El retorn de la llúdriga - Fundació Catalunya - La Pedrera

Nosaltres vam emprar mortalitats moderades, trobades
a la bibliografia, però un increment important
en aquest paràmetre implica un espectacular
augment en les probabilitats d’extinció.
A l’àrea de reintroducció, els atropellaments van
causar més del 50% de les morts dels individus
radioseguits, sovint concentrades en uns pocs “punts
negres”. Així, la construcció de passos de fauna, el
tancament lateral de trams de carretera perillosos
i les restriccions de velocitat en algunes vies, són
accions bàsiques a prendre per mantenir o reduir
la mortalitat, un dels pocs paràmetres que es pot
gestionar a través de mesures tècniques i administratives.
D’altra banda, les actuacions de gestió dirigides
a augmentar la capacitat de càrrega de l’àrea de
reintroducció no són tan decisives en la supervivència de la nova població
de llúdrigues. Això no significa que, en poblacions aïllades en petites àrees,
no sigui prioritari treballar per augmentar la capacitat de càrrega de la
zona.
Una altra conclusió interessant, a diferència del que d’altres autors opinen,
és que la reintroducció d’unes poques desenes d’individus d’un carnívor
pot ser perfectament viable, sempre i quan la zona sigui prou gran i amb
hàbitats de qualitat (el que dóna una elevada capacitat de càrrega) i que les
taxes de mortalitat es mantinguin a nivells baixos.
Finalment, i tornant a l’inici d’aquest apartat, encara que no podem saber
si el nombre d’individus estimats pel període 1996 – 2006 (figura 6.6) és
cert, trobem com a mínim tres fonts que evidencien l’hipotètic creixement
de la població. En primer lloc, la gran dispersió de les llúdrigues i la colonització
de tres conques més: la del Ter al Sud i les del Tec i el Tet al Nord
(veure apartat 6.1). En segon lloc, les tres llúdrigues trobades mortes (atropellades)
durant els anys 2000 i 2001 eren adultes (dos mascles i una
femella) i havien ja nascut a l’àrea de reintroducció. En tercer lloc, els estudis
genètics (veure 5.5) ens mostren que la majoria d’excrements analitzats
durant els anys 2002-04 són de llúdrigues diferents a les alliberades, o sigui,
ja nascudes a les conques Muga i Fluvià.
6.3. Evolució general de la llúdriga a Catalunya
La història recent de la llúdriga a Catalunya és ben semblant a la que hem
explicat per les conques Muga i Fluvià. És la història d’una espècie comuna,
que desapareix de gran part del país i que, un cop l’estat dels rius
millora, comença la seva recuperació, de forma natural o, en el cas que hem
estudiat, ajudada a través de la reintroducció.
L’evolució general de la llúdriga a Catalunya ha estat estudiada per Jordi
Ruiz-Olmo i explicada amb gran detall al llibre “Pla de conservació de la
llúdriga a Catalunya”. A començaments del segle XX la llúdriga era present
a pràcticament tots els rius i masses d’aigua de Catalunya, des del nivell del
mar fins a més de 2.000 metres d’alçada. Els aiguamolls litorals, aleshores
més extensos que en l’actualitat, acollien moltes llúdrigues, així com també
alguns rius de zones de secà de la Segarra, l’Urgell o les Garrigues, que
en principi es podrien suposar no tan adequats per l’espècie.
L’inici de la regressió de l’espècie es pot situar a mitjans de segle XX, quan
comença a desaparèixer de les zones baixes dels rius principals del país, com
El retorn de la llúdriga 73
Fotografia 6.1. Pas de fauna construït al
pont sobre el rec Corredor, als Aiguamolls
de l’Empordà. La plataforma permet a la
llúdriga creuar caminant, evitant que vulgui
passar per la carretera per no mullar-se.
Aquesta actuació s’ha de complementar amb
el vallat lateral d’aquest tram de la carretera.
© Deli Saavedra