El retorn de la llúdriga - Fundació Catalunya - La Pedrera

9.Agraïments
Ja s’ha dit en diversos apartats d’aquest llibre, però no em cansaré de
repetir-ho: el Projecte Llúdriga mai hagués estat un èxit, més encara,
mai hagués ni tan sols començat, si no fos pel suport i col·laboració de
moltes persones.
Com tots sabem, generalment la conservació de la natura no és percebuda
pels poders públics com una prioritat i, a diferència d’altres projectes lligats
a la construcció i a l’obra pública, per posar un exemple prou explícit,
és molt difícil mobilitzar una gran quantitat de recursos econòmics perquè
la protecció d’una espècie es faci amb els mitjans humans i tècnics necessaris.
El més habitual és que la conservació de la fauna es basi en tècnics que
cobren poc, que a sobre posen el seu cotxe a disposició, i en molta gent
que ajuda de forma voluntària per cobrir els dèficits pressupostaris.
Però aquesta precarietat té un efecte positiu: fa els projectes participatius,
compartits, de forma que no són vistos per la població local com una ingerència
externa de quatre científics o d’una administració. No puc ni vull
justificar la nímia dotació pressupostària per la conservació de la nostra fauna,
però sí subratllar la paradoxa, que en el cas del Projecte Llúdriga va ser
ben manifesta.
El meu paper, com a coordinador del projecte de reintroducció, ha estat
liderar el conjunt d’esforços i aguantar ben fort el timó per tal de no errar
el rumb desitjat. Per tota la resta d’activitats que han conformat el Projecte
Llúdriga, el mèrit és ben compartit i atomitzat, pel que es fa inevitable que
el capítol d’agraïments sigui ben extens i que, ben segur, oblidi a moltes
persones que també hi van posar el seu gra de sorra perquè la tornada de la
llúdriga fos una realitat. Vagi aquest primer agraïment a totes elles.
Jordi Sargatal, director de la Fundació Territori i Paisatge, ex-director del
Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà i gran amic, ha estat l’autèntic
pare del Projecte Llúdriga. A en Jordi dec la meva implicació en la defensa
de la natura, la meva formació als Aiguamolls i els meus inicis professionals
com a biòleg. Quan, el 1993, em va proposar que iniciéssim aquesta incerta
aventura, no m’ho vaig pensar ni un sol moment i – com en les altres
“aventures incertes” en les que ens hem embarcat – mai he hagut de penedir-me.
Els primers diners pel Projecte Llúdriga van ser generosament aportats per
Jorge de Pallejà el 1993. A l’any següent, gràcies al suport de l’Albert Vilalta,
en aquells moments conseller de Medi Ambient i de Cristòfol Jordà, llavors
director general de Patrimoni Natural, la Junta de Sanejament va finançar
l’estudi de viabilitat i els primers alliberaments de llúdrigues. A partir
de 1996, l’Obra Social de Caixa Catalunya primer (dirigida en aquell moment
per Joaquim Llach), i la Fundació Territori i Paisatge - pertanyent a la mateixa
entitat - després, es van fer càrrec del patrocini del projecte. També es va
obtenir una subvenció del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà,
que durant alguns anys va cedir a més l’ús dels vehicles propis.
Estic segur que el Projecte Llúdriga no hagués pogut tirar mai endavant
sense el suport incondicional de l’equip tècnic del Zoo de Barcelona, a qui
vam demanar que portessin tots els aspectes veterinaris del projecte. Els mitjans
humans i materials que van posar a la nostra disposició van ser tants i
de tanta qualitat que mai els haguéssim pogut pagar. En Jesús Fernández,
veterinari del Zoo, ha estat un gran amic i un gran professional, sempre disposat
a dedicar un munt d’hores extres a les llúdrigues. La seva activitat
El retorn de la llúdriga 93