El retorn de la llúdriga - Fundació Catalunya - La Pedrera

6. Futur de la nova població
25 de maig de 2004. Són ja més de les nou, però ens resistim a
tornar a casa.Aquests inacabables capvespres, i una
temperatura molt suau, superior al que tocaria per aquestes
dates, ens conviden a quedar-nos jugant una mica més a la vora
del Fluvià. En Pol i l’Alba continuen tirant branquillons a l’aigua,
des de la resclosa de Sant Mori, per veure com se’ls endú el
corrent, riu enllà, en direcció al mar. La Marta i jo estem
asseguts a la vora de la resclosa, contemplant com els darrers
raigs de sol “encenen” un agró roig, que pesca a la vora
oposada, a una cinquantena de metres d’on som nosaltres.
De sobte, l’agró roig aixeca el vol enmig d’una gran cridòria.
No observem res que l’hagi pogut espantar fins que,
exactament a la vora oposada, es formen unes insignificants
onades sobre l’aigua en calma. Enfoco els prismàtics cap a
aquest punt i descobreixo una figura familiar, el cap d’una
llúdriga nedant en direcció a la resclosa.
Demano silenci als nens i els indico, amb veu baixa, que mirin
fixament el final de la resclosa, doncs en pocs segons veuran
passar una llúdriga caminant. És l’experiència de tants anys de
radioseguiment per aquest mateix tram del Fluvià, on va viure la
En el darrer capítol, hem comprovat com la reintroducció de la llúdriga
a les conques Muga i Fluvià ha estat reeixida. Els diversos mètodes
de seguiment coincideixen a assenyalar que la llúdriga persisteix
a l’àrea de reintroducció, fins i tot 10 anys després dels primers alliberaments.
Aquests mateixos mètodes han servit per veure com aquest mustèlid
s’ha estès pel territori i a quina velocitat.
Però una dècada no és gaire en la vida d’una nova població d’un mamífer.
Han passat ben poques generacions, el nombre d’individus encara és
petit i, per tant, la llúdriga en les conques estudiades encara té un risc de
desaparició, un risc que es pot projectar en el temps a través de programes
informàtics de simulació.
D’altra banda, què ha succeït a la resta de Catalunya amb les poblacions
de llúdrigues mentre la Muga i el Fluvià es repoblaven de forma artificial?
També augmenta el nombre de llúdrigues al conjunt del país? En quines
zones passa això? I perquè?
En aquest capítol, doncs, veurem una previsió, a través d’un model matemàtic,
del que pot passar amb la població de llúdrigues de la Muga i el
Fluvià en els propers cent anys, i repassarem l’evolució general de la llúdriga
a Catalunya.
6.1. Evolució de la distribució
A l’apartat 5.2 hem vist com el procés de recolonització de les llúdrigues va
ser molt ràpid. Podríem dir que l’estratègia va ser ocupar molts quilòmetres
de riu, encara que la densitat fos molt baixa, i després poc a poc la població
s’ha anat fent més nombrosa.
Si bé això va ocórrer a les dues conques on es van alliberar els individus
– Muga i Fluvià – el pas a d’altres conques tampoc es va fer esperar massa,
de fet, es va produir molt abans del que havíem previst. L’any 1999 es va
detectar el primer individu a la conca del riu Ter, concretament al tram baix
del riu, però en anys successius ha ocupat el tram mitjà, fins a l’embassa-
El retorn de la llúdriga 67
Celta, la Lupe, en Salor, ... i suposo que ara els seus descendents.
I, tal dit tal fet, als cinc segons una figura, ja fosca doncs la llum
s’esvaeix, travessa la resclosa corrent, més aviat fent uns
saltirons divertits amb les seves curtes potes. En cinc segons
més, la figura allargada ha travessat la resclosa i s’ha llençat a
l’aigua, en una zona ja massa fosca per continuar observant-la.
En Pol i l’Alba han quedat ben sorpresos. Estava força lluny i
no han vist cap detall de l’animal, però entenen perfectament,
només amb l’excitació i l’alegria dels pares, que han estat
testimonis d’un fet excepcional, i estan molt emocionats. Per
mi, és la constatació del que diuen els avorrits informes que
redacto: la llúdriga ha retornat i sembla que és per quedar-s’hi.
Després, mil preguntes sense resposta immediata. Seria un
exemplar dels que vam reintroduir? O un fill? O un nét ja? I
descendent de quines de les “nostres” llúdrigues?
No importa. El que realment emociona és poder observar
una llúdriga al Fluvià, trobar els seus rastres a la vora del riu
cada cop que baixem a passejar o a banyar-nos. És la millor
recompensa a tant temps i tants esforços. De tantes persones.