El retorn de la llúdriga - Fundació Catalunya - La Pedrera

74 El retorn de la llúdriga
Figura 6.7. Distribució de la llúdriga al període
1900 - 1950 (extret de Ruiz-Olmo, J. 2001).
En vermell presència permanent i en groc ocasional.
Figura 6.8. Distribució de la llúdriga al 1989 - 1990
(extret de Ruiz-Olmo, J. 2001).
l’Ebre, el Llobregat, la Tordera o el Ter. En totes aquestes zones, i als seus
aiguamolls costaners associats, ja no es troben llúdrigues cap a finals dels
1970. A la dècada dels 1980 la situació continua empitjorant i quan es realitza
el primer sondeig de llúdriga, als anys 1984 i 1985,
la llúdriga ja ha desaparegut de la major part de Catalunya,
quedant reclosa a zones de muntanya del nord,
oest i sud del país. Ja ha desaparegut també als rius Gaià
i Fluvià i, de fet, s’extingeix a les zones més poblades
(més de 25 hab/km 2 ) i més industrialitzades.
El mínim històric de la distribució de la llúdriga a Catalunya
té lloc entre el 1986 i el 1989, quan s’extingeixen les
petites poblacions que havien quedat recloses als rius Algars,
Montsant, alta Muga i alt Segre. Ja només en queden a l’oest del
país, als rius Noguera Pallaresa, Noguera Ribagorçana i Segre.
La dècada dels 1990 és la de l’inici de la recuperació. Les poblacions
que s’havien mantingut es comencen a recuperar i augmenten la seva extensió,
com és el cas de les llúdrigues del riu Segre, que tornen a la Cerdanya.
Les llúdrigues recolonitzen alguns rius, com l’Algars, d’on havien desaparegut
feia pocs anys.
A l’inici del segle XXI la recuperació natural de la llúdriga a Catalunya continua,
especialment a la meitat occidental de Catalunya, on ja ha arribat a
alguns cursos fluvials de la plana lleidatana, com el Corb o el Sió. Fins i tot,
s’ha constatat la recolonització de la Vall d’Aran – conca del Garona – a través
del Port de la Bonaigua.
A la meitat oriental de Catalunya la recolonització es producte de la
reintroducció explicada en aquest llibre i, tot i que no és tan ràpida com la
de l’altra meitat de Catalunya, avança clarament en diversos fronts, com es
pot veure en el mapa següent i en el mapa de la figura 6.4.
Gran part de la conca del Ter, els aiguamolls del Baix
Empordà, els estanys de Sils, diverses rieres del Montseny
i els inicis de recuperació a la conca del riu Besós
són producte de la reintroducció, i en el cas de la conca
del Llobregat poden haver estat producte de l’arribada
d’exemplars del Ter (descendents dels reintroduïts)
i/o d’exemplars de la conca del Segre.
Les causes de la recuperació natural de la llúdriga cal buscar-les
en la disminució dels factors que provocaren la regressió.
La protecció efectiva de l’espècie ha estat bàsica i quan diem
efectiva, no només ens referim a la legal, que ja hi era a partir del 1973,
sinó la social, entesa com el conjunt de pressions i convenciments de tot
tipus que fa que, avui dia, a molt poca gent se li pugui ocórrer l’idea d’intentar
matar una llúdriga deliberadament.
Els que hem capturat llúdrigues per la reintroducció hem comprovat la
gran efectivitat del trampeig quan se sap fer correctament, i ens imaginem
el que devia suposar que centenars de persones al país es guanyessin un bon
sou dedicant la seva jornada laboral a matar llúdrigues a tort i a dret. És una
“taxa de predació” que les poblacions petites dels rius de muntanya no podien
suportar.
I als gran rius, on devien viure centenars de llúdrigues, a la pressió de la
captura se li va unir la contaminació dels rius, que deixava els cursos fluvials
sense peixos i, per tant, sense la seva font d’aliment.
A la dècada dels 1990, gràcies a les directives europees - i crec que és just
esmentar aquí el gran paper que hi va jugar l’Albert Vilalta, primer conseller
del Departament de Medi Ambient, creat el 1992 - s’inicia la construc-