus i pollastre xop-suei.
-Aquests sí que treballen, redéu.
I no celebraven res, miraven de dissimular el buit
que duien entre l'ànima i l'espatlla. No havien tingut
ganes de cuinar ni ella ni ell.
Fem el vago. Televisió, au va. Segur que ens
quedem torrats. Noticiaris, documentals, coses així.
Que no em vinguin amb programes especials ni
discursos del Papa.
Però a la gola, a ell, que així parlava, se li feia una
bola de nostàlgia recordant les tardes grisoses amb
històries en blanc i negre a la saleta de casa, amb
els germans, picant torrons i neules, El cielo puede
esperar i les campanes de no se qui repicant per
totes les bones ànimes.
“Va arribar la nit de Nadal i no van ni posar la
tele. Ella llegia un llibre de Kierkegaard i ell un
còmic de Segrelles. Se sentien intel·lectuals”

Cap d'Any i ells com si res, un dijous qualsevol de l'any
però sense treballar, que eren vacances pagades; és el que té
l'ensenyament, que és al que tots dos es dedicaven. Un viure
d'esquenes a tot, especialment als missatges de felicitació de
després de les dotze, quan les campanades que van fer veure
que arribaven d'imprevist, per sorpresa. Mostraven que no
els importava el més mínim això del traspàs d'un any a un
altre. Es queixaren del degoteig de SMS, però no apagaren
els mòbils potser perquè en els seus cors niava la il·lusió de
saber qui se’n recordava d'ells. Des del llit, després de sentir
un cansament irreal, escoltaren els crits del carrer, la gatzara
dels qui passaven amb alegria que ells jutjaven adotzenada.
Però per dins ell i ella haguessin volgut sortir per sentir-se
dins la bombolla de qualsevol festa, com aquella en la qual ja
feia massa temps que es van conèixer, quan encara no eren
tan crítics ni molt menys amb les coses del sentiment de la
gent i els seus pensaments no s'havien fet tan estrets.
«Demà passat, que no és res, que no toca, m'emborratxaré
jo», va bromejar ell. I ella va riure amb un riure fred. T'acompanyaré.
I tots dos sabien que, a esquenes l'un de l'altre, per
la tarda havien tingut el pensament de comprar ni que fos,
per compartir, una ampolla de cava.
Dia u. Aquell estrany silenci del carrer. El món occidental
que es deté cansat de cridar desitjos i promeses per veure si
un déu benèvol les escolta. La ciutat com una dama que es
pentina molt lentament, traient-se els embulls de la nit, després
d'un dormir agitat. Van fer el de cada diumenge però en divendres.
Diari, vermut. Poca gent, i amb els pocs amics que
es troben reafirmen la seva indiferència cap a l'any que neix,
desitjant, però, que algú, saltant-se tal menyspreu, els desitgi
felicitat per als tres-cents seixanta-cinc dies propers.
Dia de Reis. La nit millor de l'any, quan una mena de purpurina
dóna un color irreal a les parpelles d'aquells que, amb
il·lusió, es fiquen entre llençols. Però ells s'adormen prement
les parpelles per mirar de passar la nit sense somnis.
-I tu què haguessis demanat?
-Un nin de plàstic amb un carallot gran.
I riuen que riuràs amb un riure artificial que se'ls feia agre al
paladar. Ell, que continua la broma, aixecat, fa músculs doblegant
el braç i fent bola. Però ella no vol reclams, no és moment
per a la carn. Per dintre, tan cofoi que sembla el mascle, és en
realitat una altra estampa, la d'aquell que mirant l'hora, alguna
cosa troba a faltar.
- Demà tot ja s'ha acabat -diu ell bufant. Però per dins sent
el desig de tornar al dia primer de vacances i fer les coses
diferents-.
En llevar-se, dia de Reis, estranyament tan d'hora com feia
quan era petit, ell va tenir ganes de plorar en veure mentre
esmorzaven el menjador sense els bults que amagaven regals
com altres anys. Ella sí, es va deixar anar i va plorar com mai
havia plorat un dia com aquell. Hagués donat el que fos per
tornar a uns Reis almenys com el de l'any passat. Ell no sabia
què dir. Sentia un terrible dolor per no tenir un regal per a ella
amagat a qualsevol lloc.
Joan Carles González és poeta i escriptor
39valors

+ info a www.valors.org