El retorn de la llúdriga - Fundació Catalunya - La Pedrera

1. La llúdriga
Sí, la llúdriga! La veritat és que el meu grup d’animals favorit
sempre ha estat el dels ocells i, tot i que conec els diferents
vertebrats (amb els invertebrats tinc veritables problemes de
comunicació), la llúdriga era, amb anterioritat al Projecte
Llúdriga, una d’aquelles espècies mítiques però gairebé
desconeguda per mi.
Recordo la primera vegada que vaig veure la llúdriga. Era l’any
1991 i havíem acabat el darrer examen de febrer.Amb la colla
d’estudiants més naturalistes d’aquell cinquè de biologia de la
Universitat de Barcelona, vam decidir que un parell de setmanes
de vacances (i per tant, de campana) no ens farien cap mal. Feia
temps que somniàvem amb fer una visita hivernal al Parc
Nacional de Bialowieza, a Polònia, que conté la darrera mostra
del bosc primigeni europeu, aquell bosc de grans arbres que
cobria quasi tot el continent fa uns 3000 anys, i que successives
generacions d’homes es van encarregar de convertir en
conreus i pastures.
El viatge va ser tot un èxit quant a paisatge i bitxos.Va caure
una forta nevada dos dies abans de la nostra arribada, i vam
gaudir del blanc paisatge durant tota l’estada.Vam veure un
ramat de més de 50 bisons, l’espècie emblemàtica del Parc, que
va estar durant dècades al llindar de l’extinció, vam sentir
l’inquietant però meravellós cant d’un grup de llops en la nit
negra i glaçada, vam trobar petjades de pràcticament tots els
mamífers europeus gravades en la blanca catifa del bosc ... i un
dia, la fugaç visió d’una llúdriga.
Com cada dia, el dinar es feia al camp, normalment obrint la
part posterior de la furgoneta i endrapant el que es posava a
l’abast. L’important per la nostra activitat naturalista era que en
Les llúdrigues són mamífers de l’ordre dels carnívors i de la família
dels mustèlids. A aquesta família pertanyen els teixons, les mosteles,
les fagines i els turons. Dins d’aquesta família, gaudeixen d’una subfamília
expressament creada per elles, la subfamília Lutrinae. Les llúdrigues
són animals de cos cilíndric, extremitats curtes, peus palmats i cua llarga i
ampla. La pell és densa, amb una extraordinària capacitat d’aïllament tèrmic
i impermeabilitat. El cap és aplanat, amb els ulls, orelles i nas situats a
la part superior. Al musell i els avantbraços trobem les vibrisses, uns pèls
dotats de funció tàctil, que els permeten capturar preses en aigües tèrboles
o amb poca visibilitat. Les llúdrigues tenen una gran capacitat natatòria i
d’immersió.
Totes aquestes característiques no són més que adaptacions per moure’s
i alimentar-se dins de l’aigua. Les llúdrigues són anomenades mamífers
semiaquàtics, ja que passen la major part del seu període d’activitat dins
de l’aigua, encara que altres activitats bàsiques, com la reproducció i el
descans, transcorren fora de l’aigua, com fan els mamífers terrestres.
1.1. Llúdrigues del món
Es considera que existeixen 13 espècies de llúdrigues al món, agrupades en
cinc gèneres diferents. Les llúdrigues estan presents a tots els continents,
excepte a Austràlia i l’Antàrtida. Totes les espècies tenen una forma similar,
un comportament semiaquàtic comparable i uns hàbits d’alimentació
basats en peixos i crancs. L’única que se surt d’aquestes característiques bàsi-
El retorn de la llúdriga 11
el lloc d’aturada tinguéssim possibilitats d’observar algun animal
interessant. I aquell dia vam parar en un pont que travessava un
riuet, glaçat en la majoria de la seva superfície.
Mentre tots fèiem cua per aconseguir alguna cosa per menjar,
en Berto va baixar fins al marge del riu, no sé ben bé amb quin
propòsit.Als pocs minuts, vam sentir uns xiulets, però ningú en
va fer cas, cosa lògica tenint en compte el que teníem entre
mans (l’entrepà).Tot seguit vam sentir la veu d’en Berto que
ens cridava i aleshores vam reaccionar, deixant l’entrepà a
contracor, agafant els prismàtics i esperant que el que fos que
hagués vist valgués la pena.
En arribar al marge del riu, en Berto ens va explicar que havia
sentit uns xiulets i que, en mirar cap al lloc d’on provenia el
soroll, havia vist una llúdriga dreta sobre la coberta glaçada del
riu. Havia romàs uns trenta segons en aquella posició, sense
deixar de xiular, i després s’havia cabussat per una esquerda en
el glaç.
Impressionats pel relat i envejosos de la seva sort, ens vam
esperar uns minuts a la vora del riu, mirant fixament l’esquerda
i pensant com érem d’optimistes, doncs la llúdriga aguanta
minuts dins de l’aigua i ja devia ser a centenars de metres de
distància.
La fila que devíem fer tots set arrenglerats al costat del riu,
amb els ulls oberts com si d’un passi de models en roba
interior es tractés, devia ser irresistible per la llúdriga, ja que als
pocs minuts va reaparèixer, traient mig cos fora de l’aigua.
L’animal, allargassat i marronós, ens va mirar atentament durant
tres o quatre segons, que ens van semblar molt més, i després
es va esfumar dins l’esquerda, llavors sí, per sempre.
Figura 1.1. Alguns mustèlids
que viuen a Catalunya.
© Toni Llobet