El retorn de la llúdriga - Fundació Catalunya - La Pedrera

50 El retorn de la llúdriga
Fotografia 5.4.
Tot i ser un mamífer semiaquàtic, la llúdriga
pot realitzar desplaçaments per terra per
passar d’una conca a una altra.
© Deli Saavedra
amb l’individu un cop s’exhaureix la bateria de l’emissor, ni tampoc de les
possibles cries nascudes a l’àrea de reintroducció que, òbviament, no porten
emissor. En canvi, els sondeigs de llúdriga sí que ens permeten conèixer
la situació general de la nova població i també el patró de recolonització.
Aquesta colonització ha seguit algunes línies generals que poden ser útils
per d’altres projectes de reintroducció de llúdriga i que, per tant, val la pena
comentar:
• Les llúdrigues tendeixen a ocupar els millors trams, aquells que posseeixen
més aliment i més vegetació de ribera. Com que, de fet, els alliberaments
ja es van fer en trams amb aquesta tipologia, els individus
s’establien aquí durant les primeres setmanes o mesos.
• Quan una llúdriga era alliberada en un tram sense competidors – és a
dir, sense altres llúdrigues – els seus moviments tendien a ser molt
grans, de forma que un sol exemplar podia marcar i usar un llarg tram
de riu.
• En canvi, quan s’alliberaven llúdrigues en àrees ja ocupades per animals
reintroduits anteriorment, aquelles es dispersaven més, o bé es
produïen canvis en els territoris de les llúdrigues veïnes. També a les
reintroduccions de Pensilvània i Suècia es va observar aquest fet, per
això és recomanable alliberar els nous individus a una certa distància
dels territoris ja existents, per així evitar agressions entre llúdrigues i,
fins i tot, que un exemplar atacat o desplaçat es mogui ràpidament per
un hàbitat desconegut i acabi atropellat o mort per alguna altra causa.
• Els espais deixats per llúdrigues mortes o desaparegudes eren ràpidament
ocupats, sobretot en els trams d’hàbitat en millors condicions.
• El procés de recolonització va ser molt
ràpid sobretot perquè els primers individus
van tendir a visitar tota l’àrea geogràfica
disponible. Així, al 1997, dos anys després
de l’inici dels alliberaments i amb tan sols
23 animals reintroduïts, ja es van recollir
dades de presència de llúdriga a més de 300
km de rius i rierols, el que significa la pràctica
totalitat de les conques Muga i Fluvià.
Ja aleshores més del 50% de les estacions
del sondeig de llúdriga eren positives. Com hem vist, això no
significa que tots aquests trams estiguessin ocupats per llúdrigues de
forma permanent, com ens indiquen els valors molt baixos de densitat.
El procés de recolonització s’atura momentàniament el 1998, de
fet perquè no queden noves zones per visitar a l’àrea de reintroducció,
però es posa en marxa de nou al 1999, arribant als 400 km de rius
i al 72% d’estacions de sondeig de llúdriga positives. El més notable
d’aquest segon increment, és que es dóna com a conseqüència de la
dispersió a conques veïnes, que ni tan sols estaven contemplades al
projecte de reintroducció (la del Ter al sud i la del Tec al nord) i, sobretot,
que ocorre en l’únic any sense nous alliberaments. Això ens fa pensar
que la dispersió és en part deguda a joves o subadults ja nascuts a
l’àrea de reintroducció i, de fet, 1999 és el primer any en què es troba
un nombre important de rastres de cries (fins a cinc diferents).
• El pas de llúdrigues d’una conca a una altra va ser molt petit. El més
habitual va ser a través de les zones baixes, sobretot quan les conques
estan connectades per canals de rec, com succeeix entre el Fluvià i el